EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de juliol 02, 2016

Filosofía en el tocador, del Marqués de Sade

Wikipedia


Abans de seguir la lectura, convé llegir el que diu la Wikipedia. 

La lectura del llibre que ens ocupa, el lector la té íntegra en aquest enllaç. Des del punt de vista de la moral del món d'avui, a qui no li soni el nom del Marqués de Sade ha de saber que el podem considerar un dels autors més immorals de la història. Entenent per moral aquella escala de valors que distingeix entre el bé i el mal i que és la prevalent en la majoria de les persones. Tanmateix, això no vol pas dir que el conjunt de la seva obra sigui brossa perquè aquest marquès passa també per un revolucionari.

Abans de seguir també vull explicar perquè m'he interessat pel Marqués de Sade. Com es pot veure en aquest blog en les darreres entrades abunden películes que la crítica ha considerat art o que, com a mínim, significatives en la Història del Cinema. 

Concretament a l'entrada anterior, del primer dia de juliol, hi ha L'AGE D'OR, de Luis Buñuel amb la participació amb el guió de Salvador Dalí. Al final d'aquesta película hi ha una explícita referència a Les 120 jornades de Sodoma, obra del Marqués de Sade. Com es pot veure el manuscrit d'aquesta obra es va perdre quan el marquès estava empresonat a la Bastilla, el 1904 va reaparéixer i el 1929 va ser comprat pels vescomtes de Noailles, que eren mecenes d'art i van ajudar a diversos artistes que feien cine en aquella època, com Jean Cocteau i Man Ray. En aquesta línia van finançar L'AGE D'OR, que va ser presentada al públic el 1930 i va generar un dels més grans escandols de la Història del Cinema, membres d'extrema dreta van fer malbé la pantalla i les pintures surrealistes que hi havia a l'entrada del cine. La película va ser confiscada per la policia, però la família havia amagat un negatiu i el 1981 la película va recuperar la legalitat que havia perdut.

De tota manera jo he preferit la lectura d'una altra obra del Marqués de Sade que no és tan escabrosa i no tan llarga. Tot i que només he arribat a la pàgina 47, que crec que és suficient per a adonar-se de l'estil, de la moral i del concepte de sexualitat que tenia el Marqués de Sade.

El tema és que en l'àmbit de la sexualitat és un dels autors que ha anat més lluny pel que fa a trencar allò que entenem per una sexualitat "normal".

En aquest sentit és interessant aquest llibre que ens fa veure que els límits en la sexualitat no existeixen, és a dir, així ho diu l'autor. Per altra banda no deixa de ser un plantejament acceptable si es tracta d'una relació entre iguals, vull dir d'adults. L'adult sempre pot dir que tal cosa no m'agrada i no la faig. Val a dir que els personatges d'aquesta obra fan el que fan per voluntat pròpia, cosa que no sembla així Les 120 jornades de Sodoma. 

Faig una citació que fins a cert punt es pot considerar reepresentativa, però a la novel.la hi entre molts aspectes que no caben aquí. També he de dir que, després he pogut comprovar que en aquesta novel.la no tots els personatges actuen lliuurament. El lector pot conéixer més detalls si visita aquest enllaç. 


EL CABALLERO — ¿Qué dices? Es el ateo más célebre, el hombre más inmoral... ¡Oh! Dolmancé es la corrupción más íntegra y completa, el individuo más malvado y perverso que pueda existir en el mundo... Amo a las mujeres y me libro a esos raros gustos sólo cuando un hombre amable me cautiva. En tal caso nada hay que no haga. Estoy lejos de esa continencia ridícula que hace creer a nuestros jóvenes frívolos que debe responderse con bastonazos a semejantes proposiciones. ¿Es acaso el hombre dueño de sus gustos? Es preciso compadecer a aquellos que tienen gustos particulares, pero nunca insultarlos: su error es el de la naturaleza. No eligieron llegar al mundo con inclinaciones diferentes, de la misma manera que nosotros no elegimos nacer derechos o chuecos. Por otra parte, un hombre que dice desearte, ¿dice una cosa desagradable? Por supuesto que no; te hace un cumplido; ¿por qué, entonces, responderle con injurias o insultos? Únicamente los estúpidos pueden pensar así. Un hombre razonable no dirá lo contrario de lo que sostengo. Pero el mundo está poblado de imbéciles que creen que se les falta el respeto si alguien confiesa que los encuentra apropiados para los placeres; pervertidos por las mujeres, celosas siempre de todo lo que tenga apariencia de atentar contra sus derechos, se imaginan ser Quijotes de esos derechos ordinarios, y atacan a quienes no los reconocen.

divendres, de juliol 01, 2016

L'AGE D'OR, de Luis Buñuel




PELÍCULA EN FRANCÈS I TÍTOLS EN FRANCÈS


LA PANTALLA NO ES POT ENGRANDIR






PELÍCULA EN FRANCÈS, SUBTÍTOLS EN ANGLÈS I TÍTOLS EN FRANCÈS

LA PANTALLA ES POT ENGRANDIR




EN GENERAL NO TÉ MOLTA IMPORTÀNCIA QUE UN NO ENTENGUI EL FRANCÈS PARLAT PERQUÈ NO ES PARLA GAIRE


dimecres, de juny 29, 2016

dimarts, de juny 28, 2016

Metropolis, de Fritz Lang (1927)

PEL.LÍCULA MUDA

SUBTÍTOLS EN CAST4ELLÀ



dilluns, de juny 27, 2016

Maurofobia/islamofobia y maurofilia/islamofilia en la España del siglo XXI Eloy Martín Corrales















 Tinc especial simpatia per la tasca que des de fa molts anys exerceix el CIDOB, Centre d'Estudis Internacionals de Barcelons, i com el tema de les relacions amb el món musulmà ha estat sempre significatives a la Península Ibèrica i, en els darrers anys, ha augmentat substancialment la seva importància, he cregut convenient llegir aquest text que em va arribar a través de Academia.edu


El cas doncs és que el text d'Eloy Corrales és molt instructiu, traça una història que comença al segle VIII. "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:
"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.".  "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." 

Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:

"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.”

Ja en temps de Franco es va mantenir l’odi envers el “moro”:

“El mejor ejemplo lo proporciona la represen- tación iconográfica de los enemigos musulmanes, berberiscos, árabes, tunecinos y saha- rianos de un nutrido grupo de héroes del cómic de aquellos años (El Capitán Trueno, El Guerrero del Antifaz, El Cachorro, el trío protagonista de Audaces Legionarios, etc.). Conviene tener en cuenta que buena parte de los ilustradores y guionistas militaron en el bando derrotado en la contienda espaola. Los exiliados, agobiados por terribles proble- mas (entre ellos el de verse recluidos en terribles campos de concentración y sometidos a las arbitrariedades de guardianes senegaleses y argelinos, a los que seguramente debían identificar con los marroquíes del bando franquista) y marcados por el recuerdo de la par- ticipación de los Regulares en la Guerra Civil no tuvieron ni simpatías ni interés por los marroquíes, que, entre tanto, continuaban sometidos al colonialismo español. “

Considero que el passat el pinta força objectiu, però a mesura que s’acosta l’actualitat perd els papers en alguns aspectes. Evidentment comparteixo la contradicció que planteja davant les simpaties que l’esquerra i els nacionalismes perifèrics han tingut envers el poble saharahui perquè han mirat cap a una altra costat quan també són musulmans per imposició constitucional. De les simpaties que té el poble palestí les veu justificades per les greus arbitrarietats de l’exèrcit i de l’Estat d’Israel, encara que una persona que sap tan bé la història hagi oblidat el que Nàsser deia per la ràdio contra Israel abans de la Guerra del Sis Dies.

Tanmateix el que m’interessa és que posi el cas de Can Anglada amb El Ejido i res més, que es refereixo a les declaracions de Pujol i de la seva esposa, junt amb declaracions d’altres espanyols. És evident que proporcionalment en el seu text hi ha més noms propis de Catalunya que de la resta de l’Estat espanyol.

En primer lloc cal assenyalar l'excepcionalitat demogràfica que és Catalunya davant la immigració musulmana. En aquest sentit, no marejaré en moltes dades perquè el lector les pot comprovar si visita el document amb el què em baso, es tracta del Estudio demográfico de la población musulmana, realitzat per la Unión de Comunidades Islámicas de España. 

D'acord amb aquest document la comunitat musulmana més important d'Espanya és la del Marroc, que són 749.274, el total de musulmans a Espanya són 1.887.906. 

A Catalunya hi ha 213.795 del Marroc, després li segueix Andalusia amb 125.640, seguides de Múrcia i València amb més de 70.000 cada una.

A Catalunya hi ha un total de 510.481 musulmans seguida d'Andalusia amb 300.460, Madrid amb 278.976 i València amb 200.572.

Aquestes xifres indiquen clarament que té una relativa lògica que el conflicte sigui superior a Catalunya respecte a la resta i no és gens nou. Si es mira qualsevol país amb conflicte racial o cultural o com es vulgui dir saps molt bé que la demografia és determinant. 

Per altra banda, tots sabem que el tema no és principalment demogràfic malgrat tot perquè hi ha un element històricament nou a l'Europa del segle XXI és allò que representa Alqueda.

Com l'autor del text que ens ocupa fa esment de Can Anglada en el diari EL PAIS d'avui podem llegir que "Un acusado de yihadismo, vocal en una mesa electoral de Ca n'Anglada". El 16 de novembre del 2015 EL PERIÓDICO deia "Desde que aterrizaran en territorio catalán hace una década, los seguidores de la doctrina salafista no han parado de crecer en Catalunya, que es el territorio de España con mayor arraigo de esa doctrina extremista y que ha convertido en su núcleo más importante en el sur de Europa.
Aunque los salafistas no son per se terroristas, su ideología sí sirve de alimento doctrinal para el yihadismo. Además, en Catalunya, esa ideología ha marginado otras corrientes islámicas más tradicionales y tolerantes."
No comparteixo les teories de Philip Huntington i Bernard Lewis sobre el que podríem dir de xoc de cultures i crec que l'obligació dels ciutadans del món és col.laborar en la democratització dels països musulmans en particular, d'una manera particular avui, en el cas de Tunis, encara que també és evident que Europa no pot donar lliçons de democràcia, ja va demostra la seva impotència en el conflicte de l'antiga Iugoslàvia.
Per altra banda, mentre Espanya sempre té motius per parlar de l'obra literària de Miguel de Cervantes, mentre que l'obra de Ramon Llull és olímpicament negligida i, encara que els seus textos no resultin amens pel lector d'avui, sí seria útil mostrar públicament a Espanya i al món com se'n de fer les coses pel que fa a les religions. No hi ha cap dubte que l'obra de Llull és un missatge de tolerància i, per tant, de pau universal.


diumenge, de juny 26, 2016

Stagecoach ("Diligència") , de John Ford (1939)

PEL.LÍCULA EN ANGLÈS

Potser s'ha de dir que va ser protagonitzada per John Wayne



divendres, de juny 24, 2016

dijous, de juny 16, 2016

El Gabinete del Dr. Caligari, de Robert Wiene (1920)

PEL.LÍCULA MUDA SUBTITULADA EN CASTELLÀ
VIQUIPÈDIA