LES DUES CARES DE LA LLUNA

d'Asha Miró. Editorial La Magrana. Barcelona 2004. 124 pàgines.
.
Jutjar aquest llibre és més difícil perquè com podem veure Asha Miró ha esdevingut una persona mediàtica i totes les persones mediàtiques resulten polièdriques i hom no sap mai quina cara està mirant.
.
De tota manera, com el motiu de llegir aquest llibre és fer cultura hindú, aquest llibre encara m'ha estat més útil que l'anterior perquè en aquest es mostren més aspectes de la cultura d'aquest ínabastable país. I cal dir que no em refereixo a la cultura amb majúscula, ans al contrari, és una font d'informació de la cultura senzilla de la gent senzilla, d'aquesta gent que són uns quants centenars de milions..
.
L'aspecte formal del llibre és que es tracta de les vivències que Asha Miró va tenir en el seu segon viatge a l'Índia. Aquest viatge no el va fer amb una colla de voluntaris d'una ONG, sinó amb uns professionals per a la realització d'un documental, per tant, l'equip el formen qui dirigirà el documental, dos càmeres i l'agent literària. Tot un símptoma.
.
Evidentment en aquest segon viatge descobreix coses importants de la seva vida. Coneix a la seva germana, que va ser amb la que el pare va haver de decidir quina de les dues lliurava a l'orfenatge perquè només li admetien una. Coneix també una germanastre, filla del mateix pare i de la seva primera dona, aquesta germanastra va ser qui li va donar llet en els primers mesos. Lògicament aquests trobament van acompanyats de gran emotivitat de totes les persones implicades.
.
En el primer viatge es dona per fet que va néixer a Nàsik, però resulta que a la capella de Santa Anna, a Nàsik, on va ser batejada ha pogut veure la pàgina del registre i se sap que va néixer el 7 novembre 1967 a Shaha, nom del pare Radhu Ghoderao. Una curiositat de la burocràcia hindú és que només es receoneix el nom de la primera dona, per tant, el nom de la seva mare biològica no surt perquè va ser la segona dona de Radhu.
.
Lògicament visita el lloc a on va néixer, Shaha, prop d'on passa una mena de rec que porta aigua del riu Godavari i això li fa dir: Som filles del Godavari.
.
Com Asha Miró posa tanta passió per a sabes les seves arrels, en contra del que li va dir la mare Adelina (veure La filla del Ganges) escriu: No ho entenen. Si ja he trobat la meva família, ¿perquè haig de tornar a Barcelona? I més endavant encara escriu: M'han quedat tantes preguntes per fer-li! Tot va anar massa de pressa i necessito tornar-la a veure. Es refereix a la seva germana.
.
Quan està còmoda, a la meva germana no li costa gens parlar. Tinc moltes preguntes per fer-li, sé que tot el que m'expliqui podria haver estat la meva història. Ella és l'altra cara de la lluna, l'altra cara de la meva història. Ara ja tenim la raó del títol.
.
La seva germana li diu: Aquesta ciutat d'on véns, Barcelona, no sé on és. M'has dit que està molt més lluny que Goa, que calen moltes hores de viatge en avió... Sempre m'han impressionat aquells capellans i aquelles monges que venien fins el nostre poble i que sense conèixer-nos de res ens curaven i ens ajudaven tant. Tenien una manera tan amable de tractar la gent més pobra com nosaltres! Al nostre poble ningú no era cristià, però agraíem que vinguessin a ajudar. Jo mai he estat batejada però des de petita he sentit el desig de resar al déu d'aquella gent tan bona... Sempre estaré agraïda als meus oncles per haver-me fet casar amb ell. És el millor marit que m'haguessin pogut trobar... ens estimem molt i no podríem viure l'un sense l'altre.
.
En el darrer capítol trobem el que jo en diria la pedra de toc del llibre, del viatge i el perquè l'autora té una pàgina web, com deia al principi ha esdevingut mediàtica i per això llegim: ara torno a casa pensant sobretot en les persones adoptades com jo, en totes aquelles persones nascudes a qualsevol racó del món que han estat educades en una altra cultura, en un altre entorn... Fa l'efecte que l'autora ara se senti redemptora dels adoptats. No ho sé, però...
.
Ah! A la pàgina 76 llegim: Al vespre, a l'arribar a l'hotel dels afores de Nàsik, a la recepció em pregunten si só l'Asha Ghoderao. És la primera vegada que algú em fa aquesta pregunta i m'impressiona. "Sí, sóc jo, ¿perquè?"
.
El català d'aquest llibre i el de La filla del Ganges l'he trobat molt bonic,assequible i gens afectat, però hi ha una paraula que en més d'una ocasió no està ben emprada. A la primera no li vaig donar importància, però com es repeteix l'error em permeto comentar-la. La paraula és sotrac i el diccionari diu: m 1 1 Batzegada que experimenta un vehicle o com la que experimenta un vehicle en trobar una desigualtat del terreny. I a la pàgina 80 llegeixo: el cotxe va fent eslàlom per entre els mil sotracs de la carretera. Les carreteres no tenen sotracs com es desprèn erròniament del llibre, sinó forats que provoquen el sotragueig o sotrac.

LA FILLA DEL GANGES - Història d'una adopció

d'Asha Míró. Editorial La Magrana. Barcelona 2003. 121 pàgines.

.

El meu interès per aquest llibre abans de llegir-lo era fer una mica de cultura índia i l'he feta, però només una mica perquè títol no enganya. Es tracta de la història d'una adopció.

.

Asha Miró va néixer en un poble hindú, Nàsik, prop de Bombai. El seu pare vidu va anar a parar a un orfenat. Un orfenat que no es dedicava a les adopcions, sinó a preparar les noies per a casar-se. Tanmateix, el matrimoni Miró, de Barcelona, van fer el necessari per adoptar-la, ja havien adoptat una altra índia acaba de néixer. Asha tenia set anys. Tenia memòria d'un passat.

.

Els seus pares adoptius, els seu pares de veritat, un matrimoni exemplar en tots els aspectes, va ser valents, coratjosos, determinats i coherents en tot. No va amagar mai les cartes, ans al contrari, les van posar sempre sobre la taula.

.

Crec que totes les persones hem tingut un, o més d'un, moment genial a la vida. Un moment en el qual hem dit o fet aquella cosa inesperada i que ha fet un tomb a la vida d'aquella persona. Allò que en diem en català un cop amagat i aquella Asha de sis anys va tenir el seu cop amagat quan va pujar les escales de l'ofenat i a la monja que hi tenia més confiança, Adelina, li va etzibar : Vull uns pares! I no oblidem, que ho va dir en un orfenat, que com hem dit, no es dedicava a les adopcions.

.

Asha fa un viatge iniciàtic a l' Índia, vol trobar les seves arrels, el seu orígen. I es veu compensada, però amb dolor. I aquí ve a tomb explicar l'altre part del títol. La protagonista està amb mare Adelina, li està fent preguntes i preguntes i l'Adelina l'hi diu: "No t'ha d'importar si ets filla de rics o de pobres, les aigües sagrades de l'Índia t'han donat vida i en l'únic que has de pensar és a viure el regal de Déu amb dignitat, ajudant els altres, fent el bé". Tot i les seves paraules reconfortants, no m'aturo. Insisteixo, vull saber més, ho necessito... I per fer-me callar sentencia: "Asha, ets filla del Ganges".

.

Cal dir que aquest viatge el va fer formant part, com una més, d'un grup de treball de SETEM, una coneguda ONG en afers del Tercer Món. Aquest fet li va permetre tenir una certa mobilitat en un país tan difícil pels turistes com és l'ïndia. I com extrem de la molta sort que va tenir Asha Miró és que una part de l'equip del SETEM havia d'anar a Nàsik, el seu poble...

.

És un bon llibre. És un llibre honest i emotiu. Un llibre escrit amb el cor a la mà.

LA INDIA

de Mircea Eliade. Traducció del romanès per Joaquín Garrigós. Editorial Herder. Barcelona 1997. 237 pàgines.

.

Possiblement és un del llibre petit, però amb molta substància. no únic, però sí com pocs. Com sospito que l'autor és desconegut per la majoria dels qui llegeixin aquesta entrada, suggereixo un cop d'ull al que la Wikipedia diu d'aquest savi que va ser Mircea Eliade, que a més de dominar vuit idiomes va ser dels més importants estudiosos de les religions.

.

En el pròleg l'autor va escriure el 1935: Habré leido dos docenas de libros con impresiones de viajes a la India; y unas veces me dan ganas de creer que se ha dicho todo sobre este impresionante país, mientras que otras que no se ha dicho nada. Es probable que no exista ningún país sobre el que no se haya escrito un solo libro objetivo, completo y legible.

.

Evidentment no és un llibre amb pretensions enciclopèdiques i hi ha molts aspectes que no toca, ni tampoc tota la geogràfia i, tanmateix, ens surt Ceilan, Bengala i Himalaya. El més interessant és l'itinerari humà i religiós que fa, que en molts punts arriba a l'erudició. També és un mestre en la descripció de fets,

.

Per descomptat que es mostra molt crític en certs comportaments: Es inútil y estúpido soliviantarse contra los que sólo conocen la India viajando en coche y viviendo en hoteles. Cuando leo lo que dicen, me quedo aterrado; porque detrás de las palabras dulces como un sueño pastoril, entreveo esas imágenes de la primavera bengalí que las estadísticas no mencionan y los fotógrafos no sacan.

.

Així descriu el paissatge: El tren se desliza por el puente, el Ganges corre azul y fresco, transfigurado durante unos instantes por la fragilidad de la madrugada índia. Losas de mármol blanco bajan formando largos peldaños delante de cada "Ghat" hasta hundirse en las profundidades del río.

.

I així descriu una concentració religiosa: Si no andabas con cuidado, podías pisar a alguna mujer que dormía envuelta en algún cobertor. No sabes qué puede ser: si una mendiga, una leprosa o la mujer de algún terrateniente.

.

També resulta divertit quan ens parla d'unes dones que fan fora de casa els seus marits per covards i que si ells no van a lluitar ho faran elles. Evidentment tots els homes tornen a la lluita.

.

O com quan explica com per tenir menjar per uns dies, el cocodril que han caçat li tallen cada dia un tros de la cua, d'aquesta manera l'animal pateix, però no es mora. L'animal pot resistir aquest suplici uns quinze dies.

.

Com el Dalai Lama ha substituït mediàticament a Joan Pau II, és interessant aquest passatge: El monasterio, como todos los monasterios tibetanos, no seguía una observancia estricta de las reglas del budismo como en Ceilán y el Japón. Se trata más bien de lamanismo, una horrible mezcla de budismo mahayánico, de animismo, de demonismo tibetanos y de influencias mongolas.

.

Posa els pèls de punta quan a causa d'un monsó va ser, junt amb altres, per centenars de sangoneres. Com també les dones que es van deixar matar pel marit i pare abans de ser violades per l'enemic que tenien a la porta.

.

En moltes ocasions, monastir, convent, cova d'anacoreta, l'autor parla amb el responsable que li ensenya les seves joies, és a dir, manuscrits, així en una ocasió escriu: El manuscrito tiene unas mil hojas y más de cinco mil retratos y las filigranas ornamentales de sus páginas son todas diferentes. El Museo Británico se ha ofrecido muchas veces a comprarlo por una suma al cambio de once millones de lei. El propietario de la biblioteca y de la escuela está tan orgulloso del manuscrito que ha rechazado la oferta pese a la pobreza y a la del país. Em pregunto a on està aquest manuscrit avui.

.

Tampoc manquen escenes truculentes com: Una gigantesca cobra había clavado su mirada de acero azul en los ojos de una paloma que estaba en un árbol próximo. La ave había lanzadosu grito de muerte que nos había alarmado, pero no podía volar. La cobra la hechizaba con su mirada telúrica y permanecía expectante. Pero mi camarada, tras descubrirme el drama cotidiano de la jungla, mató la cobra. Nos acercamos a la paloma. Había muerto de miedo.

.

Les darres pàgines són temes tòpics: Rabindranath Tagore i the Rule of Britannia, però tòpics perquè són imprescindibles. Del poeta ens parla de la seva escola i universitat, suposo que Summerhill en va ser una imitació.. i dels britànics allò que sabem però que fàcilment oblidem: la crueltat salvatge, he acabat amb un oxímoron.

La Celestina

de Fernando de Rojas.
.
Com m'agrada, per una simple raó de rigor personal, deixar constància del llibres que llegeixo, doncs avui li ha tocat el torn a un clàssic de la llengua castellana.
.
No hi ha cas que faci cinc cèntims del contingut i l'única cosa que vull remarcar que he gaudit de la lectura d'un castellà tan ric, tant de mots com de construccions.
.
L'obra va plena d'observacions que són una exhibició de seny que fins i tot en algun cas recorden el budisme, com quan escriu Y aún más te digo: que no lo que poco tienen son pobres, mas los que mucho desean.
.
I si en català diem allò de músic pagat fa mal so, el seu equivalent té també la seva gràcia A dineros pagados, brazos quebrados.
.
La joventut sempre ha estat igual i per això la Celestina els diu Nunca pensáis que os puede faltar esta florecilla de juventud.
.
Encara que se suposa que tothom ja ha llegit aquesta obra, qui no ho hagi fet l'animo a fer-ho perquè mai no és massa tard.

Avui fa anys és el dia que va morir Marilyn

Avui fa anys que va morir Marilyn Monroe, de la que he estat gairebé sempre un admirador.

.

Tot i que a la Viquipèdia hi ha dades sobre aquesta actriu, cal anar a la Wikipedia per a trobar una informació àmplia.

.

La foto és del llibre Marilyn, A Holliwood Life, d'Anna Lloyd. Es tracta d'una foto feta per George Zeno el 1952.

Randolph Frederick Pausch

El dia 25 Juliol 2008 va morir Randolph Frederick Pausch, quan li faltava poc per fer 48 anys.

.

El motiu que em fa sentir-me obligat a deixar-ne constància és perquè a l'entrada del meu blog del dia 13 Maig 2008 comento el seu llibre THE LAST LECTURE. Un llibre que és la conferència que aquest home va fer per a anunciar d'una manera més divertida que dramàtica que només li quedaven uns mesos de vida.

.

Va ser un home valent i va saber transmetre el seu coratge a la seva dona, ara vídua.

.

A la foto el tenim durant la famosa conferència a Carnegie Mellon University.

BENEFACTORS

de Michael Frayn. Traducció Joan Sellent. Director Manel Dueso. Intérprets: Mercè Anglès, Anna Güell, Josep J. Julien i Albert Ribalta. Sala Muntaner.

.

Aquesta obra és la darrera de la meva programació del Grec d'aquest estiu, que ha estat del que més espectacles he vist fins ara.

.

Sinòpsi de Benefactors

David és un arquitecte londinenc que treballa en la reordenació d’un barri del sud de Londres. Es debat entre la restauració l’enderrocament i posterior reconstrucció de la zona. Alhora que ha de triar entre dues opcions contraposades a la feina, la seva vida personal també demana decisions importants. La seva dona, Jane, i els seus amics Sheila i Colin dubten si restaurar o enderrocar les seves vides. Michael Frayn és també autor de Pel davant i pel darrere. A Benefactors continua apropant- se àcidament a les relacions humanes, fent servir la comèdia per afrontar a la desconstrucció de les nostres vides.

.

Es una obra perfecte per al que ens agrada el teatre de text, el de veritat vaja. Benefactors és una obra intel.ligent i que està al dia de la realitat humana, més exactament, ciutadana perquè tal com es diu a la sinòpsi hi ha el conflicte que ara en diem del totxo, però amb l'element afegit que tot conflicte social sol anar acompanyat de conflictes personals o de parella perquè els conflictes socials tenen l'estranya qualitat d'arrossegar.

.
I si el text té un mèrit indiscutible, també el té la direcció, podríem dir que si és divertidíssima l'escena en la que l'arquitecte juga amb unes peces que representes gratacels, per altra banda té una càrrega emotiva i expressiva per part dels quatre actors a l'escena en què Sheila i l'arquitecte tornen d'un passeig.

.

Es tracta doncs d'una bona obra teatral, molt ben dirigida i magníficament interpretada. Un aplaudiment especial per a Anna Güell.

Mercat del Llibre Vell i d'Ocasió

No cal que m'extengui en la importància dels llibres en la cultural i l'economia, però crec que comença a ser hora que Barcelona esmeni una injustícia que va fer en temps de Franco i encara es manté.

.

No resulta lògic o coherent parlar de la memòria històrica i palesar tan poca memòria per un fet que segur és encara recordat per molts veïns de Barcelona.

.

Quan hom parla del Mercat del Llibre Vell i d'Ocasió sempre es pensar en el de Sant Antoni. Encara que no recordo la data del trasllat forçós recordo molt bé que a la Porta de Santa Madrona o, dit d'una altra manera, al darrera del que era la Comandància de Marina si es mira des de Colom, hi havia unes quantes barraques de fusta en les que cada dia es venien llibres vells.

.

Sospito que en base que aquestes barraques donaven una imatge pobra de Barcelona, Barcelona era pobra!, les autoritats els van obligar a traslladar-se al darrera del Seminari, al carrer Diputació entre Aribau i Balmes: un lloc amagat, tan amagat que féu que aquest mercat s'hagi anat esllanguin i ara faci pena perquè no té res a veure amb les barraques hi havia a la Porta de Santa Madrona amb les poques vegades que ara en queden.

.

És evident que el municipi franquista va fer el necessari per a fer desaparéixer del mapa aquesta activitat comercial, però també és evident que el municipi democràtic no ha fet res per a arreglar-ho.

.

Hom pot veure avui que hi ha unes tres barraques, però només una està oberta, la de la foto.

Segurament que els edils de l'Ajuntament de Barcelona quan van a París, com a turistes, s'han aturat a les parades de llibres vells, la foto d'abaix, que hi ha a la vora del Sena, parades que són conegudes com Les Bouquinistes, que en són dos-cents quaranta, i són una atracció turística.

.

Crec que no seria mala idea que l'Ajuntament traslladés aquest mercat al Moll de la Fusta i es fes càrrec d'unes noves parades, tan per a animar nous comerciants com per a compensar els que han resistit.

.

A aquestes alçades de la pel.lícula no estaria de més que aquestes parades haurien de ser de disseny, de tal manera que es demostrés en fets que Barcelona és una capital del disseny que està per la cultura i pels llibres.

L'Amour-la Danse

Coreografia Maurice Béjart . Companyia Béjart Ballet Lausanne. Gran Teatre del Liceu.

.

A la meva entrada d'aquest blog del 23 Novembre 2007 ja vaig escriuire, com admirador de Maurice Béjart, que va ser una de les persones que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.

.

I si el Liceu ha organitzat aquest espectacle a la seva memòria, jo també hi he anat per a enriquir-me de la bellesa que va produir el seu talent.

.

L'espectacle en qüestió d'abans d'ahir dilluns va ser extens, dues hores, i variat, divuit propostes diferents. Els detalls de l'espectacle es poden veure a Danza Ballet.

.

De tota manera vull fer una excepció i assenyalar que si Le sacre du printemps, d'Igor Stravinsky, va marcar una fita en la música del segle XX, però a l'estrena no va ser benvinguda, ni la música, ni el ballet, malgrat Vaslav Nijinsky. Va caldre la mà de Béjart qui va convertir música i ballet en una obra d'art amb èxit. La primera versió de Béjart és del 1940 i posteriorment en féu una altra, doncs a l'espectacle vàrem tenir una versió a la primera part i l'altra a la segona.

.

No em puc estar de dir que cada vegada que sóc davant de l'obra de Béjart em sento aclaparat per la bellesa, alguns en diuen el síndrome d'Stendhal, mentre jo penso amb aquell Arnau que havia de ser roca, havia de ser pedra, havia de ser mar esvalotat, però no hi trobà el camí i esdevingué en no-res, no conegué la bellesa, l'amor, la dansa.

Rodoreda-Un retrat imaginari

Un espectacle de Carlota Subirós sobre textos de Mercè Rodoreda. Direcció: Carlota Subirós. Intérprets: Alba Pujol i Carlota Subirós. Teatre Mercat de les Flors.
.
Presentació
Carlota Subirós ens proposa una aproximació absolutament personal i intuïtiva al món de Mercè Rodoreda. Buscant les relacions invisibles que teixeixen vida i literatura, una dona del principi del segle XXI llegeix amb fruïció l’escriptura d’una dona que va viure pràcticament tot el XX, moguda per una vocació implacable i una personalitat intensa. Es tracta d’un diàleg fet de ressonàncies, contradiccions i fascinació on es despleguen progressivament, com en un calidoscopi, algunes de les veus més íntimes de l’autora de La plaça del Diamant. Un retrat necessàriament imaginari que és també, inevitablement, una exploració del propi llegat i de la pròpia identitat. D’aquesta manera, el Grec’08 ret homenatge a Mercè Rodoreda en el centenari del seu naixement, i s’afegeix als actes de l’Any Rodoreda.
.
Una altra vegada he vist una peça del Grec, programa que per la meva part ja s'acosta al final. Com ja va quedar clar en la meva entrada del 23 Abril 2008 sóc un seguidor de l'obra de Mercè Rodoreda no em podia permetre deixar de banda aquest espectacle malgrat que una altra vegada no he estat de sort perquè si hem d'agrair que es respecten els mots de Mercè Rodoreda, el que en podríem dir la representació teatral em resultà incomprensible.
.
Amb tota la consideració envers Alba Pujol com actriu no entenc que com una dona jove ens parli d'una vida viscuda perillosament, com no puc entendre els seus moviments absurds a l'escenari. El que per mi va ser el màxim de l'absurd, encara que segur ens puguin donar una explicació, l'escena en què es dedica a buidar els calaixos plens de terra per a escampar-la després i fer-ne cercles d'una manera gairebé histèrica no vaig saber veure res relatiu a la vida de Mercè Rodoreda i més aviat em va semblar un performance -ara que sembla tornen a estar de moda- de caire ecològic. Crec que tot plegat ha estat molt lluny de ser Un retrat imaginari de Mercè Rodoreda.
.
Em sap greu dir doncs que els dos espectacles de l'Any Rodoreda m'han decepcionat.