Concarneau, Bretanya, França.

Concarneau, en bretó Konk-Kerne, de la Bretanya, del departament de Finisterre. Com s'endevina per les fotos és un poble endreçat i turístic.

Nantes i Vannes, Bretanya, França.

Nantes, en bretó Naoned, és una ciutat del País del Loira, que va ser la residència dels Ducs de la Bretanya fins que el 1532 es va integrar a França. El segle XVIII el seu port va ser dels més importants pel seu comerç amb Amèrica d’aquí que el seu jardí més important sigui un dels més rics d’Europa de vegetació americana.

Catedral de Nantes

Tomba de Francesc II a la Catedral de Nantes

Monte-meubles l'ultime déménagement, de Leandro Erlich

Les instal · lacions de Leandro Erlich tenen per fil conductor preguntar i desafiar la nostra percepció de la realitat. Recreant fidelment els interiors domèstics i passadissos, tot d'una sembrar el dubte: pel subtil joc de miralls, els dobles fons o falsos, els espais es deconstrueixen i es multipliquen.

http://www.levoyageanantes.fr/fr/le-parcours/monte-meubles-lultime-demenagement/

Vannes, en bretó Gwened, és una ciutat de la Bretanya i és la capital del departament d’Ar Mor-Bihan, això vol dir que a prop de les pedres de Carnac. 

Pels que som de parla catalana Vannes desvetlla una certa curiositat per ser a on va morir el predicador valencià San Vicent Ferrer, un dels personatges més significats de la història de Catalunya.

Casa característica

Centre històric

Tomba de Sant Vicenç Ferrer a la Catedral de Vannes

Carnac, Bretanya, França.

Carnac, en bretó Karnag, és, junt amb el Mon Saint-Michel, possiblement l’espai més màgic de tot França. El motiu d’aquesta màgia són aquestes pedres que dit d’una manera col.loquial aquest espai se li diu les “pedres de Carnac”, però que ara hem de dir els “alineaments de Carnac” perquè efectivament estem davant d’un conjunt de monolits erigits a la Bretanya fa uns 6000 anys, es tracta de les pedres o megalits més espectaculars i intrigants del món.

Al llarg del segles s’hi ha dit moltes coses sobre la societat monolítica que va aixecar aquestes grans pedres entre el V mileni i la primera meitat del mileni aE. No han faltat doncs llegendes, científics i escriptors de tot pèl. Tanmateix del que no hi ha dubte és que val la pena saber una mica el que s’hi ha dit i reflexionar sobre la humanitat i la història, l’art, el trascendent i la mort.

Aquestes fileres de menhirs comencen a desvetllat interès entre els erudits del segle XVIII. El marquès Paul Christophe de Robien, president del Parlament de Bretanya a Mortier, va fer el primer dibuix de les pedres dretes de Carnac. Parla de la hipòtesi de qu`pe serien esteles funeràries, però també apoia la hipòtesi de F. De La Sauvagère, enginyer cap del rei a Port-Louis; que considera que el conjunt dels alineaments són vestigis del camp de Juli César, que havia anat a conquerir als vénetos a la guerra de les Gàlies. . Recentment John Mitchell para de la “megalitomania i de la celtomania” que es va posar de moda en el segle XIX perquè es relaciona a les pedres de Carnac amb els celtes. En aquest sentit Jacques de Cambry va fer una obra sobre el món cèltic i presenta els megalits com “temples” cèltics, inspirant-se en poemes romàntics que el poeta James Macpherson atribueix al pseudo bard irlandès Ossian i es posa dins el corrent nacionalista de la Revolució Francesa del Primer Imperi.

Altres segueixen la línia de Juli César a la Guerra de les Gàlies sobre els druides del segle I aE. Com s’han escrit tantes coses no és estrany que Gustave Flaubert el 1847 va ridiculitzar totes les teories i va dir: “si després de tantes opinions em pregunten la meva, emetré una irrefutable, irrefragable, irressistible... Aquí està la meva opinió: les pedres de Carnac són grans pedres!

Malgrat tot jo em sumo als romàntics del segle XIX i he triat un passatge de la novel.la històrica LOS HIJOS DEL PUEBLO, d’Eugène Sue, d’acord amb l’edició de Barcelona, d’Oliveres, Editor, any 1858. Al final de cada passatge hi ha el número de la pàgina. Cal dir que aquesta novel.la és la història de França a través d'una família, d'aquí el títol, tot afegint que, formant part del mite romàntic, aquesta família comença el seu trànsit a Carnac, és a dir, que Carnac representa i es considera l'orígen de França com a nació.

Varios jóvenes, entusiasmados por el heroico ejemplo y la hermosura de Hena, quisieron morir sobre su pira para renacer con ella. Los ewagghs les rechazaron, y las llamas rodearon la pira. Hena desapareció entre sus fulgurantes resplandores, y pronto no quedó más que un montón de ceniza. Un soplo del vieno del mar dispersó aquellos átomos, y la virgen de la isla de Sen, brillante y pura como la llama que la había consumido, se desvaneció en los aires para ir a revivir y a esperar en otros mundos a los que amaba. (.)
Joel, el brenn de la tribu de Karnak, escribió este verídico relato de todo lo que pasó en nuestra pobre casa en el aniversario del nacimiento de su gloriosa hija Hena, día en que presenció también su heroico sacrificio, en la última luna de octubre del primer año en que Julio César combatió en la Galia.
Guilhern mi primogénito conservará preciosamente este escrito, y después de Guilhern, los hijos de sus hijos lo transmitirán de generación en general para que se perpetue en nuestra milia la memoria de "Hena, la vírgen de la isla de Sen". Pàgina 108

¡Al romano! ¡mata al romano!”; Tal fue el fin de la guerra de Bretaña, de aquel heroico esfuerzo terminado con la batalla de Vannes. Heso nos castigó por nuestras discordias, y no escuchó las súplicas que le dirigieron los druidas desde las piedras de Karnak, ni recibió propicio la sangre vertida por mi hermana Hena. Pero aun existía el gefe de los cien valles y no era completo el triunfo de Roma...Pàgina 171

Oid lo que voy a deciros todos los que os hallais aquí entre tinieblas: Lejana está tal vez la independencia de la Galia, pero también próxima. Voy a daros una fausta nueva yo, Ronan, hijo de Talyessin que fué el más venerado de los druidas de Karnak... piedras sagradas de donde salió... no lo olvideis jamás, el primer grito de guerra de la Bretaña; piedras augustas regadas con la sangre de Hena, la hija de la isla de Sen, gloriosa virgen gala cuyo esfuerzo y hermosura cantan aun los bardos en sus arpas de oro. Pàgina 196

Oid, oid este canto inspirado por uno de los más grandes héroes de la Galia... el “gefe de los cien valles” que César entregó al hacha del verdudo. Cuando se oyó el nombre del “gefe de los cien valles” un estremecimiento de orgullo patriótico circuló entre los Hijos del Muérdago, y Sylvest participó doblemente de este orgullo, porque se acordaba de que siendo niño, Vercingetorix, el “gefe de los cien valles”, se había hospedado antes de la batalla de Vannes en casa de Joel, el brenn de la tribu de Karnak, su abuelo. Y el bardo dio así principio a su canto. Pàgina 200

Chartres, Bretanya, França.

Només deixar l'aeroport de París s'ha fet via cap a Chartres per a visitar la sevaimponent catedral gòtica. Aquesta catedral és possiblement de les que es va construir més depressa, només vint-i-sis anys, que ara ens poden sembla una barbaritat, però aleshores algunes duraven segles. Una caractrística important d'aquesta catedral és que va ser de les primeres en l'estil gòtic. Tanmateix en ulls d'avui el detall més sobresortint és que com es va construir en un poblet, Chartres, que se'l coneix gràcies a la catedral, està voltada de casetes i camps que no li fa ombra, que vol dir que des de gran distància es fa visible aquesta gran catedral.

En aquesta fotografia, feta a uns mil metres de distància, es pot veure la seva magnificiència i que no hi ha cap immoble que la tapi

Com és lògic l'ajuntament de Chartres té molta cura de l'entorn de la catedral i un jardí del costat n'és la prova.

Tinc afició a les imatges no religioses a les esglésies o temples que evidencien una mena de sincretisme

A la nau central hi ha un laberint de 262 metres amb rajoles negres i blanques, apareix traçat a terra. Sense cap dubte, es tracta d'un element enigmàtic i misteriós, però de difícil interpretació. El laberint només ofereix una ruta possible en els seus 11 cercles concèntrics fins arribar al centre. Certament només hi ha una ruta possible perquè el final sempre hi trobem la mort.

Que se joda Andrea Fabra (Diego Escusol)

Andrea Fabra, Supongo que hay que disculpar las palabras groseras que se dicen en el parlamento porqué lo que has dicho tú no es algo nuevo. Está claro que en política no hay adversarios, sino enemigos que se odian, si bien contradictoriamente todos decís que defendeis a los españoles. Es evidente que no me representa ningún diputado que odia a los diputados de signo opuesto. ¿A quién representas tú? Tú representas a tu partido, pero ya no representas a los que te han votado porque entre los que te han votado hay también muchos perdedores, quiero decir muchos españoles que con las medidas aprobadas por el PP se ven duramente perjudicados y no podrán comer o no podrán comprar medicinas para su hijo. Y no les representas porque tú has dicho claramente que se jodan, que nos jodamos. Es una desgracia lo que está haciendo la política. Tú y los demás teneis la obligación de hacer pedagogía, pero resulta que lo único que sabes decir es que se jodan, que nos jodamos. ¿Es esto tu sentido de la política? ¿Qué es el parlamento para tí? Quizá para tí sea un burdel y estés contenta porque allí tienes el macarra que te protege. Y si me equivoco, que bien puede ser, entonces, te pido disculpas y me demuestras que ando equivocados y que tienes un gran respeto por las Cortes Españolas. ¿Sabes que la ministra de trabajo italiana lloró ante los recortes? ¡Qué diferencia contigo! Es posible que no lo creas y que muchos españoles tampoco lo crean, pero a pesar de todo YO tengo fe de que no todos los políticos son iguales. Con estas palabras no defiendo a ningún partido político, que esto quede claro, pero sí defiendo que en este mundo hay personas que se toman de una forma ética el trabajo que hace para el bien común. ¡Qué diferencia con los diputados del PP! En especial el padre de Andrea, Carlos Fabra. Aunque no está muy bien, no es grave la tradición en las Cortes de aplaudir el grupo de diputados que ha vencido una votación en el hemiciclo y por lo tanto se aprueba una determinada ley; sin embargo, en el caso que nos ocupa, la aprobación de una ley que implica una pérdida en la calidad de vida de buena parte de los españoles, posiblemente la mayoría, no puede ser motivo de aplausos, satisfacción y regocijo. No. Es una ley dura, quizá beneficiosa a largo plazo, pero de momento es un trágala de gran calado. Una ley que es más para llorar que para aplaudir. Estos aplausos evidencian la falta absoluta de sensibilidad humana, cristiana, política y patriótica de los que así procedieron en las Cortes.

La senyoreta Júlia

d'August Stridberg, és una de les obres més importants del teatre contemporani, per situar-la mínimament assenyalem que es va estrenar el 1888 i que Hedda Gablerde de Henrik Ibsen es va estrenar el 1890. Malauradament no he tingut mai l'oportunitat de veure La senyoreta Júlia, però el meu desconeixement no justifica la seva rellevància.

Aquesta observació ve a tomb perquè avui he vist La senyoreta Júlia que fan al Teatre Romea, que no és ben bé la mateixa esmentada amunt. Com diu el programa de mà "Fröken Julie (La senyoreta Júlia, 1888) està considerada l'obra mestra d'August Strindberg; pare del teatre modern. Transgressora, formalment revolucionària i atacada de manera ferotge en el moment de la seva publicació per immoral, és una de les peces cabdals del repertori del teatre universal.

Més endavant, en el programa de mà llegim: El director, dramaturg i actor Patrick Marber va crear una nova versióde la peça l'any 2003 amb el títol "After Miss Julie" i la va ambientar en el context dels esdeveniments tumultuosos que van tenir lloc durant la nit de les eleccions de l'any 1945 a Anglaterra, en què va guanyar el Partit Laborista, això vol dir que van perdre el conservador Winston Churchill i al cap relativament de poc temps el món occidental va estrenar el seu Estat de Benestar, és a dir, van guanyar les esquerres i els conservadors van quedar aclaparats.

TRADUCCIÓ: Cristina Genebat
DIRECCIÓ: Josep Maria Mestres

REPARTIMENT:
Julio Manrique (John)
Cristina Genebat (Miss Julie)
Mireia Aixalà (Christine)
Els qui han vist la de Strindberg em diuen que és més dura, però aquesta és també prou dura i tant la posta en escena com la interpretació són magnífiques. Teatre de veritat per qui vol veure una bona peça de teatre.

Dubte

de John Patrick Shanley/Sílvia Munt
Teatre Poliorama
Direcció: Sílvia Munt
Intérprets:
Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Nora Navas i Mar Ulldemolins

El títol de l'obra és el tema de la política i el que en podríem dir el subtema seria la difamació. En aquest sentit a l'obra s'explica una mena de conte que és un exemple de la difamació.

Una persona va a confesar-se d'un pecat que ha fet. El capellà li pregunta quins pecats ha fet i la resposta és un, que ha mentit i que la mentida era una difamació, per tant, com està molt empenedit li demana que li absolgui el pecat. El confessor li diu el primer que ha de fer abans de perdonar-li. Li diu que vagi a casa, que agafi un coixí, que amb un ganivet el travessi vàries vegades i que tot ho faci al terrat de casa. Aquesta persona va a casa, fa tot el que li ha dit el confessor i torna a la parròquia. El confessor li pregunta que com ha anat i li diu que totes ples plomes han sortit del coixí i que el perdoni. El confessor li respon que ara recollir totes les plomes. Naturalment li respon que és impossible, que feia vent i vés a saber a on paren ara les plomes. Aleshores el confessor li diu que això és exactament el que passa quan es difama.

Una magnífica obra i que la presència de la Rosa Maria Sardà en el repartiment és una garantia de l'obra.

GRUPO CORPO

Grupo Corpo és una magnífica companyia de ballet del Brasil i ha estat una sort poder-la veure al Teatre Liceu. Com és difícil d'explicar les característiques coreogràfiques d'aquest ballet és indubtablement millor donar un cop d'ull a la mostra que aquí s'ofereix del YouTube.

Els jugadors

de Pau Miró
al Teatre Lliure
Director: Pau Miró

Intèrprets Andreu Benito el professor/ Jordi Boixaderas l’actor / Jordi Bosch l’enterramorts / Boris Ruiz el barber

Cal estar agraïts del Teatre Lliure per regalar-nos una obra d'una promesa.

Certament quan es parla de promeses tenim, jo el primer, la tendència d'arrufar el nas perquè que un autor teatral o pianista o el que sigui, es digui que és una promesa no sol ser garantia de res, però aquesta vegada no és així, és a dir, Pau Miró no és una promesa, sinó una realitat.

Samarcanda, Uzbekistan.

Samarcanda no és la capital de l'Uzbekistan, però sí és la més important des del punt de vista històric i turístic; en aquest sentit ho és també de l'Àsia Central i encara que no és l'única de la ruta de la seda perquè, lògicament, la ruta de la seda és una cadena de ciutats de que anava de Xi'an a Estambul, Samarcanda ocupa un lloc espcial perquè estava a la cruïlla de comunicacions d'Europa, l'Índia, Pèrsia i la Xina.

Aquests fets, aquest trànsit han fet de Samarcanda una de les ciutats amb més interès del món.

I el lloc més emblmàtic de Samarcanda és el Registan, que és una gran plaça dibuixada per tres grans madrasses.

El Registan: (d'esquerra a dreta) Madrassa Ulugbek, Tilla-Kari i Sher Dor

Dos mosaics de la madrassa Ulugbek i l'interior de la mateixa madrassa

Façana i mosaic amb or de la madrassa Tilla Kari

Façana i mosaic de la façana de la madrassa Sher Dor

Musulmanes en el comple Shah-Zinda

Detall de la mesquita Bibi-Khanym

Noia amb vestit tradicional

Detall del mausoleu Amir Temur

Noies dient "Hello"