La manifestació contra l'Estatut i Amando de Miguel

Tots sabem molt bé que el nom no fa la cosa i que la manifestació de l'altra dia era de fet en contra del projecte d'Estatut per a Catalunya.

El cas és que avui a LA VANGUARDIA hi ha també un manifest que es diu En defensa de la Constitución española", que li hem d'agrair que no amaga la feritat i en un dels punts fa referència al llamado nuevo Estatuto de Cataluña. Potser ens diran que la coincidència en el temps de la manifestació i del manifest és pura casualitat.

No hi falta la pàgina web per a què us hi adheriu i la llista dels primers signants.

Em vull permetre esmentar un signant perquè en el seu moment em va caure bé: Amando de Miguel.

De la famosa manifestació de la Diada Nacional de Catalunya d'un milió, Amando de Miguel va escriure un magnífic article, del que jo vaig citar una frase en una carta publicada el dia 21: esa masa millonaria del día 11 en Barcelona era fundamentalmente de izquierdas.

Ja sé que Amando de Miguel va abandonar la Universitat de Barcelona perquè no estava d'acord amb el catalanisme, però d'aixo a declarar el seu odi a Catalunya i participar en una manifestació fonamentalment de dretes hi va un bon troç.

Com m'agrada ser equànim em sap greu el seu cas perquè en un temps que jo havia fet una tasca de caràcter feminista, Amando de Miguel havia estat per mi un punt de referència com a home en tant que autor de EL MIEDO A LA IGUALDAD. Varones y mujeres en una sociedad machista, Grijalbo, Barcelona, 1975, de tal manera que va participar com a conferenciant en unes jornades que vaig organitzar sobre la família, en les que també van participar també Victòria Sau i Josep Maria Carandell, tots tres ho van fer de franc, és a dir, per amor a la causa feminista. Això era a l'estiu del 1977 quan, evidentment, Amando de Miguel no s'havia destacat com espanyolista i es definia simplement per castellano viejo.

Avís a nevegants intrèpids: Quan Amando de Miguel mereixia la meva simpatia va ser doncs entra 1975 i 1977. Como jo no hi era al món universitari, vaig perdre tot contacte amb ell després de la xerrada que vam tenir quan va venir a fer la conferència.

El dia 25 Gener 1981 LA VANGUARDIA va publicar un manifest d'intel.lectuals que vivien a Catalunya que anava en contra el català, aquest manifest va ser signat per Amando de Miguel, cosa que em va doldre. El dia 21 Març 1981 LA VANGUARDIA va publicar una carta meva en contra del manifest que es deia Por la igualdad de los derechos lingüístico en Cataluña, com deia al principi el nom no fa la cosa i aquí enganyaven també amb el títol.

Avui fa 25 anys a l'AVUI

Admeto i reconec que Ramon Barnils era mestre de periodistes i que, evidentment, sabia molt més que jo i que s'havia guanyat fama i que el seu nom sortia en molts llocs, diaris i revistes.

Fa ja una pila d'anys que l'AVUI havia publicat moltes cartes meves, així com LA VANGUARDIA i altres mitjans.

Hi havia una revista que es deia L'HORA en la qual Ramon Barnils hi col.laborava i jo n'era lector. Aquesta revista va publicar una carta al director meva que no va plaure a Ramon Barnils, el qual enlloc de discutir-la es va dedicar a atacar els qui tenim costum d'escriure cartes al director i feia referència a una personatge-periodista de no sé quin diari que estava amargat perquè la seva feina no era altra que dedicar-se a fer la tria de quines cartes publicar.

Val a dir que aquest mestre de periodistes ho feia d'una manera insultant menyspreant aquelles persones que, com jo, creiem que la secció de "cartes al director" no deixe de ser una extensió de la llibertat d'expressió o de la llibertat de premsa, la qual no té perquè quedar limitada els professionals dels diaris.

Evidentment no vaig respondre a l'article de Ramon Barnils, el qual duia per títol L' OS BOFARULL, una vergonyant mofa als meus cognoms. Tanmateix vaig aprofitar l'oportunitat que em va donar el premi SONTEX per enviar la carta que es pot aquí veure. No vaig fer mai res per optar a l'esmentat premi.

En tot cas el meu premi va ser que moltes vegades els meus escrits van ser publicats en forma de carta i algunes vegades en forma d'article.

Com tothom aquí sap, l'aparició d'internet i, especialment, de la blogosfera ha fet possible que a tots el qui ens agrada expressar el nostre pensament o aquells qui tenen una qualitat narrativa que els empeny per la literatura, tots plegats ho podem fer amb tota llibertat sense dependre dels censors de l'Estat o dels interessos comercials dels mitjans de comunicació o dels qui tenen un esperit gremial com va ser el cas de Ramon Barnils.

"Contar nuevo historias viejas", de Lu Xun

Aquest llibre ha estat editat per HIPERIÓN, Madrid, 2001. Són vuit contes que han estat traduïts directament del xinès per Laureano Ramírez, professor a la Universitat Autònoma de Bellaterra.

En primer lloc he de dir que entre el primer (1922) i el darrer (1935) conte hi ha tretze anys i que el darrer va ser escrit poc abans de morir.

Els seus contes es poden dividir en dos blocs. Els tres primers contes estan basats en llegendes conegudes per tots els xinesos o desenvolupaments individuals dins un marc històric i literal estricte d’altres històries, mentre que en els altres contes Lu Xun reinventa a partir d’unes dades reals la història original amb la intenció de fer-nos arribar una conclusió moralizadora.

La compostura del cielo suposa un primer intent per dur a la pràctica el seu desig de conjugar en forma de relat breu allò que és antic d’allò que és moder, és a dir, d’allò antic conformat per les llegendes populars amb allò nou de la seva pròpia expediència vital del mòn d’avui.

A La forja de la espada i també a La huida a la luna trobem dos relats en els que Lu Xun manifesta la voluntat de seguir la seva obra, amb les seves motivacions profundes per a assolir el seu desig de ser comprès o, si més no, de no ser mal interpretat.

A La contención de las inundaciones la crítica va dirigida directament contra el poder; contra la separació radical entre els qui manen i els que són manats, així com la incapacitat i la superficialitat del rei i els seus funcionaris

A Los recogedores de helechos fa un alegat contra el menyspreu envers aquestes estranyes persones que tenen conviccions morals.

A La travesía del paso va contra conformisme interessat i la ceguesa dels funcionaris.

A Contra la guerra , ja ho diu el nom, contra la iniquitat de la guerra.

A El muerto ha resucitado és contra el mal que poden fer els qui intenten canviar el curs natural de les coses, així com el ridícul que poden arribar a fer.

Lu Xun és un pessimista, però més aviat cultural que universal perquè el seu pessismisme està arrelat en allò més profund del sentiment xinès a causa de segles de feudalisme i opressió. El canvi, la revolució es preveu com la seva única sortida, una revolució dirigida a transformar les estructures i alliberar la humanitat sotmesa per segles de despotisme i negació. Lu Xun va confiar amb la República del 1911 i al moviment progressista del 1919, conscient, en el fons de la seva ànima, de la llunyania que el separa d’un món idil.lic que faci néixer el nou home xinès lliure de l’opressió feudal.

La seva obra és com un fluctuació entre el món antic i el d’ara per la seva lluita contra la tradició paralitzant, per oposició a la tradició enriquidora, la que justifica la seva revolta davant la visió sacrosanta d’unes llegendes sense cap possibilitat de qüestionament des de l’inici dels temps

"Nada", de Carmen Laforet

Aquesta novel.la té el Premio Nadal 1944. Tot i que hi ha premis més ben pagats encara manté el seu antic prestigi. Va ser editat el 1945 però el de la foto està editat per Comunicación y Publicaciones, Barcelona, 2004.

No és de sorprendre la seva re-edició perquè és una obra que manté la vigència de la mateixa manera que continuen sortint al mercat nous llibres d'història sobre la Guerra d'Espanya i és que la novel.la és un retrat de les misèries de la Barcelona que s'estrenava amb el franquisme.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

"Match Point", de Woody Allen

Ahir vaig veure la darrera pel.lícula d'aquest director nordamericà i com, per altra banda, fa poc comentava la darrera d'Ingmar Bergman, em permeto puntualitzar que Interiors (1978) era un homenatge a Bergman.
Si cliqueu a
http://fr.movies.yahoo.com/promo/matchpoint/trailer.html

veureu algunes escenes i diàlegs de MATCH POINT.

Encara que no sigui la millor pel.lícula de Woody Allen, no treu que és una de molt bona i manté a l'espectador tens fins al final.

En aquesta pel.lícula es repeteix una temàtica que Allen ja la va tocar a Crimes and Misdemeanors (1989), que és la culpabilitat. Per descomptat que com tots els seus films aquest aspecte de la conducta humana el tracte magistralment i, a més, no cau amb aquesta mania de Hollywood que qui la fa la paga, que a més no és cert enlloc i E.U.A. no és cap excepció. També tracta molt bé un altre aspecte de la natura humana, el desig de no perdre un nivell socio-econòmic aconseguit per qui era un ningú. Aquests dos aspectes, així com l'amor i el sexe és tractat amb finura i mestratge.

Torre Agbar

Quan era nen a la plaça de les Glòries Catalanes em diem el Camp del Sidral i com vivia al carrer del Clot (final carrer València) i el col.legi era davant la plaça o mercat, alguna vegada, havíem anat a fer un partit de pilota al Camp del Sidral.

Aquesta zona se li vol donar certa centralitat perquè en teoria la plaça de les Glòries havia de ser una mena de "place de l'Etoile" de París, però sí això està lluny, és un fet que el Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori ja hi són, sembla que arribaran altres edificis d'interès public. El que també acaba d'estrenar-se és la seu central d'una empresa privada que ha volgut donar un toc de prestigi i fer el que no sol fer darrerament la burgesia catalana, aquesta burgesia que va deixar una ciutat modernista.

Així doncs la societat que fa possible que a Barcelona no ens manqui l'aigua a l'aixeta ens ha plantat la Torre Agbar, un edifici que ja és emblemàtic.

He tingut l'oportunitat de fer-hi una visita guiada que ha resultat molt interessant.

Es tracta d'una torre de 142 metres d'alçària, amb 34 pisos i 4 pisos de sòtan, dos dels quals són aparcament i els altres dos sales audotòrium amb capacitat de 316 persones.

En el seu interior la Torre Agbar ofereix un espai únic: plantes diàfanes i minimalistes que aporten llum mitjançant 4500 finestres.

Com a dada curiosa és que a sota de la Torre Agbar, com passa al Liceu, però el què han fet aquí és treure'n partit d'aquesta aigua i que mitjançant una tècnica dona a l'edifici una certa estabilitat que el fa menys vulnerable en cas de terratrèmol.

Després de dues fotos externes de la torre, tenim una feta a l'auditori on ens han explicat aspectes interessants de la construcció, seguides de dues fotos de la cúpula, que recorda a la del Reichstag a Berlín, per acabar amb una vista del pont de Calatrava i una dels Encants.

"Saraband", d'Ingmar Bergman

Quan era noi, una de les pel.lícules que va crear molta polèmica va ser El manantial de la doncella, del director suec Ingmar Bergman. Des d'aleshores he anat seguint la trajectòria d'aquest director, no puc pas dir que m'han agradat totes, però sí que quan m'han agradat, m'han entusiasmat.

Avui he vist Saraband, que és el darrer film de Bergman, en el que hi ha actors clàssics de Bergman com la Liv Ullmann (64 anys) i Erland Josephson (80 anys i amb parkinson), que són els del cartell i les dues primeres fotos, però m'ha impressionat el treball de Julia Dufvenius (30 anys), la de la darrera foto.

A http://es.movies.yahoo.com/db/f/2/0/2000789.html s'hi pot trobar la sinòpsi de la pel.lícula, per tant, el que em permeto assenyalar que tracta de l'amor i de l'odi. Això fa que se la compari amb Escenas de un matrimonio, però encara que feia 30 anys que Bergman no feia cap pel.lícula, la maduració s'ha notat en positiu. Això és valid pels seus actors veterans com pel propi director perquè malgrat la comparació, aquesta pel.lícula diria que és de les més dures que ha fet, però tranmateix una gran pel.lícula que cap aficionat al cinema s'hauria de perdre.

Val a dir que la fotografia es manté en la línia bergmaniana, que per alguns és lenta, però d'una gran bellesa com l'escena en que Karin (Julia Dufvenius) està tombada al llit i son pare al seu darrera.

El títol fa al.lusió a un moviment d'una suite per a violoncel de J.S.Bach

"La construcció de Xina", de Dolors Folch

Aquest llibre d'Editorial Empúries, Barcelona, 2001, és molt especialment recomenable a tothom perquè nosaltres, els europeus, ens creiem ser el melic del món i Xina és realment una altra civilització.

La història de Xina és la que té una línea més contínua i té la particularitat que encara no ha estat absorbida per la nostra. Fins i tot el capitalisme xinès és diferent, però aquest tema l'aparco perquè "ara no toca". Al nostre planeta blau hi ha altres civilitzacions, però han estat absorbides per l'occidental.
Vull dir que la civilització de l'Antic Egipte es pot considerar ja que és part de la nostra perquè a més del que van fer els científics que Napoleó hi va dur, quan un anglès va descobrir la tomba de Tutankhamon esdevingué un fet científic europeu, mentre que la tomba de Fu Hao, dona de l'emperador Wu Ding, morta pel 1250 aC, la seva troballa no té res a envejar a la de Howard Carter, però va ser trobada i estudiada pels xinesos perquè en tots els seus aspectes el món xinès evoluciona sobre si mateix, sense interferències.

Evidentment la muralla xinesa és una obra colossal, però és alhora la plasmació d'un fet: Xina és un món apart o, si es vol, fins fa poc.

Aquest aspecte de l'isolament de Xina afegit en què el xinès és l'idioma més difícil del món per nosaltres fan que sigui una cultura interessant perquè jo crec que: (a) si assumim que la màxima que més ens humanitza és "coneix-te tu mateix", una de les millors maneres d'assolir-ho és conéixer les altres cultures o civilitzacions perquè faran adonar-nos que molts dels nostres valors, déus, mites i creeneces són relatius i que els absoluts tendeixen a dur-nos a la intolerància. Conéixer és estimar. (b) això no treu que un anglès o un català miri el món des del color del cristall que la seva pròpia cultura ha tintat.

Un aspecte simpàtic del llibre de Dolors Folch és que no solament és en català; així trobem un tipus de comparació al que no estem acostumats, com per exemple: Xina té 6000 illes, dues de les quals, Taiwan i Hainan, amb unes superfícies de 36000 i 32000 km. quadrats respectivament, són lleugerament més grans que Catalunya

Un dels aspectes més polèmics de la cultura xinesa rau en la persona de Cunfuci en el sentít de si el confucisme és una religió, per Dolors Folch sí.

Donat el debat que avui dia hi ha a Barcelona sobre el civisme, el confucisme ens aniria força bé perquè per a Confuci l'educació tant humana com cívica de l'individu es fa dins del marc familiar: l'amor filial, en tant que profund respecte pel marc jeràrquic, educa l'individu a comportar-se en societat a través d'educar-lo a comportar-se en família.

Així doncs mentre aquí ens han sublimat l'acadèmia de traductors de Toledo, Dolors Folch ens diu que Les traduccions del cànon budista al xinès són l'esforç d'adaptació cultural més important del món antic i que a l'any 400 de la nostra era es va fer una escola de traductors on treballaven 500 monjos.

Ja sabem que el xinesos també se'nsvan anticipar en el descobriment del paper entre altres coses, però és que si van descobrir el paper abans que aquí era per raons de necessitat, van escriure abans que nosaltres i abans del paper havien usat ossos, pedres i bambú. Com també van ser els primer enginyers hidràulics, per tant, quan acabin l'envassament de les Tres Gorges no haurem de dir que és gràcies a la tecnologia occidental.

Espero que això animi a llegir aquest llibre perquè, evidentment, Xina ens ofereix ara molts clarobscurs, però aporta un bagatge cultural immens i aquest llibre és una petita, discreta i, a principiants com jo, imprescindible aportació. I és per això que em permeto transcriure els darrers mots de la introducció: l'exotisme de Xina es dissol en un mar de múltiples individualitats i ens permet, finalment, mirar la nostra pròpia història des de l'altre costat del mirall.

RAIMON al Palau de la Música Catalana

Aquests dies l'Institut Químic de Sarrià commemora el seu centenari.

El Dr. Enric Julià, Director General de l'IQS, explica que entre els diferents actes per aquesta celebració s'ha considerat oportú que Raimon faci un recital al Palau de la Música com a record d'un que va fer també per l'IQS el dia de Sant Albert Magne (patró dels químics) de l'any 1966 i que va tenir un gran ressó per raons extra-artístiques.

Jo no sóc químic, ni he passat per la universitat; i en aquella data per mi (que em dic Albert) va ser un dia qualsevol de treball, però ara he tingut oportunitat de tornar a veure el "meu" Raimon al Palau.

Vaig veure a Raimon per primera vegada en una de les seves primeres actuacions que va fer a Barcelona, va ser un diumenge pel matí al Teatre Romea als principis de la dècada dels seixanta.

Més endavant va ser en una de les Sis Hores de Canet amb la Guàrdia Civil a la porta i algunes vegades més en condicions més normals, en democràcia.

Quan avui amb disposava a agafar el metro per a anar al Palau de la Música, una amiga de 32 anys m'ha dit que no li agrada Raimon. Normal. Ella, com els de la seva generació, no ve d'un silenci antic i molt llarg, per ella, com els de la seva generació, Raimon és un cantant que pot ser com a mínim son pare.

Per això parlo del "meu" Raimon, encara que no sigui l'únic que pugui dir "el meu Raimon" o, si es vol, "el nostre Raimon" perquè sentir segons quines cançons emociona i quan un cantant té la capacitat d'arribar directe al nostre cor i emocionar-nos és perquè hi ha un nexe entre l'artista i l'expectador. Evidentment que Raimon és un artista de ple dret, com ho demostra en cançons com Veles e vents o amb la simple lectura d'uns versos de l'Espill, de Jaume Roig.

Tanmateix, en cantants com Raimon es combina, més ben dit, es combinava, la pràctica d'un art amb la necessitat de comunicar unes inquietuds que una part del poble va fer seves i jo, com un més, vaig fer meves i el crit de Raimon era el meu crit.

M'ha omplert de joia veure com avui el crit de Raimon no ha perdut la seva força física, ni tampoc l'emotiva. Potser perquè he mirat aquesta terra l'emoció sempre m'acompanyarà. Després del recital he tornat a casa en un taxi que sintonitzava la COPE.

Maurice Béjart i Ángel Corella

Qui segueix el meu bloc ja ha vist la meva afició al teatre, però he de dir que també fa molts anys que en sóc del ballet. Suposo que, com molts, el primer ballet que vaig conéixer va ser el clàssic dels clàssics, El Llac dels Cignes. Després vingueren altres com Les Silfides, Giselle, com també grans ballarins com Margot Fonteyn i Rudolf Nureyev; tot al Liceu.

El que per mi va marcar una nova manera de veure el ballet va ser el coreògraf Maurice Béjart al Sadler’s Wells, Londres, amb el ballet Nijinsky, Clown of God (1971) amb el gran Jorge Donn, com estrella, i també un desconegut Víctor Ullate.

Des d’aleshores he procurat no perdre’m cap coreografia de Maurice Béjart.

Fa poques setmanes Maurice Béjart va ser al Liceu amb la companyia Béjart Ballet Lausanne a presentar les seves noves creacions: Brel et Barbara, basat amb les cançons d’aquests dos grans chansoniers, un espectacle que mesclava la tendresa i l’humor, així com L’Art d’être Grand-Père, en què ens parla de la relació entre el ballarí i el professor de ballet. L’espectacle va acabar amb un clàssic del seu repertori: Boléro, un ballet que encara no havia vist mai i que és un impressionant mescla de força i sensualitat, un ballet que només pot tenir un efecte amb qui té la sort de veure’l: entusiasmar-se.

Cal dir que el gran Maurice Béjart va voler obsequiar els barcelonins amb unes proves d’un ballet que està preparant amb música de Richard Wagner. Promet, però esperarem amb il.lusió.

Ahir vaig veure un espectacle de ballet al Palau de la Música, es tracta de la companyia Ángel Corella & Stars of American Ballet, que està liderada pel propi Ángel Corella que és indiscutiblement un gran ballarí, com també un bon empresari.

Ángel Corella és estrella en diverses companyies de fora d’Espanya i al mateix temps ha creat la seva pròpia troupe i tres botigues per vendre roba i complements pel ballet (Madrid, Barcelona i la tercera on-line).

L’espectacle d’ahir consistia amb Who cares?, Work within work, Tango i After the rain. La segona part La fierecilla domada, Sueño de una noche de verano i Romeo y Julieta.

Vull destacar en primer lloc l’únic que em va emocionar, que va ser After the rain. Un pas a deux d’una gran sensualitat i tendresa, fet a l’estil Modern American Ballet.

La resta de l’espectacle és molt digne, pels noms dels coreògrafs semblen americans, però no s’aparten gaire dels ballets de l’estil que va imposar Marius Petipa el segle XIX.

Es tracta d’un bon i entretingut espectacle de ballet, portat a Barcelona per un senyor que en el seu programa de mà ens diu que ha ballat per la Reina Isabel II d’Anglaterra i la Princesa Margarida, per Bill Clinton i Hillary Roddam Clinton, per George Bush i la seva esposa i que té molts premis de dansa, entre altres. Em deixava que el 2004 va ser nominat pel Premi Príncep d’Astúries.