Panorama des del pont, d'Arthur Miller

ADAPTACIÓ: Joan Sellent

DIRECCIÓ: Georges Lavaudant
ADAPTACIÓ: Joan Sellent
INTÉRPRETS:Eduard Fernández Jordi Martínez Mercè Pons Marina Salas Marcel Borràs Pep Ambròs Rafa Cruz Sergi Vallès

TEATRE ROMEA

SINÒPSI:

L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsessionat per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei de silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.

No hi ha dubte que és el millor de teatre que s'està exhibint avui a Barcelona. L'obra té tots els ingredients necessaris per a fer un magnífic còctel teatral. Evidentment m'estic referint a gran teatre, a teatre en majúscules.

En primer lloc tenim un dels grans textos de l'Arthur Miller, que és un dels grans autors del segle XX. Tampoc no es pot rebatre una adaptació de Joan Sellent. 

Fa pocs dies vaig aplaudir des d'aquí Invernadero de Harold Pinter que es fa al Teatre Lliure. Per descomptat que des d'aquí no es vol desanimar a veure-la perquè té l'ingredient de ser una novetat a Barcelona, mentre que l'obra de Miller és ja un clàssic. El tema és que l'obra de Pinter exigeix un gust modern pel teatre, mentre que Miller respon al gust de tota la vida amb la seva introducció, desenvolupament i conclusió.

Si un es pregunta per l'actuació no pretenem fer comparacions perquè afortunadament a tots els teatres de Barcelona hi ha molt bons actors, no hi ha dubte que l'Institut del Teatre fa una gran tasca en el seu terreny.

I és que el teatre modern, encara que sigui molt bo, molt difícilment fa aixecar de la cadira per a cridar "Bravo!", mentre que ahir a la nit, al Romea, se'n varen sentir molts, tant des de la platea com des de dalt.

Qui no va gaire al teatre perquè prefereix el cine, que no es perdi Panorama des del pont

Arthur Miller parla sobre aquesta obra

La llista, de Jennifer Tremblay

Direcció: Allegra Fulton

Traducció del francès: Cristina Genebat

Intérpret: Laia Marull

Teatre Lliure de Montjuïc

Text de la directora:

Obra per a una actriu. Una dona que esquiva la vida. Frases curtes, que ens descobreixen el seu món interior, configuren la trama i ens ajuden a descobrir la vida d’Ella i el perquè del seu remordiment. Un text d’abast universal en què es reflecteix una societat cada cop més allunyada de les coses essencials, perduda en les obligacions quotidianes i desconnectada dels fets més senzills. Una possibilitat de canvi. Un relat en format de llista.

Vaig tenir el meu primer contacte amb l’obra de Jennifer Tremblay l’any 2010 precisament amb La llista, guanyadora del premi Governor General’s, quan em van demanar d’actuar-hi al Nightwood Theatre de Toronto. Posteriorment, l’any 2014, vaig realitzar-ne la seqüela,The Carousel, produïda pel mateix teatre. Totes dues van ser estrenes mundials en llengua anglesa. I totes dues van ser un gran èxit i em van portar a una profunda comprensió de la veu teatral de Jennifer Tremblay. 

Després, La llista s’ha traduït a molts idiomes i muntat en molts països de tot el món, però fins avui encara no s’ha fet ni a Catalunya ni a l’Estat espanyol.

La llista és un monòleg rigorós, exigent i atractiu que explica de manera poètica la història d’una dona que pateix una situació terrible en el nostre món modern i atrafegat. Mentre fa equilibris per fer compatible la vida familiar, el matrimoni, el deure i el plaer, un fet posa en dubte el seu món acuradament construït. Veurem com ha de desmuntar els supòsits que té d’ella mateixa. Finalment, el seu dilema és un retrat bell i captivador d’una de les facetes de la dona d’avui. I aquest paper exigeix una gran actriu.

Conec la Laia Marull des de fa més de deu anys. La vaig conèixer quan estava filmant a Mont-real i ens vam fer amigues. Com que totes dues som actrius, la nostra conversa sovint ha tractat dels interessants mons on ens trobem immerses com a intèrprets; tant els interiors com els exteriors. Després d’haver-ne fet tres, sé que fer un monòleg és un dels ritus de pas de qualsevol gran actor, essent l’experiència un gran mestre, i sens dubte una manera de créixer com a intèrpret. Coneixent l’obra de la Laia i la seva persona, crec que està en el moment perfecte per fer aquesta peça.

El meu interès per dirigir-la radica, sobretot, en explicar aquesta història fascinant amb aquesta actriu meravellosa. En poder crear amb la meva col·lega Laia. En fer una bonica obra d’art. Cada dia busco en mi mateixa, en la meva vida i en cada projecte creatiu, la compassió, la curiositat i l'optimisme. Em sento molt afortunada d'haver trobat àmpliament cada una d'aquestes coses aquí, amb el meu equip de Barcelona. Estic plena de gratitud i d'alegria per haver pogut viure aquesta meravellosa aventura creativa amb La Brutal i el Teatre Lliure.

Allegra Fulton

Aquest monòleg va més enllà del monòleg interior perquè són majoritaris els moments en que Laia Marull ens obsequia amb la força caractristica del flux de consciència, i té sentit en una obra com aquesta. En el fons és un diàleg entre dues mestresses de casa, la narradora que ens explca la història i interpreta de forma directa la Laia Marull i la seva amiga o veïna, que fa poc que ha mort i és de qui en parla molt, que es diu Caroline.

Si el personatge representat per la Laia Marull és un super mestressa de casa, la Caroline és una mega mestressa de casa perquè la primera té un fill i la segona mora de part pel cinquè. La "Laia" és una mestressa racional i quan visita a la Caroline s'esvera de veure al mig del menjador el cove de la roba bruta i quan li pregunta perquè vol tenir un altre fill la resposta de la Caroline la deixa sense paraules perquè no és ètic discutir amb el llenguatge de la raó quan t'han donat una resposta que surt de l'ànima: "la facilitat d'estimar els nens".

No hi ha cap dubte que la Laia Marull ha esdevingut una de les grans dames de l'escena catalana i que amb aquest treball posa la cirereta a la seva carrera teatral.

Carol, de Patricia Highsmith (novel.lista), Todd Haynes (director de cine) i Imma Merino (professora)

No vaig gaire al cine i menys encara quan es tracta del cinema americà, cosa que no penso justificar aquí, però un ha de saber fer excepcions. Si una pel.lícula com Carol ocupa 10 pàgines de la revista L'avenç, un dels meus oracles, és com si tingués tres estels Michelin, que es justifica el viatge. Si afegim que L'avenç és l'editorial de l'actual edició en català de la novel.la de Patricia Highsmith, aleshores ja és que és quasi una obligació.

Per altra banda no nego que no m'he sentit mai atret per veure pel.lícules sobre relacions homosexuals, potser perquè fa anys, a Anglaterra, vaig veure Sunday Bloody Sunday amb Peter Finch i Glenda Jackson, que no em va agradar. De tota manera, arran de la lectura de l'interessantísim article a l'esmentada revista d'Imma Merino i per les fotografies vaig pensar que seria una pel.lícula elegant i que no faria un espectacle de les relacions sexuals. No em vaig equivocar.

Carol va ser escrita pel 1951amb el títol The Price of Salt (1952) i l'autora es va amagar sota el nom de Claire Morgan perquè no volia ser etiquetada com escriptora de llibres de lesbianes. Quan Highsmith ja era una autora nordamericana reconeguda aleshores va canviar el títol per Carol i li va reconéixer la maternitat en una edició del 1989 amb un epíleg que deia que com Claire Morgan "havia rebut centenars de cartes en què els remitents (tant homes com dones) demanaven consell (per viure millor la seva homosexualitat) o, sobretot, expressaven un agraïment pel fet que la história de Carol i Therese era semblant a la seva, la novel.la no només relata una relació homosexual sense comdenar-la moralment, sinó que tampoc no la fan impossible i desgraciada comper dur les amants a una depressió infernal o fins el suïcidi."

No cal dir que la societat nordamericana encara no estava preparada per una novel.la lesbiana, això explica que quan es va publica el New York Times va escriure que la novel.la conté "explosive material ... with sincerity and good taste".

El director de la pel.lícula, Todd Haynes, és un "esplèndid cineasta associat a l'anomenat new queer cinema amb el que comporta d'una jirada altra que trenca amb els estereotips de gènere i que projecte explícitament un desig a banda de l'heterosexualitat normativa... Els films de Haynes pensen els Estats Units (el seu classisme, el seu racisme, els seus somnis, els seus malsons, la seva llibertat i la seva repressió moral."

"La manera en què Carol i Therese (o Blanchett i Mara, també esplèndida i especialment commovedora) es miren i s'espien, freguen les seves mans, que semblen enrampar-se, fumen com si cada calada conduís el desig, es toquen els cabells o es flairen -com ara en una seqüència preciosa en què, donant la volta a la cultura queer, les dues es perfumen mentre la senyora Aird ensenya a maquillar-se la jove Velivet... Tot això sense un gram de sentimentalisme, amb un laconisme verbal i una contenció que pot dur a l'equívoc: Carol no es freda, sinó que bull d'emoció sobre una superfície aparentment gelada que potser representa el gel de la repressió que s'haurà de trencar amb la passió". Imma Merino no pot dir-ho millor. Si la cito és perquè les seves paraules amb serveixen per confirmar i reafirmar el que vaig veure a la pantalla.

Si la societat nordamericana no va estar preparada per a rebre la novel.la de Patricia Highsmith, ara no està preparada per a rebre la pel.lícula de Todd Haynes de manera que ha estat exclosa de les nominacions als premis Oscar 2016 com a millor pel.lícula i millor director, com diu Imma Merino "els carques de Hollywood continuen sense suportar l'elecció de Carol (que, insisteixo, està forçada per una societat hipòcrita i perversa) i la mateixa existència d'aquesta pel.lícula que representa un moment històric: és la primera història d'amor entre dues dones tractada amb el mateix respecte concedit a tantes històries d'amor heterosexuals que configuren la tradició del millor cinema romàntic, que sublima la vida." Cal encara afegir que l'actriu Cate Blanchet va fer el finançament necessari per fer la pel.lícula, crec que aquest fet explica molt sobre el món dels Estats Units

És, doncs, una pel.lícula molt recomenable perquè és bellesa pura i, si es fa l'esforç de mira amb empatia l'amor homosexual, aleshores ens adonarem de la puresa que pot assolir aquest amor que arriba a sacrificar l'amor matern. Tot i que en aquest darrer punt, el que no suporta la societat nordamericana, aquest sacrifici és perquè un patriarcalisme mal entès considera que una mare homosexual no pot ser una mare exemplar.

Trailer


Debat

Invernadero, de Harold Pinter

Versió d'Eduardo Mendoza.

Direcció: Mario Gas

Intérprets: Gonzalo de Castro Roote / Javivi Gil Valle Tubb / Carlos Martos Lamb / Ricardo Moya Loob / Isabelle Stoffel Srta. Cutts / Tristán Ulloa Gibbs / Jorge Usón Lush

Teatre Lliure de Montjuïc

Text del director de l'obra:

Mucho se ha escrito sobre el estilo de Harold Pinter y de las resonancias que percutan sus textos. Mucho y muy reduccionista las más de las veces. Ante el asombro y lo difícil de la clasificación, resulta más elocuente inundar de referencias ya asimiladas los textos que nos inquietan, para así colocarlos en la estantería de autores digeridos. ¡Ah!, si, Pinter…, claro: grandes influencias de tal y cual y al mismo tiempo uno de los autores más influyentes de la segunda mitad del siglo xx.

Está bien, siempre se busca un discurso tranquilizador, que nos permita encuadrar el asunto y así poder empezar a disertar -¿pontificar?- sobre autor, tendencias, enclaves y comprensiones. Eso sí, dejando un margen de profunda comprensión sólo disfrutable por ciertas élites que serán las depositarias del ‘misterio’.

Siempre hay quien sabe cómo y de qué modo se debe interpretar al autor. Y apartarse de ahí, se convierte en peligroso y, consecuentemente, se corre el peligro de no ser pinteriano. ¡La vâche! Pero lo cierto es que su universo teatral ha devenido un lugar personal, único, demoledor, crítico, disolvente e ideológico. No hay un solo Pinter, sino múltiples, unidos por un máximo común denominador: el hombre urbano occidental, su alienación, su disolución, a la par que crece un poder occidental pretendidamente democrático y radicalmente aniquilador.

Decíamos que Pinter alberga muchos Pinter en su dramaturgia y estilo teatral. Hothouse, Invernadero en la extraordinaria versión que firma Eduardo Mendoza, pertenece al Pinter de las farsas negras, muy negras, dislocadas, trepidantes, ácidas y corrosivas, como un río subterráneo vitriólico que deshace y disuelve todo aquello que encuentra a su paso; y donde el Poder, político y estatal en este caso, asoma su hocico maloliente y exterminador.

El invernadero, el establecimiento de reposo al que hace referencia el autor, es todo lo contrario de lo que parece o de lo que su pretensión indica: un lugar balsámico y de rehabilitación. Antes bien, es un espacio en el que se ha instalado el horror y la aniquilación psíquica y total, la negligencia y el desamparo y, cómo no, el asesinato, la desaparición impune, y el mutismo institucional.

Usted, probo ciudadano y seguidor del orden establecido, puede, sin saberlo, cometer algún error y perderá su identidad: se convertirá en un número, su cerebro será lavado eléctrica y brutalmente y no será difícil que desaparezca para siempre...

Y este mecanismo del poder establecido es tan feroz y voraz, que acabará devorándose a sí mismo en ese lugar aséptico, tranquilo, fraternal, y que en el momento de iniciarse la acción celebra la fiesta de la Natividad del Señor. ¡Ojo!. Cuidado… No permita bajo ningún concepto que lo metan ahí.

Mario Gas

Com diu Mario Gas, jo tampoc pontificaré, però indubtablement aquesta obra de Pinter és molt Pinter i com sol ser no buscar tenir satisfeta a la gal.leria, més aviat diríam que ens l'ha enviat algun déu per fer-nos sentir incòmodes. És una obra dura, però, això sí, té unes grans dosis d'humor, un humor que em recorda el millor cine de Buñuel. L'humor, en aquests casos, té la funció que les punyalades de la resta del text siguin més dolces. 

I si en dubteu, té solució. Aneu ràpidament al Teatre Lliure de Montjuïc

Moby Dick (1851), Herman Melville

Traducció: Maria-Antònia Oliver, 1984
Edicions 62
Barcelona 2007 
634 pàgines

Una novel.la com aquesta resulta apassionant perquè ens endinsa en allò més profund de l'home i de la terra que habia l'home: la mar.

Pel que fa a l'home cal dir que la posició del nordamericà Herman Melville és d'una honestedat aclaparador perquè hi va al fons, al fons de l'amistat i al fons de les relacions de jerarquia. Crec que són dos elements essencials en el posicionament de les persones perquè és que hem viscut una mica sabem de la dificutat de trobar amics en el lloc de treball perquè la jerarquia o la compatència, que són de fet la mateixa cosa, la fa incompatible. 

Avui mateix, un xicot jove em deia que els amics de feina no passen de ser uns companys per a anar a fer el cafè.

De tota manera no és una novel.la sobre l'amistat, de fet és una noivel.la enciclopèdia perquè el tema central és la caça de la balena i sobre la balena, la seva cacera i el món que se'n deriva és l'element dominant, però quan un objectiu esdevé l'únic de tots els que estan embarcats en el mateix vaixell balener, el Pequod,

aleshores s'explica petrquè hi suren tants elements, com per exemple un detall complet de totes les menes de balenes, però la espècie protagonista és la més gran, el catxalot, que té una cua que dóna uns dels més formidables espectacles de la natura, de forma que l'hi dedica més de quatre pàgines. Convé advertir que la caça de la balena no era per la seva carn, sinó pel seu oli, que servia principalment per fer espelmes.

Exemplar real de balena blanca

També fa un detall de tots els personatges que componen la tripulació del Pequod, des de l'autoritari i obsessionat capità, Ahab, que no té altre objectiu que matar a Moby Dick, la Balena Blanca o el catxalot més gran i mortífer del planeta; els tres oficials i el pilot, el darrer mariner, Pi, entremig els tres oficials i els tres arponers. I entre aquests darrer el salvatge, caníbal, sensible i entranyable Queequeg, l'amic d'Ismael, que és el narrador de la novel.la o d'aquesta singular aventura de sortir de Massachussetts per la caça de la balena. 
En un capítol dedicat a les relacions sexuals de les balenes hi llegim: "Un altre punt de diferència entre mascles i famelles és encara més característica dels sexes. Diguem que feriu un mascle de quaranta barrils d'oli..., pobre diable!, tots els companys l'abandonen. Però feriu un membre d'un harem i les seves companyes neden al seu voltant amb tot de demostracions d'interès, i a vegades s'hi entretenen tant i tan a prop que també es converteixen en presa". 

Aquesta enciclopèdia no hi manca la befa sobre un museu balener a la ciutat portuària de Hull, però en un dels punts que demostra la seva extensa cultura és en el relat bíblic (Jonàs) i també en el mitològic. En aquest darrer sentit hi ha una referència al Carro Solar de Trunholm (danès) quan escriu: "-Oh, oh, el meu vaixell! Molt bé podries ser considerat com el carro marí del sol!" perquè a la nit va amb vaixell pel mar.

Un bell exemple al voltant de la mitologia grega el tenim ja pel final: "Una alegria suau, una poderosa placidesa de repòs en velocitat investia la balena llisquívola. Ni Júpiter convertit en toro blanc, fugint amb la raptada Europa agafada als seus corns esvelts, amb els seus ulls amorosos, descarats i atents mirant d'esquitllentes la donzella, amb suau rapidesa encisedora arrissant l'aigua en el seu camí nupcial de Creta... ni Júpiter, aquella gran majestat suprema, no superava la glorificada Balena Blanca que nedava tan divinament."

Seria injust no dir res sobre la traducció. Si la novel.la ja mereix la lectura, també la mareix la magnífica traducció de Maria-Antònia Oliver que ha fet un treball que supera la grandària de la Balena Blanca per l'enriquement lèxic que ha aportat a la llengua catalana vers els que no hi estem avesats al llenguatge mariner i menys encara el del món de la balena perquè, com és lògic, els mariners catalans no han format mai part de la comunitat de la caça de la balena.

Audio-libro de la novel.la completa en castellà:
https://www.youtube.com/watch?v=nvqpZTpbQtc

Text completa de la novel.la en anglès, a la dreta, i castellà a l'esquerra

Viquipèdia (català): 1 pàgina informació
https://ca.wikipedia.org/wiki/Moby_Dick
Wikipedia (castellà) 4 pàgines informació
https://es.wikipedia.org/wiki/Moby-Dick
Wikipedia (anglès) 19 pàgines informació
https://en.wikipedia.org/wiki/Moby-Dick

Sobre el fet real que inspirà a Herman Melville a escriure Moby Dick:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Essex_(balener)

En el sótano (Im Keller) (2014) Director: Ulrich Seidl

Aquesta pel.lícula austríaca que he vist a l'entranyable cine "Boliche" ha estat vista a diversos certàmens internacionals entre els quals va ser al D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Una de les primeres ironies de l'autor, és a dir, del director és que en els títols de crèdit apareix el nom de Fritz Lang. El que no és una ironia o, tal vegada, una altra mena d'ironia és que durant una temps Austria va ser notícia arran de Josef Fritzl, conegut com el monstre d'Amstetten, que durant 24 anys va tenir segrestada en el sòtan del jardí a la seva filla que violava sovint i que varen concebrr 7 fills-néts.

La ironia o la metàfora és que en un sòtan es poden amagar moltes perversions, més ben dit, s'hi amaguen. Tots podem dir allò de "si el -o la- miressim pel forat del pany, vés a saber..."

Cal dir que no és una pel.lícula per anar a passar una bella estona, no, és una pel.lícula per a prendre consciència de fins on arriba la ment humana. Aquest film comença mostrant un poble d'Austria amb les casetes ben fetes i ordenades, un petit paradís, però tot seguit veiem un sòtan convertit en un espai per a la pràctica el tir en pistola o fusell. 

En un terrari es produeix una de les escenes més esfereïdores que mai he vist: com un serp pitó es cruspeix una rateta; i consti que no em considero animalista.

En un altre sòtan tenim un aficionat a la música que toca marxes militars amb la seva trompa i que quan es reuneix amb els seus amics per atipar-se de cervesa els explica que el millor regal de noces va ser aquest quadre amb la fotografia de Hitler.

Un dels temes estrella de la pel.lícula és el sado-masoquisme. Ens presenta el cas d'un home despullat que està disposat a fer totes les humiliacions de la seva mestressa. Aquesta mestressa explica a la càmera que tot és gràcies a l'amor que hi ha de l'un envers de l'altre. El de la foto està disposat a netejar els vidres de la mampara de la dutxa així com el water amb la llengua. Un masoquisme menys exagerat és el d'aquesta dona que considera que

l'home és el que ha de dirigir la relació eròtica. Un cas sorprenent és el de la dona que baixar al sòtan, que és una mena de traster, agafa una de les caixes de cartó dels prestatges, l'obra i hi treu una nina-nadó hipereal, que pot ser nen o nena, per bressolar, abraçar, cantar; al cap d'una estona agafa la caixa i la desa. Potser demà agafarà una altra caixa.

Les escenes solen ser ben lentes de manera que l'espectador s'adoni bé del que passa, que entri a formar part d'aquest ambient irrespirable.

Tanmateix, una pel.lícula molt recomenable per a penetrar als baixos fons de la nostra ment.

La tristesa de Salma Hayek

A La Vangurdia del 24.11.2015 hi havia un petit reportatge sobre el vestit que duia l'actriu Salma Hayek, que en el titular deia "escote de vértigo". Es tractava d'un acte organitzat per la London Evening Standard Theatre Awards.

El reportatge diu que a l'actriu mexicana li agrada mostrar i lluir els seus atributs, cosa que fa repetidament a totes les seves aparicions públiques. 

El reportatge acaba amb unes paraules de Salma Hayek: "“En el pasado, cuando intentaba imaginar qué aspecto tendría a mi edad, me sentía horrorizada. Pero ahora me doy cuenta de que todavía puedo ser guapa y que aún puedo sentirme muy a gusto con la vida aunque ya me esté acercando a los 50”, aseguró recientemente a la revista OK! .

Amb aquestes paraules l'actriu es delata. Sap que malgrat la seva indiscutible bellesa i que és també indiscutiblement un bona actriu, no té la feina que voldria perquè injustament els productors les volen joves, mentre que no els fa res posar a la pantalla vells com Robert Redford, Clint Easwood, etc.

Ella, com tantes, han recorregut als serveis de la cirugia plàstica, però això no són cap panacea, tant Salma Hayek com Nicole Kidman s'han engrandit els pits, però, això els ha donat més feina? Sembla que no.

Quin és el resultat. Suggereixo que mireu atentament la cara de Salma i us adonareu que, encara que La Vanguardia digui que és una dona segura de sí mateixa, la seva mirada desprén tristesa. No és estrany, tanta cirugia plàstica i tanta assistència a actes del ram i l'únic que aconsegueix és que es parli del seu cos.

Macbeth (2015). Director: Justin Kurzel

Guió: Todd Louiso, Jacob Koskoff, Michael Lesslie (Basat amb William Shakespeare)

Suposo que els amants del teatre de Shakespeare no els agradarà aquesta pel.lícula perquè, com es pot veure en el trailer, és molt pel.lícula, molt espectacle, però el cine és això, no és teatre, no vol ser teatre perquè vol impressionar per les imatges. De tota manera, val a dir, que els amants del vers shakespearià no se sentiran defraudats perquè malgrat els retalls que representa sempre el pas de l'original escrit a la gran pantalla es pot gaudir de la musicalitat de la llengua anglesa que d'una manera evident és present de manera suficient al llarg del film.

Fa poc veig veure a la tele a Lluís Pascual, director del Rei Lear, a la cartallera, dient que aquesta obra se la podria dir Les Germanes Lear, doncs Macbeth per la mateixa regla de tres es podria dir o potser s'hauria de dir Lady Macbeth perquè si en el teatre o en el cine es pot parlar d'una dona dolenta, disposada a què el seu marit faci allò que no vol fer i que acaba fent per plaura a la dona, aquesta dona és Lady Macbeth.

Tornant al principi aquesta pel.lícula és efectivament un gran espectacle des del principi, en forma part, com sempre en el cine, la bellesa del cos humà, la protagonista és una dona molt maca que fa de bon mirar i els homes tots són homes ben fornits, atlètics. Tanmateix, l'aspecte més sorprenent és el protagonisme de Lady Macbeth, que el paper de dona ambiciosa i malvada és augmentat considerablemente.

El caos que s'acosta

Contra el sexisme. Contra el racisme

L'únic caos del que hi ha rastre és el que va provocar l'extinció dels grans mamífers o dinosaurs. Aquell caos va ser un desastre natural, però si la civilització no canvia, i no en fa la pinta, es prepara un altre provocat per la Humanitat o, més exactament per la cultura occidental.

La cultura occidental ja va fer el que es coneix per la Guerra Mundial Llarga (1914-1945), que va ser la primera en què es va atacar de manera indiscriminada a la població civil.

Si no hi ha una sorpresa no es preveuen noves guerres, però sí grans conflictes de dimesions imprevisibles i escampats pel planeta. Si un mira la TV o llegeix el diari s'adona que tot el que passa a diferents llocs és molt greu, tant si es tracta de Maduro a Veneçuela com la borsa de Xangai o els fets de la Vigília de Cap d'Any a diverses ciutats d'Alemanya.

Abans no està de més recordar, que un dels principals buscats dels recents fets a París, la policia belga no va anar a on estava amagat perquè no eren hores hàbils per l'actuació policial. Tot un exemple de fins on arriba el sentit de posar els drets d'una petita comunitat -la policial- davant la comunitat no ja de Bèlgica, sinó de tot Europa, precisament a la capital d'Europa! No sé si es creuen aquesta capitalitat.

"Respecteu-nos! No som carne de presa encara que anem nues"

Quina relació té el caos que s'acosta amb els fets d'Alemanya? Penso que molta. Tant si va haver responsabilitat policial com no. És clar que un nombre important de persones que es comuniquen amb els smartphones poden fer trontollar un país en un moment donat. De tota manera el tema país o nació no és aquí el més significatiu, sinó els centenars de noies violades al mateix moment a diferents ciutats d'Alemanya per part de persones que senten odi de tot el seu entorn i, naturalment, la víctima és l'esglaó més feble, la noia. Encara que el noi que l'acompanyava intentés protegir-la, sortiria escaldat perquè els agressors eren majoria, estaven organitzats i quan s'ataca amb odi la capacitat de colpejar és molt alta, mentre que l'atacat, segons com, encara es pensa que es pot arreglar o calmar. 

Es pot argumentar que això és un fet puntual, aïllat, en l'espai i el temps, però aquest és el tema. Aquest fet aïllat en vàries ciutats alemanyes ha demostrat moltes mancances; un govern disposat a matar el riu Ebre; un preu del petroli no sostenible per qui el vol vendre per sobreviure; el govern xinès més interessat en la inversió que no en fer pujar el consum intern; lògicament la darrera mesura sobre el dòlar és per afavorir-se, etc. Tot té la seva explicació, que no hi ha un veritable concert internacional. Ens han volgut fer creure que hi ha acord per evitar el creixement del forat a la capa d'ozó, però a la que un llegeix un mica s'adona que no és aixó ben bé. La qüestió de fons és que l'acord ha estat polític, però com l'economia està per sobre de la política, l'acord és paper mullat.

Com se sap fa anys que Zygmunt Bauman -el de la societat líquida- va dir que al món hi havia un 10 per cent de rics i un 10 per cent de pobres. El 2014 ja deia que el 10 de la població mundial posseix el 85 per cent de la riquesa, que la riquesa de les 1000 persones més riques del món és quasi el doble de la riquesa dels 2500 milions de persones méspobres i que les 20 persones més riques del món tenen els mateixos recursos que el 1000 milions dels més pobres. Mentre això segueixi així les emigracions dels pobres o de classes mitjanes proletaritzades continuarà augmentant, però els emigrants d'avui ja no són com els dels segles XIX i XX, ara s'ha perdut al respecte.

Aquesta pèrdua de respecte de l'emigrant al país d'acollida. Aquí faig un parèntesi, això de "país d'acollida" és la retòrica occidental: una   collonada. El pobre a la casa del ric no se sent acollit, sent odi perquè l'altre té i ell no. L'emigrant pensa igual, no travessa deserts, valls i estepes per a donar les gràcies, sinó per sortir de la fam. 

Tots aquests fets fan augmentar la pressió de l'olla, quan la vàlvula s'espatlli, l'olla esclatarà. Com, quan i a on ningú no ho sap, per això es fa l'estruç. El caos pot no ésser global, sinó que ja es va repartint, però cada vegada més, més gran la ferida i més nombre de ferides.

La academia de las musas (2015). Director/Guió: José Luis Guerin

Repartiment: Raffaele Pinto, Emanuela Forgetta, Rosa Delor Muns, Mireia Iniesta, Patricia Gil,Carolina LLacher, Juan Rubiño, Giulia Fedrigo, Giovanni Masia, Gavino Arca

Es tracta d'una película que es presenta com a no comercial, potser no ho és, però resulta clar que la literatura amb Dante, la Divina Comèdia, el mite de Paolo i Francesca, que comenci en una aula de la Universitat de Barcelona en la que un professor italià de literatura doni la seva classe a uns alumnes de més de vint anys, un master?, etc. tot això li dóna un to no comercial.

Tanmateix, l'aparició en escena de l'eposa del vell professor que va a Cerdenya amb una alumna i a Nàpols amb una altra desvetlla les gelosies de l'esposa i al final de la pel.lícula tenim una cara a cara d'una dona (vella) versus una altra dona (jove). Qui guanyarà? Cap sorpresa, com sempre.

Em permeto aquí posar el que va escriure Javier Ocaña a El País el 31 de desembre 2015:

En esta insólita película sus criaturas reflexionan sobre el origen del amor, de la palabra y del concepto; sobre su posible ascendencia económica, alrededor del concepto de familia; sobre su probable fuente literaria ("El amor es una invención de los poetas"), y sobre la influencia del entorno natural. Unos hablan desde el púlpito (físico o mental), y otros ponen los puntos prácticos sobre las íes, sobre todo la esposa del profesor o el joven de Internet, cuando habla del amor (¿ficticio?) como utilización mutua basada en la necesidad. Y, aunque no se hable de ello, el lenguaje corporal acaba mandando: el de los ojos, el de las manos y la dirección del cuerpo. Es este el que nunca miente, el que va más allá del ensayo o del plan, el que es verdaderamente espontáneo en un entorno entre lo dulce y lo cruel. Y Guerín, con su seductor ejercicio cinematográfico, traspasa la pantalla. Hasta golpear al espectador.