Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
de Harold Pinter. Direcció Lluís Pasqual Intèrprets: Jordi Bosch Marc / Roger Coma Javier / Eduard Farelo Albert / Míriam Iscla Marta / Marta Marco Júlia / Àngels Moll Sònia / Boris Ruiz cambrer / Pep Sais Ricard / Clara Segura Suki
Una bona part d'espanyols no sap encara assumir el significat de paraules com democràcia, feixisme, monarquia, república, socialisme, capitalisme, etc.
Aquí i avui voldria comentar una mica el concepte de monarquia.
Tothom sap que es tracta d'una figura que ve de molt lluny en el temps i que ha passat per diferents etapes, però hi ha una etapa que va quedar marcada a Europa d'una manera molt significativa. Amb l'emperador romà Constantí es va començar a relacionar el rei com el representant de Déu a la terra, que va ser l'orígen del que s'entén per monarquia absoluta, de manera que el rei no era elegit, sinó ungit.
Amb la democratització van aparéixer molt lentament les monarquies constitucionals en les que qui mana ja no és el rei, sinó els representants del poble. Això vol dir que a la pràctica el funcionament és republicà, però que en lloc d'un president es manté el monarca com a representant de l'Estat.
Precisament perquè el rei representa l'Estat se li deu un respecte, però aquest respecte no ens ha de dur a convertir el rei amb una mena d'home sobre home o d'home sagrat. El shakesperià Ricard II tira el mirall al terra quan s'adona que és un home com els altres; estic segur que l'actual rei d'Espanya sap molt bé que també és un home com els altres, però el que costa d'entendre que els periodistes i la seu a Catalunya del Partit Popular facin escarafalls perquè els de Catalunya Ràdio l'hi hagin fet un broma.
El cas curiós és que es parli dels filtres que hi ha al palau abans una trucada no arriba a l'orella del rei. Què vol dir això dels filtres? ¿Vol dir això que ara posaran un altre filtre? ¿Paguem impostos per mantenir aquesta mena de filtres? Crec que això és perdre els papers si és cert que hi ha més d'una persona per a filtrar una trucada dirigida al rei.
Concretament la notícia de La Vanguardia acaba així: "El representante popular ha lamentado como catalán "la mala imagen que pueden dar desde un medio público" y ha querido remarcar el "afecto que la mayoría de los catalanes tenemos por la figura del Rey Juan Carlos y la institución que representa".
Crec que la majoria dels catalans que hem viscut la transició política sentim un sincer respecte pel rei i precisament per això la broma de Catalunya Ràdio no dóna cap "mala imagen" a la monarquia, el que passa és que Catalunya Ràdio està majoritàriament controlada per partits catalans i deixa en minoria el partit que va portar l'Estatut al Tribunal Constitucional.
de Tracy Letts Teatre Nacional de Catalunya Intérprets: Jordi Banacolocha Abel Folk Montse German Maife Gil Anna Lizaran Almudena Lomba Òscar Molina Clara de Ramon Rosa Renom Albert Triola Manuel Veiga Carles Velat Emma Vilarasau
Intérprets: Lola Cordón / José Luis Gómez / Ramón Pons / Susi Sánchez
Aquesta representació és una producció del Teatro de la Abadía, de Madrid, la qual cosa ja és d'entrada una garantia.
Val a dir que ningú no discuteix la validesa d'un text de Samuel Beckett, però la veritat és que una obra molt dura per a l'espectador i si l'espectador té agorafòbia el millor que pot fer és no anar-hi i si ja té l'entrada que es quedi al bar del teatre que des de la darrera remodelació està força bé.
M'ha agradat força l'obra, especialment si tenim en compte quan va ser escrita, vull dir que s'havia de ser molt valent per posar a l'escenari un text com aquest. De tota manera m'anticipo a la possible lectora anònima d'aquesta entrada per a dir que l'acció de la noia d'abaixar els pantalons del noi que desitja no solament és innecessària, sinó que no respon al personatge. Maria Rodríguez Soto fa el paper d'una noia que encara no sap res de les coses del sexe, apart de somniar i plorar al llit, però encara no ha tingut mai un home als braços i tot de cop li'n treu els pantalons, com una experta; tot el contrari de la Maggie de la famosa i recent obra de Tennessee Williams que fan al Teatre LLiure que ja és una dona amb anys casada.
De tota manera aquest desajust no treu que es tracta d'una gran peça literària del nostre Adrià Gual
Una adaptació de Carles Guillén i Joan Ollé sobre l'obra de Joan Maragall
Pels que som admiradors de la figura i de l'obra de Joan Maragall una proposta en forma teatral com aquesta és d'agrair; tanmateix, com el teatre no és un espectacle de masses, les masses seguiran ignorant qui va ser Joan Maragall, cosa que és una veritable pena. Avui dia, que veiem les batalles ideològiques entre els mitjans de comunicació social, tenint en compte que Maragall era periodista podem adonar-nos que aquestes baralles han existit sempre, però Maragall va ser un home eminentment ètic, objectiu i profundament cristià, una cristianisme més proper a l'ètica i el perdó que no el càstig; per tant, és dir que avui faria falta un periodisme maragallià.