EL MEU LOGO
a
dissabte, de gener 19, 2008
divendres, de gener 18, 2008
dilluns, de gener 14, 2008
dimecres, de gener 09, 2008
WHEN I'M SIXTY FOUR
Les dues cançons d'amor més belles que conec són Els vells amants, de Joan Manuel Serrat, i When I'm Sixty Four, de The Beatles. L'avantatge que té aquesta segona és que com fa referència a una edat justifica que jo la posi al meu blog avui amb l'excusa que faig seixanta quatre anys.
Fer anys o envellir, una cosa porta a l'altra, no té cap mèrit, però envellir vol dir que a la motxilla hi tenim més coses. Això és evident en molts aspectes i ja que el tema el centro en una cançó, o dues, el cas és que en el curs de la vida m'he familiaritzat amb moltes cançons.
Les primeres em resultaven alienes, era cosa de ma germana o de ma mare, com Angelitos negros que cantava Antonio Machín o Violetas imperiales que cantava Luis Mariano. La primera cançó que em vaig fer meva, la que cantussejava amb els amics va ser indiscutiblement Questa piccolissima serenata que cantava Renato Corassone y su cuarteto, però no el vaig idolatrar. Del primer que vaig ser un fan va ser Paul Anka i la seva Diana.
A partir d'aquí la cosa va anar augmentant. Aleshores el panorama era ampli i l'anglès encara no era hegemònic. Hi havia Gilbert Bécaud i el seu Et mainteant, Los Llopis amb Estremécete, Tommy Steele i La mitad de seis peniques i com encara sóc fan de Mina he de citar una d'aleshores: Il cielo in una stanza.
En aquella època no es ballava en una discoteca, sinó que els diumenges per la tarda ballavem a casa d'un amic o amiga de la colla, d'això en deiem una festa particular o, festa. A la meva colla hi havia una cançó que era el nostre emblema i que s'havia de posar al principi i al final de la festa, Il faut savoir, de Charles Aznavour.
Tot això era abans de The Rolling Stones i el seu (I can't get no) Satisfaction, els quals encara fan diners amb els seus world tours. Després van venir The Beatles.
Ni la llista fins a The Beatles és completa, ni tampoc des que ells van tancar la parada. M'he saltat la Nova Cançó tot i que vaig ser seguidor dels Setze Jutges des del primer dia al Romea i tampoc els d'ara, però per citar dos noms assenyalo la cantant Emma Shapplin i el conjunt italià Matia Bazar. Pel camí s'ha perdut Whitney Houston que podria haver estat una de les més grans, però s'ha autodestruït. Una pena.
QUAN TINGUI SEIXANTA QUATRE
Quan em faci vell i em caigui el pèl
Al cap de molts anys
¿Em seguiràs enviant una romàntica postal d’aniversari amb una ampolla de vi?
Encara que sigui a fora a tres quarts de tres
Posaries la balda?
Encara em necessitaràs?
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
També seràs més vella
I si tu dius la paraula
Podria ser amb tu
Em tindries a mà, arreglant un fusible
Quan se n’anés la llum
Podries fer un jersei a la vora del foc
Faríem un passeig el diumenge pel matí
Arreglar el jardí, arrencar les herbes
Qui pot demanar més?
Em necessitaràs
M’alimentaràs
Quan tingui seixanta quatre
A l’estiu podríem llogar una caseta a l’Illa de Wight
Si no és massa car
Haurem d’estalviar fort
Els nets als genios
Vera, Check i Dave
Envia’m una postal, escriu-me alguna cosa
Posant el teu punt de vista
Precisa el que vols dir
Molt afectuosament, consumint-me
Dóna’m una desposta, omplena el formulari
Meu per sempre
Encara em necessitaràs
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
(Nota 1. Més avall hi ha la lletra amb la veu de THE BEATLES Nota 2.- Com una joia tinc el LP de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, editat el 1967, que conté la meva cançó d'avui.
dissabte, de gener 05, 2008
dimarts, de gener 01, 2008
A tota la blogosfera
Bonne Anné
Erós An Nau
Feliç Any Nou
Feliz Año Nuevo
Happy New Year
Felice Anno Nuovo
Xin Nian Hao! o Xin Nian Kuai Le!
dimarts, de desembre 25, 2007
dilluns, de desembre 24, 2007
A tota la blogosfera
Bon Nadal
Bon Nadau
Buon Natale
Joyeux Noël
Feliz Navidad
Merry Christmas
Sheng Dan Kuai Le
Nollaig Shona Dhuit
diumenge, de desembre 23, 2007
LA PLAÇA DEL DIAMANT
A la dècada dels seixanta vaig llegir aquesta novel.la de Mercè Rodoreda, que és la cosa més bella que s'ha fet en llengua catalana.
Francesc Betriu va fer el 1982 una pel.lícula basada amb aquesta novel.la, la vaig anar a veure i no em va entusiasmar. Fa tres anys es va portar a l'escenari, sota la direcció de Joan Ollé, una pecular versió en la que Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla monologaven les tres edats de la Natàlia-Colometa; no era un espectacle ambiciós, però un plantejament interessant i saludable.
Així doncs que no podria faltar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació d'aquesta Plaça del Diamant que es presenta com adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. L'obra està dirigida per Toni Casares i hi destaca la gegantina escenografia de Jordi Roig.
Com l'obra és molt fidel al text hi ha una bona colla d'actors, per tant, encara que sigui injust destaco només la Sílvia Bel que protagonitza a la Natàlia, la veterana Imma Colomer que dona vida a la mare del Quimet i a Anna Sahun que és la Julieta.
L'obra consta de tres actes, el primer d'hora i mitja i els altres dos de cinquanta minuts. Massa llarga, especialment la primera part que és avorrida i sembla més aviat un acurat retrat costumista del barri de Gràcia dels anys trenta.
La segona i tercera part aconsegueixen transmetre emoció. Suposo que he d'agrair les emocions a Mercè Rodoreda, a Benet i Jornet, a Toni Casares i als actors; tanmateix, em pregunto si això és teatre. Per mi no és teatre, sinó l'adaptació teatral -el programa no enganya- d'una gran novel.la, però crec que la Sala Gran del T.N.C. hauria de ser la gran sala del teatre de Catalunya i avui no ho ha estat per mi perquè l'adapatador ha fet el millor que ha pogut per l'Any Rodoreda que s'acosta.
Com se sap la novel.la La Plaça del Diamant és un monòleg interior, per la qual cosa fa més que difícil la seva teatralització, això comportamolta veu en off i massa vegades que la Natàlia ha de fer un crit de ràbia, dolor, etc. No s'ha assolit fer una veritable obra de teatre.
Així doncs de les tres representacions, una de cine i dues de teatre, em quedo amb la més modesta, però més digne, la de Joan Ollé.
Com s'endevina al principi sóc un enamorat d'aquest text. Fa un any per un exercici d'interpretació vaig triar les primeres línies d'aquesta obra. En aquest video no hi ha cas de veure cap aportació artística o tècnica, al contrari, senzillament vaig triar-lo perquè Mercè Rodoreda hi demostra com es pot fer bellesa amb paraules senzilles, sense la més mínima pretensió retòrica o transcendència.
P.S. Tot i que tinc el blog amb calmes no hi ha regla sense excepció i La Plaça del Diamant és una excepció
Subscriure's a:
Missatges (Atom)