És tant difícil ser català?

Ferran Adrià és considerat, segur que merescudament, elBulli, a on va agafar la fama, hagi tancat. Es pot dir que el cuiner i el restaurant són sinònims. Després de tancar el restaurant ha dut a terme vàries activitats, com la Fundació Alícia, i altres que estan en projecte. No hi ha dubte que Ferran Adrià és un home d'èxit, com diuen els americans és un "winner" (vencedor).
el millor cuiner del món malgrat

Per altra banda, amb el protagonisme del seu germà, Albert Adrià, s'han oberta a Barcelona diversos establiments, tots pel Paral.lel, amb un format que no semblen restaurants, sinó uns bars especials, que són TICKETS - BODEGA 1900 - PAKTA - NIÑO VIEJO - HOJA SANTA i cal dir que el primer ja té una estrella Michelin. No cal dir que els dos primers treballen amb alguna recepte del Bulli, per tant, és indiscutible que d'alguna manera hi ha la mà del Ferran.


Com no vaig tenir la sort d'anar al Bulli hi he anat un parell de cops als tres primers i m'identifico plenament amb la cuina dels dos primers. Resultat de ser un client del grup avui he rebut per correu electrònic la felicitació de Nadal. La decepció em deixe sense paraules perquè és en castgellà i no s'han pres la molèstia de fer-la bilingüe. Això sí, si entreu a la web per a fer una reserva aleshores ho podreu fer en català, castellà i anglès. Una cosa és vendre i una altra cosa és un simple felicitació de Nadal.


Com estic sense paraules, deixo el detall a la vostra opinió.

PRENDRE PARTIT, de Ronald Harwood

El teló del teatre

Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intérprets: Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler)
Andrés Herrera (Comandant Steve Arnold)
Sandra Monclús (Tamara Sachs) Anna Alarcón (Emmi Straube)
Pepo Blasco (Helmuth Rode)
Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)
Teatre Goya

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

MISÁNTROPO, de Molière

Magnífica, contemporània i sorprenent versió 
lliure de Miguel del Arco. 
Direcció: Miguel del Arco
Intèrprets: Israel Elejalde Alcestes / Bárbara Lennie Celimena /
José Luis Martínez Clitandro / Miriam Montilla Elianta /
Manuela Paso Arsinoé / Raúl Prieto Filinto /
Cristóbal Suárez Oronte
Teatre Lliure, Montjuïc

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Si en el títols de crèdit he fet el que no s’acostumar a fer, que és elogiar el que ha fet la versió lliure d’un text clàssic, és perquè sens dubte sóc del parer que és la millor versió lliure  que he sentit d’una obra de teatre. Normalmente sóc del criteri que cal respectar el text de l’autor i si no que li posin un altre títol; tanmateix, estic conveçut que si Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, si aixequés el cap, es treuria el seu gran barret i abraçaria a Miguel del Arco.

L’espai de l’obra ja no és un saló en el que es reuneix l’aristocràcia per fer conxorxes i criticar-se entre ells hipòcritament, sinó una discoteca en la que es troben per a fer el mateix d’una altra manera.

No em puc estar que de dir que la millor escena i en la que és per mi l’actor més interessant pel seu magnífic treball, és l’escena interpretada per Cristóbal Suárez (Oronte) que en l’original representa un poeta que recita un sonet que acabar de fer i del que està la mar de cofoi, però que el protagonista (Alcestes) li diu que no val res, mentre que en aquesta versió el personatge va de cantautor, cantar la cançó i el protgagonista li diu que és un “truño”. La realitat és que la cançó podria ser una d’aquestes dolentes que Espanya podria haver enviat al Festival de l’Eurovision, però que el cantant és guapo i ho fa bé. No obstant, tots els intérprets broden el seu paper i destaquem també la que fa de Celimena és sexy i vestida amb elegant atreviment, guapíssima. 

Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Cristóbal Suárez.

 

EL DRAC D'OR, de Roland Schimmelpfennig

Traducció: Anna Soler i Horta  
Direcció: Moisès Maicas

Intèrprets:
Oriol Casals
Òscar Molina
Mingo Ràfols
Bàrbara Roig
Clara del Ruste

Teatre Invisible presenta aquest espectacle gràcies a
l’autorització de S. Fischer Verlag, Theater & Medien
per a la representació i traducció catalana de l’obra  
Der goldene Drache.
Premi del Festival Mülheimer Theatertage 2010 i
Obra Teatral guanyadora de la revista Theater Heute.

Teatre Akadèmia
Sinopsi

Schimmelpfenning situa la història a la cuina d’un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, on s’hi desenvolupen situacions en què els personatges femenins són representats per homes, els masculins per dones, els personatges joves per adults i els personatges adults per joves. Es tracta d’una comèdia àcida que revela un drama social amb un ritme embogit i ens mostra amb ironia la part fosca del món globalitzat. La crítica especialitzada ha definit El Drac d’Or com un text poètic, brutal, explosiu, enigmàtic i commovedor.

L'ÚLTIMA TROBADA, Christopher Hampton

TÍTOL ORIGINAL: Embers, de Chirstopher Hampton.

Basat en la novel·la de Sándor Márai
DIRECCIÓ: Abel Folk
REPARTIMENT:  Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Teatre Romea

És una obra molt bona i molt dura, però amb moltes qualitats també molt importants. La primera de totes és que ha estat l'oportunitat de veure una altra vegada a Rosa Novell, una gran actriu que les lleis, tantes vegades injustes, de la natura l'han deixada a les fosques; tanmateix, ella no ha perdut el bon humor i s'ha dirigit al públic de manera personal i natural, demostrant,alhora, saber molt bé a on està, al Teatre Romea, el teatre que ha estat fidel a llengua catalana des dels temps més foscos.

Per altra banda, cal apuntar que el pes de l'obra recau sobre Abel Folk perquè l'obra és quasi un monòleg. Cal apuntar que Jordi Brau fa un treball perfecte, però que per raons del text no ha pogut mostrar la seva vàlua.

Voldria assenyalar que he vist treballar vàries vegades a Rosa Novell, però recordo d'una manera especial el treball que va fer fa molts anys a l'Espai Brossa en un espectacle que duia el títol de Cartes a nenes, que eren textos de Lewis Carroll. La lectua d'aquestes cartes estava repartida entre ella i l'Hernan Bonín.

KRUM (EL CROSTA), Hanoch Levin

Direcció: Carme Portaceli

Intèrprets
Pere Arquillué Krum / Jordi Brunet Shkite / Lluïsa Castell Dupa / Jordi Collet Bertoldo, metge / Gabriela Flores Truda / Carme González Felícia / Oriol Guinart Tugatí / Mónica López Tuiti / Pepa López mare / Joan Negrié Takhtikh / Albert Pérez Dolce
Traducció Sergi Belbel i Roser Lluch i Oms / espai escènic Paco Azorín / vestuari Antonio Belart / il·luminació Maria Domènech / espai sonor Jordi Collet 'Sila' / moviment Ferran Carvajal
Teatre Lliure Gràcia 

 

Art Contemporani

L'artista navarrès Kepa Garraza exposa a Barcelona a la Galeria Víctor Lope sota el lema la fi del món

This is the end of the world as you know it (Este es el final del mundo tal como lo conoces) es un proyecto construido en forma de un relato de ficción sobre el futuro más inmediato.

Esta narración está compuesta por múltiples escenas que se suceden en el tiempo, para recrear así una historia donde se nos muestra un futuro distópico. Una especie de utopía negativa, un porvenir consecuencia de la sociedad actual pero de resultados totalmente indeseables.
Este proyecto pretende reflexionar acerca de la crisis económica y sus consecuencias sociales y evidenciar la sensación permanente de ausencia de futuro que desprenden las sociedades contemporáneas.
Otro aspecto fundamental sobre el que quiere reflexionar con este proyecto, trata sobre el límite cada vez más difuso entre la imagen periodística (comúnmente aceptada como un testimonio veraz) y las imágenes de ficción.
Ese terreno cada vez más transitado por el espectador y que le obliga a vivir en un mundo cada vez más incierto, más borroso y de verdades solo relativas.

Kepa Garraza

Hem llegit més amunt que l'artista ens diu que el relat o discurs d'aquesta exposició és ficcional i segur que és cert. Nosaltres, els simples espectadors, veiem que per a dir-nos que el món va a pitjor es representa amb dos països, un del món Occidental i l'altre de l'extrem de l'Extrem Orient, per tant, fa pensar que el primer potser també està a l'extrem, però no tant perquè estigui a la costa atlàntica com perquè es tracti també d'un país autoritari.

SONATA DE OTOÑO, d'Ingmar Bergman

Versió i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets
Cristina Banegas Charlotte / Natacha Cordova Helena / María Onetto Eva / Luis Ziembrowski
Viktor traducció del suec Martín Morgenfeld / escenografia i vestuari Diego Siliano / il·luminació Marcelo Cuervo / música Frédéric Chopin / supervisió del vestuari Laura Singh / assessora musical Violeta H. de Gainza
Teatre Lliure, Montjuïc

9N

Xamfrà carrer Calàbria amb París

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte