Editat per l'Ajuntament de Barcelona
Presentació: Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona
Pròleg: Josep Termes
Aquest llibre de poc més de cinc-centes pàgines té d'entrada dues qualitats que el fan molt recomenable. La primera és que malgrat la seva aparença, un totxo amb llistes de noms de persones del segle XIX i de referir-se a uns fets molt concrets, que sembla estrany que donin per tant, doncs sí, el llibre es llegeix molt bé i no té res de feixuc. Evidentment les esmentades llistes no són de lectura imprescindible, però sí són indicadores del gran treball de recerca.
L'interès del llibre ens podria portar a entendre millor l'Espanya d'avui perquè, a parer meu, venim d'on venim. Recordo un professor d'història que vaig tenir a la Casa Golferichs que solia dir que l'Espanya d'ara es va fer al XIX. Crec que tenia raó.
El tema del llibre se centra en el terrorisme anarquista de finals del XIX i, per tant, el mal que van fer aquelles bombes en una població que en sa majoria era innocent. Clar que també podem considerar que el tema també és el tractament que li va donar l'Estat espanyol al terrorisme anarquista.
Només començar la lectura un no pot evitar de recordar un fet actual. Quan un 15 de març van esclatar unes quantes bombes a diferents trens de Madrid el govern estava als llimbs i va creure -o li convenia creure- que era obra de terrorisme basc, és a dir, no tenien ni idea del país que governaven.
Una circular del 6 abril 1892 del Ministeri de Governació deia: "no resulta aventurado el aserto de que difícilmente se registrarán entre nosotros atentados como los que con enérgica y universal reprobación se cometen en otras partes." Quan a Barcelona ja s'havien fet atemptats anys abans i el 9 de febrer, dos mesos abans de la circular, es va produir l'explosió d'un petard a la plaça Reial. Aixi que malgrat aquest optimisme el 24 de setembre de 1893, a la Gran Via de les Corts Catalanes, aleshores calle Cortes, va esclatar una bomba just davant del capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, tot aprofitant una parada militar arran de la festa de la Mercè.
L'anarquista Paulí Pallàs no aconseguir el seu objectiu, el capità general, malgrat haver llençat dues bombes; per altra banda sabia molt bé que era el seu final. Va ser possiblement el més idealista de tots, totalment sol i de cara a la seva presa. Els resultats van ser un sabater que va morir al cap de mitja hora a l'Hospital Militar i dos casos no gaire clars: la filla d'un militar per sobreexcitació i un estudiant-poeta de l'ensurt. Tretze ferits.
Paulí Pallàs passa a la història per ser el primer detingut per la policia, cosa que indica la poca eficàcia de la policia perquè va ser una detenció in fraganti. Davant aquesta ineficàcia la policia es va dedicar a buscar complicitats amb la intenció de donar un escarment al moviment llibertari.
A les nou del matí del 6 d'octubre de 1893 Paulí Pallàs va caure mort amb els ulls sense embanar. Quan estava en capella va dir: Vull donar la veu de foc al piquet que m'afuselli. No el van complaure. Va voler morir com un heroi-màrtir.
A dos quarts de 9 del vespre del 7 de novembre de 1893 una bomba orsini queia des del cinquè pis a la platea del Gran Teatre del Liceu, en aquest cas l'objectiu no era un militar, sinó la burgesia de Barcelona. Hi van morir deu dones i deu homes; potser caldria afegir que un home que era al Teatre Romea i que de camí al Liceu -car sabia de la boma i hi tenia família a dins- va morir d'un espasme. Ferits 27.
Les autoritats van trigar dos mesos per saber qui n'era l'autor: Santiago Salvador i Franch, del Baix Aragó. No era un altre Pallàs, sinó un home sense ofici ni benefici, una mena d'etern desenfeinat.
Per raons òbvies aquest crim múltiple va circular per tot Europa per la significació social de les víctimes, entre les que també hi havia estrangers. El motiu va ser també que les autoritats van ser criticades per la seva incapacitat de previsió. Com va dir un comissari francès: "La faute de surveillance n'incombe pas entièrement au personnel dela police, mais aux differents Gouvernements qui se succédent en Espagne."
Aquest complex d'impotènci i incapacitat davant de la burgesia que volia venjança i d'Europa, tant a nivell de la premsa com de les autoritats polítiques, es va traduir el 9 de novembre de 1893 en suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona. Van començar doncs les detencions que es feien de manera indiscriminada i a cegues. De dos detinguts el mateix dia de l'atemptat, que no trigaren a demotrar-se erronis, fins arribar a 415 el 14.3.1894 com a resultat d'un nou marc legal contra l'anarquisme organitzat, és a dir, contra la llibertat de pensament, expressió i reunió.
En aquest circuit de terror de l'Estat es va reobrir el cas de la bomba llençada per Paulí Pallàs per a afegir-hi més comdemnats per ser anarquistes.
A les 5 de la matinada del 21 de maig de 1894, en el baluard conegut com Llengua de Serp, del Castell de Montjuïc, van ser afusellats Josep Bernat (que va dir-li al seu pare que no plori perquè la burgesia havia estat més forta que ell), Jaume Sogas, Santiago Cerezuela, Manuel Ars, Josep Codina i Josep Sàbat. Joan Carbonell i Farael Miralles van ser condemnats a cadena perpètua.
A les 8 del matí del 21 de novembre de 1894 al pati dels Corders hi havia el cadafal a on va ser executat Santiago Salvador públicament per la bomba al Liceu. Cal dir que al final va fer una comèdia de penediment, tot un embolic que no assoliria la mena de glòria que s'havia guanyat el seu admirat Paulí Pallàs.
L'atemptat del carrer dels Canvis Nous representa la culminació dels despropòsits del Govern de l'Estat, la qual cosa no treu que va ser un crim horrible. A la cantonada de Canvis Nous amb el carrer les Arenes dels Canvis hi van morir dotze persones. La processó de Corpus de Santa Maria del Mar no tornaria a la via pública fins al 15 de juny de 1941 i, de nou, es varen suspendre les garanties constitucionals a Barcelona que no serien restablertes fins al 17 de desembre de 1897.
 |
| Bomba al carrer Canvis Nous |
Una vegada més, aquesta petita història es repetia: l'única persona que semblava haver-se adonat del risc potencial que certament existia era el comissari francès, que ja havia avisat.
Aquesta processó era tradicionalment una festa alegre que recorria els carrers vells, indrets quiets i pacífics. El capità general assumia la màxima representació de l'autoritat, Eulogi Despujol Dusay, comte de Casp. A un quart de 10 del vespre, en el moment de l'explosió, acabava de passar la custòdia i tot el tàlem va oscil.lar, a punt de caure. Arran d'aquest fet van començar les especulacions sobre com era possible que la bomba esclatés a la cua de la processó, lluny de les autoritats. El resultat van ser 12 morts i 35 ferits. Entre els morts una nena de 6 anys i un nen d'11. La resta obrers i jornalers.
Avançant el que l'autor del llibre deixa per més endavant, apuntem aquí que qui va fer esclatar la bomba va ser un tal Giraul o Giraud que sembla que va posar el mar pel mig i va anar a Anglaterra i va morir als Estats Units. La qüestió és que fins i tot un diari republicà i anticlerical va clamar "¡Venganza!", per tant, va començar la cadena de detencions. El 8.11.1893 ja hi havia 11 detinguts, el 12.6.1896 eren 140, el 7.9.1896 eren 359 detinguts, però van arribar a ser més de 600. Com és clar tots eren innocents, que es varen repartir per diferents presons, com és evident la més significativa va ser la del Castell de Montjuïc, encara que també a Barcelona hi havia una altra al carrer d'Amàlia. Com trobar els assassins entre aquests 600? Les tortures, que varen començar a l'estiu del 1896.
 |
| EL TORTURADOR tinent Narciso Portas Ascanio |
A un francès se'l va torturar per no saber parlar castellà? El cas és que la convicció de l'existència de tortures va acabar estenent-se per tota l'opinió pública catalana, espanyola i europea. Naturalment les tortures no existien sobre el paper, per això el torturador de torn escrivia: "después de once y nueve días de interrogatorio por el que suscribe, y presenciado por los guardias de esta Comandancia que en ellos se mencionan..."
El 20 de juny de 1896 s'iniciava el Procés de Montjuïc, que va establir 28 penes de mort pels autors dels fets i 59 de cadena perpètua per als còmplices. D'acord amb el judici fet a porta tancada i en secret el resultat va ser de 8 penes de mort, 4 condemnes a vint anys de cadena temporal i altres condemnes a presidi. La sentència definitiva va ser de 5 penes de mort (Tomàs Ascheri com autor, Joan Alsina, Lluís Mas, Josep Molas i Antoni Nogués.
Com aquell qui diu, l'endemà de l'execució va començar la campanya internacional per a fer una revisió del judici o Procés de Montjuïc per tal que paguessin els torturadors i còmplices. El 8 d'agost del mateix 1897 va morir en atemptat Cánovas del Castillo, màxim responsable dels fets relatats. El delegat cubà des de París va dir no ho aplaudim, però tampoc no plorem. En aquests temps a França tenia lloc l'afer Dreyfus, que té punts coincident, però que va esclatar gràcies a la ploma d'Emilie Zola.
En relació a la campanya per la revisió un dels que millors es va destacar va ser Pi i Margall i qui més es va destacar per crear-se una imatge propera a l'obrer va ser Lerroux. També hi va destacar alguns dels torturats. La internacionalització de la campanya va arribar a Amèrica en general i molt especialment als Estats Units.
Sobre la revisió de Procés de Montjuïc heus ací unes perles:
El Correo Militar va dir "Bueno es estar prevenidos para no consentir que, a pretexto de no atender a los pobrecitos anarquistas, se descalabre después a la jurisdicción de guerra". ¿No sona això a les pressions que van haver quan es feia la Constitució del 1978?
El fiscal militar va dir: "Bueno es hacer constar también la hipótesis sentada por los médicos militares de que los mismos supuestos martirizados se causaron determinadas lesiones para poder con ellas promover el escándalo".
En una visita que els republicans Salmerón, Azcárate i González li feren al president Sagasta aquest va plantejar les dificultats que representava una revisió del procés, ja que la legislació no previa el cas de la tortura dels presos. ¿No sona igual que el que ha dit la Fiscalia General de l'Estat en què Jorge Fernández Díaz no ha delinquit per tenir una conversa innocent d'intent d'espionatge a un adversari polític?
Per tancar només assenyalar que els intel.lectuals van estar muts: Clarín, Galdós, Costa, Giner de los Ríos o Unamuno. Aquí no va haver un Zola.
La meva conclusió d'aquest relat és que l'Espanya de després de la dita Transició no és una veritable democràcia. És cert que tenim una Constitució, però el lligam entre els poders converteixen la Constitució en paper mullat perquè hi ha un acord, com a mínim implícit, entre els dos principals partits que recorden a l'acord que hi havia en el XIX entre el Conservador i Liberal, que quan els convé reformen la Constitució en menys de 24 hores o que -com els llops- no es mosseguen i ja no en grans temes de la "unidad de Espanya", sinó com el cas Jorge Fernández Díaz referit dos paràgrafs més amunt.
