EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nació. Mostrar tots els missatges

diumenge, de setembre 28, 2014

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

divendres, de setembre 19, 2014

Escòcia (Regne Unit) / Catalunya (Espanya). Democràcia/Autoritarisme.




Arran del referendum escocés Mariano Rajoy ha dit: "Quiero felicitar a los ciudadanos escoceses que ayer han decidido, de manera clara e inequívoca, seguir formando parte del Reino Unido y, por extensión, de la Unión Europea. Lo han hecho de forma masiva, pacífica y con escrupuloso respeto a la legalidad de su país."

És realment un president de govern el Sr. Mariano Rajoy? Sempre he pensat que ser president de govern era un càrrec polític que té com a principal responsabilitat satisfer les necessitats dels seus ciutadans i que, per tant, els escolta. A la vista dels fets el Sr. Rajoy no governa Espanya i l'únic que sap fer és mirar la llei. Això l'ha portat a la paradoxa de felicitar els escocesos perquè el seu vot ha estat respectuós amb la legalitat del país.

¿Alguna persona amb sis dits de front s'ha plantejat què signifiquen aquestes paraules? Com no sé si altres ho han fet, ho dic jo: El Sr. Rajoy ha dit als escocesos que si haguessin votat majoritàriament una altra cosa, els agosarats votants haurien prevaricat. Sort que el vot és secret perquè aleshores, en cas d'haver guanyat el SÍ, el Sr. Rajoy hauria demanat a les autoritats britàniques que fossin arrestats.

Estic segur que Rajoy va ser a Padrón un bon registrador de la propietat i, per tant, sap molt bé el que a Espanya és legal i el que no ho és, però al Regne Unit les coses són diferents. 

Arran del referendum escocés Artur Mas ha dit: "Veieu com quan deixes votar pots guanyar? Si l'estat espanyol defensa el no, aquest vot pot guanyar" ... "Un veritable demòcrata no bloqueja un referèndum". No m'apassiona el 9 de novembre perquè serà l'evidència que no visc en un país normal. Quan dic país podem referir-nos a Espanya o a Catalunya. El divorci no ha estat mai la millor solució quan les coses no van bé, però prohibir el divorci és un atemptat.


 És cert que el 2012 no hauria estat legal el referendum escocés, però resulta que el polític i demòcrata David Cameron, el polític i demòcrata Alex Salmond i la política i demòcrata Nicola Sturgeon varen signar el que es coneix pel Edinburgh Agreement (Acord 'Edinburg). Com a resultat d'aquest acord el 12 febrer 2013 l'Order in Council va ser aprovada, que feia possible constitutional legitimacy to the referendum held on September 18, 2014. Aquesta és la diferència entre el meu país i la cobejada Pèrfida Albió.



Finalment, suggereixo visionar els dos videos per a veure com el funcionari llegeix de manera inexpressiva i forçada, un discurs enllaunat i patètic, Rajoy fa una cara d'estaquirot que no pot amb ella, sembla que parli en somnis, cosa natural perquè sap que el que diu no interessa ningún, sap que és un tràmit. De tota manera és un tràmit més pensant en Catalunya que en Escòcia, tot i que Anglaterra l'ha pogut veure amb subtituls. Seria interessant saber quin efecte ha produït entre anglesos el speech d'aquest estaquirot, que no sabem si es creu el que llegeix i si sap que la gent el mira.. Per l'altra banda veiem un polític que explica al públic el que pensa.

dijous, de setembre 18, 2014

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014


Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.


La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.

dimarts, de setembre 09, 2014

Susana Díaz em fa fàstic

Susana Díaz, l'actual dirigent del PSOE andalús, acaba de dir que el cas Pujol li fa fàstic. Estic d'acord amb ella, a mi el cas Pujol, com el cas Millet, em fan fàstic, molt de fàstic. Són persones que han jugat amb les emocions dels catalans per a fer diners.

Amb quin dret Suasana Díaz pot sentir fàstic pel cas Pujol? Curiosament del cas dels ERE i dels cursos de formació fraudulent es limita a dir: "ha hecho mucho daño a la democracia española porque erosiona la credibilidad de los políticos". Fixem-nos, ha fet mal a la democràcia espanyola, no a l'andalusa. Per altra banda, si li fa fàstic el cas Pujol hauria de ser perquè també fa mal a la democràcia española perquè no serà que ella és independentista catalana i considera que el cas Pujol només fa mal a la democràcia catalana. Si no és aquest el cas, un diria que el cas Pujol és com el cas Bárcenas, Gürtel, Nóos, etc. O no?

Jo suposo que Susana Díaz ha sentit una pudor molt forta al seu despatx de la Junta de Andalucía, però algú li deu haver dit que no és de dins, que ve del carrer.

Susana Díaz, com Dolores de Cospedal, fan fàstic perquè quan senten pudor els sembla que és del veí, però no, la tenen dintre de casa.

Potser algú, o alguna, em dirà que les xifres entre el cas Pujol i els dels ERE no tenen res a veure, però ja deia referint-me al cas Pujol que la moral no es jutja per la quantitat de diners robada, sinó pel fet d'aprofitar-se de la situació d'estar a prop de la caixa. El control democràtic és precisament perquè la cobdícia és part de la condició humana i, per tant, cal castigar a qui roba. La llei castiga d'acord amb la importància de la falta, però la manca de moral envers la societat és la mateixa.

Esperem que Susana Díaz mantingui la credibilitat política, però per fer-ho haurà de mirar el que té més a l'abast, esperem doncs que no sigui un cas de miopia, que només veu allò que està lluny.

divendres, de juny 27, 2014

España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal

A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.

Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.

Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente. 

Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.

L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.

L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya  de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI  i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.

Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:  
Lo que se produce es “una unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un siglo, de 1481 a 1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después (1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.

En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:

El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas. 

Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.

divendres, de juny 06, 2014

La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies

Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.

Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.

No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.

L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per  aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.



divendres, d’abril 11, 2014

Carta avui a EL PERIÒDICO


Val a dir que tant Foro Asturias com UPN són partits propers ideològicament al PP.

En el meu original deia: "també van votar SÍ els que van votar en qualitat de la seva identitat".

A la versió digital que en castellà


elPeriódico.com

SOBERANISMO

DebateConsulta:

Un problema español

Viernes, 11 de abril del 2014 Albert de la Hoz (Barcelona)
Los aplausos del pasado 8 de abril en las Cortes por la abrumadora victoria del 'no' fueron patéticos, pues les parece haber liquidado el mal llamado "problema catalán" cuando su 'no' es el reflejo del problema español. No fue una victoria democrática, sino demográfica, la prueba de ello es que no solo votaron 'sí' los partidos que defienden un referendo en Catalunya y aquellos que votaron en calidad de su identidad: Canarias, Galicia, País Vasco y Valencia. A mí me gustaría decir que "me sé español (Estado) y me siento catalán (nación)". Rajoy olvida que la constitución reconoce que Catalunya es una nacionalidad, lo que significa que se puede ser nacionalmente catalán sin menoscabo de ser español. No es una cuestión de buenas palabras: hace falta que quien se siente catalán perciba que el Estado reconoce esta nacionalidad con hechos.
El texto original dice: "también votaron SÍ los que votaron en calidad de su identidad"

divendres, de març 09, 2012