BEIJING, tercer dia, per la tarda. Final Quadern Bitàcola

La tarda d'avui no ha estat una tarda qualsevol, després de tants dies d'activitat turística ens han deixat lliures per a què anem a fer compres en una tenda de cinc o sis pisos que, diuen, té tot el que es pot trobar a Xina, des de la millor seda natural al Rolex d'imitació, però per mi aquestes darreres hores a Xina m'han servit per a adonar-me que era al final d'un somni fet realitat.

L'única cosa que m'he comprat són aquestes boles xineses, que es troben arreu del món, però m'ha fet il.lusió que fessin amb mi el viatge a Barcelona.

Aquesta entrada o post del blog és la darrera del que és el viatge pròpiament dit. Potser algun dia faré alguna generalitat o un tema concret. Ja veurem.

Les fotos que acompanyen aquesta entrada al blog no tenen un caràcter pròpiament turístic, ans al contrari, són fotos que pretenen retratar el Beijing d'ara.

Per això he volgut posar en primer lloc unes mans aguantant una ostra -acabada d'obrir- amb les seves perles, com a símbol de Xina i de les seves belleses.

La segona és un ciclista que porta un tub de ben bé cinc metres de llargada, quelcom impensable aquí, però no sembla pas que la bicicleta perjudiqui gaire el trànsit perquè a Xina totes les bicicletes circulen tranquil.lament i no passa com a Barcelona que n'hi ha que es pensen que fan la Setmana Catalana de Ciclisme. Evidentment, la baixa velocitat dels cotxes contribueix a què el trànsit no tingui la histèria que té a Barcelona.

A la f.767 tenim una cruïlla normal, bicicletes i una mare amb el seu fill. La f.774 és ben curiosa, un carrer que per estar prop d'un temple quasi totes les tendes venen incensos, així la foto ens mostra dues tendes juntes venent el mateix producte.

La f.771 també és molt curiosa, els qui no tenen diners per a comprar el diari no tenen problema, a diferents llocs es veuen panels com aquest que reprodueixen diferents planes del diari del partit i hi veiem com la gent llegeix.

Les f.669 i 670 estan fetes des de la finestra de l'hotel, les que segueixen estan fetes des de l'autocar, per la qual cosa es pot entendre que els enfocaments deixen que desitjar, però em van semblar interessants. La f.844 és la del Ministeri d'Afers Estrangers, del que la gent diu que té tantes finestres perquè des de cada una es mira un país. I les dues darreres representen l'entrada i el sopar de comiat entre els companys de viatge i Xina.

Aquí hi ha les fotos

BEIJING, tercer dia pel matí

Avui 16 d'agost comencem el dia visitant el Temple tibetà dels lames, Yonghegong, el Palau de la Pau i de l'Harmonia, un dels més famosos temples de Xina i la lamaseria més gran de Beijing. Construida el 1694 per l'Emperador Kangxi de la Dinastia Qing, es va convertir el 1744 en monestir lama.

Consta de cinc pavellons en els que es mesclen els motius han, mongol i tibetans. El primer pavelló acull, entre altres, el Guardià de la Doctrina Budista (f. 777f). El pavelló Yonghe té les tres manifestacions de Buda (f. 777a). En el pavelló Falun trobem l'estatua de Tsonghapa, el fundador de la secta de la gorra groga, tibetà (f. 777c).

La primera foto que hi ha aquí és dd'un tapís tibetà que representa la llarga vida.

La joia del temple és al pavelló Wangfu. Wangfu He. Es tracta d'una gran estatua (18 metres d'alçada) de Maitreya (el buda futur), està esculpida a partir d'una peça única de fusta de sandal. A causa d'aquest buda, a l'entrada del temple hi ha una placa amb el corresponent segell de Guiness Book of Records que diu: This is to certify that the statue of Maitreya in the lama temple in Beijing was carved out of a single white sandalwood tree 26 metre high August 1999.

D'aquí ens anem a visitar el Palau d'Estiu, Yihe Yuan, del segle XVIII, fet per a què els membres de la Dinastia Qing tinguessin un lloc una mica fresquet perquè, evidentmen, Beijing fa moltíssima calor a l'estiu.

Tal com és ara aquest palau es deu a l'emperadiu Cixi pel 1795. Posteriorment va ser destruit per angblesos i francesos el 1860 i pels bòxers el 1902. O sigui que no és un lloc de sort. Tanmateix, té encara coses valuoses com l'extravagant vaixell de marbre, que es va fer amb diners que havien de ser per a modernitzar la marina xinesa (f.809, 811 i 812). A la f.812 hi tenim els dits de la xinesa que el dibuixa.

Aquí hi trobareu les fotos

BEIJING, segon dia

Als afores de Beijing hi ha moltes visites per fer, de les que hem fet dues. La primera de les quals és possiblement l'obra més coneguda arreu del món de Xina: la Gran Muralla. Símbol de l'aïllament històric de Xina i, alhora, màxim exponent d'un sentit de vulnerabilitat, amb una llargada de més de sis mil quilòmetres, fa uns vuit metres d'alçada i set d'amplada; la Gran Muralla és l'única obra humana visible des de satèlit.

Va ser l'emperador Qin Shi Huangdi, conegut pels seus guerrers de terracota a Xi'an, el qui unint les diferents muralles en va fer una. Va unificar estats i muralles.

Lògicament la Gran Muralla se la pot visitar des de molts llocs, però el majoritari és des de Badaling, que està a 70 kg. de Beijing. Aquí també constatem que la gran majoria dels turistes són xinesos.

Com es pot veure per la foto 688, els xinesos aprofiten l'allau de visitants per fer propaganda dels seus Jocs Olímpics.

Gràcies a una intensa repoblació forestal tan el camí envers Badaling com el que es veu des de la muralla és també un espectacle per la bellesa del paissatge. Qualsevol fotografia és una prova.

De tornada, camí a Beijing visitem les Tombes Ming, que estan situades sota criteris feng shui. Les diferents tombes que hi ha a la zona, no estan totes al mateix lloc, sinó que comparteixen una àmplia zona, nosaltres visitem Chang Ling, que és la tomba de Yongle (1360-1424), la de la foto.

La jornada d'avui ha acabat em festa grossa per mi. Hem anat al teatre a veure la famosa Ópera de Beijing. He de dir que quan es parla d'aquesta òpera hem d'oblidar l'esquema europeu en que domina la música i la teatralitat queda a zero moltes vegades. La de Beijing és una mescla de mímica, és a dir, teatre al màxim junt amb la màscara, cant, música, ball i sobretot acrobàcia. Precisament la dona del cartell va fer una actuació acrobàtica d'una perfecció que no he vist mai. Les fotos que acompanyen aquesta entrada també mostren no solament com actuen, sinó com es posen la màscara perquè la màscara juga un paper essencial en l'obra, el que passa que només els coneixedors de l'òpera xinesa saben el significat de la màscara com el de determinats moviments perquè és mímica i gest el que juga teatralment.

Aquí les fotos

BEIJING, primer dia

Hem sortit de Xi'an a primera hora per arribar a Beijing a una hora que ens posa en safata el dia pel davant.

El primer que es pot apreciar són gran quantitat de xinesos omplint els parcs, els jardins i el carrers on aprofiten per fer-hi tota mena d'activitats, com tai-txi, jocs de taula, balls...

I és que com ja he escrit, els xinesos no tenen afortunadament el sentit del ridícul que frena. A la foto 537 els veiem ballar tango amb una cassete, fins i tot hi ha l'home que porta un jersei groc que mou braços i cames com si tingués parella. A la foto següent juguen a pilota lentament, però fent un malabarisme cada vegada. I a l'altra foto uns fan música i els altres escolten.

Beijing és la capital de Xina, té més de catorze milions d'habitants reconegut, que a tall ràpid d'història cal dir que es va convertir en capital imperial amb la dinastia Yuan (1297) i que els emperadors Ming i Qing van governar des de la Ciutat Prohibida.

Visitem doncs la Ciutat Prohibida, que podeu veure en les fotos (de la 547 a la 632). Al marge dels continguts em permeto assenyalar un aspecte de l'arquitectura xinesa que no solament es dona a la Ciutat Prohibida, sinó a tots els temples.

El primer aspecte és que a occident, generalment, una catedral o un palau és un edifici únic, mentre que a Xina un temple o un palau consta de diverses construccions. Salvant moltes diferències, es podria comparar amb el barceloní Hospital de Sant Pau que a partir de l'entrada principal hi ha diversos pavellons. La característica afegida, a Xina, és que tots els, diguem pavellons, estan aliniats sobre el mateix eix.

En el cas concret de la Ciutat Prohibida entrem per una porta i quan arribem al final, en línia recta sortim a la plaça de Tiananmen.

Des del punt de vista arquitectònic la Ciutat Prohibida és la joia de la corona de tot Xina, va ser feta el 1420 des de la qual han governat 24 emperadors durant 500 anys.

Si hi tenim el Palau de l'Harmonia i la Porta de l'Harmonia, cal dir que l'harmonia la fa tot el conjunt de palaus o pavellons que la conformen. Les calderes de bronze estratègicament disposades per a l'aigua (f.489) i les que estaven cobertes d'or conserven les rascades que van fer els anglesos per a endur-se l'or (f.626) , el drac amb grapes de cinc ungles (610 i 615). Evidentment l'emperador rebia les visites en el Saló de la Suprema Harmonia, com es veu a la pel.lícula El darrer emperador, la f.617 mostra per on només podia passar el carruatge de l'emperador.

Les tres darreres fotos mostren algunes mirades de la plaça de la Porta de la Pau Celestial, és a dir, Tiananmen Guangchang. Una plaça que va ser feta fer per Mao Zedong, volia que fos la plaça més gran del món... La primera foto és el mausoleo de Mao.

Avui i per molts anys parlar de la plaça de Tiananmen ens porta inexorablement a parlar del que va passar el 1989 i no cal dir que en tota la seva magnitud és un aspecte molt fosc i impossible d'analitzar d'una manera objectiva, però qui tingui una mica de curiositat sobre el tema pot clicar aquí en anglès o aquí en castellà.

Al marge de la broma que hem fet avui a la plaça de Tiananmen posant només aquells que duen samarreta o pantalons vermells l'ocurrència ve del fet que en aquesta plaça, sobretot en temps de Mao, es feia un veritable esclat de banderes vermelles, les del partit, que com tothom sap, el roig és el color referent de l'esquerra mundial fins al punt, especialment els anys trenta aquí, un roig era un esquerrà actiu. Tanmateix, Xina, país a on la tradició ha tingut un gran pes fins fa poc, aquestes grans manifestacions de banderes brandant el Llibre Roig de Mao tenen un fort component ancestral que aquí hom no s'hi imagina i hi veu només fanatisme.

El roig és en la filosofia de Laozi (Lao Tsé) el (陽) yang. El yin i el yang no són contraris, sinó complementaris, no hi ha yin sense yang. El yang és, per exemple, la pluja, que ve dels núvols que són yin. L'estiu i el sud també són yang i si l'aigua és yin el foc i el roig són yang. El color dominant de la Ciutat Prohibida és el vermell, per tant, el roig de la plaça Tiananmen no hi desentona si hom aplica el feng shui.

Aquí les fotos

Xi'an

Avui ha estat el dia de mala sort del viatge perquè l'avió que havia de sortir Kunming a les vuit de matí per a dur-nos a Xi'an ha sortit a dos quarts de tres de la tarda i la pèrdua de més de sis hores en un viatge turístic en que tot està programat, resulta una pèrdua important, per la qual cosa inevitablement no s'ha pogut dur a terme íntegrament el programa per Xi'an. Aquest estiu sempre podem tenir el consol que si la sortida de Barcelona hagués estat uns pocs dies abans, aquest meravellós viatge no hauria existit a causa, com sabeu, de la vaga del personal de terra de l'aeroport de Barcelona.

Xi'an és una ciutat de més de set milions d'habitants reconeguts, la realitat sempre és superior, és la capital de Shaanzi al llarg de dotze dinesties en un passatge de més de quatre mil anys. Xi'an va agafar força importància amb la Ruta de la Seda perquè va esdevenir el principal centre comercial d'aquest fil màgic fet per uns cucs. Fins al punt que Xi'an va guanyar centralitat i s'hi trobaven totes les religions, inclosa una forma de cristianisme.

Tot plegat fa que Xi'an tingui molt per veure, entre el que he de destacar la Pagoda de la Gran Oca, les extenses muralles de la dinastia Ming i la Torre de la Campana.

Aquí doncs és on he de retre un homenatge a la guia xinesa Yang Mingjiang, que ens va acompanyat des de l'arribada a Xina fins el darrer minut perquè com es diu en lleguatge turístic el principal recurs turístic de Xi'an està en el Museu dels Guerrers de Terracota, però resulta que aquest museu tanca a les cinc de la tarda, per tant, no arribavem a temps i l'endemà havíem de marxar de Xi'an.

Així doncs l'esmentada guia va aconseguir per telèfon que el museu ens esperés i a més, cosa excepcional, que l'autocar entrés dins del gran parc del museu i aparqués just davant de la porta d'entrada per a deixar-nos entrar. Evidentment no hi havia cap autocar dins el museu.

Vam visitar aquest museu que com sabeu la primera peça d'aquests 7000 soldats la va descobrir un pagès cercant aigua l'any 1974. Gràcies a un president americà aquest pagès signa els llibres del museu pels turistes i s'ha fet amb un millor sou. Els del grup que van voler el llibre signat el van tenir.

Com sabeu aquest 7000 soldats eren per tenir cura de l'emperador Qin Shi Huangdi en l'eternitat. Va ser l'emperador que va acabar amb els senyors de la guerra i va unificar Xina.

Després del museu vam anar a una versió xinesa d'allò que havia estat la Scala de Barcelona, restaurant amb espetacle, amb un públic heterogeni. Aquí nosaltres ja no érem els únis guiris. L'espectacle, com tots era de qualitat i va haver-hi un home, Pai Xiao, que va demostrar un gran domini de la flauta de pan (foto 516), deien que és el millor de Xina.

Acabat el sopar vam fer un tomb per Xi'an per a veure, sense baixar de l'autocar, la Pagoda de la Gran Oca Dyanta i la muralla il.luminades.

Aquí les fotos

Quina meravella és Xina! El Bosc de Pedra i tantes coses més

Avui 12 d'agost anem directe vers el Bosc de Pedra (Shin Lin), considerat durant la dinastia Ming com la primera meravella del món. Està en el territori autònom de Lunan Yi i dins de la regió de Yunan.

Es tracta d'unes estranyes i apilades formacions rocoses d'uns trenta metres d'alçada, que com els núvols quan érem petits, les seves estranyes formes poden recordar-nos alguna cosa. Així, per exemple, en vaig veure una que sembla la Moreneta de perfil. També hi ha un rinoceront, un bolet, una dona esperant el seu marit. Tot és qüestió d'imaginació.

Com de costum, aquests llocs atractius estan plens de turistes, que com sempre la gran majoria són xinesos. També hi ha moltes xineses sami que són guies i duen el vestit de l'ètnia sami, la de la zona.

Val a dir que és un d'aquests llocs en que un estaria de bona gana una llarga estona, però les condicions del viatge ho fan impossible, per això en un racó hi ha escrit a la pedra Aquí és un lloc per a estar-s'hi una estona perquè qui ho va escriure sabia que la gent només s'hi estaria uns pocs minuts, però realment el racó és una petita meravella. La foto 312 està feta des d'aquest racó.

Marcats i impressionats pel Bosc de Pedra hem fet camí per a visitar el Temple de Yuantong, el més antic de Kunming. I evidentment és una meravella de temple, tant per l'arquitectura com pel jardí.

Prop de l'esmentat temple hem visitat el Llac Verd (Cui Hu), que és fantàstic i un torna a recordar aquella frase trobada escrita en xinès en una roca del Bosc de Pedra.

La primera foto encara que està feta en el Bosc de Pedra, de fet és una foto de la guia de Kunming. En aquest punt vam fer una parada per fer una foto de tot el grup, però cal dir que durant el viatge hi ha hagut força bon rotllo, com es diu ara, tant entre els del grup com entre el grup i els guies. Algunes guies han mostrat la seva gran i senzilla humanitat explicant fets de la seva vida privada, d'altres ens han cantat en el seu idioma, però la noia de la foto ens ha fet un regal inesperat, inoblidable i impensable pels qui practiquen la cultura del sentit del ridícul, com passa al món de la cultura cristiana.

Aquesta guia, que també es diu Nancy, va ballar davant nostra la Dansa del Paó, de la cultura Yi, sense música, però amb una sensibilitat que feia que el seus braços semblessin de goma i per això poso la seva foto aquí com a petit homenatge per l'agradabilíssim sabor de boca que ens va deixar a tots. Cal encara dir que Nancy ha estat la guia local, com també hem tingut per guies el Pep i la Yang, per tant, no tenia la més petita obligació de fer-ho, però va ballar con amore i amb gust, per amor a Xina o a l'art o a la dansa del seu poble i que vol transmetre a qui el visita.

Els moviments de Nancy van acompanyats de la seves explicacions que Yang ens anava traduint al castellà, com podreu veure si

Aquí les fotos

Zhongdian o Shangri-la

El primer que hem fet avui és visitar el Monestir tibetà de Songzhanling, del segle XVII, a on veiem els budes i les diverses relíquies del lamaisme. Cal dir que aquest monestir és el més important del lamaisme després del de Lhasa.

Hem estat rebuts, o podríem dir beneïts?, pel principal de l'esmentat monestir que és alhora l'autoritat principal de la regió, és a dir, el governador. Hem pogut veure alguna de les pràctiques d'aquesta religió, que per nosaltres és força sorprenent.

Després hem visitat a una família tibetana i hem pogut gaudir d'algunes menges, el que més m'ha agradat és el formatge que fan. Les dues fotos d'aquí són les d'aquesta visita. A la primera foto hi ha una lama, de la família, que està de vacances (9 primeres fotos). Aquesta família, pel fet de tenir un lama té una categoria social superior, que li permet posar un bandera a la taulada, que podem veure a la f. 218.

Finalment hem recorregut per la part antiga de Zhongdian i hem anat a veure el tambor més gran del món. En aquest context el tambó sol ser d'uns seixanta centímetres d'alçada i amb la mà se li dona uns cops per a què volti i se suposa que a dins hi ha les Sutres, l'equivalent a l'evangeli. Aquí insisteixo que encara que el nom real del poble sigui Zhongdian, les autoritats fan tot el necessariper a què el nom de Shangri-la es vagi imposant. La raó és purament turística i és que a la Xina tot es ven.

Qui llegeixi anglès pot ampliar informació sobre Shangri-La aquí malgrat la finalitat turística conté força informació.

Aquí hi trobareu més fotos

Cap al paradís, Shangri-La!

Avui hem iniciat la ruta emblemàtica de Xina, el camií cap a Shangri-La. De fet, Shangri-La és un nom mig inventat perquè el nom real del poble és Zhongdian, però James Hilton, en la seva novel.la LOST HORIZON, 1933, va mitificar el lloc perquè el va trobar meravellós i va dir que era un paradís i l'èxit de la novel.la va fer que també es portés al cinema amb el mateix títol, que digrigida per Frank Capra obtingúé un parell d'Oscars.

Per alguns el nom de Shangri-La ve de l'anglès i per altres del xinès. O sigui que la polèmica està servida. El cas és que a Asia més d'un país diu que Shangri-La el tenen ells, però la base és turística...

De moment fem un esplèndid camí pel riu xinès per exel.lència, el Yangtsé, el riu que divideix la Xina del Nord de la del Sud. I s'aprofita aquest recorregut per fer una visitar a la gorja del Salt del Tigre, entre muntanyes de 4000 metres. Clicant aquí podreu veure el Salt del Tigre en moviment perque cap fotografia aconsegueix el que realment és.

Hem dinat a un poblet que es diu Hu Tiao Xia Zhen Yin Xiang Jio Lou, que és on està feta la foto de la dona Yi (f. P1010007)

Passem per valls on veiem els yaks i les ramaderes, vestides de vistosos colors, però ja no voregem el Yangtsé, sinó el riu Ji Sha Jian, el de la foto, que l'alimenta, el de la foto, tot en un paissatge meravellós i que va agafant altura doncs no hem d'oblidar que estem en el que podríem dir el pre-Tibet.

Amb tot això arribem al poble de Zhongdian i passegem pel carrer principal. Estem a 3160 metres d'altitud. I alguns els costa de respirar.

És un poble amb molta vida, no es veu turisme i els estranys som nosaltres. De fet hem gairebé els estranys al llarg de quasi tot el viatge fora de Xangai, però aquí l'absència d'occidentals és més que evident i tampoc es veu turisme xinès.

Es nota que és un lloc diferent a la resta, que és Xina, però indubtablement una altra Xina, amb més colors. A la nit anem al teatre a veure també dansa del país, és a dir, d'aquí. El poble xinès és desconcertant, en molts llocs, com tendes i restaurants, la professionalitat és quasi zero, però tocant a les arts escèniques tenen un 10 sobre 10. Així doncs que l'espectacle d'avui, a l'entorn de Shangri-la, els pastors, els búfals i, clar, l'amor és esplèndid. Vull dir que la professionalitat dels ballarins i ballarines està fora de dubte, l'espectacle es diu THE SCENE SONG and DANCE MEDLEY OF SHANGRI-LA "Dynamic Shangri-La"

Aquí hi trobareu més fotos
Aquí hi veureu les aigües del Yangtsé passant per la gorja del Salt del Tigre
Aquí hi veureu dues mostres de l'espectacle de ball inspirat amb el Dong Ba

Lijian i Dayan

Som ja al cinquè dia per la Xina. Als afores de Lijian arribem a la casa particular de Joseph Rock, que hi va viure des del 1922 fins el 1949, va recollir 80.000 espècies de plantes i va fer tres importants articles al National Geographic. La seva casa, d'acord amb el tarannà de la gent d'aquí, la nació naxi, era respectuós amb el Budisme, el Confucianisme, el Lamaisme i el Dongbaisme (fotos 797, 798 i 813).

Després hem fet una visita al Jardí i el Llac Negre, que és una veritable meravella, diguem que és un lloc on un s'hi quedaria una bona temporada (fotos 898, 900 i 903 i la que hi ha més amunt) El pont que veiem és de marbre.

A pocs metres d'aquí tenim l'Institut Dong Ba de Recerca, dedicat a la conservació i continuïtat de la cultura, religió i llengua naxi.

Com es pot veure per les fotos 878 i 893 es tracta d'un idioma totalment diferent al xinès, fins i tot en l'escriptura perque encara es basa en pictogrames, com es pot apreciar fàcilment.

Aquest idioma és parta només per unes cent persones, encara que més endavant em referiré a aquesta cultura, aquí preciso que el poble naxi està reconegut com una nacionalitat i que es troba a les províncies de Yunan, a la que som, i Sichuan. La ciutat de Lijian és la principal.

Per les fotos ens podem adonar també que la simbologia s'assembla més als tòtems d'Amèrica que no pas a les representacions pròpiament xineses. (foto 895 i la que hi ha més amunt).

El vell i el jove de la foto 893 són el mestre i deixeble aprenent, el qual ens ha declarat que ell continuarà al manteniment d'aquesta cultura. Cal dir que són una mescla de tot, és a dir, xaman, músic, ballarí, cal.lígraf i traductor.

Finalment hem visitat Dayan i a on més que fotografiar les cases, com es pot veure he retratat a les persones. M'ha sembla molt més interessant.

Després de sopar hem assistit a un espectacle de música naxi i dans Dong Ba. Cal dir que ha estat magnífic perque dintre de les aportacions modernes de la dansa s'hi apreciat una gran autenticitat. Ha estat una veritable dansa poètica sense oblidar el fons muntanyenc (fotos 922 i 925)

En el programa de mà se'ns parla de l'aigua, de la muntanya i de l'amor. Sense ànim de ser exhaustiu traduixo:

L'aigua és un bon vi que nutreix cada cosa que viu; l'iagua és una lluna que flueix; l'aigua és una noia tan bonica que sembla una bella flor; que balla al ritme de la música de la nacionalitat Dai, porta vida a per a l'eternitat i flueix per sempre i sempre, i sempre.

La muntanya és la columna vertebral de la terra, un ferro fort amb bellesa i gràcia, que sempre ens dona l'esperança per sobreviure; la muntanya és el sol que crema; dona poder, passió i força de voluntat.

L'amor i la mort són els temes eterns de la humanitat. La pràctica del matrimoni matriarcal sobreviu els cinc mil anys d'història de la civilització. L'ànima i la carn, els sentits i la passió, la realitat i el futur, sempre hi ha amor i passió en la vida humana. La saviesa i els sentits de la humanitat ens han portat la civilització, la fam pel desig ens han fet salvatges. L'amor que dura sempre desafia els obstacles que posa la civilització i no accepta fins i tot la mort, escrivint la més admirable i emocionant poesia.

Aquí les fotos

Dali i Lijian

Seguim a la Xina profunda i ancestral i ho fem acompanyats d'una altra guia la visita de la ciutat de Dali, a la província de Yunnan, prop del llac Erhai, i que està a la província de Yunnan, famosa pel tè.

Després de recórrer la ciutat anem a visitar el Temple Chongsheng, que és un conjunt magnífic i del que en formen part les tres pagodes anomenades San Ta, que tenim a la primera foto. A la segona tenim un dels tants element de què es composa el temple perquè a la Xina tant els palaus com els temples no consten d'una sola edificació, sinó de varies, que solen està disposades en el mateix eix.

Després visitarem Lijiang que s'ha convertit en una ciutat eminentment turística fins al punt que els habitatges s'han convertit en botigues i no té vida real, vull dir de poble, però no treu que, malgrat, l'artificialitat en què l'ha convertit el turisme té el seu encant perquè hom s'adona del que era.

Malgrat això Lijiang és una ciutat amb una gran història perquè ha estat la capital de la cultura naxi o del Dongba.

fotos.

Qui estigui interessat només en les vistes, aquestes són les 8 primeres fotografies; les dues següents són d'una parada de menjar, en honor a Josep Pla que va dir que som el que hem menjat; les 18 restant són de persones, és a dir, són les que reflecteixen com és el poble, o una part.

Aquí les fotos