Volem l'Estatut

Abans deiem no vols tassa, doncs tassa i mitja. Ara alguns diuen com no puc tenir tassa i mitja, doncs cap tassa.

Fins i tot, com es pot veure, aleshores tothom va acceptar que la Generalitat de Catalunya digués Vota l'Estatut. Ara volen que digui, mira noi, tal dia hi ha un referèndum per l'Estatut, si no votes no passa res perquè la democràcia és per votar o per abstenir-se. Vaja, pedagogia política.

Fa avui 31 anys a El Correo Catalán

Els qui recordin esdeveniments del 1971, segur recordaran l'esbombori que es va muntar arran del llibre El varón domado d'Esther Vilar.

No pretenc aquí fer un resum de la seva obra perquè després de l'èxit d'aquest llibre en va treure d'altres, només em permeto dir que per les feministes ella no era feminista, però que tenia un discurs que encantava a les dones que no se sentien feministes. Evidentment va haver moltíssima polémica, va vendre molt bé els seus llibres durant un temps, era entrevistada per les televisions i ara fa temps que no se la sent.

Aquí poso una carta meva com exemple de què també hi vaig ficar cullerada, que és el que segueixo fent.

"Adreça desconeguda", de Kathrine Kressman Taylor

A la meva entrada del dia 17 Octubre 2005 feia referència a un doble programa teatral (Casa i Jardí), que vaig veure el mateix dia en dos teatre diferents de Reus. Era la primer treball del Centre d'Arts Escèniques de Reus (C.A.E.R.). Aquest equip dirigit per Ferran Madico va estrenar el 13 Gener al Teatre Bartrina de Reus Adreça desconeguda, de Kathrine Kressman Taylor, dirigida per Fernando Bernués i interpretada per Jordi Bosch i Ramon Madaula.

Com es tracta d'una funció itinerant, cosa que em sembla molt bona i que ja pel fet que el C.A.E.R. sigui de Reus, trenca allò que en podríem dir el centralisme barceloní, aquesta obra lhe vista aquest cap de setmana passat al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Adreça desconeguda ens situa a l'any 1932. L'alemany i el jueu nordamericà Max Einstein comparteixen una amistat i són socis d'una galeria d'art a San Francisco (Califòrnia). En Martin ha decidit tornar al seus país amb els seus, mentre que en Max es queda a San Francisco per portar el negoci comú. Han promès d'escriure¡s i ho fan des del moment de la separació, perquè s'estimen com a germans. A principis de 1933, a Alemanya, Hinderburg deixa el poder a un nou canceller, el nacionalsocialista Adolf Hitler. Mentre es produeix el tràgic ascens del Tercer Reich, la tendra complicitat de les cartes bascularà subtilment fins a l'horror. Els dos homes viuran aquest gir històric en detriment de la seva amistat, i a la llum de la seva correspondència quedarà atrapada, con en una instantànea, no només tota la tragència de l'Alemanya nazi, sinó, a més, una altra història, intemporal i universal: la veritable i imprevisible condició de víctima i botxí de l'ésser humà. Veurem com aquests dos germans, a poc a poc, es van devorant.

Els dos actors fan un magnífic treball, però potser perquè jo em miro amb especial simpatia a Jordi Bosch des que va fer El barret dels Cascabells el veig sempre com un actoràs.

En qualsevol cas, qui tingui l'oportunitat de veure aquest obra allà on la facin, que ho aprofiti. Jo en desconec l'itinerari.

Fa avui 34 anys a la revista DESTINO

Sospito que més d'un lector del meu bloc s'ha adonat que jo he viscut a Anglaterra, però cal dir que no era en qualitat d'estudiant, com passa avui per sort, gràcies a una beca o als diners dels pares, jo estava allà com un immigrant més amb la qualificació de unskilled worker, aquí en diem senzillaament peó. Com era normal a principis de la dècada dels setanta estava en elram de l'hosteleria, és a dir, feines de cuina o de cambrer. En aquest ram abundava la gent de Galícia, Castella, Madeira i Sicília, així com dels violents irlandesos. Algunes vegades m'he sentit dir que quina sort això d'haver estat vint-i-sis mesos a Anlgaterra, tot ignorant que anava acompanyat de moltes contrarietats que molts no acceptarien. Això no treu que haver tingut prop de la cara o de la panxa un ganivet de cuina sempre a mans irlandeses i altres coses, després resta un record i una vivència que jo no canvio perquè tot plegat és la vida en aquest món.

No cal dir que, en aquestes adverses condicions emocionals, la presència d'un grup teatral capitanejat per una catalana va ser per mi una cosa especial. O sigui que clar, vaig anar al Aldwhich Theater, que aleshores era la seu de la Royal Shakespeare Company.

Acabada la funció vaig anar al darrera del teatre, vaig petar la xerrada amb la Núria Espert i després vaig anar a sopar amb l'Enirc Majó i altres de la companyia.

Carta enviada avui a La Vanguardia

En su artículo del 25 de Mayo el Sr. Francesc de Carreras escribe como si el sentido común fuese parte de su patrimonio, así que nos alecciona que "la sociedad catalana es bilingüe y que la política lingüística debe adaptarse a este bilingüismo para respetar la libertad individual", pero no tiene empacho en no cuestionar el deber de conocer el castellano, por lo que considera fuera del sentido común el derecho de ser atendido en catalán por la Administración Pública de Cataluña.

Respecto a las empresas y establecimientos abiertos al público puedo estar de acuerdo con el Sr. de Carreras si se trata de empresas privadas, no monopolios, puesto que la práctica del libre comercio me permite escoger el proveedor. Sin embargo, es de sentido común que quien vive merced a mis impuestos tenga la obligación de atenderme en mi propio idioma, pues forma parte de mi libertad individual ser atendido en el idioma de Cataluña.

Es de sentido común en Cataluña el "derecho de vivir en catalán", que él critica, cuando este "vivir" se refiere a relacionarse ante lo público. Al Sr. Francesc de Carreras más le valdría procurar, sin que se note el cuidado, que el catalán y la cultura catalana penetrasen en el resto de España de forma que cuando se dice Literatura Española se entienda también la catalana y tengan algo de idea sobre quien fue Joanot Martorell, Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. Este es el verdadero problema de España, que tiene una cultura coja por todas las extremidades, léase, periferias.

El que trepitgem els barcelonins

El tema que toco a l'entrada d'avui, el podria haver escrit fa mesos o el podria deixar per uns mesos més endavant perquè és un tema que em sembla no interessa a ningú, però a mi, m'interessa tot allò que es refereix a la meva ciutat, que em com deia el poeta "Amb tots els teus pecats. Nostra, nostra, nostra".

Segurament és un pecat petit i, a més a més, com el meu blog té un nombre de lectors que sembla hi caben al menjador de casa, la repercussió ciutadana serà justeta, és a dir, com no serà urbi, menys serà orbe. Tanmateix vull exposar una coseta que quan camino per Barcelona m'empipa.

Tinc assumit, només faltaria!, que el Passeig de Gràcia és un cas especial i que té mèrits per tenir un enrajolat especial, però la resta és caòtica.

Mentre que al portal de casa meva, com en molts altres portals de la zona, s'ha fet una rampa per fer la casa accessible i, al mateix temps, l'Ajuntament també ha fet sengles rampes per creuar el carrer on hi ha el semàfor (la foto de sotat de tot mostra la rampa que tinc davant de casa). Aquestes rampes que s'estan fent per la ciutat, cosa que està molt bé per part de l'Ajuntament, van seguides d'un enrajolat que és molt lleig, però sembla que aquests solcs rectes han estat una demanda dels invidents, per la qual cosa, ho he d'aplaudir. Aquest enrajolat de solcs rectes i paral.lels es veu també a la foto de sotat de tot.

A sobre d'aquesta foto venen dues fotos en dos típics enrajolats de Barcelona, un de quadrats i un altre de cercles. Ambdós són típics de Barcelona, però lletjos.

Crec que el més bonic de tots és el que he posat a sobre de tot, la flor. Sé molt bé que no es pot demanar a l'Ajuntament que vagi substituint els lletjos pels de la flor, però d'entrada caldria demanar més cura quan es fan obres i si hi havia quadrats, tornar a posar quadrats o si hi havia rodones, posar rodones. El fet que no sempre es té aquesta cura i sembla que es posi allò que hi ha primer a mà o que hi ha una mà interessada en un determinat tipus de rajola.

El que sí es podria demanar que en els llocs nous s'imposi la flor. Crec que no és demanar massa. És senzillament tenir una mica de consideració estètica i no mirar d'una manera automàtica a veure que tenim al magatzem per posr allà.

Crec que la flor és ben típica de Barcelona i té una gràcia especial que no tenen les altres. O ho veig malament?

Un poema

Aquest silenci

Aquest silenci nostre deus vetllar-lo,
tu, des de lluny, amb la mirada encesa,
amb aquells ulls tan clars de quan somreies
i compartíem tots la teva joia.
També nosaltres et pensem, i ens omples
la quietud de fondes placideses,
de llocs, de noms, de veus que no canvien.
Tot, pel record, se’ns fa més assequible,
I és com si un vent suau dictés preguntes
que podem contestar només mirant-te.
Vas viure poc entre nosaltres, i ara
ets un jonc que creix sol a la ribera
del nostre fer i desfer de cada dia.
Mai cap tempesta no podrà arrencar-te’n,
I si algun cop un vent d’oblit et vincla
quan et redreces altra volta, esclaten
tots els colors i et sentim molt més pròxim
vetllant com sempre aquest silenci nostre
des de les teves clares llunyanies.

Miquel Martí i Pol

"Un franco, 14 pesetas", de Carlos Iglesias

Direcció: Carlos Iglesias.País: Espanya .Any: 2006.Durada: 105 min.Gènere: Drama, comèdia. Interpretació: Carlos Iglesias (Martín), Javier Gutiérrez (Marcos), Nieve de Medina (Pilar), Isabel Blanco (Hanna), Iván Martín (Pablito), Tim Frederik (Pablo), Eloísa Vargas (Luisa), Aldo Sebastianelli (Tonino), Ángela del Salto (Carmen).Guión: Carlos Iglesias; en colaboració amb Central de Guiones.Producció: José Manuel Lorenzo, Eduardo Campoy i Susana Maceiras.Música: Mario de Benito.Fotografia: Tote Trenas.Montaje: Luisma del Valle.Direcció artística: Enrique Fayanás.Vestuari: José M. de Cossío y Puy Uche.

Espanya, 1960. Dos amics, Martín (Carlos Iglesias) i Marcos (Javier Gutiérrez), decideixen anar a Suïssa a buscar feina. Deixen les seves famílies a Madrid i emprenen un viatge cap a una nova vida a l'Europa del progrés i les llibertats. Allà trobaran una mentalitat molt diferent molt diferent a la que han d'adaptar-se, treballant com mecànics en una fàbrica i vvint en un petit poblel. Amb l'arribada de Pilar (Nieve de Medina), l'esposa de Martín, amb el seu fill Pablo (Iván Martín), i de Mª Carmen (Ángela del Salto), la promesa Marcos, se'ls hi acaba la vida d'homes solters que duien en un país amb tanta llibertat. El treball segueix essent el día a día de Martín i Pilar, mentre el petit Pablo comença anar a l'escola i a integrar-se. Amb la mort del pare de Martín, se planteja que el que havien anat a buscar a Suïssa ja ho han assolit i que ha arribat l'hora de tornar. Per la seva sorpresa, serà més difícil la tornada que l'anada.

Crec que les persones més o menys joves que vegin aquesta pel.lícula la trobaran bona perquè en conjunt està ben travada, però tenir memòria té l'inconvenient que permet a un adonar-se que té uns punts flacs. Alguns no tenen importància, però d'altre sí.

La majoria dels espanyols que van emigrar a Suïssa i Alemanya no eren fresadors qualificats, no feien el viatge amb camisa blanca, ni duien una maleta decent; sinó que eren peons, anaven esparrecats i la maleta anava lligada amb un cordill. Quan arribaven al seu destí la fàbrica no els posava en un hotel de 3 estrelles -com a mínim- i un magnífic esmorzar, tot de franc, paga la fàbrica; sinó que els posava en uns barracons.

Si alguna suïssa s'enamorava d'un d'aquests desgraciats -o com ho hem de dir?- no seria precisament la mestressa d'un hotel de 3 estrelles.

Certament els espanyols que va emigrar, van estalviar força, però tothom sabia aquí que no anavena festes per no gastar. I en aquesta pel.lícula van al ball del poble on també hi va la mestressa de l'hotel. Evidentment estem parlant d'un poblet on tothom es coneix perquè en aquest sentit no hi ha cap diferència entre un poble suïs i un d'aquí perquè si algú es pensa que els suïssos no són classistes...

El que sí es credible que els estalvis del primer any a Suïssa es perdin per haver-los posat en una immobiliària fantasma d'Espanya, ara estem vivint l'espectacle de la gent que ha comprat segells fantasma.

La meva ciutat. El meu club.

Recordo molt bé que de nen la meva mare em va portar a la plaça de Sant Jaume. Era de nit. La plaça plena de gom a gom, com el dia del Ja sóc aquí. I del balcó de l'Ajuntament va sortir César, crec que era el capità del Barça, ensenyant una gran copa. Després, al davant, de la Diputació va caure una cascada de foc, que recordo perfectament. Eren els focs artificials. Això és el que tinc a la memòria.

Més tard vaig entrar com a juvenil a la Secció Esportiva d'Atletisme del Barça. L'època del gran entrenedor Gregorio Rojo. Vaig fer semi-fons i 400 metres tanques. També es memòria.

El que he vist avui es beneficia de la tècnica digital.

"Naturaleza muerta", de Pete Brook

A l'entranyable i acollidor Espai Escènic BROSSA he vist NATURALEZA MUERTA, de Pete Brook. Dirigida i adaptada per Francisca Màrquez. Intérprets: Elvis Fuentes i Paz Martínez.

Gavin i Priscila, germans bessons decideixen assessinar el seu pare i per a expiar les seves culpes, per justificar la transgressió de la que seran freds executors, intentaran crear una nova biografia, posar una nova mirada. En aquest punt desesperat el desig serà el protagonista absolut de l'acció, l'encarregat de desvetllar una fatalitat fins al moment en que es trobava dormida.

Una obra en la què la mort fa acte de presència des del principi pels dos personatges i d'una manera malaltissa perque els fills d'un pare més sàdic que cruen no pot donar cap altrra resultat, per tant, si el pare ha estat assessinat, no podem considerar els fills com culpables, això no treu que els germans es lliuren també a un joc delirant i això és un terreny abonat per a què els actors es puguin lluir perquè el seu deliri posat en un escenari de les característiques de l'Espai Brossa fa que el grau de comunicació amb l'espectador resulti aclaparant perquè sembla que més que actors siguin uns amics que tens al menjador de casa, la qual cosa fa que una obra com aquesta resulti corprenedora.

Cal dir que si tot això és possible és gràcies que els dos actors fan un treball magnífic, encara que la capacitat de la noia per la ganyota és extraordinària, no una ganyota còmica, sinó més aviat, diria, inspirada pel dimoni, com en l'escena que canta i balla amb un música del més pur estil Hollywood, com si fos la Shirley Temple de nena, però amb una lletra escrita escrita per Mefistòfil.

La recomano, però aneu-hi forts d'ànim. No recomanable per despressius.