Zhongdian o Shangri-la

El primer que hem fet avui és visitar el Monestir tibetà de Songzhanling, del segle XVII, a on veiem els budes i les diverses relíquies del lamaisme. Cal dir que aquest monestir és el més important del lamaisme després del de Lhasa.

Hem estat rebuts, o podríem dir beneïts?, pel principal de l'esmentat monestir que és alhora l'autoritat principal de la regió, és a dir, el governador. Hem pogut veure alguna de les pràctiques d'aquesta religió, que per nosaltres és força sorprenent.

Després hem visitat a una família tibetana i hem pogut gaudir d'algunes menges, el que més m'ha agradat és el formatge que fan. Les dues fotos d'aquí són les d'aquesta visita. A la primera foto hi ha una lama, de la família, que està de vacances (9 primeres fotos). Aquesta família, pel fet de tenir un lama té una categoria social superior, que li permet posar un bandera a la taulada, que podem veure a la f. 218.

Finalment hem recorregut per la part antiga de Zhongdian i hem anat a veure el tambor més gran del món. En aquest context el tambó sol ser d'uns seixanta centímetres d'alçada i amb la mà se li dona uns cops per a què volti i se suposa que a dins hi ha les Sutres, l'equivalent a l'evangeli. Aquí insisteixo que encara que el nom real del poble sigui Zhongdian, les autoritats fan tot el necessariper a què el nom de Shangri-la es vagi imposant. La raó és purament turística i és que a la Xina tot es ven.

Qui llegeixi anglès pot ampliar informació sobre Shangri-La aquí malgrat la finalitat turística conté força informació.

Aquí hi trobareu més fotos

Cap al paradís, Shangri-La!

Avui hem iniciat la ruta emblemàtica de Xina, el camií cap a Shangri-La. De fet, Shangri-La és un nom mig inventat perquè el nom real del poble és Zhongdian, però James Hilton, en la seva novel.la LOST HORIZON, 1933, va mitificar el lloc perquè el va trobar meravellós i va dir que era un paradís i l'èxit de la novel.la va fer que també es portés al cinema amb el mateix títol, que digrigida per Frank Capra obtingúé un parell d'Oscars.

Per alguns el nom de Shangri-La ve de l'anglès i per altres del xinès. O sigui que la polèmica està servida. El cas és que a Asia més d'un país diu que Shangri-La el tenen ells, però la base és turística...

De moment fem un esplèndid camí pel riu xinès per exel.lència, el Yangtsé, el riu que divideix la Xina del Nord de la del Sud. I s'aprofita aquest recorregut per fer una visitar a la gorja del Salt del Tigre, entre muntanyes de 4000 metres. Clicant aquí podreu veure el Salt del Tigre en moviment perque cap fotografia aconsegueix el que realment és.

Hem dinat a un poblet que es diu Hu Tiao Xia Zhen Yin Xiang Jio Lou, que és on està feta la foto de la dona Yi (f. P1010007)

Passem per valls on veiem els yaks i les ramaderes, vestides de vistosos colors, però ja no voregem el Yangtsé, sinó el riu Ji Sha Jian, el de la foto, que l'alimenta, el de la foto, tot en un paissatge meravellós i que va agafant altura doncs no hem d'oblidar que estem en el que podríem dir el pre-Tibet.

Amb tot això arribem al poble de Zhongdian i passegem pel carrer principal. Estem a 3160 metres d'altitud. I alguns els costa de respirar.

És un poble amb molta vida, no es veu turisme i els estranys som nosaltres. De fet hem gairebé els estranys al llarg de quasi tot el viatge fora de Xangai, però aquí l'absència d'occidentals és més que evident i tampoc es veu turisme xinès.

Es nota que és un lloc diferent a la resta, que és Xina, però indubtablement una altra Xina, amb més colors. A la nit anem al teatre a veure també dansa del país, és a dir, d'aquí. El poble xinès és desconcertant, en molts llocs, com tendes i restaurants, la professionalitat és quasi zero, però tocant a les arts escèniques tenen un 10 sobre 10. Així doncs que l'espectacle d'avui, a l'entorn de Shangri-la, els pastors, els búfals i, clar, l'amor és esplèndid. Vull dir que la professionalitat dels ballarins i ballarines està fora de dubte, l'espectacle es diu THE SCENE SONG and DANCE MEDLEY OF SHANGRI-LA "Dynamic Shangri-La"

Aquí hi trobareu més fotos
Aquí hi veureu les aigües del Yangtsé passant per la gorja del Salt del Tigre
Aquí hi veureu dues mostres de l'espectacle de ball inspirat amb el Dong Ba

Lijian i Dayan

Som ja al cinquè dia per la Xina. Als afores de Lijian arribem a la casa particular de Joseph Rock, que hi va viure des del 1922 fins el 1949, va recollir 80.000 espècies de plantes i va fer tres importants articles al National Geographic. La seva casa, d'acord amb el tarannà de la gent d'aquí, la nació naxi, era respectuós amb el Budisme, el Confucianisme, el Lamaisme i el Dongbaisme (fotos 797, 798 i 813).

Després hem fet una visita al Jardí i el Llac Negre, que és una veritable meravella, diguem que és un lloc on un s'hi quedaria una bona temporada (fotos 898, 900 i 903 i la que hi ha més amunt) El pont que veiem és de marbre.

A pocs metres d'aquí tenim l'Institut Dong Ba de Recerca, dedicat a la conservació i continuïtat de la cultura, religió i llengua naxi.

Com es pot veure per les fotos 878 i 893 es tracta d'un idioma totalment diferent al xinès, fins i tot en l'escriptura perque encara es basa en pictogrames, com es pot apreciar fàcilment.

Aquest idioma és parta només per unes cent persones, encara que més endavant em referiré a aquesta cultura, aquí preciso que el poble naxi està reconegut com una nacionalitat i que es troba a les províncies de Yunan, a la que som, i Sichuan. La ciutat de Lijian és la principal.

Per les fotos ens podem adonar també que la simbologia s'assembla més als tòtems d'Amèrica que no pas a les representacions pròpiament xineses. (foto 895 i la que hi ha més amunt).

El vell i el jove de la foto 893 són el mestre i deixeble aprenent, el qual ens ha declarat que ell continuarà al manteniment d'aquesta cultura. Cal dir que són una mescla de tot, és a dir, xaman, músic, ballarí, cal.lígraf i traductor.

Finalment hem visitat Dayan i a on més que fotografiar les cases, com es pot veure he retratat a les persones. M'ha sembla molt més interessant.

Després de sopar hem assistit a un espectacle de música naxi i dans Dong Ba. Cal dir que ha estat magnífic perque dintre de les aportacions modernes de la dansa s'hi apreciat una gran autenticitat. Ha estat una veritable dansa poètica sense oblidar el fons muntanyenc (fotos 922 i 925)

En el programa de mà se'ns parla de l'aigua, de la muntanya i de l'amor. Sense ànim de ser exhaustiu traduixo:

L'aigua és un bon vi que nutreix cada cosa que viu; l'iagua és una lluna que flueix; l'aigua és una noia tan bonica que sembla una bella flor; que balla al ritme de la música de la nacionalitat Dai, porta vida a per a l'eternitat i flueix per sempre i sempre, i sempre.

La muntanya és la columna vertebral de la terra, un ferro fort amb bellesa i gràcia, que sempre ens dona l'esperança per sobreviure; la muntanya és el sol que crema; dona poder, passió i força de voluntat.

L'amor i la mort són els temes eterns de la humanitat. La pràctica del matrimoni matriarcal sobreviu els cinc mil anys d'història de la civilització. L'ànima i la carn, els sentits i la passió, la realitat i el futur, sempre hi ha amor i passió en la vida humana. La saviesa i els sentits de la humanitat ens han portat la civilització, la fam pel desig ens han fet salvatges. L'amor que dura sempre desafia els obstacles que posa la civilització i no accepta fins i tot la mort, escrivint la més admirable i emocionant poesia.

Aquí les fotos

Dali i Lijian

Seguim a la Xina profunda i ancestral i ho fem acompanyats d'una altra guia la visita de la ciutat de Dali, a la província de Yunnan, prop del llac Erhai, i que està a la província de Yunnan, famosa pel tè.

Després de recórrer la ciutat anem a visitar el Temple Chongsheng, que és un conjunt magnífic i del que en formen part les tres pagodes anomenades San Ta, que tenim a la primera foto. A la segona tenim un dels tants element de què es composa el temple perquè a la Xina tant els palaus com els temples no consten d'una sola edificació, sinó de varies, que solen està disposades en el mateix eix.

Després visitarem Lijiang que s'ha convertit en una ciutat eminentment turística fins al punt que els habitatges s'han convertit en botigues i no té vida real, vull dir de poble, però no treu que, malgrat, l'artificialitat en què l'ha convertit el turisme té el seu encant perquè hom s'adona del que era.

Malgrat això Lijiang és una ciutat amb una gran història perquè ha estat la capital de la cultura naxi o del Dongba.

fotos.

Qui estigui interessat només en les vistes, aquestes són les 8 primeres fotografies; les dues següents són d'una parada de menjar, en honor a Josep Pla que va dir que som el que hem menjat; les 18 restant són de persones, és a dir, són les que reflecteixen com és el poble, o una part.

Aquí les fotos

Guilin i Kunming

Som ja el quart dia a Xina. Abans d'esmorzar faig una sortideta per a fer un tomb pel passeig que hi ha a la vora del riu Binjian per veure una munió de xinesos que practiquen el Tai Txi.

Després d'esmorzar, acompanyats pel guia local, Wu, correcte i amb un castellà difícil, ens embarquem per fer un trajecte pel riu Lijian.

Aquesta travessa pel riu Lijian és just el motiu d'haver vingut a Guilin perquè ofereix el panorama natural que es pot dit que és més que la joia de la corona. Aquestes muntanyes que veiem a la primera foto ja van ser font d'inspiració poètica a l'era qin, segle VI, i si fem un cop d'ull als gravats característics de la Xina ens adonarem que les formes de les muntanyes solen ser com aquestes, les de la regió de Guangxi. Aquestes muntanyes kàrstiques, d'uns 300 m., van sortir del mar fa més de 300 milions d'anys. No cal dir que ha estat una travessa fantàstica i impressionat i si la llum de la foto no és mediterrània és perquè en aquesta zona la pluja és un company natural, però que si ens prenem la molèstia de mirar aquests gravats, ens adonarem que tampoc reflecteixen un sol enlluernador.

No està de més dir que encara que hi ha molts turistes, els únics occidentals som nosaltres. Estem a la Xina profunda i aquí els turistes són xinesos i uns pocs japonesos.

Desembarquem a Yang Ti per tonar a Guilin per carretera i poder seguir veient aquesta mena de muntanyes. El camí de tornada també ha resultat una vivència inoblidable.

Com els pagesos no disposen de superfícies planes, podem veure que usen la carretera (fotos 562, 575 i 576), plantacions d'arròs (f.575 i 576) búfals d'aigua (f. 581). L'efecte geològic ha fet que aquesta roca se li digui la trompa d'elefant (f.596). L'home de la barca (f.604) utilitza els cormorans per pescar peixos.

A última hora de la tarda arribem a Kunming, la Ciutat de la Primavera Eterna, la capital de Yunnan. Es tracta d'una ciutat important ja des del segle XIII, tres milions d'habitants. Pel que vaig veure a l'aeroport confirma el seu nom perquè en surten moltes flors i una de les seves principals activitats és el tè; per això vam tenir tota una lliçó i demostració de tè (f. 627) a l'interior d'una tenda de tè (f.628).

Les portes de la foto que hi ha aquí com les de les f.650 i 651 estan ambdues en el carrer pel qual passava la Ruta de la Seda.

Aquí a Kunming som atesos per la guia Nancy, és xinesa, però molts xinesos, per facilitar la relació amb estrangers es posen un nom occidental, normalment anglès, que permet el diàleg més fàcil en una conversa en anglès. No s'ha d'interpretar com un menyspreu a la pròpia cultura. Aquesta Nancy és un esquitx de dona, però molt viva, atenta i dolça.

Aquí hi trobareu les fotos

Shanghai i Guilin

Avui 6 d'agost, tercer dia a Xina, hem anat al Museu de Xangai que també és conegut com el del bronze perquè els xinesos han estat pioners en el treball artístic del bronze i el bronze va ser el punt de partida del museu. Potser algú recordarà que al MNAC va haver fa un parell d'anys una exposició de bronzes xinesos procedents de l'esmentat museu.

El nombre de peces exposades en aquest museu, si se'm permet l'expressió casolana, no és un trenca-cames. Amb una mica de paciència es poden veure totes i, no cal dir, la selecció és d'altíssim nivell fins al punt que és ja un dels millors museus del món.

No sé si és per la meva afició del vi, però de bona gana m'hauria endut a casa aquesta gerra de jade (Gu) amb tres serps, del Regne de Qiantong, Dinastia Ming.

Avui hem dinat en un restaurant argentí que l'únic interès és la seva ubicació, està en un antic barri francès de Xangai i té un arquitectura peculiar com es pot veure per les fotos 442 i 443.

Com hem abandonat Xangai vull fer un petit comentari de la guia Lu que ens ha acompanyat aquests primers dies a Xina. D'entrada no cal dir que és una gran coneixedora de la seva ciutat que estima, però en les seves explicacions ens ha demostrat una gran tendresa i humilitat. I ens va explicar aspectes interessant de la seva vida vinculats, lògicament, a la siutació política d'aleshores, com tants joves de la seva època li va tocar anar a treballar al camp separada del seu marit, que només veia en comptades ocasions, va patir la pobresa pròpia i la duresa de treballar al camp. Se li va obligar a aprendre el castellà sense quasi saber per a què li serviria. Tot sovint es referia a la Revolució Incultural...

Va procurar no esmentar Mao Zedong i en dues ocasions va elogiar Deng Xiaoping. Avui és feliç, viu amb el seu marit i el seu fill i gràcies al turisme li ha anat molt bé saber el castellà.

Després de dinar hem agafat l'avió per anar a Guilin. Guilin està a la Regió Autònoma de Zhuang de Guanxi, que és la terra natal dels zhuang, la minoria ètnica més nombrosa del país. Guilin ha estat la capital de la regió des de la dinastia Ming fins el 1914.

Un aspecte curiós d'aquesta ciutat és que té dos llacs, Rong i Shan, que han fet la funció de fosar de la ciutat i a la vorera del llac Shan hi ha les pagodes besones Riming Shuang Ta, de 40 metres.

Les fotos aquí

Xitang i Shanghai

Avui, segon dia a Xina, hem visitat un poble que es diu Xitang, està a la província de Zhejian. És un poble que viu de l'artesania perquè en termes relatius no té turisme.

És un poble conegut pels seus 104 ponts, tots diferents, i també se li diu la Venècia de la Xina.

No deixa de ser curiós que un poble relativament a prop de Xangai sembla que pertanyi a un altre món.

No cal dir que per les característiques d'aquest poble, és a dir, artesanal, cases baixes, tallers en portes obertes i on la gent fa vida al carrer, permet una aproximació a com és realment el poble xinès.

Segurament trobareu exagerat el nombre de fotos penjades a l'àlbum per tractar-se d'un poble petit, sobretot venint de Xangai, però en un poble així la càmera s'engresca sola. La veritat.

Acabada la visita de Xitang vam anar cap el Temple de Longhua que amb els seus 1700 anys d'història és el més antic de Xangai, va ser fet l'any 242 en el període dels Tres Regnes i a causa de les guerres va ser reconstruït durant el regnat de l'Emperador Tongzhi i Guangxu de la Dinastia Qing. A més de la seva llarga història és el temple més gran de Xangai. La Sala de les Sutres conserva els tres tresors del temple que són les Sutres Dazang, els segells d'or i les estàtues de Buda.

Com una curiositat adicional d'aquest temple és que cada 31 de Desembre hi ha la Cerimònia de Tocar les Campanes, de cinc tones de coure, que esdevé una de les grans atraccions de Xangai, i una forma de rebre l'Any Nou de manera melòdica i celestial.

Després vam tornar de nou al Bund, que si ahir al vam veure a la llum del dia avui hi hem anat per a embarcar en un petit vaixell i fer un un tomb per les aigües del riu Huangpu per tal de veure Xangai de Nit, que és una lluerna que deixa petita les llums de Manhattan.

Desafortunadament, per una errada que no sé com s'ha fet, han volat 141 fotos (de la tarja? del disc dur? del pc?) i no puc posar cap foto de les dues darreres visites, però conservo molt bé la petjada deixada a la retina de veure Xangai de nit perquè ha estat el més imponent espectacle urbà que mai he vist.

Addendum: Avui, 24 d'agost, han aparegut les fotos aparentment perdudes, que són les 16 primeres, per tant, ara hi ha 42 fotos. Evidentment ara es pot veure el Temple de Longhua i Xangai de Nit.

Aquí hi ha les fotos, tenint en compte que les dedl matí estan després que les de la nit. Les del matí comencen amb la 216 (Shanghai), amb la 219 comença la visita de Xitang. Les tres primeres són les del primer dinar xinès (292-3-4), segueix la fàbrica de seda, el Temple de Longhua i Shanghai de nit que acaba amb la 394.

Shanghai

Avui, primer dia a Xina, no solament he trepitjat Xina per primera vegada, sinó Àsia. Goso a dir que per la cultura que he rebut a còpia d'anys, Xina és el país més exòtic de tots i si afegim que està a l'altra extrem del planeta, el significat de ser-hi per primera vegada, en fa de la visita la més especial de totes, tant de les fetes com potser de les que pugui fer en el futur.

Recordo de nen, al col.legi, com donàvem a la senyoreta una capsa amb segells i boles de paper de plata pel Domund. El Domund era una mena de Càritas per ajudar els negrets i els xinesos.

Després venen aquelles coses del llenguatge com, parlant en català, una forma de negar-se era dir Naranjas de la China, que per anar a un lloc tranquil.lament diem xino-xano i que quan ens volen entabanar amb alguna cosa diem que això són cuentus chinus. Malgrat tot cal dir que tots els cítrics venen de Xina i que els contes xinesos tenen una bona fama mil.lenària. El més xocant és que a Barcelona, el barri de la prostitució per excel.lència era el barri chinu i el fet és que aquest barri, ara el Raval, no en tenia res de xinès. Tampoc no veig cap relació en la realitat que una popular marca del seu ram es digués Flan Chino Mandarín. Segur que em deixo coses, però aquí queda la mostra que Xina ha estat el gran desconegut per molts anys, malgrat que en alguns rams, com ara el tèxtil, ara en diran que el coneixem massa.

He arribat a Xangai amb una agència de viatges que fa tot el material en català i que tots hem sortit de l'aeroport de Barcelona acompanyats amb el guia Pep Barco, que coherentment sempre ens ha parlat en català. Allí vam ser rebuts per la guia per Xina, Yang Mingjiang i la guia per Xangai, Lu. Cadascuna molt eficaç i cordial amb la seva feina.

Amb els seus 18150000 habitants és la vuitena ciutat més poblada del món, però potser l'aspecte més peculiar d'aquesta ciutat és que arran del Tractat de Nanking del segle XIX l'emperador xinès concedí als britànics el dret a comerciar lliurement des d'alguns ports, entre els quals hi havia Xangai, que la van transformar ràpidament en un reducte de luxe que es pot veure encara en l'arquitectura del Bund, un conjunt d'edificis a primera línia de la vora del riu Huangpu.

L'esmentat Bund el vam visitar després de fer una visita al Jardí Yu Yuan, de la dinastia Ming. En aquest sentit he de remarcar que aquest jardí és realment d'una gran bellesa on hi ha un temle que guardava la divinitat protectora de Xangai, també hi ha un magnífic saló de tè i un mur que representa el cos d'un drac de cuatre grapes i no de cinc per no ofendre el drac de l'emperador perquè el drac és el símbol de l'emperador com a Europa ho sol ser l'àguila.

A la nit vam anar al teatre a veure un espectacle de ball i acrobàcia, que per la seva alta qualitat, el seu glamour i la seva espectacularitat no té res a envejar al més sofisticat de Broadway. Si
cliqueu aquí i hi veureu acrobàcia d'alt nivell, és a dir, cinc motos fent voltes dins d'una esfera

Aquí hi les fotos

De vacances

Per fi la Redacció de L'HERALD DE L'EIXAMPLE tira la persiana avall i se'n va de viatge, encara que com estem a l'era de la incertesa, si la sortida va bé no serà gràcies a cap déu, sinó als anomenats personal de terra de l'aeroport de Barcelona, perquè com diu un d'ells : "És més important la nostra feina que les vacances dels altres"

Tanmateix, jo no veig clar que la disjuntiva sigui entre les vacances dels altres treballadors i la feina d'ells perquè col.laborar en la impopularitat de l'aeroport no és la millor forma de defensar el lloc de treball.

Desconec quina mena de penalització s'imposarà a l'esmentat col.lectiu, però tenint en compte que per ells l'important és la feina i no les vacances, el que es podria fer és garantir-los la feina tot l'any, sense festes ni vacances. Evidentment cobrant, però no com hores extres perquè per ells el que compte és el treball i no la festa.

Espero que l'endemà de la Mare de Déu d'Agost L'HERALD DE L'EIXAMPLE pugi la persiana i que els visitants d'aquest blog, tant si deixen el seu comentari com si no ho fan, hagin gaudit d'un molt bon estiu.

"Pensaments escrits al caure les fulles", de Ayub Khan-Din

A l'entrada del 2 de Març, comentant el Verí de teatre, vaig escriure vull dir d’una manera personalíssima que jo tinc un especial feblesa per Muntsa Alcañiz, el motiu és el seu dir, la Muntsa dona una entonació que a la meva oïda converteix la prosa en poesia i escoltar-la és sempre un goig.

Així encara que les biblioteques de Barcelona fan una digníssima tasca sota el títol genèric de vine a fer un cafè amb ... Amb tanta oferta per escoltar bones lectures jo només he anat en una, la darrera de fet, que ha estat el dia 27 de julio a la Biblioteca Jaume Fuster, i encara que potser no quedi bé diro-ho, vaig anar-hi només per a escoltar a la Muntsa Alcañiz.

Es tractava de la lectura de la peça teatral del paquistanès Ayub Khan-Din amb el títol Pensaments escrits al caure les fulles. Els lectors van estar Jordi Prat, Xavier Ripoll i Muntsa Alcañiz, per ordre d'aparició hauria de dir.

Va ser la primera vegada que assistia a una lectura de teatre perquè que s'assembli m'hauria d'anar quan de nen escoltava el radio-teatre, però aquest tenia, si més no, els efectes teatrals. Aquesta forma d'escoltar teatre exigeix molta atenció, però que, lògicament té premi perquè l'obra és bona. Bona i dura.

No cal dir que tots tres ho van fer força bé, però qui com jo va anar a escoltar a la Muntsa Alcañiz no va sortir decepcionat perquè precisament el seu paper és el que resulta més espectacular o, altrament dit, el que exigeix un nivell més alt de manera de dir fins al punt que quan va intervenir ella em va semblar que es tractava d'una obra de Samuel Becket, per la energia i duresa que infonia el personatge. De tota manera, degut a duresa de l'obra, tant pel que es diu com pel com es diu, no era aquesta Muntsa que esmento al principi que em sona a poesia, tanmateix, és perfecte que un actor tingui més d'un registre.