"PARIS, JE T'AIME"

PARIS, JE T'AIME és el títol original de la pel.lícula i amb el que es presenta a la nostra cartellera. Si normalment poso les dades del director i del artistes, com es tracta d'una pel.lícula que, de fet, són 18 pel.lícules, les dades principals de les qual són:

Montmartre - écrit et réalisé par Bruno Podalydès
Quais de Seine - écrit et réalisé par Gurinder Chadha
Le Marais - écrit et réalisé par Gus Van Sant
Tuileries - écrit et réalisé par Joel et Ethan Coen
Loin du 16e - écrit et réalisé par Walter Salles et Daniela Thomas
Porte de Choisy - écrit et réalisé par Christopher Doyle
Bastille - écrit et réalisé par Isabel Coixet
Place des Victoires - écrit et réalisé par Nobuhiro Suwa
Tour Eiffel - écrit et réalisé par Sylvain Chomet
Parc Monceau - écrit et réalisé par Alfonso Cuaron
Quartier des Enfants Rouges - écrit et réalisé par Olivier Assayas
Place des fêtes - écrit et réalisé par Oliver Schmitz
Pigalle - écrit et réalisé par Richard LaGravenese
Quartier de la Madeleine - écrit et réalisé par Vincenzo Natali
Père-Lachaise - écrit et réalisé par Wes Craven
Faubourg Saint-Denis - écrit et réalisé par Tom Tykwer
Quartier Latin - écrit par Gena Rowlands, réalisé par Gérard Depardieu et Frédéric Auburtin
14e arrondissement - écrit et réalisé par Alexander Payne

Com són 18 pel.lícules no puc pas dir que m'han agradat totes, però com entenc que hem de mirar el conjunt de les 18, aleshores he de dir que m'ha agradat força.

La primera de totes ens presenta un home que se sent frustrat perquè no té parella i els seus ulls, pel carrer, només veuen parelles felices, però la casualitat d'un petit accident li posa una dona en el seu cotxe, és a dir, una història que acaba feliç perquè aquest home ja no estarà sol.

També és commou la història d'una hispanoamericana que després de cantar dolçament una cançó de bressol al seu fill que ha deixat en una trista guarderia, surt pitant per anar a una casa d'un barri residencial de París per fer-se càrrec d'un nen que una executiva li confia. L'hi canta la mateixa cançó de bressol, però amb un altre to, sense cap somrís i la mirada lluny, com si volgués veure per la finestra al fill que té a una hora de metro.

O la història d'amor d'adolescents, aquestes històries sempre ens resulten tendres i pures. Ell és un francès i ella una musulmana practicant, però comença bé perquè el pare d'ella es mostra receptiu al veure la mirada de la seva filla.

És especialment emotiva la protagonitzada per Juliette Binoche, una mare que ha perdut un fill i no sap com afrontar-ho. Normal com la pròpia vida.

No cal dir que la dels germans Coen és especialment dura, la de la foto.

Val la pena veure-la i de passada recuperar velles glòries i altres, com l'esmentada, encara força presents. Ens apareixen: Fanny Ardant, Juliette Binoche, Steve Buscemi, Sergio Castellitto, Willem Dafoe, Gérard Depardieu, Marianne Faithfull, Ben Gazzara, Maggie Gyllenhaal, Bob Hoskins, Nick Nolte, Gena Rowlands, Miranda Richardson i Leonor Watling.

Música a Santa Maria del Mar i Robert Hughes

Elliong No descobreixo res a ningú que em llegeixi que Basílica Santa Maria del Mar és junt amb el Palau de la Música la més bella sala de concerts de Barcelona; tanmateix, com tants barcelonins, desaprofito allò que tinc més a l'abast.

El 1969 vaig ser a Santa Maria del Mar pel Second Sacred Concert que Duke Ellington i la seva orquestra van interpretar junt amb l'Oriol Martorell i la seva Coral Sant Jordi.

Possiblement en aquell concert, en ple franquisme, va ser la primera vegada a la vida que sentia de forma forta i clara la paraula Llibertat. El concert va ser magnífic i servo un emotiu record.

I si més amunt he parlat de desaprofitar és perquè des d'aleshores no havia tornat a Santa Maria per escoltar música.

Aquesta setmana doncs hi he tornat. Ha estat per un programa perfecte i estupend per aquells que com jo fem un vol ras per la música clàssica. Es tractava del Glòria en Re major, RV589 d'Antonio Vivaldi i el Rèquiem en re menor, KV626 de W.A. Mozart.

Tot a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Cambra de Pardubice i el Cor de Cambra de Pardubice (República Txeca).

Com tinc feblesa pel que diuen els de fora sobre nosaltres perquè se suposa que no tenen el pecat de la vanitat o xovinisme, Robert Hughes escriu sobre Santa del Mar: There is no church in the world that declares itself to be a citizen's church as plainly and vividly as Santa Maria del Mar, and whenever I go there, which is often, I look at the stone carving on the base of its altar and the little bronze figures of stevedores tacked to its oak doors, depicting the workers of the Ribera quarter carrying their loads -the church remembering the men who built it. I am filled with respect for the uncompromised , gritty reality that expresses itself in the city.

"La vida de los otros",

La vida de los otros, títo original Das leben der anderen. Director: Florian Henckel. Intérprets: Martina Gedeck (Christa-Maria Sieland), Ulrich Mühe (Hauptmann Gerd Wiesler), Sebastian Koch (Georg Dreyman), Ulrich Tukur (Oberstleutnant Anton Grubitz), Thomas Thieme (Minister Bruno Hempf), Hans-Uwe Bauer (Paul Hauser), Volkmar Kleinert (Albert Jerska), Matthias Brenner (Karl Wallner), Charly Hübner (Udo), Herbert Knaup (Gregor Hessenstein). Any: 2006. Alemanya, 144 minuts.

D'entrada direm que malgrat ser una pel.lícula molt llarga no ho resulta gens perquè des del principi agafa interès encara que el el veritable interès de la pel.lícula no és solament pel que em podríem dir la trama o argument, sinó el rerafons que té tot plegat. Podríem dir que és una pel.lícula de bons i dolents, però que, com sempre, els bons no són tant bons i els dolents tampoc.

Personalment, sense tenir-hi cap relació, ni artística ni política m'ha fet pensar en el paper que fa Sergi López a El Laberinto del fauno perquè ens podria semblar que la seva dolentaria és el màxim, però resulta que tot és possible de superar. I és que les dictadures no tenen color.

Si aquesta pel.lícula em fa pensar amb el personatge encarnat per Sergi López és perquè representen un exemple de la diferència de tarannà entre espanyols -i catalans- i alemanys. No sé si és bo o dolent però els espanyols, catalans inclosos, som poc rigurosos i tenim una certa rebeldia -amagada, evidentment- enfront de l'autoritat; mentre que els alemanys tenen la justa fama de ser rigurosos i disciplinats.

Aquestes diferències no fan els espanyols bons o els alemanys dolents perquè com veiem ningú voldria per amic una mena de Sergi López, però podria semblar que la seva bestialitat l'humanitza, mentre que la fredor amb la què actua l'odiat Wiesler o els cínics dels seus comandaments ens fan un efecte més terrorífic.

Es tracta d'una gran pel.lícula en la que el veritable protagonista, el capità Wiesler, resulta un personatge antipàtic encara que al final ens resulta el contrari i això és degut a que durant molt de temps, potser massa temps, ell va creure en el socialisme stalisnista de la la RDA (o DDR) fins que s'adona de la seva crueltat i, aleshores, cau en desgràcia.

"Unes veus", de Joe Penhall

Al Teatre Villarroel, el que tinc més a prop de casa, he vist UNES VEUS, títol original SOME VOICES, de Joe Penhall, traducció de Joan Sallent, direcció Marta Angelat. Intérprets: Pablo Derqui (Roy), David Bagès (Pete), Maria Ribera (Laura), Jordi Ballester (Dave), Carles Sales (Ives), José Luis Mediavilla (Veu en off).

És una obra en la que els principals personatges són complexos, un esquizofrènic i el seu germà, una dona maltractada i el seu psicòpata, per la qual cosa el treball de la directora és el que mereix el primer aplaudiment perquè es tracta de fer lligar un treball dens, gràcies, és clar, al seu creador que ens mostra un panorama humà dens i dur.

Tot i que ha estat un espectacle teatralment excel.lent per part de tots els actors, em va commoure especialment el treball de David Bagès (el del centre de la foto), potser per identificació...

A causa de problemes informàtics aquesta entra surt quan ja fa quatre dies que l'obra ja no es representa.

He tornat !

Encara que un parell de blogaires s'han interessat per mi, cosa que sempre s'agraeix. Jo no he pogut respondre abans perquè he estat tot aquest temps sense ordinador, el pobret estava en un taller i el meu esperit estava com el del pingüí que cau de morros.

Això no vol dir que ara estigui molt amunt perquè ja sabeu les entremaliadures que solen fer-se en aquests tallers. Sembla que ho hagi de tornar a muntar tot.

Pere Casaldàliga

Com segurament sabeu Pere Casaldàliga ha rebut el Premi Interinacional de Catalunya 2006 que atorga la Generalitat, per la seva tasca com a bisbe de Sâo Félix Araguaia (Brasil), com diríem aquí un poblet deixat de la mà de Déu.

I en aquest context Déu és tant el Vaticà com de les font de riquesa, que en definitiva les dues van juntes, encara que m'imagino que la tasca d'aquest català al Brasil ha consistit a demostrar que Déu està al costat dels més necessitats.

Amb aquesta entrada només pretenc doncs, especialment els qui viuen a Barcelona, que facin una escapadeta al Palau Robert, a les cotxeres, per a veure una petitat monografia sobre aquest personatge excepcional en el millor sentit del mot.

Com a mostra simbòlica del seu sentit del compromís i integració amb la terra que trepitja poso aquí el barret que va fer la funció de mitra mentre va ser bisbe.

Bravo Gelabert! Bravo! Bravo!

Al Teatre Lliure - Sala Fabià Puigcerver he vist el ballet ORION. Creació i direcció Cesc Gelabert. Companyia Gelabert-Azzopardi Cia. de Dansa.

L'espectacle la companyia de dansa l'explica així: Un treball a l'entorn de la ciència, el nou humanisme de la nostra època, sobre l'estructura del cervell, les drogues que prenem i que generem i la seva influència en el moviment i el comportament.Amb la col·laboració de la Unitat de Recerca de Neurociència Cognitiva de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Tanmateix és ballet i jo no l'he vist com una obra científica, encara que les aportacions de la ciència són clares. I com a ballet goso dir que és de les millor coses que he vist mai.

Si en alguns moment m'ha recordat el Nijinsky, Clown of God, de Maurice Béjart, que pel 1972 vaig veure a Londres, no es pot parlar d'imitacions perquè, com hem dit és una aposta científica, gens metafísica, i per altra banda, com a ballet, supera l'obra del meu també admirat Béjart.

I per descomptat, cap amant de la dansa es pot perdre aquest ballet amb el qual Gelabert toca el cel, mai millor dit.

"Una còpia", de Caryl Churchill

Direcció i traducció de l'anglès Jordi Prat i Coll. Intérprets: Andreu Benito (Salter) i David Selvas (Bernard 1, Bernard 2, Michael Black).

Teatre Lliure - Espai Lliure, Pl. Margarida Xirgu, 1

No tinc cap dubte que és del millor que en aquests moments tenim a l'escena barcelonina.

Es tracta d'una obra d'aquelles que és pecat dir-ne l'argument, però podríem dir que els del món de la bioètica els pot interessar, encara que interessa a tothom perquè les qüestions d'identitat, paternitat i amor interessen a tothom.

L'autora ha agafat un tema molt d'avui, que per sort encara no és un problema i esperem que no ho sigui mai; tanmateix podem dir que es tracta d'un pare que clona un fill seu i a partir d'aqui, quan ja han passat anys el pare rep la visita, del fill de veritat? del fill clonat? dels dos?

No us la perdeu, però, sobretot, no us perdeu ni un sol mot de l'obra. No s'hi val a badar perquè cada frase porta informació essencial per a entendre què passa o què ha passat.

Publicitat, art i sexisme

Com molts s'han pogut adonar, fa pocs dies la firma italiana de moda Dolce & Gabbana s'ha vist obligada a retirar, només a Espanya, l'anunci que hi ha aquí per sexista. Evidentment això no és en si notícia perquè publicitat sexista n'hi ha molta.

Encara que no em puc estar de dir que aquest anunci és, del que jo he vist fins ara, el més aclapadorament sexista perquè sacralitza la violació. Potser és una apreciació molt subjectiva, però és el que hi veig.

El que passa és que la firma italiana ha tractat els espanyols de justets perquè el seu anunci -diuen- és art, un art no inferior al de Caravaggio. Jo no sé pas què en penseu, però vaig estar a l'exposició de Caravaggio que no fa massa es va fer al MNAC i no vaig veure res de semblant.

Com, per altra banda, hi ha un feminisme que, amb bona part de raó, carrega contra tota la muixiganga que s'ha fet sobre la maternitat, sobretot la de Maria, preciso, la que la religió cristina anomena la Mare de Déu; aquí em permeto posar una fotografia que Annie Leibovitz va fer a Jerry Hall i el seu fill Gabriel Jagger, com un bon exemple, a parer meu, d'una maternitat agosarada, com toca en els temps que vivim, però que no és gens sexista, ans tot al contrari, dignifica la dona.

Crec doncs que no ens hem de deixar entabanar per aquestes pretensions de cració artística que fan la gent de Dolce & Gabbana. Si una cosa és art ho hem de dir nosaltres i no el productor.

De sabates

En una bona part del món la gent es protegeix els peus mitjançant les sabates i nosaltres, en el nostre entorn més immediat, no ens podem imaginar sortir al carrer sense anar calçat perquè veiem els carrers, amb les seves pedres, vidres i brutícia, com un perill pels nostres peus.

Tanmateix, som alhora conscients de la gran responsabilitat que atorguem a les sabates. De fet és escaient dir que les sabates són un dels nostres millors aliats davant uns riscos evidents en aquest món i, al mateix temps, són la tortura dels nostres peus.

La prova que són una tortura és que quan ensenyem les sabates que ens acabem de comprar, tot dient que són molt maques i estan de moda, sempre acabem fent la remarca que “i a més són molt còmodes”. Ho diem com un atribut quasi metafísic perquè, en aquell moment, les sabates noves estan en estat de gràcia, però ja vindrà el dia aquell que les maleirem i direm que són una tortura.