CRIMINALS! CRIMINALS! CRIMINALS!

"Malvisc en un país
que no és lliure,
cansadíssim, cruel,
corromput, molt covard"
(La frase del dia de l'Any Espriu va separada de l'entrada del blog per una línia, però aquesta vegada, per raons òbvies no procedeix la separació. La corrupció no té fronteres i Catalunya no és cap oasi.

Com se sap, a la República Popular de Xina no hi ha democràcia i, en conseqüència, hi ha una corrupció que pot sermblar que el que passa aquí no té importància, alhora, allà és normal que molts dels corruptes, si són detinguts, siguin castigats amb la pena de mort. La injustícia no és la pena de mort, sinó que els que estan més ben situats en el poder se'n i no ho paguin de cap manera; a no ser que el cas sigui escandalós. En el cas de Xina la pena de mort és coherent perquè si, per exemple, des de la capital s'envien uns diners a un poble que està a mils de quilòmetres i aquests diners són les pensions o indemnitzacions per uns quants pagesos, però resulta que un funcinari es queda amb els diners, podem entendre que el resultat serà que unes quantes famílies passaran gana. Així de simple. És un cas clar de causa i efecte.

 

A Occident la situació no és tan dràstica ni dramàtica, però recordo que abans, no sé si encara ho fa, la revista anglesa PRIVATE EYE quan, per exemple, el dirigent de la patronal o el director d'una gran multinacional havia denegat l'augment de sou d'unes poques lliures esterlines a la setmana, la revista informava dels mils de lliures que aquest senyor guanyava a l'any. Una manera clara de dir que la signatura d'una persona té grans conseqüències en moltes famílies.

 

Les operacions amb diner negre, els paradisos fiscals, els guanys exagerats de la banca, certes amnisties fiscals, certs avantatges fiscals que tenen les grans fortunes i les grans empreses, frau fiscal, corrupció a l'administració pública, és a dir, totes aquelles accions econòmiques que no tenen altra finalitat que ampliar les diferències econòmiques entre la població, és a dir, la distància entre rics i pobres. Tot fet amb una signatura, legal o no. Mentre es donen aquests fets hi ha unes altres persones que no poden pagar la hipoteca, una infància que no s'alimenta com cal de cara el rendiment escolar i un llarg etcètera. No sé si es pot criminalitzar a nivell individual com ha fet la valenta Ada Collau a les "Cortes Españolas", però no hi ha cap dubte que hi ha criminals perquè amb els seus actes col.lectius o individuals posen en risc un gran col.lectiu humà i un no és criminal només en funció del seu homicidi directe, sinó per la seva conducta social o professional, com quan un es posa a l'autopista i condueix en sentit contrari. Crec que això úlim és el que ha volgut dir l'Ada Collau perquè no pot ser que les persones més ben pagades facin anar a la gent per la drecera equivocada, la que ens porta al precipici.

 

 

BLACKBIRD

"Pledejo d'innocent i sóc culpable. Però de què i davant de quin jutge?"
(La frase del dia de l'Any Espriu)
_________________________________________________________




de David Harrower

Intérprets: Jordi Bosch
                  Bea Segura
Director: Lluís Pasqual
Traducció de l'anglès: Júlia Ibarz
Teatre LLiure de Gràcia

El tema de BLACKBIRD no és nou, l'espectador de seguida s'adona que està davant una nova versió de LOLITA, però l'obra de David Harrower està inspirada ens fets reals. Les relacions sexuals entre una nena de dotze anys i un adult no són noves, però l'autor escocés ho fa des d'una altra perspectiva. Una nena que vol ser adulta abans d'hora i es troba que el seu amant adult se li esmuny dels seus braços quan ella més el necessita. Aleshores es quan comencen les peripècies de debò perquè és rebutjada per la família, pels amics, pel barri, pel món. Tenim doncs que aquesta merla ("blackbird", que és el títol d'una cançó de The Beatles) beatliana volia volar sense adonar-se que tenia les ales trencades i ho va pagar car, més car que ell. Malgrat que ell va passar-se uns quants anys a la presó està més alliberat que ella tot i que han passat quinze anys dels fets. Ell no és un pederasta, sinó un home enamorat, de la mateixa manera que ella no va ser víctima d'un violador, els dos eren còmplices i van viure intensament aquest impossible gran amor.

Ella va a la recerca de l'amor perdut perquè ha conegut molts homes, però no n'ha estimat a cap altre. Ell tampoc és el que sembla i, precisament per això juga amb avantatge: ho té tot resolt.

Bea Segura és per mi nova, però ja no és nova perquè fa un bon paper. ¿Què puc dir del veterà Jordi Bosch de qui no oblidaré mai el seu barret de cascavells?

EL DICCIONARIO

"Els «principis ideològics» són, en general, accessoris, oportunistes i fluctuants." (La frase del dia)

_______________________________________________________

 

de Manuel Calzada.
Direcció: José Carlos Plaza
Intérprets: Vicky Peña, Helio Pedregal, Lander Iglesias i la veu de José Pedro Carrión
Una producción de La Abadía i Anadramápete
Teatre Romea

Si d'alguna cosa m'he adonat amb el temps que porto en aquest món és que hi ha moltes més heroïnes que herois, tot afegint que la major part dels considerats herois són molt qüestionables. Sense anar més lluny la mare de la Vicky Peña, Montserrat Carulla, ha estat una heroïna. Quan tenia uns divuit anys la vaig veure al mateix Teatre Romea fent de Julieta, els anys seixanta això no era una professió, era només la defensa de l'escena catalana.

De tota manera de l'heroïna que ara toca és de Maria Moliner, que encara ho va tenir més difícil perquè acabada la Guerra Civil va ser depurada per haver estat una bibliotecària que es va prendre massa seriosament la cultura popular. I és que si ens imaginem un heroi el veurem amb una escopeta a la mà a la vanguàrdia d'un batalló, però les armes d'aquesta gran dona van ser els mots. Creia en els mots molt abans que ho cantés Raimon i precisament per això es va posar a fer un diccionari. Com usuari fix d'aquest diccionari agraeixo a l'autor d'aquest magnífic text que ens ha apropat a una persona que defensava la llibertat de la millor manera.

Vicky Peña interpreta a Maria Moliner de manera no solament convincent, sinó que se n'apropia tant dels seus patiments i frustracions que un, còmodament des de la butaca, es pensa que qui té al davant és la pròpia diccionarista perquè sembla que ningú la veia capaç de fer aquest gran diccionari, que, no ens hem pas d'enganyar, representava una crítica al diccionari de l'Acadèmia, per tant, que no aconseguís una cadira a la RAE. En aquesta obra hi ha bona part d'allò que ens agrada de la ficció, encara que no és del tot ficció, humor, tendresa, història, drama i, a cada moment, la paraula justa. Maria Moliner s'ho mereix.

Si des que vaig començar a estudiar em vaig comprar aquest diccionari, també resulta coincident que la idea del diccionari li va venir quan el 1952 li va caure a les mans Learner’s Dictionary of Current English de A. S. Hornby, que és també el meu.

Qui ha tingut la paciència de llegir-me fins aquí, només puc dir-li ja que no es perdi EL DICCIONARIO que el dia 10 de febrer és l'últim i que la Vicky Peña està immensa, així com els altres dos homes fan un treball perfecte.

'El Nom' en el Teatre Goya Codorniu de Barcelona

AUTORS: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière
VERSIÓ: Jordi Galceran
DIRECCIÓ: Joel Joan
REPARTIMENT:
Joel Joan (Vicenç Orteu)
Lluís Villanueva (Claudi Farré)
Xavi Mira (Pere Galí)
Sandra Monclús (Isabel Orteu)
Mireia Piferrer (Anna Janssen)

Teatre Goya

Aquesta obra, EL NOM, és perfecta per aquestes festes de Nadal a Reis en les que les famílies es reuneixen i no sempre tenen coses per dir-se, de manera que una anada al teatre és la solució ideal per a evitar conflictes amb la pròpia família tot gaudint de les penes dels altres, que són ficció, però ens fan adonar que amb nosaltres aquestes coses no passen. I com l'obra està molt ben travada i d'una manera divertida, l'èxit està ben assegurat perquè el treball interpretatiu és magnífic.

Encara que pels que estan familiaritzats en el món del teatre els pot semblar sobrer cal dir que Joel Joan fa, com a comediant, una de les seves millors interpretacions, sinó la millor. Sigui dit sense desperéixer les actrius i els actors que l'acompanyen. El que sí mereix un aplaudiment a part és el treball de direcció del propi Joel Joan.

A Salvador Espriu

La frase del dia “Un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il.limitats, i sense defallences, és el poble català i la nostra llengua”, de Salvador Espriu

Com deia ahir avui comença l'Any Espriu, que vol dir principalment que en el curs de l'any es faran molts actes a la memòria personal de Salvador Espriu i, sobretot, a fer veure el valor i el significat de la seva obra. El més destacable del valor de la seva obra és la seva vigència.
      Tots sabem que l'eina més important de qualsevol poeta és la llengua; tanmateix, d'Espriu la llengua no solament és una eina, sinó un motiu d'acció perquè va cometre la temeritat d'escriure amb una llengua perseguida, trepitjada i maltractada. Uns condicionants que malgrat la hipòcrita cooficialitat els condicionament no han canviat d'una manera significativa.
        Quan tenia 18 anys vaig comprar l'Obra Poètica, però he de reconéixer des d'aquest blog que no sóc un bon lector de poesia, vull dir que en molts poemes no ho entenc tot. Per altr abanda, encara que sigui contradictori m'entusiasme l'ús que en fa dels mots i la riquesa del seu llenguatge.
        Com quasi de sempre he anat al teatre, l'obra teatral d'Espriu m'ha motivat més i vaig veure les representacions que els anys seixanta es van fer de la Primera Història d'Esther i Ronda de Mort a Sinera. Les dues per la Companyia Adrià Gual i dirigides per Ricard Salvat. En la primera hi intervingueren noms entranyables de l'escena catalana com Rafael Anglada fent de Memucan, Carme Sansa de Vasthi i Josep Minguell de Teres.
        El text d'aquesta obra em va seduir tant que no vaig poder evitar comprar el llibre, per la qual cosa no em puc estar de posar aquí uns pocs mots dits pel Banyeta:

Amb tentines d'embriac

de mistela i de conyac,

la catifa del rebrec

dirigeixo. Cap rebec,

tanmateix, al meu repic,

no replica mai, ni un xic.

I si ho fa, fort o pioc,

d'un carxot el torno a lloc

(també tusto algun maluc

amb varetes de saüc).

Sentiràs d'arreu el xac.

              Atzucac, catric-catrac!

 

       En qualsevol cas és interessant, profitosa i potser no plaent, sinó més aviat colpidora la lectura d'aquest poema de l'Obra Poètica perquè com des de les alçades, que no pas de l'Altíssim, ens volen treure del pessebre el bou i la mula, crec que en aquestes dates que encara tenim el pessebre muntat, és adient aquest poema:

Aquest Nadal prop del mar
Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m'acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?

No. El poema no és una reivindicació del bou i la mula, sinó el record de la mare, que tots hem perdut o que perdre'm.

A Mossèn Cinto

Una de les poques coses bones que ha tingut l'any que avui acaba és que el Monument a Jacint Verdaguer ja no està a les fosques.

Aquest monument està situat a la Diagonal en el punt que fa cruïlla amb el passeig de Sant Joan, l'escultura que hi ha a dalt de tot mira a la part de muntanya del passeig de San Joan. L'escultura, de bronze, és obra de l'escultor Joan Borrell i Nicolau; mentre que el conjunt del monement modernista és obra de l'arquitete Josep Maria Pericas. Les obres del monument van acabar el 1924.

De tota manera, en una ciutat moderna, en monuments a la via pública, és a dir, al marge de les escultures que es poden veure pels parcs i jardins; hem d'entendre doncs que les obres d'art que formen part del paisatge natural de la gent quan es mou per la ciutat, sigui per anar a la feina, a l'escola o qualsevol altra activitat, les obres d'art, escultures i tota mena
de monuments han de ser visibles a totes les hores.

Així doncs podem dir que el monument a mossèn Cinto ha entrat a forma part de la vida de la ciutat de Barcelona l'any 2012, és a dir, cent anys després de la seva mort. Demà comença l'any Salvador Espriu, però cal dir que si no hagués estat per Jacint Verdaguer poetes com Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba o Salvador Espriu no haurien existit.

Com un dels poemes més reixits de Verdaguer és LES FLORS DEL CALVARI, heus aquí:
 
Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.

                                                                            Fou mon breçol un grá de polcinera,

                                                                             y un altre grá será lo meu sepulcre.

                                                                          Voldría ser quelcom per oferirvos,

                                                                           però Vos me voleu petit é inútil,

                                                                           de gloria despullat y de prestigi.

                                                                           Feu de mi lo que us placia, fulla seca

                                                                           de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua

                                                                           de les que'l sol sobre l'herbey axuga,

                                                                           ó, si ho voleu, baboya del escarni.

                                                                           Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;

                                                                           vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.

                                                                           Feu de mi lo que us placia; no'n só digne

                                                                           d'anar á vostres peus; com arbre estèril

                                                                           de soca á arrel trayeume de la terra;

                                                                           morfoneume, atuiume, anihilaume.

 

                                                        Veniu á mi, congoxes del martiri,

                                                                           veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,

                                                                           ornau mon front, engalonau mos braços.

                                                                           Veniu, llorers y palmes del Calvari,

                                                                           si'm son aspres avuy, abans del gayre

                                                                           á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.

                                                                           Espina del dolor, vina á punyirme,

                                                                           cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;

                                                                           calumnia, al meu voltant tos llots apila,

                                                                           miseria, vínam á portar lo ròssech.

                                                          Vull ser volva de pols de la rodera

                                                                            ahon tots los qui passen me trepitgen;

                                                                            vull ser llançat com una escombraría

                                                                            del palau al carrer, de la més alta

                                                                            cima á la afrau, y de la afrau al córrech.

                                                                            Escombreu mes petjades en l'altura;

                                                                            ja no hi faré més nosa, la pobresa

                                                                            será lo meu tresor, será l'oprobi

                                                                            lo meu ergull, les penes ma delícia.

                                                         Desde avuy culliré los vilipendis

                                                                             y llengoteigs com perles y topacis

                                                                             per la corona que en lo cel espero.

                                                                             Muyra aquest cos insoportable, muyra;

                                                                             cansat estich de tan fexuga cárrega;

                                                                             devórel lo fossar, torne á la cendra

                                                                             d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.

                                                                             Jo no só pas la industriosa eruga

                                                                             que entre'l fullam de la morera's fila

                                                                             de finíssima seda lo sudari.

                                                                             Jo me'l filo del cánem de mes penes;

                                                                             més , dintre aquexa fosca sepultura,

                                                                             tornat com vos, Jesús, de mort á vida,

                                                                             jo hi trobaré unes ales de crisálida

                                                                             per volármen ab Vos á vostra gloria.

Assenyalem que el 2003 va ser l'Any Verdaguer.

 

Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre contra l'augment de l'IVA

Aquesta foto de Rajoy i Esperanza Aguirre,
demanant signatures en contra de l'anterior pujada de l'IVA,
no li agrada gens al PP, de fet està intentant que no aparegui......

Juicio a una zorra

Autor i director: Miguel del Arco
Intérpret: Carmen Machi
Teatre Lliure de Gràcia

El dissabte passat, 1 de desembre, va ser un gran dia, des de la meva butaca del teatre vaig estar escoltant tot allò que s'ha passat callada durant milers d'anys i ara s'ha decit a explicar-nos, sí, Helena de Troia per fi ha parlat, no s'equivoca el lector, efectivamente em refereixo a la filla de Zeus, "la més bella entre les més belles" que ha produït l'Olimp. Per tal de vomitar tot el que ha dit li ha calgut tenir ben bé més de vint ampolles de vi rosat a mà per tal de tenir l'empenta i el coratge necessari per trencar aquest silenci que ha durat poc més de tres mil anys.

Helena de Troia en explica que no va ser raptada, això ho diu la història, la història que han escrit els homes. Ens diu que es va enamorar de Paris que era bell i el seu marit que era vell. I si es va muntar un sidral per culpa de la seva passió adúltera ella no en tenia cap culpa.

Pel programa de mà sabem que l'Helena era una representació que ens feia una gran actriu, Carmen Machi, que es presenta a l'escenari amb un vestit vermell i lliga amb el joc d'ampolles de vi que té a seu darrera per fer-se l'etílica, però que ho fa amb elegància i no cau en el fàcil tòpic de fer-se la borratxa i parlotajar. És una obra no solament molt ben construïda teatralment, sinó que amb la poca cultura que un té de la mitologia grega sembla que tot el que se'ns diu s'hi ajusta coherentment, la qual cosa fa que sigui una Helena de veritat i, a més a més, feminista.

Carta meva a LA VANGUARDIA avui

Enllaç per a veure la carta en l'edició digital de La Vanguardia

Pàtria

Autoria i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach
Teatre Lliure de Gràcia
Quan vaig comprar les entrades per aquesta obra no tenia idea de què anava. Tampoc l'autor es podria imaginar quan fa cinc anys que la va escriure es podia imaginar que s'estranaria poc abans que es facin unes eleccions que tenen un regust d'independentisme. Això val també pels qui estan en contra perquè votaran d'aquest amb aquesta opció. El que és clar que en el fons aquesta obra de teatre és només una obra de teatre i, a més a més, de qualitat. Està ben interpretada, els diàlegs són àgils i versemblants, com també la trama; una mica rebuscada, però això passa en el millor teatre.

Quan dic que només és teatre és perquè com l'independentisme català té el protagonisme temàtic un podria pensar molt fàcilment i natural que l'obra és un pamflet polític. Res de cosa més semblant.