EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juliol 31, 2014

VELLS TEMPS, de Harold Pinter

Traducció: Joan Sellent
Direcció: Sergi Belbel
Intérprets: Míriam Alamany (Kate), Sílvia Bel (Anna), Carles Martínez (Deeley)
Sala Beckett

SINOPSI
Una habitació i una parella. El marit és un director de cinema. La dona espera l’arribada d’una vella amiga que fa vint anys que no veu i amb la qual havia compartit pis durant els anys de joventut. Quan finalment aquesta amiga fa acte de presència, però, ben aviat l’alegria pel retrobament dóna pas a la desconfiança. I comença una pugna entre el marit i l’amiga per tal de veure qui té més poder damunt de la dona. Què passa entre aquest home i aquestes dues dones? Quina relació van tenir elles dues? Quins secrets amaguen els tres personatges?

PRESENTACIÓ
La visita d'una vella amiga de la infància d'un matrimoni causa un seguit de sospites, recels i ambigües tensions en la parella. L'obra ha estat qualificada com un "triangle minimalista". Sota una aparent lleugeresa inicial, gairebé més a prop d'una comèdia de bulevard que d'una obra de tesi, Pinter retrata magistralment els estralls del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. De mica en mica, els records evocats comencen a entortolligar-se i tot acaba agafant una densitat gairebé tràgica. "Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò," afirma l'Anna, l'enigmàtic personatge que irromp un dia en la vida d'una parella aparentment convencional. Amb una ironia i un sentit de l'humor ben especials, Pinter escriu una mena de trencaclosques de peces que difícilment encaixen, tota una filigrana per a dues grans actrius i un gran actor, una història ambigua que inquieta, sedueix i interroga constantment l'espectador. Sergi Belbel

Anna és precisament el personatge que diu ""Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò" i és precisament el personatge més complicat de l'obra, de fet ho són els tres de complicats perquè l'obra és complicada fins al punt que permet a cada espectador interpretar-la d'una manera diferent. Si dic que Anna és el que ho és més potser és només perquè és l'intrús; tanmateix és així? o potser resulta que Anna i Kate són la mateixa persona? o potser Anna va ser assassinada per Kate?

A la meva manera de veure, potser simplista, cal imaginar-se que l'obra consta d'una dotzena o més de quadres en la què cada quadre és una història diferent que com una mena de patchwork s'hi van afegint quadres nous, però que entre ells l'autor hi ha establert un fill conductor que sembli que les diverses Annas siguin la mateixa o que les diverses Kake siguin la mateix i els diferents Deeley siguin el mateix, però que això és una mena de trompe-l'œil i, per tant, l'espectador quedi lliure de fer les relacions perquè, d'això no hi ha cap dubte, sense ser teatre de l'absurd resulta absurda.


diumenge, de juliol 27, 2014

Són indignes i estem indignats.

Jordi Pujol amb la seva dona i els seus fills
Tenia intenció d'escriure sobre el darrer espectacle teatral que he vist, però la força dels esdeveniments m'obliga a canviar de tema.

El maig del 1984 va haver una manifestació per a expressar el suport a Jordi Pujol arran de la seva imputació per l'afer de Banca Catalana.

Aquell "gloriós" dia Jordi Pujol va dir que el govern de Felipe González i Narcís Serra havia fet una acció indigne.

Josep Vendrell és possiblement el que ha parlat més clar : "El secretari general d'ICV, Josep Vendrell, ha demanat aquest diumenge que "es retiri la pensió vitalícia i el tracte protocol·lari" de 'Molt Honorable' a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, després que enunciés que ha tingut diners sense regularitzar a l'estranger. Segons ha informat el partit en un comunicat, Vendrell ha assegurat que aquests drets són una mostra de respecte institucional, i la confessió de Pujol "demostra que no és mereixedor" d'ells.
Vendrell ha considerat "molt greu que algú amb el seu càrrec hagi estat incomplint la llei i defraudant diners a Hisenda", vulnerant, segons ell, la dignitat de la Presidència de la Generalitat."

Naturalment el qui ha parlat menys clar Josep Rull, nou secretari general de CDC, que ha dit "És trist haver de tancar una etapa així". No és trist, és indigne i resulta indignant. És una cortina de fum dir a més a més "Catalunya està per sobre de tota persona per rellevant que hagi estat". Catalunya no està per sobre perquè amb aquesta acció indigne ha ferit greument bona part del que s'ha fet a Catalunya i ha malmès el moviment sobiranista endagat per l'A.N.C.

M'han dit que la declaració de Pujol no ha sorprès excessivament perquè fa uns dies fa es va presentar a una Sala del Born el llibre “Guerra bruta i discurs de la por” on es detallen totes les maniobres endegades pels serveis policials, polítics i mediàtics espanyols. Salvador Cardús ja va anunciar que “en els propers dies es veurien coses molt grosses”

L'objectiu és associar el sobiranisme amb la corrupció com si la corrupció fos un problema exclusivament català quan tots sabem dels casos Noos, els Gürtels, els EREs andalusos, Bárcenas, Agag. No cal dir que les presses amb l'abdiació-proclamació amaguen quelcom.  Arran d'aquesta generalització de la corrupció a Espanya em permeto assenyalar que Alicia Sánchez Camacho, del PP, ha dit quelcom de semblant a Josep Vendrell sobre retirar la pensió vitalícia de Jordi Pujol, però crec que abans hauria de començar per Paco Camps.

No és poca cosa tampoc el que ha dit el nou secretari del PSOE en voler posar en el mateix nivell la violència de gènere amb el independentisme perquè, agradi o no, l'independentisme és un noviment social de masses. Tampoc se n'ha estat de caure en la demagògia més barata per a fer el joc "patriotisme-patrimoni": un element prometedor. No sé si per a refundar el PSOE o per a reforçar el que ha estat sempre. Per altra banda, també caldria que expliqués si els EREs són justícia social o patrimoni versió "partido obrero español".

L'afer Pujol no solament posa en evidència la seva poca talla moral, sinó la política endegada per la Generalitat des de la Transició perquè només ha servit per a engreixar el seu compte corrent i fer una política de baix sostre? Només ha estat una carta per a formar part de la classe dominant. 

Què s'ha na fet del pal de paller?

dissabte, de juliol 26, 2014

BARTOLOMÉ ENCADENADO, de José Santis Sinisterra

Direcció: Antonio Simón
Intérprets: luís Soler, Manel Barceló, Maria Molins, Tilda Espluga, Montse Vellvehí, Bernat Quintana i Xavier Ruano
Cor: Arnau Armengol, Ramon Bonvehí, Carles Calabuig, Laura Calvet, Anna Farriol, Ana Roche, Alberto Ruiz, Ivan Giménez, Alicia Lorente, Anna Massó, Marina Mulet, Ariadna Pastor, Laia Pastor, Andrea Portella
Ajudant de direcció: Glòria Balañà
Escenografia: Ramon Simó
Teatre Grec

El 2012 un jubilat grec es va suicidar davant del Parlament com a protesta, per a entendre's era la màxima acció que ha fet un indignat a l'Europa dels mercaders, capitalista, banquers i polítics professonals.. L'autor trasllada aquest estat de coses, aquesta indignació, a l'escenari del Grec. 

La idea de relacionar aquesta situació de quasi-esclavatge a què s'ha arribat en ple segle XXI amb el Prometeu Encadenat és original i interessant. En aquest sentit és interessant el protagonisme de Lluís Soler amb el paper de Bartolomé, que ja abans que comenci la representació ell ja està posat dalt d'una torrer d'un pont en construcció, d'aquesta manera es fa visible al poble, però la policia té dificultats per detenir-lo, cosa que permet a Bartolomé fer-se sentir pel poble. Bartolomé no té res, com el grec, i diu que se suicidarà l'endemà.

El sainet comença amb els diàlegs de la parella de policies que el descobreixen a dalt de la torre i continua amb el cor, que són els indignats. Si els policies són un parell de ximplets que es creuen la bondat del cos policial, el cor és la summa summarum una rauxa de fórmules ben aconseguides amb tots els ingredients dels tòpics possibles que dóna de si el capitalisme i els seus mals, amb una retòrica que busca plaura els espectadors per a què se sentin intel.lectuals d'esquerres, però amb el llenguatge més pobre i facilot. Sort que som en uns altres temps i acabada la funció tots anem cap a casa, sense plantejar-se fer una manifestació.

No hi ha dubte que han estat uns esforços desaprofitats i el bon treball de Maria Molins i Tilda Espluga.

dijous, de juliol 24, 2014

VICTÒRIA D'ENRIC V, de William Shakespeare

Versió i direcció: Pau Carrió. 
Intèrprets: Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, 
Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez, 
David Verdaguer, Arnau Vallvé. 
Vestuari: Sebastià Brosa i Raquel Bonillo. Il·luminació: Raimon Rius. 
Música: Arnau Vallvé. Moviment: Anna Rubirola. Espai: Pau Carrió. 
Ajudant de direcció: Bernat Pons. 
Coproducció Grec 2014 i Teatre Lliure. 
Teatre Lliure de Gràcia



Cal dir d’entrada que no sóc amic de les revisions o, com és aquest cas, agafar un clàssic i donar-li una nova versió, encara que sigui mínima. En aquest cas, però, Pau Carrió ha fet el miracle d’actualitzar un text de Shakespeare, actualitzi el llenguatge i no grinyoli gens. És més, quasi sembla que el superi. Pau Carrió té màgia, de manera perquè no solament és el director, sinó que és també músic de la banda que acompanya l’actuació. Tot i que la música és d’Arnau Vallvé, que és també intérpret i director de la banda.


No sé si és casual, però sembla que un altre aspecte màgic és que poques vegades es veu un públic jove en un Shakespeare.


Per acabar-ho d’adobar amb aquesta obra s’estrena la Kompanyia al Teatre Lliure i ho fa amb un muntatge auster, però ric en recursos.

Pau Carrió ens ofereix principalment la segona part de l’obra, que és no casualment la que aprofundeix amb el personatge del rei.

Com quelcom que em va emocionar per la seva força és la coreografia, que modestament la directora (Anna Rubiola) li diu “moviment coral”, però que per mi ha estat un dels millors ballets que he vist en una obra de teatre: representa la batalla d’Agincourt en la que els cossos xops de sang i suor s’arrosseguen, s’aixequen, cauen i s’arrosseguen, que com en les danses tàrtares acaben quan estan extenuats.

Aplaudeixo la interpretació de tots els actors i molt especialment la dicció d’en Pol López, potser perquè em recorda el mestratge del Lluís Omar.
 

.

dissabte, de juliol 05, 2014

Acte de Graduació a la UPF



El 25 setembre 2008 vaig escriure en aquest blog que començava la carrera d'Humanitats. Com l'acte comprèn vàries facultats, cal dir que la d'Humanitats comença en el punt 53:24.

divendres, de juliol 04, 2014

Espanya i França: Dues democràcies?

Els espanyols estem tan feliços amb la nostra constitució com un nen amb sabates noves. El motiu és senzill, com a Espanya la pau social ha estat sempre un salt de pardal, ara ens creiem els reis del mambo. No hi ha dubte que portem molts anys sense cap pronunciamiento, ni revolta de pes, i que malgrat una situació econòmica més tràgica que dramàtica (desnutrició infantil) no hi ha aldarulls. A més segons . Això fa que el nostre cofoïsme sembli un miralleig, per no dir un miracle.

Abans es deia allò de Spain is different i ara amb orgull diem que a Espanya hi ha una democràcia homologable a qualsevol d'Occident i, com és normal, si amb un país concret se la vol comparar no falla que el país de referència és França, cosa normal perquè és el veí i és el que ens posa a l'abast la resta d'Europa. La germana Portugal no compten perquè representen la contradicció espanyola donat que tots sabem que el nom d'Espanya deriva d'Hispània, és a dir, el que políticament és Espanya i Portugal. Anem doncs cap a França.

Ens hi podem comparar? A les darreries del segle XVIII els francesos van liquidar la monarquia per sempre, van fer la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i la Constitució. No cal dir que amb molts entrebancs (Napoleó, la Comuna, etc.). Comparem una mica amb Espanya.

Se'ns diu que Espanya no és un estat confessional, però l'Església Catòlica és l'única que s'esmenta a la Constitució. No es tracta, però, que s'esmentin totes les altres, sinó cap. Fa quatre dies que en una cerimònia senzilla es va proclamar Felip VI com rei d'Espanya sense cap litúrgia religiosa. Perfecte. Resulta, tanmateix, que el primer viatge internacional el fa al Vaticà. En què quedem? Una de cal i una d'arena.

Si ens hem tornat tan europeus, crec que la primera visita l'hauria d'haver fet a Brussel.les o Estrasburg i després l'ONU, sense oblidar els veïns: París i Lisboa.

Ara toca una mica dels drets del ciutadà. Tots hem vist com el partit que governa Espanya amb els vots de la majoria dels espanyols (encara que a Catalunya va perdre) ha anat molt ràpid per a aforar a Joan Carles I amb caràcter retroactiu. Mentre a Espanya es cuina aquesta llei l'expresident de la República Francesa és imputat per un possible delicte financer. Aquí es fa evident que el president de la república és un ciutadà, mentre que el rei de la nostra monarquia és a un altre nivell. Vive la différence!



No per raons religioses, sinó de seguretat i jo em permeto afegir d'igualtat i dignitat ciutadana davant la llei, la República Francesa va prohibir l'ús dels vels islàmics integrals. Sarcozy va dir que el vel no era benvingut a França. Ara el Tribunal d'Estrasburg ha donat la raó a França per a prohibir l'ús de la burka i de la niqab en llocs púlics. Els jutges d'Estrasburg consideren que la cara juga un paper important en la interacció social i que anar amb la cara tapada als llocs públics pot ser una amenaça per a la convivència.

El fet interessant ara és quina mesura prendrà el govern de l'Estat espanyol amb base la sentència de la Unió Europea perquè és un fet que ara hi ha un terreny abonat per a fer una bona llei que prohibeixi el vel integral.

Sempre que surt l'afer del vel islàmic hi ha uns que diuen que ho diu l'Alcorà. Em remeto a l'experta en cultura islàmica, Dra. Dolors Bramon, que diu que un dels problemes són les traduccions que circulen. En la versió original només es diu que la dona ha de vestir amb decència, però després de manipular aquesta versió se li han fet traduccions i fa possible que, com he sentit avui per la ràdio en català, que es deia de manera ferma que l'Alcorà obliga a les dones a duu el vel.


divendres, de juny 27, 2014

España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal

A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.

Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.

Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente. 

Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.

L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.

L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya  de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI  i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.

Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:  
Lo que se produce es “una unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un siglo, de 1481 a 1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después (1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.

En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:

El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas. 

Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.

dijous, de juny 12, 2014

EL ZOO DE VIDRE, de Tennessee Williams

Direcció: Josep Maria Pou 

Traducció d'Emili Teixidor. 

Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives.

Ambientació espai: Sebastià Brosa. Il·luminació: Albert Faura.
Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Àlex Polls.
Caracterització: Toni Santos. Perruqueria: Alicia Dvorska. Sastreria: Pepa Mogeda.
Teatre Goya Codorniu

 Fa anys vaig veure aquesta obra al Teatreneu de Gràcia, recordo que em va agradar, però la memòria no arriba a més. En qualsevol cas es tracta d'un clàssic del segle XX.

Per tres vegades en el curs de l'obra hi ha referències a la Guerra d'Espanya, per dues vegades s'esmenta Guernica i la darrera vegada se'ns diu que Franco ha guanyat la guerra. Amb aquestes referències cal entendre que l'obra s'emmarca històricament quan els EUA estan immersos en una gran crisi i comencen a pensar que s'acosta una gran guerra. Situació que es concreta en una família en la que el pare, un borratxo, ha abandonat la família: es rep una postal d'ell des de Mèxic, sense adreça; una filla amb problemes de psicomotrocitat; un fill en una feina que no té cap interès i mal pagada, s'evadeix anant al cine cada dia i el seu somni és fer com el pare: embarcar-se i anar lluny; i la mare que en la seva frustració per tantes desgràcies només parla de quan era jove, bella i que tenia èxit entre els nois de les millors famílies del poble, mentre no té altre objectiu que casar la filla i que el fill acabarà triomfant.

Amb aquest panorama de misèria, de frustració i angoixa es presenta un noi que desvetlla les il.lusions de la mare de cara a casar la filla. Aquesta visita té lloc al final i trasbalsa tota la família, a on l'escena de ball amb la filla de la casa és de les més emocionants que he vist al teatre, però, l'element clau d'aquest personatge és que és portador de tots els missatges de l'American way of life, ell té clar que tothom té una qualitat que el pot fer destacar i triomfar, que l'únic que ha de fer és trobar aquesta qualitat, per tant, el món està dividit entre els vencedors i els perdedors. Ell sap que és un vencedor i, per descomptat, el fill de la casa és un perdedor, per això vol marxar. 

La creació escènica dels personatges feta per Josep Maria Pou és magnífica. Un casting perfecte. La mare, Míriam Iscla domina l'escena tot el primer acte. Hi demostra ser una gran dama del teatre, un treball que farà història. El seu fill, Dafnis Balduz, té l'expressivitat que parla fins i tot quan no diu res, quan escolta a sa mare es veu que ell és un home turmentat. La tasca que fa Meritxell Calvo és inevitablement inquietant i, per tant, la seva bellesa queda amagada fins que arriba la gran escena de la segona part junt amb Peter Vives. Aquí ella es transforma no solament com actriu, sinó el personatge que encarna. A més a més s'evidencia perquè Josep Maria Pou la va triar. Si aquesta rossa és una rossa més abans, en aquesta escena esdevé un àngel. Per descomptat que Peter Vives encarna perfectament l'americà nou que ell representa: el país que es farà l'amo del món.

Només em va decepcionar el poc públic que hi havia. Ni Josep Maria Pou, ni els actors, ni Tennessee Williams, ni el teatre s'ho mareixen.

dilluns, de juny 09, 2014

ELS DIES FELIÇOS, de Samuel Beckett

Traducció de Sergi Belbel.
Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina.
Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Nina Pawlowsky.
 Caracterització: Toni Santos. Il•luminació: Kiko Planas.
So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Antonio Calvo.
Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure Gràcia.


No se sap ben bé si Sergi Belbel va proposar a Emma Vilarasau que interpretés 'Els dies feliços', de Samuel Beckett, o que ella li hagués demanat que la dirigís per a fer el paper de Winnie, la protagonista d'aquesta obra, el que sí està clar que aquesta actriu semblar està en el millor moment de la seva carrera teatral. Jo la vaig trobar fantàstica en el treball que no fa molt va fer al T.N.C. amb "Barcelona", de Pere Riera. Ara però, amb aquesta obra de Beckett aquesta actriu ha fet un salt copernicà.

Al Primer Acte
Efectívament és quasi un saolt mortal passar d'una obra situada en un espai i un temps molt concret i en la que fins i tot balla i vesteix elegantment a una obra en la que tot passa en el no-espai i en el no-temps i ella és la dona del no-cos.


Cal dir que el protagonisme de Winnie respecte el de Willie és gairebé absolut, l'obra és gairebé un monòleg en el que Òscar Molina fa un treball necessàriament marginal. És de notar que l'obra ha quedat dividida en dos actes en el que el primer, una hora, té un dramatisme còmic, mentre que el segon acte, de mitja hora, és tràgic amb un contingut emotiu captivador.
Al Segon Acte. Final

Òbviament si el final m'ha resultat emocionant ha estat gràcies al magnífic, insuparable diria, treball d'Emma Vilarasau.

divendres, de juny 06, 2014

La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies

Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.

Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.

No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.

L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per  aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.