Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
El passat mes d'agost la meva dona i jo vam fer un viatge a Cuba que ens ha agradat molt, la gent i el paisatge són fantàstics.
Tal om diu el títol d'aquesta entrada el viatge va consistir del trajecte des de Santiago de Cuba, la segona ciutat del país, fins a l'Havana.
Aquest reportatge fotogràfic és la millor explicació.
Santiago de Cuba
Pensant en el Carnaval
Mare jove
Plaza Céspedes
Plaza Céspedes
Músics cubans
L'home que llegeix
Fumadora d'havans
Venedor dee Granma
Conserge del Cementerio Santa Ifigenia
Música i rom
Ballant al son
Una vista de la ciutat
Espelmes per la Patrona de Cuba a la Basílica Santuari Nacional de la Mare de Déu de la Caritat del Coure
Platja de Siboney
Ella llegeix el llibre mitjançant la veu del seu estimat
Vista de la Socapa
Far del Morro
Camagüey
Arquitectura
Orgull de dona i de mare
Vida de carrer
Visca la festa!
La joia de viure
Daiquiri per sempre
Plàtan fregit
De Camagüey a Trinidad
Trinidad
El Nicho, Trinidad
Valle de los Ingenios, Trinidad
Pel Cayo de Santa María
Ciénaga de Zapata
Parque Escaleras de Jaruco
Mural de la Prehistoria,
Valle de Dos Hermanas
Valle de Viñales
Ciutat de Viñales
L'home dorment
"Totes" les dones del poble
Dues joves del poble
Ja falta menys per l'Havana
L'Havana
Pel Malecón
La mar es fa veure
Dos amics
Tribunes llestes pel Carnaval
Debatent sobre el Carnaval
Llesta pel Carnaval
Havana Vella
Parque Coppelia
Escala interior del Palau de la Marquesa de la Mortera, ara Museu del rom de la marca Havana Club
Un mural a la memòria del Che
Estil de vida
El Far del Morro
Fumadora d'havans
Catedral de l'Havana
Vista de l'Havana Vella
Mojito a l'Hotel Nacional
Havanajant
Monument a José Martí, Plaza de la Revolución
Havana des del cel
Tropicana
A reveure Cuba!
A qui ha tingut la paciència d'arribar aquí:
Entre les fotos de l'Havana Vella pot haver cridat l'atenció la fotografia d'una escala en la que tot el que es diu és "Escala interior del Palau de la Marquesa de la Mortera, ara Museu del rom de la marca Havana Club". Aquest peu de foto amaga un petit secret, que per "descobrir-lo" cal arribar aquí i passar a visitar l'entrada d'aquest mateix blog del 27 de juny del 2007, que té aquest enllaç:
Congo, regió del Baix Zaire.
Es tracta d'un nkisi que és un figura que té un valor en la religió, el pensament polític i en la pràctica a la zona del Congo, que ocupa part d'Angola, Congo i Zaire.
Congo, regió del Baix Zaire
És un cap de caràcter violent que tenia la funció de matar bruixes
Màscara Ndunga del Congo, Baix Zeire
Aquesta màscara representa l'autoritat dels esperits de la terra
Congo, Baix Zaire
Dona de genolls que mostra les escarificacions i que volen dir que té la funció de ser la progenitora del clan
“Siempre Shakespeare. Lo cómico es trágico y tan trágico que es cómico, o lo que somos capaces de hacer por odio y celos”.
Cuatro actores, especialistas en el teatro físico, el clown y el burlesco, interpretan la famosa tragedia de William Shakespeare, Othelo.
En una puesta totalmente despojada de realismo cotidiano, el juego físico y el verso blanco del maestro inglés se enfrenta y se complementa en un lenguaje lúdico, hilarante y absurdo. Respetando el texto de Othelo, su poesía, y tensión dramática, ahondo en las intenciones de los personajes a través del gag cómico, generando una ironía siniestra en la tragedia. Investigo, sin solemnidad, la relación entre lo trágico y lo cómico, como claves del teatro clásico y contemporáneo.
Othelo es actual y me cuestiona sobre: el amor la lealtad, el racismo, la ambición, la violencia doméstica, envidia, celos, frialdad científica y o, creencia sanguínea. ¿Qué es para nosotros un negro, un mentiroso, y la venganza?.
Othelo es un espejismo maléfico en el que acercándote no ves más que arena. O tu propia tragicomedia.
Direcció: José Carlos Plaza
Dramatúrgia: Florian Zeller
Adaptació: José Carlos Plaza
Repartiment:
Héctor Alterio
Ana Labordeta
Luis Rallo
Miguel Hermoso
Zaira Montes
María González
Música: Mariano Díaz
Escenografia: Francisco Leal
Il·luminació: Toño Camacho
Disseny de vestuari: Juan Sebastián Domínguez
Coproducció: Pentación i Teatre Romea
Sinopsi
El padre es calificado por el propio autor Florian Zeller de farsa trágica. Y ahí radica su grandeza y su dificultad. Trata un tema tan espinoso como la perdida de la realidad debida a la vejez. Nos coloca en la perspectiva de una mente confusa o, quizá, confundida por los intereses de los que le rodean, nunca lo sabremos.
Sin ridiculizar jamás el carácter principal, Andrés nos hace reír. Las situaciones ambiguas, muchas veces contradictorias, las réplicas mordaces, los personajes duplicados, cambiantes, y por encima de todo la duda de si lo que realmente sucede es lo que dice la familia o es lo que siente el padre, producen una de las obras más divertidas, apasionantes y profundas del teatro contemporáneo.
Muchas veces se acerca al drama, otras muchas a la comedia y la mayoría de las veces a un inquietante “thriller” al estilo Hitchcock.
Nunca decae y cuando creemos estar en una certeza, un revés inesperado, una imagen nueva nos desconcierta y nos vuelve a atrapar. Gran y divertido teatro.
Naturalmente es una obra escrita para un actor. Contar con Héctor Alterio para el papel principal convierte este proyecto en un sueño para cualquier equipo ya que el rigor, la inteligencia, el dramatismo y el sentido del humor están garantizados.
El text que segueix està tret del dia EL PAÍS arran de les representacions que es van fer al Teatro Real de Madrid
La historia de La flauta mágica ya es atípica de por sí. Se estrenó alejada de los grandes coliseos que habían visto la gloria de Mozart, en un pequeño teatro de los suburbios de Viena, propiedad del autor del libreto de la obra, Emanuel Schikaneder. Para una obra atípica, una producción atípica es la que ofrece el Teatro Real a partir del próximo 16 de enero. Un montaje con una pantalla como único decorado e inspirado en el cine de Buster Keaton y Louise Brooks, sin palabras pero con un papel crucial de la música.
La flauta mágica no es una ópera en sí. Catalogada como singspiel -un teatro con música y letra en alemán que incluye diálogos hablados-, la que llega a Madrid es una producción de 2012 para la Komische Oper de Berlín, que ha rodado por todo el mundo. "Mozart lo que logra aquí es convertir un género menor en algo muy sofisticado que podría estrenarse en la corte. Salieri, contemporáneo de Mozart, se deshizo en elogios con La flauta mágica y la calificó de digna de cualquier corte europea", cuenta el director artístico del Real, Joan Matabosch.
En esta producción, gobernada musicalmente desde el foso por Ivor Bolton, se "capta de una forma brillante la Ilustración, el paso del oscurantismo a la luz del siglo XVIII", dice el director musical. Para ayudar a ese paso aquí se ha prescindido de todo decorado para dejar que reine en el escenario vacío una gran pantalla. "En esa pantalla se proyectan animaciones con las que interactúan los cantantes, que aquí tienen también mucho de actores. Ha sido un trabajo difícil, hemos hecho muchos ensayos y solo esperamos a un público con una gran curiosidad, que es parte fundamental del éxito de este montaje", explica Tobias Ribitzki, realizador de la dirección de escena en nombre de su creador original, Barrie Kosky.
Para la creación de esta dramaturgia compleja y reveladora, Kosky se apoyó en Berlín en el Grupo 1927. Esta compañía desarrolló una idea en la que el singspiel de Mozart se mueve entre el cine mudo -las partes habladas se exponen de forma sintetizada en frases proyectadas que se corresponden con el gesto de los cantantes- y unas proyecciones que hacen de escenario imaginativo y cambiante para cada uno de los personajes de esta obra de trasfondo simbólico masónico. Así, el personaje de Papageno se reviste de Buster Keaton o Pamina se transforma en Louise Brooks, y de vez en cuando aparecen en la proyección unos elefantes rosas alados que evocan a la iconografía universal de Walt Disney.
Interpretació: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom
Producció: Grec 2016 Festival de Barcelona y Bitò Produccions
Teatre Goya
No hi ha cap dubte que dins de l’oferta teatral d’aquest Grec l’obra “El preu” és de les més atractives de la temporada, clar que no és l’única perquè casualment també hi haurà una de les més famoses d’Arthur Miller, “Las brujas de Salem”.
Cal dir, ja d’entrada, que la Sílvia Munt toca el cel amb la direcció d’aquesta obra. No he estat un admirador del seu treball com actriu, però li desitjo que dirigeixi teatre català, el nostre, per molts anys. I és que la direcció d’aquest text no se li presentava fàcil perquè són quatre personatges amb una psicologia molt forta i una mica de tots contra tots.
Cal afegir, per altra banda, que la Sílvia Munt s’han valgut de quatre figures indiscutibles de l’escena catalana com són el veterà Lluís Marco, Rosa Renom, Pere Arquillé i Ramon Madaula.
Lluís Marco fa el paper del taxador, el que diu el preu del que està disposat a pagar pels “mobles i trastos vells” del pis patern dels dos germans que no s’han parlat en els darrers trenta anys. Cada un ha pagat un preu a la seva vida pel què ha fet i aquí juga el doble sentit que té en aquesta obra seu títol. El preu que van haver de fer per trampejar la crisi del crack del 29. Aquest enfrontament entre germans i el paper addicional jugat per la dona del germà que no ha fet fortuna i el que juga el taxador, que no podia deixar de ser un jueu amb molta història car representa que té més de 80 anys i ha fet tots els oficis.
Finlàndia 2015 Al principi de la dècada dels 50 del segle passat, poc després de la II Guerra Mundial, un home que havia tingut renom en esgrima arriba a un poble d'Estònia tot fugint de Leningrad perquè la policia de Stalin el va perseguint. En aquest poblet va ser contractat per una escola com a professor esportiu. La majoria dels nens del poble eren orfes de pare perquè l'ocupació russa ja havia deixat la seva marca. El professor no pot evitar fer d'allò que en sap més i comença a donar classes d'esgrima a la canalla. Fet que és mal vist per la direcció de l'escola que considera l'esgrima un esport del passat, aristocràtic. Al principi les espases eren fetes d'una mena de branquetes que es troben pel camp, aquí, al camp, ell comença a guanyar-se les simpaties dels nens. Gràcies a l'avi d'un nen que guardava con un tresor un floret, l'espasa de l'esgrima, l'esport es va consolidant a l'escola i es guanya l'odi de la direcció, un odi que culminarà quan a Leningrad, la petita escola d'Estònia guanyi el campionat a nivell de la URSS.
Aquesta victòria esportiva i moral li portarà a una marxa forçosa d'Estònia: la policia de Stalin. El drama és perfecte. S'ha posat a la butxaca la canalla i els seus avis i, a més a més, aquest home solitari ha trobat l'amor. Aquesta mena de desterrament no durarà tota la vida i arribarà el moment que torni el poble.
És una obvietat que tot bon llibre ens aporta coses noves, nous descobriments, en el cas d'aquest llibre aquesta veritat es veu augmentada perquè no havia llegit mai un llibre en el que el tema central sigui la moda. De fet si el vaig comprar era precisament perquè no havia llegit mai sobre la moda de forma seriosa, lluny del paper couché. No cal dir que el segon factor era que l'editorial em mereix garantia de qualitat.
Els pocs que segueixen el meu blog ja han vist que sóc incapaç de resumir un llibre i que l'única manera que tinc és fer algunes citacions que, per mi, són les que millor ens diuen de què va el llibre.
Una de les primeres coses que ens diu l'autor és que la innovació va ser el motor de la Revolució Industrial, cosa que un no para esment, oerò de seguida s'adona que quan es parla de la III Revolució Industrial s'adona que precisament aquesta, com les anteriors, es deuen a les innovacions. És inqüestionable que són les innovacions les que han fet el món en què vivim i com podem veure per la següent citació les innovacions i el consumisme que generen és el que ha modelat el món.
"Según Daniel Bell, el capitalismo entendido como forma de sociedad y no únicamente como sistema económico reina sobre tres reinos a priori irreconciliables: ña economía regida por la ncesidad de la eficacia, la política que se supone, tiende hacia la igualdad, y, finalmente, la cultura en la que la preocupación dominante es la realización de uno mismo. En un contexto así. el sistema de la moda y de las tendencias es uno de los pocos, por no decir el único, susceptible de conseguir conciliar estos tres órdenes ... Al incitar a los consumidores a renovar sus bienes, el capitalismo ha hallado un método que e permite limitar los riesgos de exceso de producción"
Al llarg de llibre hi ha la discussió sobre fins a quin punt estem no no estem manipulats, és a dir, si comprem que el volem o el que ens diuen. La conclusó del llibre és que, efectivamente, les empreses, tant si venen cotxes o moda, totes intenten manipular-nos, però no és gens demostrable que sigui així perquè que les empreses ho intentin no vol dir que ho aconsegueixin, el que és cert és que unes a vegades encerten quan fan el llançament d'un producte i altres fracassen, però no podem pensar que sempre fracassin o tinguin èxit les mateixes.
La perspectiva ha canviat i ara "Las marcas tradiconales deseaban producir lo antes posible y llamar la atención sobre el carácter inédito de sus modelos; el circuito corto alimenta la obsesión opuesta: producir lo más tarde posible, para evitar equivocarse de tendencia. El conjunto de este sistema se basa, por lo tanto, en la reactividad; ésta ha sido posible gracias a enormes esfuerzos realizados en el plano informático y logístico para orquestas esta producción". Les cases que posen en pràctica el circuit curt són Zara i H&M.
Aquesta política, més estratègica que comercial, evidencia que la manipulació del consumidor ha fracassat i d'aquí que les darrera paraules del llibre siguin:
"A partir de ahí, el propio consumidor se pone a trabajar: su comportamiento permite a la pàgina (s'entén a la pàgina web que mostra els productes que una empresa ofereix al mercat) sugerirle productos que él nunca hubiera elegido, sin conocimientos suficientes. Estos mecanismos permiten delimitar los gustos de los individuos a través de segmentaciones cada vez más sutiles. Como si acabara de inventarse la noción de tendencias individuales."
És a dir, com les empreses han de renunciar a convéncer al cosumidor què ha de comprar, l'alternativa és que el consumidor tingui la capacitat de dir què vol exactament a través de la pàgina web i, per tant, el consumidor determina la seva pròpia tendència, que serà individual o personal.
Traducció: Neus Bonilla Direcció: Juan Carlos Martel Beryod Interpretació: Andreu Bernito, Joan Carreras, Gala Marquès/Carla Schitt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins Teatre Lliure de Gràcia
Obre temporada a Gràcia havent passat pel GREC 2016 i amb el convenciment que el món que dibuixa és a dues cantonades d’on som ara. És The Nether, el text de Jennifer Haley guardonat amb el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis L-A. Ovation, i que ve del Royal Court de Londres, l’Off-Broadway, el West End... Un repte per al pensament moral, una visió inquietant de la vida virtual.
Un nou país de les meravelles virtual proporciona la immersió sensorial total. Només has d’entrar-hi, triar una identitat i gaudir de tots els teus capricis. Un drama criminal i un inquietant thriller de ciència-ficció que explora les conseqüències de viure els nostres somnis privats. Un examen de responsabilitat moral dels mons virtuals i una dura advertència sobre el futur d’internet.
L’obra es mou entre dos mons. El primer és una realitat opaca, on una detectiu interroga el creador d’un regne virtual. Un regne on els teus desitjos més ocults són realitzables. El segon és el regne mateix, on literalment pots ensumar, tocar, assaborir... i on, per complicar encara més les coses, els usuaris adults connectats des del món real poden crear avatars i triar-ne el sexe o l’edat... qualsevol edat... La peça mostra un món digital d’alta tecnologia on es pot viure en una realitat virtual i cometre delictes sense patir-ne conseqüències. La investigació d’un regne virtual i les seves activitats, tan realistes com ho podrien ser en la vida, és un terreny ètic relliscós si tenim la llibertat d’explorar fins als racons més desviats de la nostra imaginació, sense cap límit, les nostres fantasies més perverses. Un xoc de voluntats que condueix a un resultat que ningú no podria haver imaginat. Obra de suspens, enginyosament construïda i ferotgement intel·ligent, que ens obliga a afrontar preguntes profundament inquietants sobre els límits de la realitat. Que no existeixi no significa que no sigui real. Això també és la xarxa, la web: vides alternatives en un futur que ja és aquí. Juan Carlos Martel Bayod
Aquesta obra és un veritable repte per l'espectador i jo he d'admetre que és tan complex l'argument que en alguns punts m'he perdut, però, per altra banda, he de reconéixer que és un gran treball de l'autora que ha tingut la capacitat d'anar més lluny que la majoria dels mortals, però amb intel.ligència, de manera que malgrat que de tant en tant es produeixi un buit de comprensió no treu que en general s'entengui. L'espectador té davant el que representa un món virtual que es va alternant amb el món real. En el món real l'inspector (Mar Ulldemolins) renya a un personatge que alterna els dos móns que es passi setze hores diàries connectat amb el món virtual i li (Andreu Benito) contesta quer que sigui virtual no vol dir que no sigui real. La qüestió és que entrar al món virtual és com el LSD, que et permet entrar ("viatjar" es deia) en un altre món i realitzar els teus somins, per molt impossibles i prohibits que siguin. El que es planteja doncs en aquesta obra és la lluita entre el bé i el mal, però enlloc de ser a l'antiga Grècia, som al futur, un futur que ens sembla perillós i que li haurem de fer cara.
