Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Repartiment: Ariadna Gil Laura Aubert Mercè Pons Sílvia Bel Rosa Renom Àlex Casanovas Joel Joan Jordi Boixaderas Roger Casamajor
Músics: Núria Andorra
Escenografia: Pep Duran
Il·luminació: Kiko Planas
Caracterització: Toni Santos
Vestuari: Maria Araujo
Moviment: Montse Colomé
Disseny gràfic:
Frankie de Leonardis
Aquesta obra m’ha agradat molt més del que m’esperava perquè creia que seria una mena d’antologia de les escenes amoroses de les obres de Shakespeare i, per tant, més literatura que teatre, però celebro haver-me equivocat i ha estat teatre de veritat.
Si el teatre de Shakespeare té màgia, aquesta savia combinació dels textos feta per Guillem-Jordi Graells té també màgia perquè dintre de l’aiguabarreig ha sapigut muntar un senzilla trama argumental que gràcies al verb de W.S. i del magnífic treball de Graells i, per descomptat de la bona feina del director i dels actors i actrius ha sortit un producte teatral magnífic ja des del principi.
I és que l’obra comença ja amb certa màgia quan els conjunt dels actors i actrius fan un cercle al mig del qual hi ha un actor que fa el paper de director teatral i els explica quines coses han de fer els intérprets i quines no han de fer. Aquesta mane ade pròleg ja mereix un aplaudiment que no és per W.S., sinó per G.-J. Graells.
Teatre Lliure de Gràcia Idioma: Castellà Durada: Autor:Peter Weiss Adaptació:Ricardo Iniesta Dramatúrgia:Ricardo Iniesta Direcció:Ricardo Iniesta Ajudant de direcció:Raúl Muñoz Direcció musical:Luis NavarroEsperanza AbadMarga Reyes Repartiment:Jerónimo ArenalManuel AsensioJoaquín GalánCarmen GallardoSilvia GarzónLidia MauduitMaría SanzRaúl SirioRaúl Vera Músics:Actors i actrius d'Atalaya Escenografia:Ricardo IniestaPepe Távora Decorats:Sergio Bellido Il·luminació:Alejandro Conesa So:Emilio Morales Audiovisuals:Félix Vázquez Perruqueria: Manolo Cortés Maquillatge: Manolo Cortés Vestuari: , Carmen de Giles Coreografia:Juana Casado Música original:Luis Navarro Fotografia:Félix Vázquez
Sobre el blog
Encara que potser ja ho he escrit en aquest blog, no esta de més repetir-se. Malgrat que el blog és públic i, per tant, tothom pot dir la seva en l’apartat de comentaris; la funció essencial d’aquest blog és d’arxiu, d’arxiu de la meva memòria que no pot retenir-ho tot, com és normal.
Durant unes setmanes no hi he escrit res😕 tot i que hi he anat al teatre, les darreres entrades han estat penjades recentment, mirant l’agenda per a poder posar una data correcte.
Prego doncs que em desculpeu, tant aquests casos recents com futurs, no em de al públic dit amb el màxim respecte i, per tant, procuraré portar el blog al dia perquè sigui quina sigui la finalitat del blog la feina ben feta és més agraïda pl mateix que la fa.
Sobre “Marat/Sade”
La primera vegada que vaig veure aquesta obra va ser al cine, tot i que no era cine, vull dir que era senzillament un film fet durant la representació teatral, que era dirigida pel mític Peter Brook.
Després va venir a Barcelona, al Teatre Poliorama, una de les produccions teatrals més mítiques de la història del teatre a Barcelona del segle XX i, sense dubte, l més mítica durant el franquisme. El ministre de Franco, Fraga Iribarne va declarar l’estat d’excepció a Espanya i l’autor de l’obra va declarar que no permetia que la seva obra es representés en un país que estava sota l’estat d’excepció. Aquesta famosa producció estava dirigida pel també mític director teatral Adolfo Marsillach. Com aleshores tenia un vincle amb la seva família em va arribr l’ avís que aquell dia era el darrer de la representació. Així que cames ajudeu-me vaig anar corrent cap al teatre a veure l’obra. No cal dir que vaig disfrutar-la amb el missatge polític inclós que aleshores tenia.
La representació que he vist avui al Teatre Lliure és una altra cosa. Té al seu haver que és una posada al dia del seu missatge polític, amb clares referències a la corrupció i a la guerra amb finalitats econòmiques; de tota manera al principi no hi entrava perquè em venia al cap l’Adolfo Marsillch; tanmateix, a poc a poc em vaig anar adonant que tenia davant més que una obra de text, un magnífic i sobri espectacle. Una demostració que el bon teatre o espectacle es pot fer lluir sense necessitat d’un gran dispendi econòmic.
De forma que s’hi gaudeix d’una magnífica escenografia, coreografia i un moviment a l’escenari perfectes. Una obra veritablement coral en la que gairebé tots canten i ballen. Només hi ha un punt que no em puc estar d’apuntar, tot i que no el considero greu, em va cridar l’atenció. Algunes cançons, la triomfal del darrera també, tenen una mena de cadència, potser no és la paraula adequada perquè no sóc gens musicòleg, que recorden a les del musical “Les Miserables”, però això no resta cap mèrit a l’obra.
Segons l'escriptor i dramaturg Antonin Artaud el teatre ha de provocar, tal com ho fa la pesta, un capgirament radical dels valors establerts. Ho explicava en una trasbalsadora conferència que va fer a la Sorbonne el 6 d’abril de l’any 1933.
Jordi Coca converteix la conferència d'Artaud en un monòleg teatral: l’actriu és l'amfitriona d'un sopar d'amics –els espectadors– en què una taula exquisidament parada esdevé el símbol de les convencions socials i morals. Però veurem com tot això s’esquerda i deixa pas a la dolorosa veritat. La protagonista esdevé un ésser extremadament vulnerable i, lentament, es refereix a uns fets que la commouen i la transformen, tal com també es transforma l’escena. La correcció convencional quedarà enrere a mesura que el teatre propicia, com una veritable pesta trasbalsadora, que emergeixin les emocions més profundes i autèntiques.
El tema central de La gavina gira entorn les diferents postures davant l'acte creatiu i l'actitud de l'home com a subjecte d'aquesta creació. Els personatges de l'obra, escrits fa més d'un segle, donen vida a sentiments com la insatisfacció, l'amor no correspost, la solitud, el temor a la vellesa... sentiments que segueixen sent d'una actualitat aclaparadora. Personatges incapaços de comunicar-se entre ells i sense voluntat de canviar una societat errònia ni el fracàs espiritual en el qual viuen.
Fitxa artística
Traducció: Joan Casas i Nina Avrova Direcció: Boris Rotenstein Disseny d’il·luminació: Rubèn Taltavull Disseny d’escenografia i vestuari: Ricard Prat i Coll Ajudant d’escenografia i vestuari:Pau Tebar Caracterització: Núria Llunell Regidoria: Marta Olivella Fotografia: David Ruano Vídeo: Albert Ibáñez Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Mercè Managuerra Cap de producció: Jordi Robles Cap de comunicació: Eva Noguer Ajudant de comunicació: Gabriella Dilorenzo Cap de sala: Enrique Vallejo Cap tècnic: Pol Queralt
intèrprets Mireia Aixalà Sra. Shears i altres / Ivan Benet Ed / Carme FortunySra. Alexander i altres / Cristina Genebat Judy / Pol LópezChristopher / Marta Marco Siobhan / Norbert Martínez Sr. Gayscone i altres / Xavier Ricart Roger i altres
traducció de l'anglès Cristina Genebat / escenografia Lluc Castells / vestuari Maria Armengol / caracterització Eva Fernández / il·luminació Jaume Ventura / vídeo Mar Orfila / música originalMarco Mezquida / so Damien Bazin / coreografia i moviment Nuria Legarda / diari de Christopher Santi Sallés / escultura del gos Silvia Delagneau / enregistraments Carola Ortiz clarinet i clarinet baix /Manel Fortià contrabaix / Carlos Falanga bateria i sansa / Marco Mezquida piano i percussions ajudant de direcció Marc Artigau / ajudant d'escenografia Jose Novoa / ajudant de vestuari Clara Peluffo / alumna en pràctiques de direcció de l'Institut del Teatre Verònica Navas
Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Traducció de l'anglès: Enrique Juncosa
Escenografia: Frederic Amat
Intérpret: Blanca Portillo
Del programa:
"La actriz Blanca Portillo protagoniza una audaz revisión de la figura de María, convertida en una simple campesina a quien han robado su único hijo por una decisión divina que no comprende. El irlandés Colm Tóibín nos ofrece este sorprendente monólogo teatral con una María pagana que pasa sus últimos días en Efes, atormentada por el terrible odio que se ha desatado contra Jesús y vigilada por los discípulos de su hijo. Ella sabe que alguno de ellos escribe mentiras, por eso nos quiere contar qué ocurrió realmente.
El director Agustí Villaronga lleva a escena la historia en un montaje que recupera el rostro más humano de la virgen, una mujer que, a las puertas de la muerte, nos presenta un caleidoscopio de emociones mientras revive los fantasmas del pasado.
El artista Frederic Amat firma la escenografía del montaje, que cuenta con música de la compositora y cantante australiana Lisa Gerrard, de Dead Can Dance."
Anys després de la mort de Jesús, la seva mare viu d’alguna manera segrestada a Efes pels seguidors del seu fill, que volen que expliqui com va anar tot plegat, però ho volen com a forma de propaganda, però ella no vol fer això, ella voldrfia dir la veritat. Des de la ciutat grega Efes (Turquia) Maria manifesta la seva advocació a Àrtemis. Aquí cal fer un parèntesi per a assenylar que Àrtemis era la deessa de la castedat i va ser tota la seva vida verge i jove; tanmateix a Efes era la deessa de la fecunditat i se la representa amb diadema i moltes mamelles. En el transcurs de l’obra, en un moment mostra l’estatueta d’Àrtemis amb les característiques d’Efes.
Maria explica en la seva soledat i pobresa de que quan el seu fill començava a tenir visites, i diu “Al principio mi hijo atraía a los inadaptados, aunque él no era uno de ellos”, com passa ara, els que se senten socialment malament busquen la solució des de dalt. Es tracta doncs d’una mare, res més que mare, que es queixa amb dolor com el seu fill se li escapava de les mans a causa del reclam que tenia dels de fora de casa.
Maria no és aquí la mare de Déu, sinó una dona dolguda perquè les masses li han pres el fill. Tampoc es presenta com a verge, sinó com esposa i mare d’un fill de qui no gosa dir el seu nom perquè per damunt de tot porta el dol. L’obra no és altra cosa que un crit de dolor que va en augment, és a dir, és un crescendo que arriba fins l’esclat del final. I és que Maria té por, dubte, plora i fuig. Efectivament Maria fuig de Jerusalem, d’Israel, un cop el seu fill ha mort i va a parar a Efes a on troba la protecció d’Àrtemis, és a dir, va fer apostasia d’allò que representava pels altres el seu fill. Aquesta apostasia no és demostrable, però sí que és pensable.
És doncs un monòleg amb un gran exigència interpretativa, que explica l’han fet també grans actrius de l’escena mundial com Meryl Streep i Fiona Shaw. Aquí, a Montjuïc, el paper de Maria l’ha defensat de manera extraordinària l’actriu Blanca Pôrtillo, que com se sol dir l’hem vista en estat de gràcia i ha aconseguit que tot el públic l’aplaudeixi dempeus.
Cal dir, però que no tot el mèrit és per aquesta gran actriu, també cal aplaudir la direcció teatral de Villaronga i el treball de Frederic Amat.
Aquesta novel.la ha estat doncs duta al teatre i interpretada per grans actrius, aquest fet significa que és una obra d'èxit i com queda palès té una repercussió social que afecta d'una manera negativa al discurs cristià, per tant, no falten veus que no estiguin d'acord amb el que es diu al teatre.
El diari La Vanguàrdia d'avui diumenge publica un article a la secció de religió sota el títol "I si Maria fos la Verge?" signat per A. Puig i Tàrrec, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. En temps de dogmatismes val a dir que el text està escrit amb elegància i per tant el que s'hi fa és respectar el dogma catòlic de la virginitat de Maria de forma aparentment acadèmica sense el tuf de la intransigència. Times are changing.
Em crida l'atenció quan diu: "Tóibín escriu una novel.la de Maria sense preocupar-se gaire de què va passar en realitat, és a dir, deixant al marge el capítols 1 i 2 dels Evangelis de Lluc i de Mateu. Els Evangelis, com els altres documents antics, són història interpretada -i quina història no ho és?-. Per tant, s'han de llegir amb l'instrumental propi de la crítica, sabent que combinen història i teologia".
Malament quan cal combinar la història amb la teologia perquè encara que el mot "teologia" té una aparença científica de fet és religió i, per tant, l'objectivitat queda absolutament en entredit. Admetre aquesta combinació seria admetre que el cristianisme és més veritable que el judaisme o l'hinduisme. L'articulista fa referència als Evangelis que, de fet, són part del Nou Testament, que vol dir el nou pacte entre Déu i la Humanitat, per oposició a l'antic pacte entre Déu i el poble d'Israel que era l'Antic Testament o la Bíblia; tanmateix, aquests pactes són una i.lusió.
En aquest sentit seria més convenient la lectura del llibre La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados d'Israel Finkelstein y Neil Asher Silberman, que es rfefereixen a la Biblia com un recull magistral de “escritos sagrados dotados de un genio literario y espiritual sin parangón, un relato épico entretejido a partir de un conjunto asombrosamente rico de escritos históricos, memorias, leyendas, cuentos populares, anécdotas, propaganda monárquica, profecía y poesía antigua”[1].Val la pena apuntar que Finkelstein és professor d'arqueologia de la Universitat de Tel-Aviv i Silberman és professor d'arqueologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Convé doncs dir que el resultat de les troballes arquelògiques, que s'han beneficiat de les noves tecnologies, fa que la lectura d'allò que mostren els jaciments, com el de Megido, no ha sofert les manipulacions interessades que s'han fet en el que l'articulista diu "altres documents antics", és a dir, la Bíblia.
Personalment no tinc cap interès en entrar en la bizantina discussió de si Maria era o no verge, de si Jesús era o no fill de Déu. Només em permeto apuntar que és egocèntrica la pretensió cristiana d'universalisme o de pacte entre Déu i la Humanitat. Com totes aquelles religions més interessades en la seva expansió que no pas en aprofundir en la religiositat com a fet trascendent de la persona. El fet que el cristianisme arribés a les Amèriques després d'un suposat descobriment és un argument suficient de la manca d'universalitat i que explicaria que durant molt de temps es va debatre a Europa, cristians inclosos, si els indígines del Nou Món eren humans o no. El debat tenia una lògica fonamental: no eren humans perquè no estaven batejats, el missatge universal del cristianisme no l'havien rebut.
Insisteixo, la Maria que hem vist i sentit al Teatre Lliure de Montjuïc és únicament el plany d'una mare que no entén perquè han matat el seu fill.
"No hay desorden más grande en la naturaleza que una madre que ve morir a su hijo"[2]
[1] FINKELSTEIN, Israel y SILBERMAN, Neil Asher: La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados. Siglo XXI. Madrid. 2005. p.1 [2] CHIRBES, Rafael: Crematorio. Anagrama. Barcelona. 2012, p. 209
Direcció: Hugo Urquijo
Intèrprets:
Federico Luppi
acompanyat per Juanjo Andréu i Susana Hornos
Del programa:
"El reportaje, de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d'una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s'ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l'Argentina a partir del 1976.
L'interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l'àmbit cultural i, més concretament, en l'incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
En aquest teatre, un grup d'autors, directors, escenògrafs i tècnics acabava d'estrenar un cicle de peces, de mitja hora cada una, que es feien en sèries de tres cada dia de la setmana, fins a un total de vint-i-una peces. El cicle es va anomenar Teatro Abierto i anys després va acabar essent una icona de la resistència cultural durant la dictadura.
En homenatge a aquest cicle, la Secretaría de Cultura de la Presidencia de la Nación va organitzar, el 2013, el concurs de dramatúrgia Nuestro Teatro. Les obres guanyadores, agrupades també de tres en tres, es van programar durant sis mesos al nou El Picadero, inaugurat el 2012, amb el mateix esperit de llibertat creativa que el de Teatro Abierto. El reportajeacompanyava Padre e hijo, contemplando la sombra de un día, de Luis Gabriel Cano i El cruce, farsa sindicalista, de Fabricio Rotella."
Sota l'aparença d'una entevista el que realment tenim davant és d'un monòleg en el que el gran actor Federico Luppi, amb prop de 80 anys, fa un paper magnífic defensant el seu personatge, no pas el que representa, perquè a parer meu l'essència de l'obra és un retrat del que significa o ha significat en molts països ser militar, és a dir, el monopoli de la violència acompanyat del convenciment de tenir el monopoli de la raó o de la veritat, cosa que explica la proximitat, en molts casos, de l'alt clergat amb l'estament militar. De tota manera com la funció del teatre és també entertainment, dit aquí amb un sentit noble del terme, perquè aquest entretenir no està rernyit amb la fina ironia, la qual cosa fa que malgrat la tragèdia que va viure Argentina i que en l'obra queda prou dibuixada, no treu que el cinisme del general fa que el públic rigui, encarfa que sigui com una mena de compensació per estar una hora i vint minuts davant la supèrbia del general.
Aquesta entrada no la faig des del meu ordinador habitual perquè des de fa un temps, no puc entrar al meu blog des del meu ordinador. Crec que és a causa de la competència entre Yahoo i Google. Tinc correu de Google, però vaig crear el blog el 2005 amb una adreça Yahoo.
M'he vist, doncs obligat, a abandonar aquest blog, encara que em potser servir per consultes, i fer-ne un de nou, que es pot trobar a
heraldeixample.blogspot.com.es
O sigui que hi sou invitats, moltes gràcies, A continuació hi podeu veures les entrades fetes en aquest nou blog, que es diu
Direcció: Lluís Homar Traducció: Xavier Albertí Intérprets: Andreu Benito Joan Carreras Roger Casamajor Lluís Homar Eduard Muntada Victòria Pagès Quimet Pla Mar Ulldemolins Oscar Valsecchi Lluís Villanueva Pau Vinyals
No hi ha dubte que Eduardo de Filippo (1900-1984), premi Nobel de Literatura, és un dels autors teatrals més importants del segle XX i la seva obra no ha perdut actualitat.
L'obra que m'ocupa no se l'hauria de perdre cap persona interessada pel teatre, sigui com actor, director o simplement espectador perquè el conjunt de l'obra no és altra cosa que una mena de lliçó de teatre, una classe magistral.
L'essència de l'obra està amb la paraula "postís" perquè efectivament els actors, disfressats amb un postís poden sortir a l'escenari representant cada vegada allò que els convingui de forma que mai no hi ha engany perquè cada postís és una persona, o personatge, diferent i sota aquesta convenció el públic està conforme, però com aquests personats disfressats se les tenen amb uns que no, aquí es genera un joc de malentesos. Tanmateix cal dir, que no és la típica obra que juga i abusa amb els malentesos. Tal com he dit més amunt és una lliçó de teatre i poca lliçó seria si la ficció es basés amb els malentesos.
Des del punt de vista de la interpretació cal dir que està magníficament treballada i que l'estimat Lluís Homar fa també una lliçó de com dir. Una lliçó que a vegades la trobem a faltar.
