EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de gener 02, 2006

A l'entorn del fum del tabac






A la pràctica la prohibició de fumar en certs llocs comença avui i com que no sóc fumador confesso que s’ha fet molta demagògia tant per part dels fumadors com dels que no ho són, però que han volgut demostrar públicament que són més tolerants que els prohibicionistes.

Els prohibicionistes no es pot pas dir que ens hàgim sortit amb la nostra perquè quan m’arribi el meu darrer sospir hauré portat més anys sota el fum que no al contrari. A no ser que visqui més de cent anys perquè com em deia un realment simpàtic andalús fumador “moriràs más sano”. Així doncs no accepto que m’hagi sortit amb la meva, sinó que en tot cas se m’ha fet o se’ns ha fet una petita compensació després de tants anys d’injustícia social.

Els fumadors ara, diuen, se senten perseguits i un periodista parla de la minoria fumadora, però això són poca-soltades perquè els no fumadors hem desenvolupat una mena d’educació semblant a la dels catalanoparlants quan tenim davant un castellanoparlant, que se li contesta en castellà encara que entén perfectament el català. M’explicaré.

Quan a la feina atenc una visita, aquest senyor, posa la mà a la butxaca i em pregunta educadament “Puc fumar?”. Aparentment hom dirà que això està molt bé, però de fet espera que jo li digui “I tant, no faltaria més”. Si la pregunta del fumador no és hipocresia pura que m’ho expliquin i no diguem si la visita és un client. Per descomptat que aquest tipus de pregunta s’ha estat fent des d’uns anys ençà, no sempre.

I no ha estat sempre per la senzilla raó que abans els no fumadors érem minoria, una minoria indefensa. Tant indefensa que quan un rebutjava la invitació a fumar havia de passar per un bitxo estrany. Un exemple, entre molts, és la naturalitat amb la que s’imprimia en el menú dels banquets, després de les postres, CAFÉ, COPA I PURO. I no causava cap incomoditat als responsables del banquet.

És prou evident que el no fumador no era normal, quasi podríem dir que era poc home perquè fumar era, com el Soberano, “cosa de hombres”. Per descomptat que ja fa molts anys que la dona es va incorporar a l’equip dels fumadors, però cal recordar que les seves eren altres raons.

Si fumar feia home, quan es tractava d’una dona feia interessant i la foto de l’admirada per mi Juliette Binoche pretén ser la d’una dona interessant. Més endavant vindria el Moviment d’Alliberament de la Dona i algunes van creure que fumar era també cosa de dones. I el fum es va anar estenent com si fos l’emblema de la igualtat sexual.

Possiblement ara hi ha més fumadores que fumadors, però la postmodernitat fa possible que encara sigui una icona el cow-boy de Marlboro, és a dir, fumar continua essent una imatge viril i per això he triat la foto de Picasso perquè aquest gran artista i comunista no se li pot atribuir un lligam amb la indústria tabaquera; tanmateix, Picasso artista, el pintor de Les Senyoretes del Carrer d'Avinyó era també un pintor mascle, vull dir que de bon segur sostenia la cigarreta amb cert orgull. També a França els actors de la “nouvelle vague” fumaven ostensiblement Gitanes. Tot plegat ens porta que fins fa poc fumar era la cosa més natural del món o així ens ho van voler fer veure per tal de fer sentir incòmode el qui no fumava. ¿On és doncs la veritable hipocresia?

Per això la darrera imatge triada és la del fumador desconegut, el qui potser té dificultats per dur-se un crostó a la boca, però no li manca la cigarreta

També és de lamentar que les noves ordenances municipals no diuen res respecte els qui tiren a terra puntes de cigarreta. O sigui que el fumador és l’únic que té el privilegi d’embrutar l’espai comú de la ciutat sense cap càstig, potser és la compensació de no poder embrutar l’aire a certs llocs.

O sigui que jo continuaré veient com una senyora o un senyor, abans d’entrar en una tenda, llençarà la cigarreta a terra perquè és molt ben educada i sap que no pot entrar fumant.

Per altra banda, sembla que les empreses deixaran que els fumadors facin una pausa per sortir a fumar; com que suposo que la llibertat és un dret per a tothom, els no fumadors també haurien de poder fer una pausa per sortir a fer el que els vingui de gust.

En un llibre sobre la llibertat vaig llegir que la llibertat del teu puny, acaba al meu nas, evidentment només cal substituir puny per fum per adonar-nos que tant si el fum té el càncer com si no, cosa que a mi tant se me’n dona, jo no tinc perquè respirar el fum que surt de la boca d’un altre.

diumenge, de gener 01, 2006

Uns dies a València III

















Una de les visites més interessant que he fet a València ha estat al gòtic Palau Joan de Valeriola, seu de la Fundación Chirivella-Soriano de València, juntament amb altres 32 serigrafies, olis, collages i gravats del genial Andy Warhol i del seu col·laborador Pietro Psaier procedents de la col·lecció particular Atlántica. L'exposició està dividida en tres plantes. En la primera, els joves dissenyadors Andreu Signes i Alejandro March d'Aptitude han recreat The Factory, l'estudi de treball de Warhol a Nova York. En la segona, a més de la cadira elèctrica s'hi troben obres de la sèrie Desastres, mentre que en la tercera s'exposen les imatges de l'artista pop que han quedat en l'imaginari col·lectiu, de Marilyn Monroe a Mick Jagger, Sex Pistols o un autoretrat del mateix Warhol.

Val a dir que desafortunadament el Palau Joan de Valeriola no està sencer, sinó que és la meitat, això no treu el gran mèrit de rehabilitació que s'hi ha fet i s'ha descobert autèntic art, tant a les finestres que estaven tapades com a les bigues. O sigui que es tracta des d'ara una visita obligada pels valencians i els qui visiten València. Si es va de seguida a més es pot veure l'exposició de Warhol.

Carrer Valeriola, 13, 46001 València



dissabte, de desembre 31, 2005

Uns dies a València II










Si ahir vaig posar les fotos de la València de tota la vida, avui hi poso la València nova, que porta un nom: Santiago Calatrava. M'agrada l'obra de Calatrava, però em començo a preguntar si m'agradarà sempre perquè, indubtablement, la seva marca és molt -o massa?- sostinguda, és a dir, que entre el pont que hi ha a Sant Martí de Provençals, que té molts anys o l'obra que l'hi vaig veure a Toronto i el que hi ha a València no hi ha cap diferència.

L'excepciò la tenim en aquesta "Font a l'activitat marinera" dissenyada conjuntament per Antonio Llopis Alandí, Enginyer Industrial de l'Ajuntament de València, i Luis González Lorenzo que representa una barca amb la vela desplegada i que està feta amb una estructura bàsica d'acer inoxidable i cortines d'aigües, 1998-1999. Luis González és professor de Física al Centre Alzira-València de UNED “Francisco Tomás y Valiente”

divendres, de desembre 30, 2005

Uns dies a València I










Aprofitant aquestes festes, després de Sant Esteve he estat uns dies a la Ciutat de València i com és una ciutat de la que des de la nostra cultura ja en sabem molt, aprofito per posar unes fotos de la València que la majoria ja coneixem.

El que sí vull assenyalar que m'ha sorprès gratament veure que està molt més neta que quan la vaig visitar fa poc més de deu anys.

I no solament són els carrers que estan molt nets, sinó que es deu haver fet una campanya de tipus València, posa't guapa perquè totes les finques que volten el Micalet, per exemple, estan perfectes

dissabte, de desembre 24, 2005

Bon Nadal





Un dels llibres dels que n'estic més satisfet de tenir i que cada any per aquestes dates llegeixo, encara que sigui parcialment és A Child Christmas in Wales, que és un poema de l'escriptor més gran que ha donat el País de Gal.les, Dylan Thomas. Les seves obres suren una mescla de màgia, comicitat amb una dòsi de costumisme, que li dona una certa tendresa, com és el cas de The Outing i la més famos de totes, la indiscutible Under milkwood, una obra per a veus, emesa per la Ràdio BBC amb la veu del gal.lès Richard Burton.

Recomano visitar http://www.bfsmedia.com/MAS/Dylan/Christmas.html

i, de nou, a tots els qui em llegiu: Bon Nadal

dimarts, de desembre 20, 2005

Avui a EL PAIS. Pàgines CATALUÑA





Molts sabem que Arcadi Espada és un lliure pensador a Catalunya, cosa que és la més noble de totes, així ho són també el Francesc de Carreras, Albert Boadella, etc. Els que no pensem com aquests i altres és que estem manipulats.

Així doncs Arcadi Espada parlava el dia 19 a EL PAIS d'una llibreria que li havia obert les portes perquè, entre altres coses, ens va dur les obres d'Erich Fromm en castellà i ell no es va adonar aleshores que aquestes obres ja les hauria pogut llegir abans en català. Quina llàstima!

Còctel: Bucks's Fizz (Mimosa)


Com avui fa 31 anys que em vaig casar, m'ha semblat que havia de posar un detall de luxe al desdejuni que fem cada dia. I no hi ha res millor que començar el dia com diuen que feia Winston Churchill, és a dir, xampany amb suc de taronja. Encara que sigui cava, també se li pot dir Buck's Fizz o Mimosa.

Lògicament això va a la copa d'argent i cristall que ens va regalar la nostra filla quan va fer 25 anys que érem casats.

Avui toca posar aquí una cançó del cantant francès d'orígen armeni Charles Aznavour

Bon anniversaire !

J'ai mis mon complet neuf mes souliers qui me serrent
Et je suis prêt déjà depuis pas mal de temps
Ce soir est important car c'est l'anniversaire
Du jour où le bonheur t'avait vêtue de blanc
Mais je te sens nerveuse au bord de la colère
Alors je ne dis rien, mieux vaut être prudent
Si je disais un mot, ton fichu caractère
M'enverrait sur les roses et l'on perdrait du tempsIl est huit heures un quart et tu attends la robe
Qu'on devait te livre ce matin au plus tard
Pour comble tes cheveux au peigne se dérobent
Tout semble se liguer pour qu'on soit en retard
Si tout va de ce train la soirée au théâtre
Et l'auteur à la mode on s'en fera un deuil
Adieu pièce d'Anouilh, d'Anouilh ou bien de Sartre
Je ne sais plus très bien, mais j'ai deux bons fauteuils
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Ta robe est arrivée enfin tu respires
Moi pour gagner du temps je t'aide de mon mieux
Tout semble s'arranger mais soudain c'est le pire
La fermeture arrête et coince au beau milieu
On s'énerve tous deux, on pousse et puis l'on tire
On se mêle les doigts, on y met tant d'ardeur
Que dans un bruit affreux le tissu se déchire
Et je vois tes espoirs se transformer en pleurs
Aux environs de onze heures enfin te voilà prête
Mais le temps d'arriver, le théâtre est fermé
Viens, viens on ira souper tous deux en tête à tête
Non tu as le cœur gros non tu préfères rentrer
Par les rues lentement nous marchons en silence
Tu souris, je t'embrasse et tu souris encore
La soirée est gâchée mais on a de la chance
Puisque nous nous aimons l'amour est le plus fort
Bon anniversaire ! bon anniversaire !
Bon anniversaire !

dissabte, de desembre 17, 2005

Una tarda al Palau de la Música Catalana


A propòsit del Palau em ve a la memòria que vaig ser-hi per primera vegada quan tenia uns tretze anys, no va ser amb els pares, sinó amb dos companys del col.legi, Miquel Roig i Alfred Rull. Els tres anàvem a portar un xec que per nosaltres era una fortuna, eren uns milers de pessetes que duiem en nom de tot el col.legi, el Colegio Academia Cataluña, que estava davant de la plaça del Clot.

Aquest donatiu era per a la Obra Pro Cama del Tuberculoso Pobre i la campanya es duia des de l'emisora Radio España de Barcelona amb les veus d'Enrique Casademont i Pilar Montero. Enrique Casademont va ser el creador del famós Pau Pi per a Ràdio Barcelona i elcreador de Paulinet per Radio España (la meva mare en deia Ràdio Successió) o el que és el mateix, pel programa esmentat, perquè la campanya pels donatius es feia tot l'any, però hi havia un dia que anàvem al Palau una representació de tots els col.legis de Catalunya que havien fet un donatiu i per l'emisora es deia l'aportació econòmica de cada escola i després venien els aplaudiments.

Després d'aquesta pàgina viscuda per mi, però que també és una mica el reflex d'una època pobresa, escriuré una mica de la tarda d'avui, però abans no em puc estar de dir una cosa sobre el Palau.

Qui ha seguit mínimament els meus escrits al blog o a d'altres blogs ha notat que intento marcar distàncies amb el nacionalisme català perquè entenc que el patriotisme, l'amor a la pàtria, a la pròpia terra, no té perquè donar lloc a una ideologia anomenada nacionalisme. Crec que, encara no sigui sempre, el nacionalisme cau en el xovinisme i la xenofòbia; tanmateix, ai las, confesso que he anat al llarg de la meva vida moltes vegades al Palau i no m'hi acostumo.

Cada vegada que estic assegut al Palau i veig aquelles escultures que són dones de cintura cap amunt, amb un instrument musical popular a les mans, o aixeco el cap i miro el cavall de Pau Gargallo; cada vegada, cantin o toquin, tinc la sensació de ser un privilegiat perquè estic en un dels llocs més bells fets per la mà de l'home. Podria dir que em ve una pujada o subidón de xovinisme o si es vol ser més elegant em ve això que ara en diuen el síndrome de Stendhal.

El programa que ensha ofert avui l'Orquestra Simfònica de Vallès, sota la direcció d'Albert Argudo, és de valsoso polques, és a dir música que ens porta a la Viena imperial.

Es tracta d'un programa idoni per aquestes festes i que té la virtud que és plaent per aquells que no estem gaire refinats en la música clàssica. Després del programa, en els bisos, ens han regalat amb una divertida i curiosa peça de Strauss jr. "Marxa Egípcia", durant la qual alguns músics s'han posat un mocador al cap de caire egipci, després el "Tren del Plaer" també de Strauss, que és una peça divertida en la que ens uns moments el públic ha de fer un xiulet (el del tren), tot plegat una gresca que ha acabat, com toca en aquestes dates, amb el melòdic White Christmas tenyit en uns moments de jazz i després fer-nos a tots picar de mans amb la Marxa de Radesky.

Tot plegat una bona estona, que em ens digué el director d'orquestra segur que passaríem uns moments feliços i a veure si l'any vinent llegint coses més agradables als diaris.

divendres, de desembre 16, 2005

Julián Marías



A propòsit de la mort del filòsof Julián Marías, no em puc estar de recordar un article meu que va aparéixer a la revista LES CORTS a l'Abril/Maig del 1978, de l'Associació de Veïns de Les Corts, quan jo vivia al barceloní barri de Les Corts de Sarrià i estava implicat amb l'esmentada associació. Cosa no sorprenent en aquella època.

Com passa en aquests casos, no puc dir que ara escriuriuria el mateix, però sí vull repetir aquí un bocinet del meu article dedicat a aquest famós folòsof, del que avui en trobareu força informació a la premsa i si no en teniu prou a les 1945 h. a Canal + , com diu també el diari.

El seu estil és sempre distant i mandarí, per exemple: "la política és uno de los temas más interesantes y difíciles con que puede enfrentarse una mente teórica". És prou clar que ens parla de la política com d'una ciència aïllada, no interconnecta...... Xavier Rubert de Ventós , el qual ha escrit que "l'intel.lectual és orgànic en la mesura que no es troba perfectament sintonitzat amb el Partit o l'Estat: llavors la seva excentricitat és ensems testimoni de la injustícia objectiva i símptoma del caràcter anòmal de la seva posició en el sistema productiu".

Més endavant de llegim

"Si se establecen minorías, han de ser generosas". Moltes gràcies, passi-ho bé. De tots els articulistes catalans que han contestat el tristament cèlebre article de Marías que ens deia que Catalunya no és una nacionalitat, ha estat l'article de Rubert el que més m'ha atret......(La Vanguardia 31.1.78): "A la mentalidad totalitaria le gusta que las cosas -las más de las cosas- coincidan: Estado, Patria, Nación, y, si es posible, también Partido, Religión, Raza e Historia"

dissabte, de desembre 10, 2005

"Los nuevos dirigentes de China", de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley



Acabo de llegir LOS NUEVOS DIRIGENTES DE CHINA, Los archivos secretos del Partido Comunista revelan quiénes son y qué proyectos tienen los líderes de la Cuarta Generación, de Andrew J. Nathan i Bruce Gilley, Ediciones del bronce, Barcelona, 2004.

És un llibre molt recomenable perquè et situa molt bé a la Xina d’avui. Crec que després d’haver llegir els dos llibres que ja he comentat en aquest blog, vull dir La construcció de Xina i Cisnes Salvajes, considero que aquest tercer fa un conjunt per fer-se una idea d’aquest país que junt amb els E.U.A., la Unió Europa i l’Índia esdevindran les tres forces econòmiques més importants.

És massa fàcil criticar les injústicies que encara es donen a Xina després d’haver superat el feudalisme i el maoisme, però donar drets humans i menjar a més de mil dos cents milions de persones no és gens fàcil i també sabem que les comparacions són odioses, però sense fer una comparació del tot justa, no fa gaire hem pogut veure que el país més potent del món té dintre el seu i això que la seva població no és ni la quarta part de Xina.

Acabo de llegir que la policia xinesa ha matat uns xinesos en una manifestació, que l’any 1994 van haver unes deu mil protestes i que l’any passat més de setanta quatre mil, que el capitalisme xinès ha creat milionaris mentre encara hi ha molts que passen fam, però també és un fet que ara hi ha més que mengen que no pas abans.

Admeto que arran de la lectura de l’esmentat llibre, el nou home fort Hu Jintao em va caure bé. De fet fa deu anys que ell ja estava destinat a ocupar el càrreg que ara té. Així és la “democràcia” xinesa.

Quan dic que Hu Jintao em cau bé, no puc evitar de pensar amb un article de George Orwell que vaig llegir fa molt sobre Charles Dickens. Orwell comença l’article ironitzant perquè uns se’l fan catòlic i altres marxista: cadascú l’apuntava al seu club...En opinió d’Orwell ens ve a dir que Dickens més enllà de tot compromís social, apel.lava a la bonesa, que si tots fossim més bons el món aniria millor.
No sé si Hu Jintao és un home bo, però voldria pensar-ho perquè si és un bé desitjable que la justícia sigui arreu del món, per simple aritmètica, que ho sigui Xina és més desitjable i a més, representaria un punt de referència als països del Pacífic