ZAPATERO PRIMERO

L'Església Catòlica en particular i la dreta en general s'estan movent tant com poden, no per a que els socialistes perdin el govern d'Espanya a les properes eleccions, cosa normal, sinó que ho volen aconseguir per tots els mitjans, aplicant aquella filosofia anti-ètica que els fins justifiquen els mitjans.

I els mitjans que estan emprant són totes les formes d'erosionar el govern en tots els terrenys, tant si és la justícia, l'exèrcit o la policia. En el cas que m'ocupa però, d'entrada podria semblar normal que l'Església es queixi de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania; tanmateix aquí cal destacar un parell de coses.

Constitució no és sinònim de democràcia i la menció que es fa de l'Església Catòlica a la Constitució del 1978 és senzillament antidemocràtica, però com està a la Constitució l'hem d'acceptar. El que ja no és gens democràtic és el Concordat amb el Vaticà, que va ser signat just apareguda la Constitució al BOE, però sense passar pel Parlament. Va ser un gol no democràtic de l'UCD, l'Església i el Vaticà.

Em va agradar molt quan vaig sentir per la ràdio els següent de Rodríguez Zapatero: somos generosos y sensibles con las creencias de los ciudadanos, pero también muy claros en los principios que debe aplicar un Estado aconfesional y laico que garantiza la pluralidad y la tolerancia.

Si no vaig errat, Zapatero és el primer president que diu que Espanya és un país aconfessional, cosa que ja és en si prou significativa, ara només li falta que ho apliqui, és a dir, procedeixi a denunciar el Concordat i que l'Església la mantinguin els catòlics.

Ahir deien a la TV, en base un estudi del BBVA, que el 74% dels espanyols es declara catòlic doncs cap problema, que aquest 74% posi la creu a on pertoca a la Declaració de la Renda.

Ahir també, com era el Dia de Galícia, el bisbe de torn va dir que la llei de Déu va al davant de la llei que fan els homes, és a dir, propugna el nacionalcatolicisme, com l'enyoren Déu meu.

I el cas curiós és que tot aquest enrenou és per la famosa assignatura, que l'únic inconvenient que té és que d'alguna manera treu el lloc a la de religió, però si com també reconeix l'actual nº 1 de la cúpula del clergat espanyol que la religió no s'imposa, sinó que es proposa, on és el problema? Si la religió no ha d'imposar-se no hi ha cap raó per a què sigui una assignatura perquè una assignatura és allò que s'aprova o se suspèn i si se suspèn és que l'alumne no ha estat prou imposat en el seu aprenantatge, però es pot suspendre i ser un fervent catòlic. Segur que es pot levitar tot i havent suspès i es pot ser bisbe de Madrid i protegir els capellans pederastes.

Per altra banda, ja sabem que l'Església no té cap interès a comparar Espanya amb altres països perquè ja sap que té les de perdre, però aquest no és el cas de la dreta espanyola perquè el senyor Mariano Rajoy sempre s'està omplint la boca de "los paises normales" doncs aquí li facilito la llista d'uns quants països a on s'ensenya d'una manera transversal el que a Espanya s'ha concretat en una sola assignatura: Austria, Dinamarca, França, Irlanda del Nord, Bulgària, Malta i Xipre, i és matèria integrada a Bèlgica, República Txeca, Alemanya, Irlanda, Luxemburg, Anglaterra, Hongría, Països Baixos, Polònia, Eslovènia, Eslovàquia, Finlandia, Gal.les, Liechtenstein i Islàndia.

Nota afegida a la una del migdia: Recomano la lectura del Editorial d'EL PAIS d'avui No violarás la intimidad

CERO ZAPATERO

La justícia que no és social és injusta, per la qual cosa quan parlem de justícia social no estem parlant d'una branca de la justícia, sinó que parlem de justícia de veritat.

Com tothom sap, fa uns dies, al Parlament de l'Estat espanyol, el President José Luis Rodríguez Zapatero, va sorprendre al personal que es donarien 2.500 € per cada infant nascut a partir d'aquell dia.

La idea no és dolenta, d'entrada sona bé, però és absolutament injusta perquè amb els meus impostos es pagaran els fills que pugui tenir l' Ana Patricia Botín o l'Arantxa Sánchez Vicario, per posar només dos exemples.

No cal dir que l'Administració disposa d'una eina perfecta per fer una entrega justa d'aquests 2.500 €, que és mitjançant la Declaració de Renda, que és una eina perfecta per a establir fins a quin nivell de renda es considera que és d'aplicació l'esmentat import. Per descomptat que, donant aquest import només a les persones que realment ho necessiten de bon segur que la quantitat podria ser superior.

Això no treu que també estigui d'acord amb altres demandes que es fan en el sentit que enlloc de donar diners, millor seria augmentar el nombre de guarderies o escoles bressol. No hi ha cap dubte que enlloc de fer invents a l'espanyola, valdria més aplicar allò que ja està inventat, que és el que fan els escandinaus, serveis. El 14 Desembre 2006 va fer una conferència la Sra. Janne Haaland-Matlary amb el títol: Reconciliació de la vida familiar i laboral. Què cal fer? al Centre d'Estudis Jordi Pujol, per la qual cosa, els socialistes podrien haver assistit i prendre nota.

I si dic que es tracta d'un invent a l'espanyola no és perquè una mesura semblant no s'hagi fet mai enlloc, però el temps passa. El 1909 els liberals anglesos ja eren més justos que els socialistes espanyols del segle XXI perquè el 20 d'abril d'aquell any, fa prop d'un segle, el liberal Lloyd George va fer un pressupost que se li va dir el Pressupost del Poble (People's Budget), que va defensar amb un discurs de tres hores. En aquests pressupost de tres milions de lliures hi havia una partida pels més pobres que tinguessin fills, de 10 lliures per cada fill de menys de setze anys si els pares guanyaven menys de 500 lliures a l'any.

Si l'actual govern socialista no és capaç d'aprendre això dels liberals anglesos, no sé si podem tenir esperances de què un dia copiarem, encara que siguin saltant algun article, el que fan els vikings.

Nota al marge. Tot i que l'anterior president va fer famós allò de cero patatero, a l'actual li podem dir cero zapatero, ha de ser en castellà, clar. Si algú es pregunta d'on he tret el dibuix d'on diu 2.500 € por niño que cliqui aquí.

El Papa de Roma

Aquesta foto és d'EL PAIS d'ahir, que és el diari que compro els dissabtes. Al peu de la foto diu: Benedicto XVI, ayer, en Lorenzago di Cadore, al norte de Italia.

Es diu que una imatge val més que mil paraules, el problema és que no tots hem de triar les mateixes paraules. Suposo que alguns veuran el Papa concentrat amb la seva fe envers la Mare de Déu, que com sabem és immaculada des del segle XIX.

Personalment aquesta imatge de l'actual Papa em fa un efecte de la més pura i simple idolatria. Veure una persona culte i venerable davant uns objectes de fusta que representen un templet amb una figura humana em fa l'efecte d'un home que és el cap d'una secta potser propera a new age perquè l'entorn dels arbres ajuda a aquesta mena d'emoció.

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, China

LEONCE + LENA

de Georg Büchner. Pep Pla, director. Carme Serrallonga (revisada per Feliu Formosa), traducció. Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sánchez intèrprets. Eugenio Szwarcer, escenografia. Bàrbara Granados, disseny de so i composició musical Antonio Belart, Sala Muntaner.

Una de les coses que més crida l'atenció és que tots els personats estiguin interpretats per dones, la qual cosa al principi em xoca, però a la vista del treball no solament no hi ha res a dir, sinó que s'plaudeix en gust.

Es tracta d'una obra que sembla més aviat una ximpleria, però que a poc a poc ens va posant sobre la tela de judici el comportaments de la naturalesa humana, com són aspectes al voltant de la comunicació i dels idealismes.

PENSA / PIENSA / THINK

L'altre dia vaig ser al Centre d'Art Santa Mònica i vaig fer aquest parell de fotos, que no penso comentar perquè penso que pensis tu pel teu compte. I si vols fer-te més cabal visita la web i si no en tens prou el millor que pots fer és anar-hi.

Com no té res a veure amb el pensar a la primera foto diu L'art és per a tothom, però només l'élite ho sap. A la segona foto diu Documenta X ha tingut productors de cine, Documenta XI ha tingut poetes, Documenta XII cuiners.

Dali (大理 ; Dàlĭ), Yunnan, China

Allò que no diu la CNN

No tinc cap dubte que en molts aspectes EUA és el país de les llibertats entre les que destaca el que sigui possible duu una vida alternativa al marge del sistema, com en el seu moment varen ser els hippies o la centenària secta dels amish. I per descomptat el dret que té cada ciutadà a duu armes perquè no pot estar en inferioritat de condicions que un membre dels cosos armats, com la policia o l'exèrcit. Tanmateix, no tot acaba aquí.

Temps era temps que les revistes NEWSWEEK i TIME eren discretament al servei del govern, és a dir, que en determinats casos de la Casa Blanca sortia un comunicat que aquestes revistes havien de publicar de forma exquisida per a què no es notés la mà negra.

De tota manera hem de reconéixer que com EUA no és una dictadura estil Hitler/Stalin hi ha persones amb sensibilitat que poden actuar, com per exemple, el Centre de Drets Constitucionals, que en termes relatius la gran majoria de la ciutadania ignora, però allà hi és, i tant de bo cada país tingués un equivalent.

Si un es pregunta com és possible que l'any 2003 el 75% dels nordamericans creia correcta la guerra d'Iraq perquè estava convençuts d'allò de les armes de destrucció massiva, la resposta és senzilla, la propaganda del sistema. El que passa és que la veritat és tossuda i tots sabem com han evolucionat les coses des que va començar la invasió. Se'ns va dir que era per fer un món més lliure i ha esdevingut just a l'inrevés, l'amenaça islamista és més temible que mai. I l'esmentat 75% s'ha anat reduint a poc a poc i ara podem veure que s'ha quedat en un 36%. No fa això reflexionar sobre la democràcia avui?

En el suplement CULTURA de La Vanguardia, d'abans d'ahir, hi ha un interessantíssim article signat per Xavier Montanyà sota el títol Los blogs, arma de resistencia. En aquest article fa una observació molt interessant, a la primera guerra del Golf la principal font d'informació que vam tenir nosaltres els civilitzats, lliures i demòcrates va ser la CNN, és a dir, interessada. Ara la cosa ha canviat. La blogosfera ha canviat el món i si alguns portem un blog és perquè no ens agrada fer els mots creuats, com entreteniment, hi ha persones que escriuen en un blog com un crit de guerra o d'auxili.

No és un crit personal normalment, ho fan perquè les condicions socials i polítiques del lloc on viuen són d'alt risc. Aquest és el cas que assenyla Xavier Montanyà.

I seguint la petjada de Xavier Montanyà he visitat el blog d'una dona iraquí de 24 anys, es tracta de Baghdad Burning. El que hi trobem és esfereïdor i emotiu, és un crit de dolor i ràbia, ella ens diu Recordo Bagdad abans de la guerra -un podia viure a qualsevol lloc. Nosaltres no sabíem què eren els nostres veïns, ni ens importava. Ningú preguntava per la religió o per la secta. Ningú es preguntava el que era considerat sense cap importància: ets tu suní o xiita? (I remember Baghdad before the war- one could live anywhere. We didn't know what our neighbors were- we didn't care. No one asked about religion or sect. No one bothered with what was considered a trivial topic: are you Sunni or Shia?)

Ara la seva preocupació és marxar del seu país amb la seva família, ho parlen cada dia i no saben com fer-ho. Anar a l'aeroport és arriscat. I per descomptat també es fa aquelles preguntes trivials que es faria qualsevol, com quins llibres m'emportaria i quins discos m'acompanyarien per a poder escoltar la música del meu país, la música que sentia mentre em bressolaven.

De què va servir la invasió d'Iraq? Ja ens ho van dir, fer un món més just. I el resultat és un món pitjor. Com ens diu aquesta blogaire el seu país és una presió. I el món és més insegur que mai, els EUA ens fan canviar els passaports si hi volem entrar i a més hi ha uns controls estrictes en la importació d'aliments, medecines i cosmètics).

I si abans lloava els EUA com el país de les llibertats, ara aquestes estan limitades. José Maria Aznar, que arran de la guerra va referir-se a l'antiamericanisme infantil, arran del GAL va dir que en la lluita contra el terrorisme no hi poden haver atajos. Doncs resulta que el fiscal general de l'estat Attorney General of the United States John Ashcroft es va treure de la màniga la USA PATRIOT ACT, que no és altra cosa que fer possible la presó de Guantánamo i la limitació de moltes de les llibertats que fins fa poc ha gaudit el poble americà.

Al final Ashcroft va deixar el càrrec, però és interessant veure de quina manera més assèptica ho deia la CNN : ... La llei Patriòtica, que els qui estan a favor diuen que ajuda al govern a lluitar contra el terrorisme i els crítics que infringeix les llibertats civils. (...Patriot Act, which backers say helps the government in its fight against terrorism and critics say infringes on civil liberties.

NOTA: Per si de cas, i sense ànim d'ofendre els que ja ho saben, el títol d'aquesta entrada és una còpia parcial d'una obra del periodista Gaziel que es diu Allò que no diu La Vanguardia. I per altra banda la foto OPERATION DESERT STORM vol dir OPERACIÓ TURMENTA DEL DESERT, que és la de la primera guerra del Golf.

"No será la tierra"

del mexicà Jorge Volpi. Editat per Alfaguara, Madrid 2006, 516 pàgines.

Començo dient que he gaudit moltíssim aquest llibre, però avís a navegants, tot i que idealment les normes per a la seva lectura es pot dir que valen per tots els llibres, en aquest molt més. Cal llegir-lo amb molta atenció, paciència i el més seguit possible.

M'explico.

La novel.la té vàries vessants i una d'elles és la científica, exactament biològica perquè un dels seus eixos són les recerques per a guarir el càncerm i fer la seqüència informàtica del Programa Genoma Humà. També hi ha el tema de com el Fons Monetari Internacional tracta els països del Tercer Món com Zaire, Mèxic i, de fet, Rússia i com aquests l'hi fan la pirula.

Hi tenim també la caiguda del mur de Berlín i la caiguda de l'U.R.S.S., que vol dir l'aparició a l'escena mundial de dos països nous: Alemanya (una) i Rússia (màfia capitalista). També tenim retalls de Greenpeace i el seu Rainbow Warrior i les protestes antiglobalització de Seattle. Sense faltar l'actuació d'un tauró de Wall Street i una voluntària a Palestina. I l'accident de Txernòbil.

Resumint hi ha un repàs d'allò més important del darrer segle, tot enllaçant tres històries de dones de països i edats diferents que acaben convergint en una mateixa història. Són dones valentes, decidides, cadascuna des del seu angle ideològic: comunista, ecologista, mondialista, cadascuna amb el seu desenvolupament vital. Totes tres però amb una relació amb la parella conflictiva.Volpi és molt critic amb la globalització, amb el progrés que ens duu a la malmesa del medi ambient i a les cada cop més depauparades societats degut a l’afany del capital que es concreta en una élite superadinerada i amb molt de poder i unes masses sense veu ni vot donat que la democràcia queda anul.lada pels superpoders.

No hi manca la poesia i l'onirisme d'algun personatge.

Podría dir-se que és la novel.la de la globalització per excel.lència -potser hi ha una altra- i duta també com en el cine va inaugurar-se amb la pel.lícula Vidas cruzadas (Short cuts), 1993, de Robert Altman.

"Qubo Gas" a la Fundació Miró

Possiblement la Fundació Miro, la de Barcelona és clar, és un dels llocs que hi vaig més sovint i dels que em sento quasi com a casa. M'agrada molt com està dissenyada i la cafeteria actual no té res a veure amb aquell petit taulell que havien tingut al costat de l'escala que duu a la sala d'actes. Ara és una terrassa ample que em permet fer el cafè tranquil.lament abans d'entrar a veure l'exposició temporal.

Tot això que s'afegeix a l'interès de l'obra exposada.

Qubo Gas és el nom d'un equip format per tres artistes que treballen a França. L'obra l'exposen a l'Espai 13.

En la seva obra utilitzen diferents mitjans, tant els tradicionals dibuixos amb retoladors com les aquarel.les, però també treballen amb la informàtica.

Com les fotos que hi poso no són gaire bones, recomano un cop d'ull en aquest Parc d'Aquarel.les fet per al programa Net Art de la Tate Modern, de Londres.

Els collages fets amb aquarel.les són d'una especial delicadesa i que recorden la pintura japonesa i els treballs fets amb ordinador deixen clar que és un mitjà que pot amb totes les disciplines, que ens fa petit els qui tenim la sort de veure només com comença la informàtica.

En qualsevol cas qui vagi a la Miró a veure l'obra de Sean Scully, que no passi de llarg de l'Espai 13, que també val la pena i acaba abans.