A tota la blogosfera

Bon Nadal

Bon Nadau

Buon Natale

Joyeux Noël

Feliz Navidad

Merry Christmas

Sheng Dan Kuai Le

Nollaig Shona Dhuit

LA PLAÇA DEL DIAMANT

A la dècada dels seixanta vaig llegir aquesta novel.la de Mercè Rodoreda, que és la cosa més bella que s'ha fet en llengua catalana.

Francesc Betriu va fer el 1982 una pel.lícula basada amb aquesta novel.la, la vaig anar a veure i no em va entusiasmar. Fa tres anys es va portar a l'escenari, sota la direcció de Joan Ollé, una pecular versió en la que Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla monologaven les tres edats de la Natàlia-Colometa; no era un espectacle ambiciós, però un plantejament interessant i saludable.

Així doncs que no podria faltar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació d'aquesta Plaça del Diamant que es presenta com adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. L'obra està dirigida per Toni Casares i hi destaca la gegantina escenografia de Jordi Roig.

Com l'obra és molt fidel al text hi ha una bona colla d'actors, per tant, encara que sigui injust destaco només la Sílvia Bel que protagonitza a la Natàlia, la veterana Imma Colomer que dona vida a la mare del Quimet i a Anna Sahun que és la Julieta.

L'obra consta de tres actes, el primer d'hora i mitja i els altres dos de cinquanta minuts. Massa llarga, especialment la primera part que és avorrida i sembla més aviat un acurat retrat costumista del barri de Gràcia dels anys trenta.

La segona i tercera part aconsegueixen transmetre emoció. Suposo que he d'agrair les emocions a Mercè Rodoreda, a Benet i Jornet, a Toni Casares i als actors; tanmateix, em pregunto si això és teatre. Per mi no és teatre, sinó l'adaptació teatral -el programa no enganya- d'una gran novel.la, però crec que la Sala Gran del T.N.C. hauria de ser la gran sala del teatre de Catalunya i avui no ho ha estat per mi perquè l'adapatador ha fet el millor que ha pogut per l'Any Rodoreda que s'acosta.

Com se sap la novel.la La Plaça del Diamant és un monòleg interior, per la qual cosa fa més que difícil la seva teatralització, això comportamolta veu en off i massa vegades que la Natàlia ha de fer un crit de ràbia, dolor, etc. No s'ha assolit fer una veritable obra de teatre.

Així doncs de les tres representacions, una de cine i dues de teatre, em quedo amb la més modesta, però més digne, la de Joan Ollé.

Com s'endevina al principi sóc un enamorat d'aquest text. Fa un any per un exercici d'interpretació vaig triar les primeres línies d'aquesta obra. En aquest video no hi ha cas de veure cap aportació artística o tècnica, al contrari, senzillament vaig triar-lo perquè Mercè Rodoreda hi demostra com es pot fer bellesa amb paraules senzilles, sense la més mínima pretensió retòrica o transcendència.

P.S. Tot i que tinc el blog amb calmes no hi ha regla sense excepció i La Plaça del Diamant és una excepció

Festa de la Llum, Lió - 8 Desembre

A la memòria de Maurice Béjart

Ahir va morir el que possiblement passarà a la història com el coreògraf més important de la segona meitat del segle XX, Maurice Béjart

Cada vegada em costa més identificar-me amb el meu col.lectiu, tant si és Barcelona com Europa. L'única cosa que em salva són les persones concretes que tinc a prop i altres persones també concretes que no em coneixen, però que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.

Maurice Béjart m'ha donat felicitat i bellesa a cabaços.

La malaltia d'Alzheimer

El meu germà Alfredo va morir el 1988 d'Alzheimer, tenia 67 anys. Es va jubilar quan tenia 62 anys perquè es va adonar que les coses del cap no anaven com havien d'anar; com va ser per mi un pare em va donar el seu cotxe perquè ell no es veia en cor de dur-lo i jo no en tenia.

Com una cosa que jo mateix no sé definir, perquè si l'Alfredo era mort ja no hi havia res a fer, em vaig apuntar per col.laborar a l' Associació de Familiars de malalts d'Alzheimer. Al cap de poc de ser-hi, en reunió de junta em van fer secretari; aleshores la presidenta era la senyora Iolanda Sintes, una bellíssima persona, entregada a la causa amb cor i ànima; tenia una gran sensibilitat per tot el que significa tenir un malalt d'Alzheimer a casa perquè n'era vídua d'un.

Com un es pot imaginar la meva tasca principal era fer les actes de les reunions i les cartes que em demanava la senyora Iolanda, ella no em dictava les cartes, sinó que em donava quatre idees i amb els coneixements que havia agafat les escrivia, la setmana següent ella les signava.

Les cartes les feia amb el programa WordPerfect de l'IBM que tenia a casa. També a casa es van refer els estatuts de l'Associació, encara que aquesta vegada els vaig escriure amb companyia d'un altre membre de la junta, de qui em sap greu no recordar el nom.

I perquè dic tot això? En una ocasió la senyora Iolanda em va dir que l'aprovació dels estatuts va trigar molt a ser aprovada, semblava que l'expedient s'havia adormit al calaix del ministre, però quan va el 1987 va ser notícia la mort de la gran actriu i ballarina Rita Hayworth sembla que l'expedient va sortir del calaix. Rita Hayworth tenia l'Alzheimer.

I cal afegir que qui representa a nivell mundial la lluita contra l'Alzheimer és precisament l'única filla d'aquesta artista: la Princesa Yasmin Aga Khan.

Amb això només pretenc posar en evidència que agradi o no, les persones que esdevenen mediàtiques, en vida o després, poden ser més efectives de cara a certes activitats filantròpiques.

No em puc pas alegrar que l'ex-President de la Generalitat de Catalunya sigui un malalt d'Alzheimer, ans tot el contrari. No cal que entrar en detalls del que això significa tant per ell com per la seva família; tanmateix, em sembla una magnífica decisió que com ha dit de manera heroica i magistral: Vam fer els Jocs [Olímpics], vam fer aprovar i ratificar l'Estatut, i ara anirem a per l'Alzheimer.

Endavant Pasqual! Vencerem!

VOLEM JUSTÍCIA

Crec que no val la pena que jo em posi a qualificar el fet que es veu en aquest video o que digui què en penso del noi que porta el mòbil a la mà.

El problema greu és que la Fiscal Cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la llei a la mà, no troba raons per posar a la presió el paio del mòbil.

Jo no sé res de lleis, ni ganes; l'única cosa que vull, com la gran majoria de la gent, és que es faci justícia. I cada minut que el noi del mòbil a la mà passa al carrer és una injustícia. És una injustícia envers la xiqueta d'Equador, però és una injustícia a tots els ciutadans de Catalunya perquè aquest individu és mereix la privació de llibertat.

COM POT SER QUE T'ESTIMI TANT

de Javier Daulte. Director Javier Daulte. Traducció Víctor Muñoz i Calafell. Intérprets: Mamen Duc, Miriam Iscla, Marta Pérez, Carme Pla i Agata Roca. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers.

Tot admetent que m'agrada el teatre de text, el text d'aquest obra és excessiu, tant excessiu que fa difícil la comprensió.

Quan allò que passa a l'escenari és dit de pressa, quan l'obra té una mescla d'humor, que la té, que té terror, que hi ha canvis d'identitat que no sempre es copsen a la primera de canvi de la suplantació.

I no hi manquen els trets fets en nocturnitat amb policia a la porta que no s'adona de res, doncs quan es donen tantes coses inversemblants doncs un servidor no ha encertat amb l'espectacle.

Clar que podem dir que l'espectacle està ben dirigit i les noies de T de Teatre ho fa molt bé, per cert és la primera vegada que l'espectacle no és seu, sinó que fan un treball doblement amb equip.

L'ENCÍS DE LA DONA

Fa uns quants anys un soci del Cercle de Liceu, per raons professionals, ens va invitar a tres col.legues a sopar al mateix Cercle. Com era una nit que no hi havia òpera els únics a sopar érem nosaltres quatre. El que em va quedar d'aquella visita va ser que abans de seure vam visitar la Rotonda de Cercle, que és una meravella, dissenyada pel propi Ramon Casas i farcida amb les seves pintures.

Des del 20 de setembre fins avui hi ha l'exposició L'encís de la dona, Ramon Casas al Liceu i Montserrat.

Aquesta exposició no es fa al Cercle, sinó al Saló de Miralls del Teatre, que a més dels quadres del Cercle hi ha els de Montserrat. No hi ha cap dubte que l'exposició és interessant, però vint-i-cinc obres de Ramon Casas al Saló dels Miralls sembla que hagin entrat en calçador, el resultat és una visita incòmode, no gens plaent, perquè no solament les pintures estan massa juntes, sinó que el públic estem massa apretats gràcies a l'èxit de l'exposició i per acabar-ho d'arreglar, com hi tres grups seguint l'exposició estàs mirant una pintura i sentint el guia d'un altre grup.

Com se sap Ramon Casas era fill de casa bona, burgesa, que va saber viure coherent amb la vocació que va triar, la pintura.

I el llest de Ramon Casas va pintar dones que es caracteritzen pels aires parisencs, a més de ser guapes, modernes, pícares i sobretot misterioses, ha explicat el director del Museu de Montserrat, pare Josep de Calasanç Laplana.

A París va pintar a Madeleine de Boisguillaume, (cartell i primera pintura), la qual va ser model també de Toulouse-Lautrec i de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, era indubtablement una dona guapa, que veiem aquí amb la famosa absenta, una de les pintures que ha vingut de Montserrat.

L'altra dona de Casas va ser Júlia Peraire, de Vic (segona pintura) que per casar-s'hi va haver d'esperar que es morís la seva mare i és que Júlia, La Sargantaine. La mare de Casas no aprovada el matrimoni.

Una exposició molt bona de la que no se surt satisfet.

KINSALE, República d'Irlanda

THE DUBLINERS canten Planxty Irwin

SLEUTH

Quan vaig arribar a Anglaterra per passar-hi uns dos anys no residia a Londres, sinó a Eastbourne, un lloc d'estiueig del sudest, prop de la capital de l'estiueig, Brighton. Quan tenia festa anava a Londres i mirava més que no feia.

No entenia el títol ni em sonava l'artista, tanmateix em vaig adonar que durant molt de temps va estar en cartell SLEUTH interpretat per Marius Goring, sempre en el mateix teatre del West End.

Per altra banda, em vaig aficionar a un actor, Michael Caine. Li vaig veure vàries pel.lícules, una d'espases, una altra que provocava l'orgasme a la seva parella parlant-li per telèfon, una fent un robatori d'or a Itàlia, una de magnífica amb una magnífica Elizabeth Taylor, etc. I al final em vaig assabentar què era allò de Sleuth.

Es tracta d'una obra de teatre que pel cine anava adaptada per Tony Award i l'original és de Anthony Shaffer. Dirigida per Joseph L. Mankiewicz, amb el shakesperià actor Sir Laurence Olivier and Sir Michael Caine. Sleuth és junt amb Citizen Kane l'única obra que m'he pres la molètia de comprar amb DVD, només ho dic per deixar constància que em va agradar molt.

No dic res nou amb allò que les pel.lícules antigues que es tornen a fer, remakes, no tenen bona premsa, un bon exemple és Sabrina.

L'interés especial d'aquesta nova versió és que Michael Caine ocupa el lloc que abans va ocupar Laurence Olivier. Crec que això sol ja és motiu d'interés, però aquí no acaba l'interés d'aquesta nova versió de SLEUTH.

El guió és de Harold Pinter, poca conya, la direccíó del shakesperià Kenneth Branagh i el que fa el paper del jove és Jude Law

Recomano anar a veure aquest remake, però recomano amb la mateixa força passar primer pel video club, veure la que va dirigir Joseph L. Manklevicz el 1972, en la que bona part de les escenes tenen lloc en un laberint -com el d'Horta, i després la d'ara a la gran pantalla, a on les escenes són dins de la casa, una casa totalment tecnificada, a on la sensació de laberint és encara més potent, una potència que la càmera s'encarrega de fer més juganera, però amb el sentit histèric de la paraula.

Es tracta doncs de dues pel.lícules que són un tour de force pels dos actors, diguem que són dues pel.lícules que estan justificades per veure un gran treball d'actors.

Ah! Sí, em refereixo a La Huella (1972) i a La Huella (2007)