BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina (a partir de textos de Shakespeare, José María Álvarez iGiuseppe Tomasi di Lampedusa).
Direcció: Quim Lecina i Eva Hibernia
Intérprets: 
Montserrat Bertral (actriu, mezzosobrano, piano)
Anna Farrio (actriu, violoncel)
Berta Vidal (actriu, piano, saxofon)
Teatre: LA SECA/ESPAI BROSSA

Quim Lecina, l'ànimal de l'espectacle, va descobrir Shakespeare en el Macbeth d'Orson Welles. M'ho crec, és una gran pel.lícula, de les que ja no se'n fan. L'espectacle teatral que ens ocupa no és un gran espectacle, ni és molt teatral. Malgrat que l'equip que acompanya a Quim Lecina és de gran categoria.

L'espectacle consisteix en retalls de textos teatrals i de música shakespearinana perquè aquest autor anglès feia servir la música per a representar la veu del poble o per a transmetre tristesa o feia servir la dansa per a transmetre alegria, és a dir, servia per a potenciar l'ambient. En aquest sentit la interpretació de la Montserrat, Anna i Berta és magnífica; tanmateix, insisteixo que el tema no és la interpretació, sinó que el plantejament no emociona.

Personalment m'agrada molt el text que es va dir de la Gertrudis quan explica la mort d'Ofèlia perquè reconec les paraules com si fossin una pregària, però, tanmateix, tot resulta per mi massa descontextualitzat; per altra banda, Quim Lecina és un bon actor, però per a ser la peça central de l'espectacle hauria de tenir més talla, noem refereixo a vàlua, sinó talla física, hauria de ser més alt per a representar la majoria dels paper que va fer.

EL FIORDO DE LA ETERNIDAD, de Kim Leine

Títol original: Profeterne i Evighedsfjorden
Publicat per: Duomo ediciones
Barcelona 2013
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Aquesta novel.la narra la vida del jove Morten Flack a l'any 1782 quan dicideix marxa de casa a Noruega per a anar a la capital, Copenhaguen, a estudiar teologia, seguint les instruccions del seu pare, però contràries a la seva voluntat, així que alterna la teologia amb la medicina que s'ajusta més a la seva mentalitat racionalista i llibertina. Amb un aprovat justet en teologia aconsegueix una plaça per anar de missioner a Grenlàndia i se n'hi va, que amb les seves peculiars idees en medicina o sanitat s'hi emporta una vaca com aliment i per considerar que la llet és antisèptica. Cal dir que aleshores Grenlàndia ja era territori del rei de Dinamarca.

La seva tasca doncs és convertir al cristianisme els salvatges de la colònia, però els conflictes els té amb els colonialistes, mentre s'hi barregen fets d'índole religiosa i sexual al mateix temps amb els indígenes.

La novel.la està basada en fets reals, però els personatges són ficció, però cal dir que és una novel.la que enganxa el lector i és molt difícil abandonar la lectura, un text tremendament dur, però lúcid. Tal com s'ha apuntat hi ha molt de sexe i molta religió, tot portat amb gran cruesa, però que alhora és poètica perquè ben dit o ben escrit es demostra que es poden dir les coses més impensades de la manera més bella. 

Aíx llegim: "Exhala un hedor no humano e inorgánico que huele como las aguas residuales de una curtiduría, destila un olor químico. Registra cómo su ropa se pega a la piel, el amoníaco de la orina que quema sus muslos, ve las úlceras de decúbito que supuran, ve el vómito escapando por la comisura de sus labios, siente cómo su propio cuerpo se escapa por los orificios que tiene a su disposición"

Des del punt de vista religiós és interessant la pregunta que li fa un xaman cristià al missioner-protagonista d'aquesta història: "¿Realmente podemos considerar amor cristiano el hecho de los que ahora están por bautizarse no puedan albergar esperanzas de volver a ver sus familiares en el más allá?"

Ja al final de la novel.la, quan el protagonista a tornat a Copenhaguen hi ha un gran incendi en aquesta ciutat i l'horror de l'incendi de la ciutat a principis del XVIII el lector sembla que el vegi per una pantalla imaginable, tot per a dir-nos la soledat de l'home i la impossibilitat de trobar una llar.

UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO, de Juan Diego Botto

Intèrprets
Juan Diego Botto i Astrid Jones
Direcció Sergio Peris-Mencheta
Escenografia Sergio Peris-Mencheta i Carlos Aparicio / vestuari i attrezzo Carlos Aparicio / il·luminació Valentín Álvarez / espai sonor Carlos Bonmatí / disseny d'ambient i efectes sonors Pelayo Gutiérrez / música original Alejandro Pelayo / tema Plus bleu que tes yeux Édith Piaf / tema Tata Ka Ve Astrid Jones
Teatre Lliure de Montjuïc

 Es tracte d'un monòleg en el que l'autor és l'actor principal i que alhora es pot dir que, en certa mesura, és el protagonista perquè si considerem que Juan Diego és un argentí que viu a Espanya i tracta de la immigració i de la dictadura que ha viscut el seu país s'endevina que el text pot no explicar experiències viscudes, però sí vivències que li han arribat fruit de compartir l'experiència de l'emigració perquè, en definitiva, tots els emigrants som/són iguals perquè les dificultats són les mateixes.

Aquest darrer fet explica l'aparició a l'escenari de la negra Astrid Jones, que no solament és una bona actriu, sinó un gran cantant amb una magnífica i potent veu, que lògicament representa l'emigració de l'Àfrica sot-sahariana.

El text de Juan Diego està molt ben estructurat i per ser argentí es deixa el drama d'Argentina pel final, a parer meu, és la part més emocionant de l'obra quan diu que quan ha tornat a Argentina s'ha sentit estrany perquè no troba a cap conegut, els seus han mort o desaparegut, per tant, dedueix, tràgicament, que els que troba han de ser per força col.laboradors de la dictadura.

 

Mummenschanz

Mummenschanz està fent una gira mundial per a celebrar el seu quarantè aniversari i en la seva escala peninsular només hi entra Barcelona, que ja van ser aquí fa quinze anys. És una companyia suïssa, però formada per un equip internacional. Formada per tres mestres de mímica i dels teatre del silenci. L'espectacle que ofereixen són 20 dels millors números dels fets entre més d'un centenar.

Una de les fundadores es Floriana Frasseto, nascuda als EUA i filla d'mmigrants italians, però els estudis de teatre els va fer a Roma. És la creadora de molts dels números. Bernie Schürch, suís, va començar fent pantomima en una compnyia suïssa a on va conéixer a Andres Bossard, que va morir el 1992. Els altres components són Philipp Egli, nat a Zürich, la italiana Raffaella Mattioli i Pietro Montadon de Catània.

En la presentació de l'espectacle al teatre BARTS-BARCELONA ARTS ON STAGE han explicat que és un teatre molt pur visualment, que permet descansar la ment i desvetllar al nen que portem dins, que es tracta d'un teatre que nodreix l'ànim i que pretén que l'espectador jugui amb intel.ligència i imaginació perquè és un llenguatge abstracte en el que cada espectador pot veure allò que vulgui.

Un dels personatges més importants de l'obra és la llum perquè d'alguna manera un pensa amb les ombres xinesques o el Teatre Negre de Praga, però clar, aquests es fan en una pantalla mentre que aquí tenim a l'escenari una companyia teatral o, més exactament, uns objectes animats.

No hi ha cap dubte que després d'aquest espectacle sortim tots més enriquits.

EL CRÈDIT, de Jordi Galceran

Intèrprets: Jordi Boixaderas i Jordi Bosch. 

Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Sastreria: Berta Riera. Ajudant direcció: Antonio Calvo. 
Direcció: Sergi Belbel. 
Producció: La Villarroel i Bitò Produccions. 
Teatre: La Villarroel

No hi ha dubte que a aquesta obra no se li pot demanar més actualitat en un temps que les caixes i els bancs s'han posat d'acord per a no donar crèdits a les empreses ni els particulars, de forma que el nombre d'hipoteques que les caixes d'estalvis concedeixen és mínim.

Tota l'obra és sobre la concessió d'un crèdit amb un duel humà o teatral, segons es miri, entre el director d'una oficina de "la Caixa" (Jordi Bosch) i un desgraciat que demana un crèdit i no disposa de les mínimes garanties per a què se li doni (Jordi Boixaderas).

A la vista del panorama que ofereix el que demana el crèdit, se li ha de dir per activa i per passiva que no reuneix les condicions necessàries per a què se li atorgui el crèdit, ni per tres mil euros que demana, ni per la meitat. Objectivament mirat això és un drama humà d'alt voltatge, però Galceran ha tingut la traça de convertir el drama en comèdia i el públic ha rigut com poques vegades es riu en una obra de teatre de text, i de bon text, perquè per a reblar el clau de la broma, el desgraciat que demana el crèdit i que se li està negant de forma continuada, malgrat tot té la gosadia o lasang freda de donat lliçons de llengua catalana.

Val a dir que aquesta obra conté una petita obra d'art de la que no em puc referir per dues raons cabdals. Per una banda dir-ho seria trair la màgia de la ficció, seria com llegir la darrera pàgina d'una obra de misteri; per l'altra banda aquest detall podria ser malinterpretat pel lector perquè podria fer pensar que l'obra no reuneix les condicions de l'estètica quan és, precisament, tot el contrari perquè no hi ha res superior que aconseguir que sigui bell allò que no ho sembla.

 

Tema: "La importancia del diálogo en la política"

Com si es tractés d'un conte o d'un malson, arran de la carta d'Artur Mas em puc imaginar que Mariano Rajoy va concentrar en un lloc desconegut els millors alumnes de l'assignatura de Retòrica, que naturalment coneixen la situació política que viu Espanya. Es va demanar als alumnes que redactessin una carta de resposta en la que es fes una succinta menció a Catalunya i que centressin la carta en un sol tema: "La importancia del diálogo en la política". No cal dir que aquests alumnes han estat tot aquest temps, com els membres d'un jurat, concentrats fins que es produís una carta que fos aprovada per la majoria d'alumnes amb el corresponent vist-i-plau de la mà dreta de Mariano Rajoy.

El pobre resultat de la carta salta a la vista i un recorda que una vegada Rajoy, referint-se a Zapatero, va dir que per a ser president no n'hi havia prou de ser major d'edat; aleshores un es pregunta sobre l'equipament intel.lectual i polític del redactor de la carta que ahir dissabte ja es podia llegir a internet. 

La carta que hem llegit no és la d'un líder polític que agafa el toro per les banyes, més aviat és la d'un espontani que a la que veu el toro salta la tanca perquè el diàleg entre polítics se suposa, com el valor a la guerra i l'amor entre esposos, és a dir, parlar-ne és retòrica pura. Òbviament la carta pot estar escrita per una funcionària o un funcionari que se sap el reglament, que sempre diu el mateix: "respeto a la ley y a la constitución", és a dir, no fa mai política, parlar del reglament no arriba ni a retòrica, pur llenguatge funcionarial.

El lider veritable no es talla per dir "Via Catalana", sinó que recondueix l'objectiu d'aquesta via cercant un compromís que no plaurà els que es van manifestar, com tampoc els que es van quedar a casa, tot reconeguent que quedar-se a casa no significa, en tots els casos, estar en contra de la via. Si la grandesa de la Democràcia està en el vot, l'exercici del dret a decidir no equival a independència i, si així fos, alguna cosa més greu està passant senyor president.

L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA

El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna manifestació que no hagi estat així?

Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.

El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la independència de Catalunya.

Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó, Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una: Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de 1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”.

En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No podem fer confiança a l’Estat Espanyol.

Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure, constitucional, etc. etc.

A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè, no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez? Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa Mariano Rajoy? No res. Un president de govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.

Nota:

Premsa internacional

L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts

LA VIA CATALANA PER LA TRAVESSERA DE LES CORTS, BARCELONA

Aquesta foto no és meva, ha estat enviada per l'autor de la foto a THE GUARDIAN i jo l'he copiada. Crec que no ofenc a ningú, però si l'autor o la persona de la foto em demanen que la tregui, ho faré.

https://witness.theguardian.com/assignment/522f24c5e4b0716040115ef4

CARA L'ONZE DE SETEMBRE A BARCELONA, RIPOLL i LES LLOSSES

A BARCELONA

URGELL 101

AVINGUDA SARRIÀ 64

FERLANDINA 41

A RIPOLL

A LES LLOSSES

I A CASA

Via Catalana de l'Onze de Setembre

Més d'un centenar de ciutats de tot el món han fet aquestes últimes setmanes cadenes humanes per la independència, prèvies a la Via Catalana de l'Onze de Setembre. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha publicat avui un vídeo amb imatges de gairebé totes aquestes cadenes humanes, amb música de Pepet i Marieta. L'ANC ha agraït la col·laboració de tothom qui ha fet cadenes humanes en aquestes ciutats: Wien, Szczecin, Roma, Córdoba, Hong Kong, Everest, Sarajevo, Curitiba, Rio de Janeiro, Castelar, Montevideo, Rosario, Buenos Aires, Boulder, Los Angeles, São Paulo, Quito, Toronto, Paraná, Tokyo, Hamburg, Edinburgh, Berlin, Koeln, Mumbai, Mannheim, Frankfurt am Main, Lisboa, München, Tulum, Beijing, Houston, Auckland, Mexico DF, San José, Santiago de Chile, Oslo, Puebla, Trondheim, Guadalajara, Manchester, Helsinki, Geneve, London, Johannesburg, Zurich, New York City, Miami, Bergen, Reykjavík, Asunción, Copenhagen, Perth, Brisbane, Vancouver, Wellington, Managua, Sydney, Lima, Bogota, Stockholm, Melbourne, Brusselles, Bangkok, Lausanne, Seattle, Montréal, Atlanta, Raleigh, Dublin, Praha, Jerusalem, Mbour, Boston, Paris, Zadar, Budapest, Washington, Dubrovnik, Venezia, Doha, Medellín, Shenyang, Cincinnati, Luxembourg, Toulouse, Den Haag, Panama, Cork, Dubai, Querétaro, Kassel, Guangzhou, San Francisco, Independence, Dallas, Chicago, Minneapolis, Seoul, Warszawa, Athenai, Andorra la Vella, Paris-Eurodisney, Serekunda, Belo Horizonte, Ljubljana, La Baule, Strasbourg, Gibraltar, Stuttgart, Hesseng, Alghero, Lyon, Bilbao, Pokhara, Shanghai... (i les ciutats que s'hagin afegit després de l'edició d'aquest vìdeo).