Claes Oldenburg Coosje Van Bruggen

Ahir diumenge 3 de Juny va ser el darrer dia de l'exposició que hi hagut a la Fundació Miró, una exposició que és la del treball conjunt d'aquests dos artistes, sota el títol ESCULTURA, POTSER.

.

Efectivament és escultura i l'oferta artística ha estat realment atractiva. De fet, la peça més impactant és la que figura en el programa i aquesta peça és la que em decideix a fer aquestra entrada al blog. I que de fet m'ha dut a anar a la Miró un parell de vegades.

.

Com, per altra banda, estic molt lluny de ser un crític d'art em deixo dur pel que diuen els altres si això que diuen expressa el que sento i val a dir que m'ha atret més el que he llegit en italià que no pas el que he trobat per aquí.

.

Per tant, em permeto transcriure el que he trobat al respecte Un fiore caduto a terra. Un papavero, uno di quei misteriosi fiori il cui colore, come dice Baudelaire, "entra nell'occhio imperiosamente", con i petali intatti rosso sangue, che sembra rubato a un quadro di Monet, precipitato sul pavimento. Niente di strano se non fosse enorme, in grande scala, a tal punto che se in quella caduta a terra avesse incontrato una persona, l'avrebbe travolta. Sensuale e ambiguo, perfetto nei suoi dettagli naturali, con quei petali gonfiati dalla tensione dell'aria per la caduta, ma inquietante nelle sue dimensioni oversize. Il più umile dei fiori della terra, selvatico e spontaneo, trasfigurato in una forma gigantesca. E' lo strepitoso "Dropped Flower", il fiore caduto, che Claes Oldenburg, uno dei grandi protagonisti della Pop Art, e Coosje van Bruggen hanno realizzato, in legno, metallo, filo di ferro, tela, nastro adesivo e pittura al lattice, per il Castello di Rivoli che ospita la rassegna.

Per altra banda, encara que m'agrada molt la Fundació Miró, per la peça concreta que m'ocupa, aquesta flor caiguda al terra, trobo que resulta molt més ben ambientada a la gran sala d'aquest palau italià, el de la foto, que no com estava a la Miró perquè resultava com un gran armari en una cambra petita, és a dir, que la flor es menjava el volum de la sala, mentre que com s'aprecia, en el palau italià la flor respira, té espai i es pot dir que realment és una flor al terra i no un monstre com resultava aquí, que més aviat podia fer pensar en aquella flor perillosa d'una obra de teatre.

.

En qualsevol cas aquesta flor-escultura que, evidentment, és la rosella m'ha fet ganes de posar aquí la foto d'una rosella de veritat.

És democràtica l'abstenció?

En un blog amic he dit fa poc que sí que és democràtica perquè no em sembla elegant anar excessivament dur en un altre blog i perquè si crec que no ho és, vull, abans que res, deixar clar que pretenc desqualificar, sinó discutir i ho dic amb humilitat. Com sóc conscient que el meu blog és senzill, en el sentit que no té gaire audiència doncs només em queda afegir que sigui quina sigui l'opinió majoritària sobre el tema, aquí va la meva.

.

Crec que com passa amb moltes lleis de la física el valor d'un fet es veu amb l'exageració, més ben dit, amb l'ampliació. No em puc estar aquí d'assenyalar un exemple que en el seu moment em va xocar. Durant un temps he anat cada primer divendres de maig al Sopar del Cacau que es feia a Londres, en el famós Grosvenor House, on el nombre de comensals era prop de mil. Doncs quan entrava l'exèrcit de cambreres a posar els plats a les taules, unes cambreres ben educades que posaven els plats amb la cura normal, la suma de tots els plats resultava un terrabastall increïble.

.

L'abstencionista creu que el seu vot no afecta al resultat final i, per tant, és prescindible. Error. Si tots acceptem la el desconeixement de la llei no justifica el seu cumpliment. I no votar és incumplir la llei electoral, una llei que en un país democràtic no és d'obligat cumpliment, però sí que és d'0bligat cumpliment per a qui se sent demòcrata perquè qui ni està d'acord amb l'esmentada llei o no se sent degudament representat ha de votar en blanc.

.

Cal tenir en compte que el recompte de vots es fa pel nombre de vots emesos, per tant, a Barcelona es van abstenir 622.370 ciutadans, un 50,42 %, i van votar en blanc 24.754 ciutadans, 4,05 %. Si els dos grups s'haguessin sumat 647124 vots en blanc, un 54,47%.

.

Un percentatge que inexorablement plantejaria tantes incògnites que obligaria els partits a prendre mesures i, faria que el resultat electoral fos nul perquè el partit guanyador era el del vot en blanc, mentre que l'abstensiocista no és ningú en democràcia perquè l'abstencionista es pensa que és un sol plat que va a la taula i no s'adona que tots junts poden fer un veritable terrabastall a la política del país.

.

Nota: La foto posada és perquè m'agrada i no és cap missatge sobre el tema.

Va de política

Algunes coses que escric aquí ja la he posades en el comentari d'un blog amic; tanmateix, com la realitat és tossuda, jo més.



Cada vegada que hi ha un canvi de govern o unes eleccions es parla de política i dels polítics més sovint. Tot i que es pot dir que de política se'n parla sempre, la qual cosa és un bon indicador.



De tota manera una de les coses que més em molesten quan es parla dels polítics és la de referir-se a ells com si fos una altra mena de bestià. Els polítics són, d'entrada, el reflex del que som nosaltres mateixos. Encara que seria molt bonic que els polítics tinguessin una il.luminació especial, com suggereix el Dao, la realitat aquí i a la Xina és que els polítics són uns éssers humans amb les mateixes pors, alegries, ambicions, frustracions, etc. que nosaltres.



No podem exigir als polítics allò que no ens exigim nosaltres mateixos i tampoc no podem dir que la política no ens interessa perquè moltes de les coses que fem són política.



No cal que jo des d'aquí parli de la importància de l'ecologia i de tots els problemes que afecten al planeta que vivim, per tant, considero que és política qualsevol acció que s'hi relacioni tot i que sóc conscient que hi ha accions que ens poden resultar difícils de seguir d'una manera ecològica positiva. Per exemple, no puc dir a segons un treballi que vagi a la feina amb tren enlloc del seu cotxe, però hi ha coses que només demanen voluntat.



Tot això ve a tomb perquè ahir va venir a casa meva l'electricista. que va haver de canviar el florescent i el plàstic que el subjecte. O sigui que quan ha acabat la feina hi havia per llençar el tub, un cartó i un plàstic de més d'un metre de llargada. Li he preguntat que en faria i m'ha dit que llençar-ho al primer contenidor, lògicament sense separar plàstic i cartó i el tub.



Ho trobo indignant i considero que qui actua així no té dret a criticar els polítics perquè ell és el primer que no s'interessa per la cosa pública. I tampoc serveix dir que la gestió del que es llença en aquests contenidors deixe que desitjar. La política és precisament també per fer que aquesta gestió millori i evidentment per a castigar qui no ho faci.



¿Quan es farà una llei per a què les comunitats de veïns es responsabilitzin dels residus que generen? Evidentment, el que exposo no és tot del que es pot dir sobre política i l'home del carrer, però n'és part. I, per altra banda, és un exemple de la responsabilitat de tots davant la cosa pública. Exemples no en falten, es pot parlar de l'IVA o de la declaració del I.R.P.F. i moltes altres coses.

La meva ciutat...i les meves referències

Tots els humans tenim unes referències que ajuden a reforçar la nostra identitat a partir de la qual ens sentim part del ramat, tot i que, per una banda, defensem la nostra individualitat i prenem actituds per a distanciar-nos del ramat al final, salvant excepcions, la pertinença a un lloc ens dona sentit a la vida.

.

Dir que la pertinença a un lloc dona sentit a la vida és certament exagerat, però el mesurador segur que ens diria que Déu n'hi do.
.
Encara recordo quan a la tornada a Barcelona de fer una mili massa llarga, a la Marina, creia que el taxista se m'havia equivocat i em duia a un altre lloc. Vaig cridar-lo i em va dir que ho estava fent bé. Senzillament el que passava era que no reconeixia el meu carrer, el carrer del Clot, els grans magatzems de ferro, ca l'Alberich, no hi eren. El seu negoci del ferro no m'interessava gens, però la transformació d'aquell gran espai va ser la pèrdua d'una referència.

.

Com la meva mare dominava l'agulla tot el que em vestir de nen estava fet per ella, però com no sabia fer pantalons llargs per vestir-me de primera comunió em va dur a can Pantaleoni, a la Portaferrissa, aleshores tenia vuit anys.

Anys després quan vaig haver de fer-me un vestit amb pantalons llargs em va dur a la Modelo de la Rambla, que també és propietat dels Pantaleoni. I em sentia molt home amb aquell primer vestit que ja no estava fet per la meva mare, amb la seva mostra de Príncep de Gal.les, tenia 16 anys.

.

Tot i que he de reconéixer que gràcies a l'ofici de la meva mare jo era dels xavals més ben vestits del barri.

.

Ahir Lluis Permanyer, el Sempronio d'ara, informava que els Pantaleoni pleguen i els dos llocs esmentats tanquen. Com diu Permanyer al final de l'article: Una pena.

.

Alguna vegada encara que tornat a la tenda de la Rambla, però la proximitat amb altres ha fet que hagi deixat d'anar-hi. Desconec els motius que han dut a tancar, suposo que uns diran que és Xina i uns altres el turisme. No ho sé. Sigui el que sigui, em sap greu perquè quan passava davant d'aquestes botigues la memòria feia de les seves.

"El jefe de todo esto"

Títol original: Directoren for det hele. Any: 2000. Durada: 99 min. País: Dinamarca-Suècia-França-Finlàndia-Noruega-Alemanya. Gènere: Comèdia. Direcció: Lars von Trier. Interpretació: Jens Albinus, Peter Gantzier. Trailer

Aquesta pel.lícula es presenta com una comèdia i clar, l'humor no sempre l'encerta amb tothom. Els anglesos diuen amb raó que l'humor no viatge fàcilment i tot i que ho diuen en el sentit de les cultures, diguem nacionals, també ho és a nivel individual.

Malgrat tot, algunes frases les vaig trobar prou enginyoses com per fer-me riure, però val a dir que la pel.lícula és com una mena de faula en la que jo no vaig entrar-hi tot i que li reconec que té un punt de partida original, agosarat i intel.ligent.

El punt de partida és que un home crea una empresa a Dinamarca i s'inventa un propietari. Diu als seus treballador que el propietari sempre està a Amèrica, d'aquesta manera ell esdevé una persona popular entre els seus companys perquè, el dolent de la pel.lícula està a Amèrica, però arriba un dia que ...

"La vida en rosa"

Titol original : La môme. Direcció: Olivier Dahan.Països: França, República Txeca i Regne Unit.Interpretació: Marion Cotillard (Edith Piaf), Sylvie Testud (Momone), Pascal Greggory (Louis Barrier), Emmanuelle Seigner (Titiene), Jean-Paul Rouve (Louis Gassion), Gérard Depardieu (Louis Leplée), Clotilde Courau (Anetta), Jean-Pierre Martins (Marcel Cerdan), Catherine Allegret (Louise), Marc Barbé (Raymond Asso), Caroline Silhol (Marlene Dietrich).Guió: Olivier Dahan i Isabelle Sobelman.Producció: Alain Goldman.Música: Christopher Gunning.Fotografia: Tetsuo Nagata.Munatatge: Richard Marizy.Disseny de producció: Olivier Raoux.Vestuari: Marit Allen.Estrena a Catalunya: 20.04.07Versió doblada al català: No.

Em resulta difícil escriure res sobre aquesta pel.lícula perquè en aquest cas els sentiments són molts més forts. Aquesta gran artista, aquesta veu inconfundible de la cançó francesa es va apagar quan jo tenia dinou anys. Encara que a casa meva no se sabia francès la Piaf i les seves cançons eran cosa de casa i quan va morir va ser una gran pèrdua. Sabia, com tothom, que va ser una dona amb una vida molt dura que havia començat cantant pels bars. Tanmateix, vaig quedar-me amb la ignorància de no saber gaire cosa més, deixant de banda que els discos que vaig comprar.

El resultat de tanta ignorància meva és que la pel.lícula m'ha sorprès i m'ha commogut més de l'esperat i el fet és que després he pogut comprovar aquí que la pel.lícula és fidel a la seva vida i crec que és injusta la crítica que diu que no passa de ser un biopic, clar que és un biopic, però que fa comprensible perquè va tenir un final tràgic més que dramàtic, tràgic.

La pel.lícula no és precisament una obra d'art, però si l'objectiu era explicar la vida d'Edit Piaf aquest queda perfectament assolit perquè fa una bona exposició de la sordidesa, duresa i menysteniment que va envoltar la seva infantesa, la qual cosa fa comprensible el seu final.

Els addictes a Edith Piaf no se la poden perdre.

Un poema

HISTÒRIA

Era un àngel que feia el seu camí
i sojornava uns anys a casa nostra.
Ens partírem el pa; tot era alegre.
Ara torna a ser fora.

Joan Teixidó, del llibre EL PRÍNCEP

"Borrachera de poder"

He vist Borrachera de poder, Títol Original: L´Ivresse du pouvoir. Comèdia.Direcció: Claude Chabrol. Països: França i Alemanya. Intèrprets: Isabelle Huppert (Jeanne Charmant-Killman), François Berléand (Humeau), Patrick Bruel (Sibaud), Robin Renucci (Philippe Charmant), Maryline Canto (Erika), Thomas Chabrol (Félix), Jean-François Balmer (Boldi), Pierre Vernier (Martino), Jacques Boudet (Descarts), Philippe Duclos (Holéo).Guió: Odile Barski i Claude Chabrol. Producció: Patrick Godeau.Música: Matthieu Chabrol.Fotografia: Eduardo Serra.Muntatge: Monique Fardoulis.Disseny de producció: Françoise Benoît-Fresco.Vestuari: Mic Cheminal.

No sabem ben bé si aquesta pel.lícula de l'incombustible Claude Chabrol la va fer pensant amb les recents eleccions franceses o amb les que es faran aquí el dia 27, però evidentment pel.lícules com aquesta són higièniques, encara que un pugui dir que no arreglen res. Ja fa massa temps que sabem que els teòrics no arreglen res; tanmateix, s'agraeix que en mig de tanta merda algú posi un pensament de sensatesa. Això de pensament ho dic com a mesura a la cuina.

La pel.lícula està basada en un escandol financer, Elf, però això no es diu. Els personatges ens apareixen una mica com el rei despullat que es creia que anava mudat i és que als poderoses amb la seva arrogància fan quasi llàstima de veure com es comporten quan se senten atrapats per una jutgessa, la magnífica Isabelle Huppert, que va al gra i a fons.

Una pel.lícula que val molt la pena veure-la.

Això no és CONSTRUMAT

Com saben molt bé els veïns de Barcelona, els que ens visiten de comarques i de mar enllà aquests dies s'està fent a la Fira de CONSTRUMAT, és a dir, la del totxo, que inclou, evidentment, grues i coses semblants.

Barcelona no és per sort ni Berlín ni Xangai, que són dues ciutats inundades de grues, però els que ens visitin es poden confondre perquè des de CONSTRUMAT tenen ara una perspectiva un xic enganyadora, la de la foto feta ahir.

Diana Rigg, Tom Stoppard i "Arcadia" al TNC

Encara que títol d'aquesta entrada sembli ilògic, m'afanyo a assenylar el perquè, és adir, perquè he tingut interès d'anar al TNC a veure una obra de Tom Stoppard.

Una de les poques sèries televisives que he seguit era Los vengadores, la gràcia de la qual és que ell era tot un cavaller i ella era que la feia quasi l'home amb les seves claus de judoka i el seu vesti de pell, com es veu per la foto en blanc i negre. Ella era Diana Rigg. Quan a Londres estant vaig veure que a l'Old Vic Theater s'estrenava una obra protganitzada per Dame Diana Rigg vaig corre per veure-la.

L'obra era Jumpers de Tom Stoppard. Una obra que parla teatralment de filosofia, la discussió de l'obra és entre aquells que creuen en valors absoluts, pels quals cal cercar la religió, i aquells que, com passa amb els filòsofs contemporanis, són relativistes pel que fa a la moral, pragmàtics en política i ateus, o com a mínim agnòstics.

I el fet és que encara que pugui semblar una obra feixuga va resultar tot el contrari, divertida. Confesso que tot i Diana Rigg és una gran actriu en aquesta obra el seu paper no li permetia lluir-se gaire i que va realment triomfar va ser Sir Michale Hordern. I per descomptat Tom Stoppard. Per altra banda, Diana Rigg la podem veure en El velo pintado (2006).

Així doncs, amb aquest precedent londinenc vaig anar al TNC a veure Arcàdia, de Tom Stoppard. Traducció de Màrius Serra. Intèrprets: Mar Ulldemolins, Bruno Oro, Sergi Misas, Santi Ricart, Pepo Blasco, Cristina Plazas, Jordi Puig "Kai", Victòria Pagès, Maria Molins, Jordi Martínez, David Bagés i Dafnis Balduz. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: César Oliva i Ángel Vilda. Il.luminació: Quico Gutiérrez. Música original: Joan Alavedra. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Esther Ortega. Il.lustracions: Martí Torras. Música enregistrada per Lisboa Zentral Cafè i quartet de corda. Músics: Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodon, Xavier Maureta, Pere Bardagí, Manuel M. del Fresno i David Casamitjana. Direcció de Ramon Simó. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, 4 maig 2007.

El que més agraeixo d'aquesta representació és el treball del traductor, del director i dels actors i actrius. Tots plegats aconsegueixen que la llarga durada de l'obra no resulti pesada i ans al contrari arribi a l'espectador d'una manera clara el que l'autor ens diu.

Per una banda podríem dir que és una gran obra de text, però clau és si el text resulta intel.ligible perquè francament els qui vivim allunyat dels algoritmes ens posa en molt distància amb el que es cuina a l'escenari.

Per mi aquesta obra representa un empat. Per una banda perd perquè no s'entén i per l'altra guanya perquè els actors i actrius ho fan estupendament. Si vaig descobrir a la jove Mar Ulldemolins amb el treball que va fer amb Casa i Jardí a Reus, ara queda clar que és una de les grans actrius entre les més joves.