EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, d’agost 28, 2013

6 d'agost a Nóvgorod, Rússia

Font de conslta: NÓVGOROD
La Mercè navegant pel riu Vólkhov
Entre la Mercè i la Cristina (la guia russa) navegant pel riu Vólkhov
A Vitoslàvlitsi, del municipi de Nóvgorod
A Vitoslàvlitsi,
A Vitoslàvlitsi
Al darrera la Catedral de Sant Nicolau, de Nóvgorod
Catedral de Sant Nicolau
Posta de sol a Nóvgorod


dilluns, d’agost 26, 2013

3 i 4 d'agost per Moscou, Rússia

Catedral de Sant Basili
Catedral de Sant Basili
Catedral de Sant Salvador
Teatre Bolxoi
Homenatge a l'Aeronàtica
Homenatge al Soldat Desconegut


Homenatge a la falç i al martell

Al metro

divendres, d’agost 23, 2013

Ballet al Teatre Mariinsky-II de Sant Petersburg

El dos d'agost i tornant l'onze he estat uns dies per Rússia, però en primer lloc, per separar-ho del viatge, com amant del ballet, no em puc estar de fer una petita ressenya de la visita perquè ja se sap que en qüestions de ballet clàssic els russos són considerats els que tenen l'hegemonia mundial.

Si a dal s'ha escrit Mariinky II és perquè hi ha el Mariinsky I, el de sempre, el clàssic, però que no reuneix les condicions òptimes per fer ballet avui. Mentre que el Mariinsky-II s'ha inaugurat aquesta primavera.

La cortina del teatre



 En primer lloc va haver la Carmen Suite, amb la música de Bizet, però reelaborada per Rodion Shchedrin, mentre que la coreografia és del cubà Alberto Alonso. Manté alguns aspectes de l'original, però cal considerar-lo del tot un altre ballet. Va ser el millor de l'espectacle.

Després va haver el Prodigal Son, amb música de Prokofiev i coreografia de George Balanchine. Aquest ballet està basat amb el relat bíblic i encara que hi havia els seus moments espectaculars en general crec que no va convéncer.



 El darrer va ser Le Jeune Homme et la Mort. Un ballet força interessant pel seu plantejament, tant en l'aspecte de l'argument com del ballet. Molt agosarat en conjunt. La música, com és potser lògic, de Bach  i la coreografia d'un clàssic de la segona meitat del segle XX: Roland Petit.


dimecres, d’agost 21, 2013

QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA, d'Anna Altisén

Autora: Anna Altisén
Editorial Empúries
Narrativa, 441
Barcelona 2013
120 pàgines

Al número de Juliol/Agost de la revista L'AVENÇ vaig llegir l'article d'una pàgina i mitja que signa Manel Ollé sota el títol ALHORA MIRALL I REGAL. Vaig llegir-lo amb interès perquè el Manel Ollé l'he tingut dues vegades de professor a la universitat i sento per ell una gran admiració perquè és un savi i amb un gran cultura transversal. El cas és que després de la lectura de l'esmentat article, que és una ressenya molt lliure del llibre de l'Anna Altisén, em vaig veure abocat a llegir-lo.

L'article de Manel Ollé és una lliçó de literatura, per exemple, cito: "la literatura... il.lumina amb llum pròpia zones inaccessibles. Seríem molt desagraïts si no en consideréssim també la manera especial d'ajudar-nos a tot just passar l'estona, ni la manera translúcida que té de forjar mites i referents privats compartits. Aquesta intensa capacitat de transmetre plaer, bellesa i emoció amb un dimensió cognitiva".

Pel que fa a l'obra en qüestió Ollé diu: "La manera singular d'Anna Altisén de transitar aquesta cruïlla defuig el gest tronat, malaltís i romàntic de furgar en la ferida per fer-la més fonda i evident".

El motiu que originalment em vaig interessar per la lectura del llibre és que jo he tingut un familiar amb una malaltia mental i aquest fet va marcar la meva vida d'una manera gens agradable, per tant, podria dir que el llibre només m'ha servit, que no és poc, a que com diu el tòpic, cada persona és un món i no valen les comparacions. En aquest sentit sí que estic agraït, comdiu l'Ollé, d'Ann Altisén perquè si se'm permet el tòpic, escriu com els àngels.

Aquesta novel.la està molt ben escrita i crec que la millor prova és quan es fa la lectura em veu alta, aleshores un s'adona de la claredat i naturalitat del seu llenguatge. Crec que parlar clar d'un mateix és la cosa més difícil que existeix i encara que voldria citar a l'Anna, torno a citar al Manel, que posa el dit a la nafra perquè és tant difícil l'autoretrat en mots: "Qui més qui menys arrosega farcells dombres pesants, grisors i forats negres. Qui més qui menys té el cap a tres quarts de quinze, mai del tot a puesto, mai del tot present..."

Precisament per tot això és molt recomenable la lectura d'aquesta novel.la o autobiografia en la què la protagonista ens parla amb sinceritat, intel.lingència, coratge i una gran humanitat.

A les darreres pàgines del llibre hi trobem unes paraules d'una psiquiatra que coneix bé l'autora i ens diu "Un dels aspectes que em sembla especialment important és la utilització dels termes malaltia mental i malalt mental. I és que igual que quan parlem d'una persona que té una pneumònia no diem que és un pneumònic, hauríem de parlar de persones que pateixen una malaltia mental i no de malalts mentals" perquè hem d'aprendre discriminar la persona i la malaltia. La persona és la persona i l'Anna és l'autora d'aquest magnífic llibre, de la mateixa manera que fa anys vaig llegir el llibre d'una dona que tenia càncer de mama i no d'una dona cancerígina.

dijous, d’agost 01, 2013

ONANISMO EN LAS CORTES ESPAÑOLAS

La casualidad ha hecho que recientemente, en pocos días de diferencia, me he encontrado con una onanismo, pero curiosamente en ambos casos referido a los catalanes, más precisamente a los catalanistas, por lo que dicho uso es de los españoles, más precisamente de los nacionalistas españoles. Con este vocablo se pretende decir de una manera pseudocientífica lo que normalmente se dice "mirarse el ombligo", que no necesariamente se refiere al catalanismo.
aplicación o significado nuevo de la palabra

Huelga decir que referirse con este término a buena parte de la población de Cataluña tiene una clara intención de insulto.

En las primeras lineas me he referido a que he visto este uso insultante de la palabra onanismo en dos ocasiones recientes, la primera fue en un foro de opinión, pero la segunda es mucho más grave, pues se trata del actual Presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, ex-militante del Partido Popular, de talante claramente nacionalista español, ha dicho: "No hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo"

Hoy las Cortes Españolas se han convertido en el Palacio del Onanismo del Partido Popular, pues se trataba de averiguar la verdad sobre los llamados "papeles de Bárcenas", por lo que la actuación principal ha correspondido al presidente del partido y a la vez presidente del gobierno del Estado español; sin embargo, la sospecha sobre dichos papeles no recae úncamente sobre Rajoy, sino todo el partido.

El caso es que el "debate" ha sido una especie de actuación de una versión libre de LA CUBANA en la que los miembros del Partido Popular presentes en la función no tenía otra cosa que hacer que eyacular aplausos cada vez que su director de escena hacía una frase bonita.

Terminado el debate la eyaculación ha sido suprema, todos de pie, se sentían satisfechos, estaban en estado orgástico. Más y mejor imposible.

dimarts, de juliol 30, 2013

FUEGOS. A partir de l'obra de Marguerite Yourcenar

Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Marguerite Yourcenar.
Intèrprets: Carmen Machi (Marguerite Yourcenar), Cayetana Guillén Cuervo (María Magdalena), Nathalie Poza (Clitemnestra) i Ana Torrent (Safo).
Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Miguel Ángel Camacho. Figurinista: Lorenzo Caprile. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Jordi Ballbé. Ajudant de direcció: José Luís Massó.
Direcció: Josep Maria Pou.
Coproducció Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Grec 2013.
Teatre Grec Montjuïc

Cada estiu vaig a més d'un espectacle del Grec i, no sempre, però la majoria de les vegades procuro, com a mínim, anat una vegada al Teatre Grec, com si el Grec sense Teatre Grec no tingués sentit. Recordo que l'any passat no vaig anar-hi. Per altra banda, no sempre hi ha una obra d'aquelles que un es diu que era obligatòria fer-la al Teatre Grec.  Quan un sap que l'obra es basa en textos d'una escriptora francesa naturalment pensa que per això no cal anar a Teatre Grec. Malament. Es tracta d'una obra que representar-la al Teatre Grec va de meravella i no és gens estrany que sigui una producció conjunta amb el teatre de Mèrida. Naturalment, amb personatges com Clitemnestra i Safo calia que ens parlessin des de la skené. 

L'obra comença d'una manera quasi màgica: amb les llums ja apagades sona 'If you go away' ('Ne me quitte pas') de Rod Mckuen, una veu suau però que omple el clot que és el Teatre Grec.Després comencen les paraules més sinceres de Marguerite Yourcenar.
Els textos triats són els que es basen en Maria Magdalena, Clitemnestra i Safo i, naturalment les paraules pròpies de Yourcenar, que és interpretada per la gran actriu Carmen Machi, la qual cosa no vol dir que les actrius que representes personatges històrics es quedin curtes, ans al contrari, Anna Torrent esdevé una gran Safo, a més, va ser un goig veure-la per primera vegada al teatre; com també és el cas de Cayetana Guillén fent de Magdalena; tanmateix, sense dubte el monòleg més punyent és el de Clitemnestra que defensa amb gran encert i èxit Nathalie Poza.

La imatge del programa està treta del quadre Sappho, por Charles Mengin (1877)


dissabte, de juliol 27, 2013

ALLÒ DE QUÈ PARLEM ROMAN INEXPLORAT, basat en 'Els meus premis', de Thomas Bernhard

Dramatúrgia: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. 
Traducció: Clara Formosa. 
Intèrprets: Imma Colomer, Pep Tosar i Òscar Intente. 
Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny de la il·luminació: Pep Tosar. 
Ajudant de direcció: Evelyn Arévalo. 
Direcció: Pep Tosar. 
Grec 2013. 
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc

Text del programa: El seu és un món fascinador on no hi falta l’humor, però darrere d’aquest humor s’amaga sempre una mirada fosca i desesperada sobre la cultura i, en definitiva, sobre l’existència mateixa. Thomas Bernhard no va vacil·lar mai a furgar en les ferides humanes per tal d’estudiar-ne l’abast, tant en peces teatrals tan dures com Ritter, Dene, Voss com en novel·les com Correcció, per esmentar algunes de les seves creacions. La darrera obra que va deixar llesta per publicar és Els meus premis, nou relats on la creació literària i la vida de l’autor troben sovint punts de connexió. D’aquestes històries parteix Pep Tosar per parlar de l’obra i de l’existència mateixa d’un escriptor que, curiosament, odiava els premis i que, tot i no refusar-los ni negar-se a rebre’n la dotació, sovint irritava els qui li havien concedit amb els seus àcids discursos d’acceptació

És una obra densa pel contingut, però en la forma és lleugera perquè Thomas Bernhard tot parlant dels premis literaris que va rebre ens els va farcin de les anècdotes que envolten a cada cas, a cada premi. Naturalment, en aquest cas, l'anècdota és a on s'aprofita o és l'excusa per a fer una mordaç crítica a la societat austríaca, una crítica feta amb gran sentit de l'humor. Així en explica la seva aventura per a comprar-se el seu primer vestit o que la ministra de cultura dormia mentre ell rebia el premi.

Sense menystenir el treballd'Oscar Intente i de l'entranyable Imma Colomer, el protagonisme de l'obra se l'emporta el Pep
Tosar. Tot i que no sabem com parlava Thomas Bernhard cal dir que el Pep Tosar l'hi dona una marca molt característica, com una mena d'eccèntric que en resulta un treball molt difícil per a qualsevol actor.

Joan-Anton Benach a La Vanguardia:
Una vegada més, en les petites formes teatrals hi ha la grandesa de l’art dramàtic. Un home explica a un periodista les seves peripècies personals i professionals, i la fidel companya de l’entrevistat l’escolta per reblar el clau de les seves opinions. A l’escena només un tresillo. Els diàlegs són mínims. En aquest cas el que compta són els relats successius del protagonista, darrere del qual l’espectador descobreix una personalitat i una llegenda sàviament corregides

dimecres, de juliol 24, 2013

28 I MIG, adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió

Intèrprets: Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López, Anna Madueño, Clara
Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí.
Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé.
Direcció: Oriol Broggi.
Producció de La Perla 29. 
Teatre: Biblioteca de Catalunya.

 Què es pot dir d'una peça teatral que comença amb els mateixos mots que Dante va escriure al principi de la Divina Comèdia i acaba com acaba com 8½ de Fellini i entremig hi ha Txèkhov (Oncle Vània) Espriu (Primera història d'Esther), cançó, cinema, circ, putxinel·li, música, hípica, màgia, comèdia, dramai a on el públic riu i plora.

No, no és un homenatge al cine ni a res, no és paracine, ni parateatre; tanmateix hi ha tot el que hem dit  i més perquè al mig de la gresca que hi ha es repensa l'art de la interpretació, de la creació artística, la literatura, l'amor i la manca d'amor.

Malgrat tot és una obra impossible d'explicar perquè el nombre de noms propis que he esmentat es queda curt, però animo a no perdre's aquest espectacle perquè tal com diuen els Beatles en una cançó "A splendid time is guaranteed for all"



dilluns, de juliol 22, 2013

NIELS LYHNE, de Jens Peter Jacobsen

Títol original: Niels Lyhne
Publicat per: Acantilado/Quaderns Crema
Barcelona 2003
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Com el meu Treball de Final de Grau de la carrera d'Humanitats es basa principalment en l'Edat del Bronze a Dinamarca he agafat una certa afecció a les coses d'aquest país, un país que té un dels millors Índex de Desenvolupament Humà, una xocolata (Friis Holm) que ara és la nº 1 del món, el cineasta més sensible de la història (Carl Theodor Dreyer), en el marc de l'Edat de Bronze el danès és el més ric d'Europa pel que fa a la la quantitat d'artefactes trobats en bones condicions i, evidentment la novel.la Niel Lyhne que és considerada el Werther danès.

Si de jove em va impressionar Werther, avui estic impressionat per Niels Lyhne perquè és, de fet més poderosa que la de Goethe, encara que no s'haurien de comparar, però el protagonista de la danesa és més espiritual, més romàntic, més compromés que Werther. Comparats els dos personatges, el danès no és egoista.

El personatge Niels Lyhne cerca la perfecció mentre que les dones no li corresponen precisament en el seu desig de perfecció.

Una perfecció que en cada cas és diferent. El cas més corprenedor és el darrer, precisament el de l'única dona mab la que s'hi casa. Ell més gra i més culte que ella la convenç en l'ateisme, però es posa malalta i sap que morirà, aleshores no gosa a morir sola sense déu i acaba estimant més a Déu que el seu marit.

Val a dir que Jacobsen, igual que Goethe, va ser un gran poeta i la novel.la està farcida de magnífiques descripcions romàntiques o de profundes reflexions del seu temps, unes reflexions que, evidentment, deixen pertit a l'home Werther.

Només resta assenyalar que he llegit aquesta novel.la amb gran interès, satisfacció i apassionadament fins la darrera paraula.

Per exemple: 
Ansiaba miles de sueños estremecedores, imágenes de fría delicadeza: colores ligeros, aromas huidizos y música tenue de torrentes de cuerdas plateadas angustiosamente tensadas, a punto de quebrarse; y luego el silencio, ansiaba introducirse en el corazón más íntimo del silencio, donde las ondas del aire nunca transportan ni una sola gota naufragada, pero donde todo descansa hasta sucumbir en la apacible incandescencia de los colores encarnados y el calor expectante de la fragancia colmada de fuego. No ansiaba aquello y aun así prosperó, saliendo "de lo otro", anegándolo, hasta que él le dio la espalda y volvió a sacar "lo suyo". Pàgina 91

-¡Si yo fuera bella! Oh!, pero emlelesadoramente bella, más hermosa que cualquier otra mujer que haya existido, para que todo aquel que me viera fuera poseído por un amor inextinguible y plañidero, fuera vencido por él como por arte de magia; cómo yo iba entonces, merced al poder de mi belleza, a forzarles a adorarme, no a su ideal tradicional y exangüe, sino a mí, tal como soy, a mí, pulgada a pulgada, pliegue a pliegue de "mi" ser, destello por destello de "mi" naturaleza. Pàgina 98


El aire templado de la primavera estaba colmado de aromas, no saturado de ellos como puede estarlo una noche de verano, sino más bien listado de aromas, del especiado aroma balsámico de los jóvenes álamos, del hálito refrescante de las violetas tardías, de la cálida fragancia almendrada de los ciruelos de Santa Lucía, y todo aquello vino y se mezcló, se fue y se disgregó, llameó momentáneamente, apagándose súbitamente o disolviéndose con lentitud en el aire de la noche. Y al igual que las sombras del baile veleidoso de los aromas, los sentimientos airosos atravesaron su mente. Y al igual que los aromas, que iban y venían como les placía, se burlaron de los sentidos, también la mente, dulcemente reposada, ansió en vano ser transportada en un vuelo sosegado por las alas batientes de un sentimiento. Sin embargo, no eran pájaros alados capaces de soportarlo, sino tan sólo plumas y plumones llevados por los vientos, que caían como copos de nieve y desaparecían.”Pàgina 100/1

diumenge, de juliol 21, 2013

GEORGE KAPLAN, de Frédéric Sonntag

Traducció de Carles Batlle. 

Intèrprets: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús. 
Escenografia i il·luminació: Laia Martí. Vestuari i caracterització: Gimena González. Espai sonor i visual: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Ajudanta direcció: Aina Tur. 
Direcció de Toni Casares. 
Grec 2013. 
Sala Beckett

No hiha dubte que és una de les obres més originals del món del teatre i possiblement entre les que hi ha actualment a l'escena de Barcelona.

Està dividida d'una manera clara en tres parts que estan quasi desconnectades, però que tenen un fil que les vincula, però que no vol dir que una sigui continuació de l'altra. No es diu, però les tres parts podrien estar passant en el mateix moment.

A la primera part, per mi la millor des del punt de vista teatral i interpretatiu, tenim un grup d'activistes disposats a denunciar els mitjans de comunicació perquè la ficció domina la nostra realitat, cosa que argumentalment queda més clara a la segona part en la que els guionistes tenen uns clients que paguen per a que escriguin una ficció per a donar resposta a la crisi de valors i finalment, a la tercera part, veiem els sofisticats membres d'un club, Bilderberg?, ultrasecret, que volen controlar la situació mundial a base d'una guerra.

Si l'autor ha estat molt imaginatiu, també cal aplaudir el director i, per descomptat, els actors i actrius. Com una apreciació personal vull aplaudir el magnífic treball que fa la  Sara Espígul, especialment a la primera part.