"Play Strindberg", de Friedrich Dürrenmatt

Play Strindberg, de Friedrich Dürrentmatt, traduïda al castellà per Miguel Sáenz. Direcció Georges Lavaudant. Intérprets: Núria Espert (Alice), José Luis Gómez (Edgar), Kurt (Lluís Homar). Teatre Nacional de Catalunya.

Hi ha uns gran magatzem que una de les seves frases publicitàries és que si no quedes satisfet et tornen els diners, doncs en una espectacle teatral que té per ingredient aquest trio actorassos fa impossible plantejar-se que et tornin els diners de l'entrada.

Quan era adoslescent, la primera obra teatral professional que vaig veure va ser Maria Rosa, al Grec, protagonitzada per la Núria Espert. Des d'aleshores he procurat no perdre-li petjada, tan si eren grans coses, com Las Criadas amb la Julieta o com Amics i coneguts amb l'Ovidi o A puerta cerrada amb l'Adolfo.

El Lluís Homar és per excel.lència un home del Lliure i crec que amb això està tot dit. Tot amant del teatre no pot oblidar el servei que el Lliure va fer a Barcelona i un dels seus heralds, i perdoneu, era l'Homar com el Fabià Puigserver.

José Luis Goméz no ha vingut gaire a Barcelona, però quan va venir, va fer-ho quan el Teatre Capsa era un imprescindible i d'aquests imprescindibles no oblidaré mai a José Luis Gómez fent de mico amb Informe para una academia, de Kafka, en la que es dirigia ell mateix.

Play Strindberg és una obra dura i càustica perquè posa d'una manera transparent els odis que es poden donar en un matrimoni, però picant l'ullet a l'espectador que fa riure. De tota manera cal dir que són uns odis molt matisats perquè, potser per això és una obra passada de moda, d'alguna manera el matrimoni guanya la partida.

Des del punt de vista del text crec que Qui té por a Virgínia Woolf és una obra molt més dura i cruel, una obra que per cert, no fa gaire la va interpretar a Barcelona la Núria Espert amb l'Adolfo Marsillach.

De tota manera, això darrer, no és un motiu per no anar al T.N.C., al contrari. Com deiem abans, això no es pot perdre.


Punt i apart

Acabo de sentir per la ràdio que ha mort Ryszard Kapuscinski, el millor periodista del món.
Molts, d'arreu del món, el recordarem.

Josefina Vidal

Josefina Vidal és veïna meva, viu a la meva escala i de fa uns quants anys és vídua. Quan vivia el seu marit, Felip Lorda, vaig estar alguna vegada a casa d'ells. El Felip era una persona d'una grandíssima cultura, en temps de Franco havia estat professor d'hispàniques a Amsterdam.

Al morir Franco el matrimoni va venir i va deixar fills a Holanda. Arran d'una conversa amb el Felip em va deixar un llibre de Raimon Llull que és tot alegat que no s'ha d'imposar a ningú el propi pensament, que s'ha de convèncer amb raonament.

Felip era també traductor de l'holandès al castellà i català. Per a la meva filla em va obsequiar un conte rus contra la guerra.

Les converses amb la Josefina eren més aviat de música.

El cas és que fins fa uns quinze dies no sabia que la Josefina és poeta.

Heus ací doncs que avui, 23 de gener, a dos quarts de vuit del vespre, presenta a la Llibreria Proa Espais, carrer Rosselló 212, Barcelona el seu nou llibre EL MAR INEVITABLE, a la presentació intervendran Antoni Puigverd, crític literari, Susanna Rafart, poeta, i Isidor Cònsol, director d'Edicions Proa.

Val a dir que jo he intentant convéncer a la Josefina que es faci un blog i que l'ajudaria, segur que ella faria un bon blog, però diu que no, que ella als seus papers.

"El pecho", de Philip Roth

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines

És un llibre estrany, que recorda a La Transformació de Kafka i que fins i tot l'esmenta, per això el personatge transformat aquí es diu Kepesh, és a dir, duu la lletra K de Kafka.

El llibre es llegeix bé perquè està molt ben escrit i té alguna punta d'humor, però la veritat és que té un punt de fastigós encara que al final i dona la volta a la història.

Llibre curiós, ben escrit, però que no recomano.

El gran secret

El gran secret, d'Albert Espinosa i Joan Font. Director Joan Font. Intérprets Txe Arana, Maria Casellas, Toni Gonzàlez, Roger Julià i Guillem Motos. Teatre Nacional de Catalunya

No sempre les coses són com un espera i una obra que té el coratge de situar el nostrat Charlie Rivel davant d'Adolf Hitler te el seu atractiu o més aviat o morbo, si més no d'entrada. A més té també a favor que està dirigida pel director de Comediants. L'obra es presenta com una més, dintre de certa excepcinaliltat en la trajectòria artística dels Comediants.

Em sap greu dir que no em va agradar gens perquè malgrat que la posta en escena té el segell dels Comediants i una plàsticitat exquisida, el text, agosarat, antinazi i tot el que volgueu, resulta ensopit.

Podríem dir que és una per anar a veure i no per escoltar, però jo vaig al teatre com a fill del radioteatre i , clar, la paraula és el que m'agrada.

Ah! a la web oficial de Comediants no se'n parla de El gran secret

"Maria Antonieta", de Sofia Coppola

Títol original: Marie Antoinette, dirigida per Sofia Coppola. Any: 2006 País: EUA. Durada: 123 min: Intérpretse: Kirsten Dunst (Maria Antonieta), Jason Schwartzman (Lluis XVI) , Rip Torn, Molly Shannon, Judy Davis (Contessa de Noailles) , Steve Coogan, Asia Argento, Marianne Faithful (Maria Teresa), Aurore Clement, Shirley Henderson Guión: Sofia Coppola Música: Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin, Jean-Philippe Rameau Genere: Drama.

Crec que en aquesta pel.lícula Sofia Coppola demostra que la sensibilitat que va demostrar en Lost in translation es manté perquè a parer meu tracta a Maria Antonieta, la figura històrica amb un gran respecte.

Evident no cal que digui res de la trama perquè tot està a la història una història que comença quan la seva mare, Maria Teresa, l'aconsella com a futura reina de França i que acaba quan ha de deixar el palau, la Revolució Francesa ha començat.

Personalment crec que Maria Antonieta és un personatge interessantíssim perquè és un exemplar perfecte del que és la monarquia -o hem de dir "era"?.

Podem veure aquí que recentment han sortit quatre llibres que parlen de Maria Antonieta i que Sofia Coppola s'ha basat amb el d'Antonia Fraser, una aristòcrata anglesa que fa anys va donar molt a parlar i és la muller de Harold Pinter; tanmateix sempre se l'ha considerat una bona historiadora i molt treballadora, que a la vista de la pel.lícula és força objectiva.

Com podeu veure la historiadora Benedetta Craveri diu que la millor biografia que ha llegit és la de l'austríac Stefan Sweig (Editorial DEBATE, Barcelona 2003) i que és just la que he llegit i és el que em permet dir que la pel.lícula és honesta.

Encara que pels cinèfils aquesta pel.lícula pugui no interessar jo recomano la pel.lícula i l'esmentat llibre de Stefan Sweig en el que fa una anàlisi psicològica molt equànim de Maria Antonieta.

"El conte de Nadal de l'Auggie Wren", de Paul Auster

El conte de Nadal de l'Auggie Wren, de Paul Auster. Editat per Diputació de Barcelona, xarxa de municipis, Barcelona 2006. 58 pàgines.

Com a lector d'un biblioteca de la xarxa de la Diputació de Barcelona una gentil i sempre servicial bibliotecària em regalà per Nadal aquest llibre i com no estic gens acostumat que una entitat de la que directament no treu de mi ni un cèntim em faci un regal n'estic doblement agraït.

Crec que la majoria que em pugui llegir estarà d'acord que hi ha pel.lícules que hen fet història, com per exemple Casablanca o El darrer tango a París. mentre que hi ha altres que no han arribat tant amunt, tanmateix, algunes poques ens han deixat una marca especial al sortir del cine, una d'aquestes pel.lícules és SMOKE, que està basada amb un text de l'escriptor Paul Auster i aquest text és el conte de Nadal d'aquest llibret.

Un conte tendre com ha de ser un conte de Nadal, però diferent a com s'espera que sigui un conte de Nadal.

"Lúcid", de Rafael Spregelburd

Lúcid, de Rafael Spregelburd, que la dirigeix. Versió catalana Pere Puig. Cristina Cervià (Teté), Oriol Guinart (Lluc), Meritxell Llanes (Lucrècia) i Davind Planas (Darío). Sala Becket.

Com fa temps que no anava a la Sala Becket d'entrada he d'agrair que les entrades sigui numerades i els seients més còmodes que abans.

L'argentí autor i director ens serveix una gran peça teatral. No és una obra fàcil d'explicar una obra que se la podria definir de manera massa ràpida com de comèdia onírica però que és molt més que això perquè es tracta d'un drama que ens fa petar de riure, però drama al capdevall perquè què es pot dir quan es tracta que una nena de quinze anys va donar un ronyó per a salvar la vida del seu estimat germà que tenia deu anys, però que havia decidit morir i dur-se la glòria d'haver fet un golàs en un partit de futbol.

Els personatges ens podem semblar bojos, però els diàlegs són realisme pur i és que tot passa en un món com no real i alhora ple de realisme. La Teté dient que la Lucrècia ve a reclamar el ronyó que havia donat i el Lluc que reinventa la seva vida controlant els seus somnis, per prescripció mèdica.

Els actors fan tots un treball esplèndid, però potser hauríem de fer la remarca de la veterana Cristina Cervià perquè li toca el paper més difícil.

Un aspecte que m'ha plagut molt és la traducció del castellà al català, més ben dit, tal com diu el programa la versió catalana perquè s'ha fet com a mi m'agrada per aquells casos, com és el cas d'aquesta obra, que la trama pot passar a qualsevol lloc, consisteix a traduir els noms dels personatges i certes referències de lloc. D'aquesta manera els personatges d'aquesta obra tenen nom i cognom catalans i en un moment donat s'esmenta a Gas Natural. Aquesta obertura de mires en la traducció crec que l'hem d'agrair a l'autor car això no s'ha fet a les seves espatlles per la seva doble qualitat de director. El meu aplaudiment doncs a Rafael Spregelburd i a Pere Puig. Encara recordo l'enrenou que es va fer quan el Lliure va representar una obra de Neruda en versió catalana de Miquel Martí i Pol com si fos pecat traduir del castellà al català.

En el programa de mà, com és normal, hi ha els agraïments a les entitats col.laboradores i he trobat entranyable que entre elles hi hagi el Casal de Catalunya a Buenos Aires, crec que els catalans de Catalunya ho hauríem d'agrair.

I per descomptat, la millor manera d'agrair-ho és anar ara a la Sala Becket perquè l'obra i tots qui l'han feta possible ho mereixen.

"Lemming", de Dominik Moll

He vist LEMMING dirigida per Dominik Moll. País: França. Any: 2005. Durada: 129 min. Gènere: Drama. Intérprets: Laurent Lucas (Alain Getty), Charlotte Gainsbourg (Bénédicte Getty), Charlotte Rampling (Alice Pollock), André Dussollier (Richard Pollock), Jacques Bonnaffé (Nicolas Chevalier), Véronique Affholder (Francine), Michel Cassagne (veterinari), Fabrice Robert (Bruno), Florence Desille (infermera). Guió: Dominik Moll i Gilles Marchand.Producció: Michel Saint-Jean. Música: David Sinclair Whitaker. Fotografia: Jean-Marc Fabre. Montel i Isabelle Pannetier.


Alain Getty (Laurent Lucas), un jove expert en robòtica i la seva dona Bénédicte (Charlotte Gainsbourg) tenen a casa seva a sopar l'amo de l'empresa d'on ell treballa Alain (André Dussollier) i la seva dona Alice (Charlotte Rampling). Mentre la jove parella, com és lògic, té un comportament modèlic la dona de l'empresari aprofita l'oportunitat per a crear una situació en la que regna l'odi i l'autodestrucció.

El personatge central de l'obre és precisament el més pervers, Alice, que fins i tot morta manté la seva influència a la parella jove. Per regla general m'agrada el cine que presenta situacions versemblants mentre que aquesta pel.lícula té aspectes paranaturals, però a parer meu són duts d'una manera magistral que creen una atmosfera que no controlen els personatges com tampoc l'espectador.

Té una escena que comença recordant Rebecca i acaba recordnat Los pàjaros, poca conya. I encara que hi hagi un homenatge a Kubrik, per mi està molt més a prop de Hitchcock i no solament per l'escena esmentada, sinó per com tracta la conducta humana, que és del que anava l'esmentat director anglès.

Pels interessats, recomano llegir aquesta entrevista amb el director de la pel.lícula.

Molt bona pel.lícula.

gego, al MACBA

Avui dissabte he anat al MACBA per a veure l'exposició de Palazuelo, però abans de pujar al primer pis he anat a veure l'exposició d'un nom per mi totalment desconegut: gego.

El cas és que l'obra que he vist de gego m'ha fascinat, m'ha entusiasmat tant que després de veure-la m'he dit de deixar Palazuelo per un altre dia.

Això ha estat per dues raons.

L'exposició de la Palazuelo acaba el 18 de febrer, per tant, tinc temps. I la de gego, acaba demà diumenge 14.

Així doncs que he tornat a mirar la de gego sortir del MACBA amb el bon gust de boca que m'ha deixat gego perquè si mirava després Palazuelo podria ser que un tapés l'altra.

M'hauria agradat poder recomenar l'obra de gego, però essent demà el darrer dia no té sentit, però si recomano seguir-li la pista.

Val a dir que gego és el nom artístic de Gertrud Goldschmidt, nascuda a Hamburg el 1912 i que va emigrar a Veneçuela el 1932.

Així que es tracta doncs d'una artista sudamericana.

Tots tenim en ment aquells noms d'artistes preferits i que, per tant, no cal dir quins són els meus, però sense entrar en les motivacions, confesso que des d'avui gego és un dels noms preferits per mi.

El meme dels pebr...

El pedro m'envia molt amicalment un meme d'aquests que es reenvien per la xarxa on cadascú explica una mica la seva vida i així els bloggers deixem de ser per un moment escriptors frustrats en potència per esdevenir persones de carn i ossos. El meme en qüestió em demana que digui 5 coses que probablement no se saben de mi, bé, cada lector és un món, n'hi que em coneixen molt bé i d'altres no, es farà el que es podrà, preservant la intimitat.

1.- Veig que els blocaires en general tendim a no dir l'edat i com, per altra banda, em ve a la memòria un acudit prou ximple en el que es pregunta què va fer Napoleó que va fer quaranta anys, la resposta és anar pels quaranta-u. Doncs jo dic que des d'ahir em preparo per quan I am sixty four.

2.- Com vaig viure la transició amb passió, vaig militar en un partit, en una associació de veïns i vaig estar ficat en dos àmbits del Congrés de Cultura Catalana, però en temps de Franco no vaig passar de ser soci de l'Orfeó Català i d'una entitat per la llengua catalana, que liderava Joan Triadú. Per descomptat vaig aprendre català per correspondència en una mena de campanya d'alfabetització del centre Francesc Eiximenis.

3.- Ara sóc un jubilat més a la colla i l'activitat fixe és aquest pobret bloc i vaig de dilettante per la vida, però com encara em prenc les coses seriosament en altres blocs faig el que hauria de fer en el meu, que és ficar cullerada opinant sobre política i societat perquè com em va dir un grafòleg necessito defensar els meus punts de vista amb passió. O sigui que ja ho veiu, no tinc remei.

4.- Sense queixar-me no faig res del que m'havia proposat fer quan estigués jubilat. 1) estudiar xinès ho vaig deixar al cap de pocs mesos perquè la gran demanda que hi ha d'aquest idioma actualment s'ha encarit i no es justifica en un idioma poc agraït. 2) treballar com a cooperant en allò que hi entenc (cacau i xocolata) perquè Intermón duu aquesta tasca fora de Catalunya (3) nedar a la Piscina Sant Jordi ho vaig fer al principi, però l'ordinador reclama la meva assistència.

5.- Tinc un fanatisme no declarat, però sí ferm. Així com compro llibres en català, castellà i anglès i discos en català, francès, anglès, xinès, etc., no he comprat mai cap en castellà d'Espanya, els que tinc en castellà són d'Amèrica Llatina. Com és un fanatisme, no cal que se'm demani la raó, és així i ja està

Estan invitats a seguir el meme:

Júlia

Montse

La reusenca

El veí de dalt

El vertígen del trapezista