La clausura del amor, de Pascal Rambert

Traducció:
Coto Adánez (36caracteres)

Adaptació:
Coto Adánez (36caracteres)

Dramatúrgia:
Pascal Rambert

Direcció:
Pascal Rambert

Ajudant de direcció:
Fernando Sánchez-Cabezudo

Repartiment:
Israel Elejalde
Bárbara Lennie

Escenografia:
Eduardo Moreno

Il·luminació:
Pau Fullana

Vestuari:
Sandra Espinosa

Producció:
Buxman Producciones
Kamikaze Producciones
Grec 2015 Festival de Barcelona
XXXIII Festival de Otoño a Primavera de la Comunidad de Madrid

Producció executiva:
Jordi Buxó
Aitor Tejada
Pablo Ramos

El públic del Festival d’Avinyó es va quedar sense alè quan, l’any 2011, va assistir a l’estrena de l’aleshores nou muntatge de l’autor i director d’escena Pascal Rambert. Al text que signava i dirigia, sotmetia una parella a una ruptura sentimental, una conversa duríssima en la qual els protagonistes s’intercanviaven monòlegs que expressaven la violència d’un amor en procés de defunció.

Por i alliberament es barregen en el diàleg punyent de la parella, un combat devastador i sense pietat entre un home i una dona que manté la intensitat fins a les últimes frases.

El mateix Rambert ha dirigit representacions del muntatge en diversos països. Interpreten l’obra Bárbara Lennie, premi Goya 2015 a la millor actriu protagonista, i Israel Elejalde, nominat a millor actor revelació per la seva feina a Magical girl, el film de Carlos Vermut.

No hi ha dubte que és dels millors espectacles teatrals dels darrers mesos. El text és magnífic, un duel de marca major entre un home i una dona, entre marit i muller. Algú li pot semblar que ella ho fa millor que ell, però en el debat ella té la millor part. Perquè?

Sense ser una cronografia exacte es pot dir que ell dispara les seves paraules en la primera hora mentre ella escolta. Ella l'hi torna en la segona hora. El segon, mèrit de l'autor, fa la refutatio, és a dir, rebatre les mancances o error del discurs del primer, per tant, el discurs d'ella és més intel.ligent i permet un millor lluïment. 

L'obra, doncs, comença amb les canonades de paraules del marit per a justificat que se'n va, que no vol seguir amb ella tot di que l'havia estimada i li diu que el l'amor d'ella era una ficció creada per ella mateixa. Naturalmente, ella li respon que si ell ha cregut que vivia en una ficció, el problema el té ell.

Resum: un gran treball de dos que a la vida real son pareja i que ja és un mèrit dos monòlegs d'una hora en mig d'alta tensió i en parrales llenados ab gran rapiñase: metralla pura.

Amor i Shakespeare

Teatre Grec

Traducció:

Joan Sellent

Dramatúrgia:
Guillem-Jordi Graells

Direcció:
Josep M. Mestres

Direcció musical:
Jordi Domènech

Repartiment:
Ariadna Gil
Laura Aubert
Mercè Pons
Sílvia Bel
Rosa Renom
Àlex Casanovas
Joel Joan
Jordi Boixaderas
Roger Casamajor

Músics:
Núria Andorra

Escenografia:
Pep Duran

Il·luminació:
Kiko Planas

Caracterització:
Toni Santos

Vestuari:
Maria Araujo

Moviment:
Montse Colomé

Disseny gràfic:

Frankie de Leonardis

Aquesta obra m’ha agradat molt més del que m’esperava perquè creia que seria una mena d’antologia de les escenes amoroses de les obres de Shakespeare i, per tant, més literatura que teatre, però celebro haver-me equivocat i ha estat teatre de veritat.

Si el teatre de Shakespeare té màgia, aquesta savia combinació dels textos feta per Guillem-Jordi Graells té també màgia perquè dintre de l’aiguabarreig ha sapigut muntar un senzilla trama argumental que gràcies al verb de W.S. i del magnífic treball de Graells i, per descomptat de la bona feina del director i dels actors i actrius ha sortit un producte teatral magnífic ja des del principi.

I és que l’obra comença ja amb certa màgia quan els conjunt dels actors i actrius fan un cercle al mig del qual hi ha un actor que fa el paper de director teatral i els explica quines coses han de fer els intérprets i quines no han de fer. Aquesta mane ade pròleg ja mereix un aplaudiment que no és per W.S., sinó per G.-J. Graells. 

Marat/Sade, de Peter Weis / Atalaya

Teatre Lliure de Gràcia


Idioma:
Castellà
Durada: 105 minuts
Autor: Peter Weiss
Adaptació: Ricardo Iniesta
Dramatúrgia: Ricardo Iniesta
Direcció: Ricardo Iniesta
Ajudant de direcció: Raúl Muñoz
Direcció musical: Luis Navarro Esperanza Abad Marga Reyes
Repartiment: Jerónimo Arenal Manuel Asensio Joaquín Galán Carmen Gallardo Silvia Garzón Lidia Mauduit María Sanz Raúl Sirio Raúl Vera
Músics: Actors i actrius d'Atalaya
Escenografia: Ricardo Iniesta Pepe Távora
Decorats: Sergio Bellido
Il·luminació: Alejandro Conesa
So: Emilio Morales 
Audiovisuals: Félix Vázquez
Perruqueria:                                                                 
Manolo Cortés                                                              
Maquillatge:                                                                    
Manolo Cortés                                                            
Vestuari:                                                                       , 
Carmen de Giles                                                            
Coreografia: Juana Casado                                          
Música original: Luis Navarro
Fotografia: Félix Vázquez

Sobre el blog

Encara que potser ja ho he escrit en aquest blog, no esta de més repetir-se. Malgrat que el blog és públic i, per tant, tothom pot dir la seva en l’apartat de comentaris; la funció essencial d’aquest blog és d’arxiu, d’arxiu de la meva memòria que no pot retenir-ho tot, com és normal.

Durant unes setmanes no hi he escrit res😕 tot i que hi he anat al teatre, les darreres entrades han estat penjades recentment, mirant l’agenda per a poder posar una data correcte.

Prego doncs que em desculpeu, tant aquests casos recents com futurs, no em de al públic dit amb el màxim respecte i, per tant, procuraré portar el blog al dia perquè sigui quina sigui la finalitat del blog la feina ben feta és més agraïda pl mateix que la fa.

Sobre “Marat/Sade”

La primera vegada que vaig veure aquesta obra va ser al cine, tot i que no era cine, vull dir que era senzillament un film fet durant la representació teatral, que era dirigida pel mític Peter Brook.

Després va venir a Barcelona, al Teatre Poliorama, una de les produccions teatrals més mítiques de la història del teatre a Barcelona del segle XX i, sense dubte, l més mítica durant el franquisme. El ministre de Franco, Fraga Iribarne va declarar l’estat d’excepció a Espanya i l’autor de l’obra va declarar que no permetia que la seva obra es representés en un país que estava sota l’estat d’excepció. Aquesta famosa producció estava dirigida pel també mític director teatral Adolfo Marsillach. Com aleshores tenia un vincle amb la seva família em va arribr l’ avís que aquell dia era el darrer de la representació. Així que cames ajudeu-me vaig anar corrent cap al teatre a veure l’obra. No cal dir que vaig disfrutar-la amb el missatge polític inclós que aleshores tenia.

La representació que he vist avui al Teatre Lliure és una altra cosa. Té al seu haver que és una posada al dia del seu missatge polític, amb clares referències a la corrupció i a la guerra amb finalitats econòmiques; de tota manera al principi no hi entrava perquè em venia al cap l’Adolfo Marsillch; tanmateix, a poc a poc em vaig anar adonant que tenia davant més que una obra de text, un magnífic i sobri espectacle. Una demostració que el bon teatre o espectacle es pot fer lluir sense necessitat d’un gran dispendi econòmic.

De forma que s’hi gaudeix d’una magnífica escenografia, coreografia i un moviment a l’escenari perfectes. Una obra veritablement coral en la que gairebé tots canten i ballen. Només hi ha un punt que no em puc estar d’apuntar, tot i que no el considero greu, em va cridar l’atenció. Algunes cançons, la triomfal del darrera també, tenen una mena de cadència, potser no és la paraula adequada perquè no sóc gens musicòleg, que recorden a les del musical “Les Miserables”, però això no resta cap mèrit a l’obra.

El teatre i la pesta, d'Antoni Artaud

Teatre Akadèmia Traducció: Joan Casas Dramatúrgia i direcció: Jordi Coca Disseny d’escenografia: Jon Berrondo Disseny d’il·luminació: Alberto Rodríguez Espai sonor: Carles Puértolas Disseny de vestuari: Marta Rafa Caracterització: Àngels Salinas Ajudant de direcció: Cristina Raventós Producció executiva: Viqui Sanz Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Mercè Managuerra Cap de producció: Jordi Robles Cap de comunicació: Eva Noguer Cap de sala: Enrique Vallejo Cap tècnic: Pol Queralt Intèrpret:   Esther Bové

Sinopsi Segons l'escriptor i dramaturg Antonin Artaud el teatre ha de provocar, tal com ho fa la pesta, un capgirament radical dels valors establerts. Ho explicava en una trasbalsadora conferència que va fer a la Sorbonne el 6 d’abril de l’any 1933. Jordi Coca converteix la conferència d'Artaud en un monòleg teatral: l’actriu és l'amfitriona d'un sopar d'amics –els espectadors– en què una taula exquisidament parada esdevé el símbol de les convencions socials i morals. Però veurem com tot això s’esquerda i deixa pas a la dolorosa veritat. La protagonista esdevé un ésser extremadament vulnerable i, lentament, es refereix a uns fets que la commouen i la transformen, tal com també es transforma l’escena. La correcció convencional quedarà enrere a mesura que el teatre propicia, com una veritable pesta trasbalsadora, que emergeixin les emocions més profundes i autèntiques.

Penso en Yu, Carole Fréchette

Sala Beckett

Traducción

Elisabet Ràfols

Dirección

Imma Colomer

Intérpretes

Pep Ferrer, Fina Rius, Mar Ulldemolins

Escenografía

Max Glaenzel

Ayudante de escenografía

Josep Iglesias

Iluminación

Kiko Planas

Vídeo

Joan Rodón

Vestuario

Antonio Belart

La gavina, d'Anton Txèkhov

Teatre Akadèmia

Sinopsi

 El tema central de La gavina gira entorn les diferents postures davant l'acte creatiu i l'actitud de l'home com a subjecte d'aquesta creació. Els personatges de l'obra, escrits fa més d'un segle, donen vida a sentiments com la insatisfacció, l'amor no correspost, la solitud, el temor a la vellesa... sentiments que segueixen sent d'una actualitat aclaparadora. Personatges incapaços de comunicar-se entre ells i sense voluntat de canviar una societat errònia ni el fracàs espiritual en el qual viuen. 

Fitxa artística

Traducció: Joan Casas i Nina Avrova
Direcció: Boris Rotenstein
Disseny d’il·luminació: Rubèn Taltavull
Disseny d’escenografia i vestuari: Ricard Prat i Coll
Ajudant d’escenografia i vestuari: Pau Tebar
Caracterització: Núria Llunell
Regidoria: Marta Olivella
Fotografia: David Ruano
Vídeo: Albert Ibáñez
Equip Teatre Akadèmia
Direcció artística: Mercè Managuerra
Cap de producció: Jordi Robles
Cap de comunicació: Eva Noguer
Ajudant de comunicació: Gabriella Dilorenzo
Cap de sala: Enrique Vallejo Cap tècnic: Pol Queralt

Repartiment:

Enka Alonso – Nina

Núria Casas – Polina

Sergi Mateu – Dorn

Mercè Managuerra – Arkàdina

Josep Minguell – Sorin

Marta Olivella - Cuinera

Sergi Pons – Medvedenko

Pol Queralt - Iàkov

Mingo Ràfols – Xamràev

Jordi Robles – Trèplev

Albert Triola – Trigorin

Neus Umbert – Maixa

El curiós incident del gos de mitjanit, a partir de la novel.la homònima de Mark Haddon, adaptació Simon Stephens

Teatre Lliure de Gràcia

intèrprets
Mireia Aixalà Sra. Shears i altres / Ivan Benet Ed / Carme FortunySra. Alexander i altres / Cristina Genebat Judy / Pol LópezChristopher / Marta Marco Siobhan / Norbert Martínez Sr. Gayscone i altres / Xavier Ricart Roger i altres

traducció de l'anglès Cristina Genebat / escenografia Lluc Castells / vestuari Maria Armengol / caracterització Eva Fernández / il·luminació Jaume Ventura / vídeo Mar Orfila / música originalMarco Mezquida / so Damien Bazin / coreografia i moviment Nuria Legarda / diari de Christopher Santi Sallés / escultura del gos Silvia Delagneau / enregistraments Carola Ortiz clarinet i clarinet baix /Manel Fortià contrabaix / Carlos Falanga bateria i sansa / Marco Mezquida piano i percussions
ajudant de direcció Marc Artigau / ajudant d'escenografia Jose Novoa / ajudant de vestuari Clara Peluffo / alumna en pràctiques de direcció de l'Institut del Teatre Verònica Navas

El Testamento de María, Colm Tóibin

Teatre Lliure de Montjuïc

Adaptació i direcció: Agustí Villaronga
Traducció de l'anglès: Enrique Juncosa
Escenografia: Frederic Amat
Intérpret: Blanca Portillo

Del programa:

"La actriz Blanca Portillo protagoniza una audaz revisión de la figura de María, convertida en una simple campesina a quien han robado su único hijo por una decisión divina que no comprende. El irlandés Colm Tóibín nos ofrece este sorprendente monólogo teatral con una María pagana que pasa sus últimos días en Efes, atormentada por el terrible odio que se ha desatado contra Jesús y vigilada por los discípulos de su hijo. Ella sabe que alguno de ellos escribe mentiras, por eso nos quiere contar qué ocurrió realmente.

El director Agustí Villaronga lleva a escena la historia en un montaje que recupera el rostro más humano de la virgen, una mujer que, a las puertas de la muerte, nos presenta un caleidoscopio de emociones mientras revive los fantasmas del pasado.

El artista Frederic Amat firma la escenografía del montaje, que cuenta con música de la compositora y cantante australiana Lisa Gerrard, de Dead Can Dance."

Anys després de la mort de Jesús, la seva mare viu d’alguna manera segrestada a Efes pels seguidors del seu fill, que volen que expliqui com va anar tot plegat, però ho volen com a forma de propaganda, però ella no vol fer això, ella voldrfia dir la veritat. Des de la ciutat grega Efes (Turquia) Maria manifesta la seva advocació a Àrtemis. Aquí cal fer un parèntesi per a assenylar que Àrtemis era la deessa de la castedat i va ser tota la seva vida verge i jove; tanmateix a Efes era la deessa de la fecunditat i se la representa amb diadema i moltes mamelles. En el transcurs de l’obra, en un moment mostra l’estatueta d’Àrtemis amb les característiques d’Efes.

Maria explica en la seva soledat i pobresa de que quan el seu fill començava a tenir visites, i diu “Al principio mi hijo atraía a los inadaptados, aunque él no era uno de ellos”, com passa ara, els que se senten socialment malament busquen la solució des de dalt. Es tracta doncs d’una mare, res més que mare, que es queixa amb dolor com el seu fill se li escapava de les mans a causa del reclam que tenia dels de fora de casa.

Maria no és aquí la mare de Déu, sinó una dona dolguda perquè les masses li han pres el fill. Tampoc es presenta com a verge, sinó com esposa i mare d’un fill de qui no gosa dir el seu nom perquè per damunt de tot porta el dol. L’obra no és altra cosa que un crit de dolor que va en augment, és a dir, és un crescendo que arriba fins l’esclat del final. I és que Maria té por, dubte, plora i fuig. Efectivament Maria fuig de Jerusalem, d’Israel, un cop el seu fill ha mort i va a parar a Efes a on troba la protecció d’Àrtemis, és a dir, va fer apostasia d’allò que representava pels altres el seu fill. Aquesta apostasia no és demostrable, però sí que és pensable.  

És doncs un monòleg amb un gran exigència interpretativa, que explica l’han fet també grans actrius de l’escena mundial com Meryl Streep i Fiona Shaw. Aquí, a Montjuïc, el paper de Maria l’ha defensat de manera extraordinària l’actriu Blanca Pôrtillo, que com se sol dir l’hem vista en estat de gràcia i ha aconseguit que tot el públic l’aplaudeixi dempeus.

Cal dir, però que no tot el mèrit és per aquesta gran actriu, també cal aplaudir la direcció teatral de Villaronga i el treball de Frederic Amat.

Aquesta novel.la ha estat doncs duta al teatre i interpretada per grans actrius, aquest fet significa que és una obra d'èxit i com queda palès té una repercussió social que afecta d'una manera negativa al discurs cristià, per tant, no falten veus que no estiguin d'acord amb el que es diu al teatre.

El diari La Vanguàrdia d'avui diumenge publica un article a la secció de religió sota el títol "I si Maria fos la Verge?" signat per A. Puig i Tàrrec, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. En temps de dogmatismes val a dir que el text està escrit amb elegància i per tant el que s'hi fa és respectar el dogma catòlic de la virginitat de Maria de forma aparentment acadèmica sense el tuf de la intransigència. Times are changing. 

Em crida l'atenció quan diu: "Tóibín escriu una novel.la de Maria sense preocupar-se gaire de què va passar en realitat, és a dir, deixant al marge el capítols 1 i 2 dels Evangelis de Lluc i de Mateu. Els Evangelis, com els altres documents antics, són història interpretada -i quina història no ho és?-. Per tant, s'han de llegir amb l'instrumental propi de la crítica, sabent que combinen història i teologia".

Malament quan cal combinar la història amb la teologia perquè encara que el mot "teologia" té una aparença científica de fet és religió i, per tant, l'objectivitat queda absolutament en entredit. Admetre aquesta combinació seria admetre que el cristianisme és més veritable que el judaisme o l'hinduisme. L'articulista fa referència als Evangelis que, de fet, són part del Nou Testament, que vol dir el nou pacte entre Déu i la Humanitat, per oposició a l'antic pacte entre Déu i el poble d'Israel que era l'Antic Testament o la Bíblia; tanmateix, aquests pactes són una i.lusió.

En aquest sentit seria més convenient la lectura del llibre La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados d'Israel Finkelstein y Neil Asher Silberman, que es rfefereixen a la Biblia com un recull magistral de “escritos sagrados dotados de un genio literario y espiritual sin parangón, un relato épico entretejido a partir de un conjunto asombrosamente rico de escritos históricos, memorias, leyendas, cuentos populares, anécdotas, propaganda monárquica, profecía y poesía antigua”[1].Val la pena apuntar que Finkelstein és professor d'arqueologia de la Universitat de Tel-Aviv i Silberman és professor d'arqueologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Convé doncs dir que el resultat de les troballes arquelògiques, que s'han beneficiat de les noves tecnologies, fa que la lectura d'allò que mostren els jaciments, com el de Megido, no ha sofert les manipulacions interessades que s'han fet en el que l'articulista diu "altres documents antics", és a dir, la Bíblia.

Personalment no tinc cap interès en entrar en la bizantina discussió de si Maria era o no verge, de si Jesús era o no fill de Déu. Només em permeto apuntar que és egocèntrica la pretensió cristiana d'universalisme o de pacte entre Déu i la Humanitat. Com totes aquelles religions més interessades en la seva expansió que no pas en aprofundir en la religiositat com a fet trascendent de la persona. El fet que el cristianisme arribés a les Amèriques després d'un suposat descobriment és un argument suficient de la manca d'universalitat i que explicaria que durant molt de temps es va debatre a Europa, cristians inclosos, si els indígines del Nou Món eren humans o no. El debat tenia una lògica fonamental: no eren humans perquè no estaven batejats, el missatge universal del cristianisme no l'havien rebut.

Insisteixo, la Maria que hem vist i sentit al Teatre Lliure de Montjuïc és únicament el plany d'una mare que no entén perquè han matat el seu fill. 

"No hay desorden más grande en la naturaleza que una madre que ve morir a su hijo"[2]

---

[1] FINKELSTEIN, Israel y SILBERMAN, Neil Asher: La Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados. Siglo XXI. Madrid. 2005. p.1
[2] CHIRBES, Rafael: Crematorio. Anagrama. Barcelona. 2012, p. 209