"Los grandes filósofos. Los hombres decisivos: Sócrates, Buda, Confucio, Jesús", de Karl Jaspers

• Acabo d'enllestir la lectura de LOS GRANDES FILÓSOFOS, LOS HOMBRES DECISIVOS: SÓCRATES, BUDA, CONFUCIO, JESÚS. Editorial Tecnos, 1993.
  
  Aquest llibre que és una mena d’història de la filosofia, confesso que la seva lectura no m'ha resultat fàcil i no puc pas dir que ho hagi digerit tot...
  
  L’autor fa alguna cosa més que una història, sinó que hi fa un estudi, crec, atípic de l’obra de Sòcrates, Buda, Confuci i Jesús. No és poca cosa perquè no eren ben bé filòssofs però que pel seu contingut van deixar molta feina feta perquè ells, segons l'autor, si que varen canviar el món.
  
  Sense pretendre ser exhaustiu, ans tot el contrari, voldria posar algunes de les perles que dedica a cada un d’aquests personatges.
  
  De Sòcrates ens diu que “se sintió penetrado por la conciencia de que debía cumplir un mandato divino. Íntimamente convencido de su misión, como los profetas, ... No debe exigir una creencia en algo determinado, ni tampoco en él, pero sí que se piense, se interrogue y critique”
  
  De Buda ens diu que la salvació consisteix en “liberarse del apego a las cosas, en desentenderse de todas las vanas apetencias, en alcanzar a comprender el estado de la existencia, su origen y la posibilidad de superarla".
  
  De Confuci ens diu que “se abusa constantemente del lenguaje. Hay discrepancia entre el ser y el lenguaje. “Quién tiene la íntima substancia, también tiene las palabras, quien tiene las palabras, no siempre tiene la íntima substancia”...”Cuando aún no se conoce la vida ¿cómo se va a conocer la muerte!”
  
  De Jesús ens dius que “Unirse místicamente con Dios, apartarse pasivamente del mundo –sólo enbtre los hombres, identificado con Dios-, sería proceder con desamor. El individuo no puede por sí solo participar del reino de Dios; se trata de alcanzarlo con el otro. Amar a Dios es amar al prójimo. Por eso, la vida en el mundo alcanza la plenitud de su sentido por la vía del amor, que es la señal del reino de Dios.... No instituyó ningún culto; participó en el culto judio en el seno de la comunidad judia, como después de Él incluso los primeros cristianos; no bautizó a nadie, no creó ninguna organización, ni fundó comunidad ni Iglesia alguna. ¿Qué fue Jesús entonces?”

Una de les característiques comunes dels quatre és que cap d'ells no va escriure, l seva obra ens ha arribat a través dels seus deixebles. Jo crec que aquest fet és indicador de la seva humilitat i aquesta humilitat, paradoxalment, ha estat utilitzada per posar-los per damunts dels altres mortals, per a divnitzar-los.

Avui he fet dissabte

Abans, les nostres mares feien el que en deien “dissabte”, és a dir, una neteja general de la casa, fregar tot el pis de dalt a baix, obrir finestres i balcons per fer una bona ventilada, moviment de cadires amunt i avall.

La majoria dels treballadors ho feien tot el dia i els que feien festa per la tarda, se’n deia que tenien “jornada inglesa”, normalment aquesta jornada anglesa la feien els treballadors de coll blanc, de despatx.

A mitjans de la dècada dels seixanta, els oficisnites vam començar a tenir festa dissabte tot el dia. No era una cosa generalitzada, però vaig tenir la sort de ser un d’ells i gràcies a això havia anat a moltes matinals del “Publi” del Passeig de Gràcia.

De tot això ja fa molt de temps, però no puc evitar d’evocar-ho al parlar dels dissabtes.

Diuen i, amb raó, que els veritables plaers estan amb les coses petites i jo afegiria, amb la rutina.

Així doncs avui he fet dissabte, un dissabte diferent d’aquells, però que respon al motlle dels meus dissabtes, que comença quan al voltant d’un quart de nou del matí aparco davant del Mercat del Ninot, que és el de l’Esquerra de l’Eixample, per anar de seguida a la parada de la Margarita i comprar-li peix i, particularment, els ingredients per fer la paella del dissabte.

A la cuina jo sóc el pinxo a no ser que com avui prepari una tapa, que és la meva especialitat. El que és essencial és que la paella va sempre acompanyada d’un cava ben fred. Com de costum, la paella ha estat rutinària, boníssima. Les postres han estat la cosa més senzilla del món: raïm de moscatell. Aquest raïm és la meva feblesa, encara que té el problema d’una temporada curta i quan aquesta acaba, deixo de menjar-ne.

Després he anat al Palau de la Música Catalana. Ha estat el primer de la temporada i l’estrena ha estat de categoria, l’Orquestra Simfònica del Vallès amb l’Orfeó Català i uns cantants solistes han interpretat la Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125 “Coral”, de Beethoven.

Ha estat magnífic i les veus del baix i de la mezzosoprano, alemany i catalana respectivament, han estat especialment aplaudides.

Com fa unes dècades vaig ser un més en la campanya pels “3000 socis a l’Orfeó Català” m’ha fet una especial il.lusió veure l’Orfeó interpretant una obra tan emblemàtica com la novena de Beethoven.

En el programa de mà de la funció d’avui hi ha un article signat per Pere Rovira que comença així “Quan em poso a escriure aquestes paraules, tots els diaris parlen d’un aniversari tràgic: ara fa seixanta anys que els Estats Units van atacar amb bombes atòmiques les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Milers i milers de persones va desaparéixer, polvoritzades, en un instant, i el total de víctimes va superar les duescentes cinquants mil. Mai, ni en els pitjors moments de la brutalitat humana, no s’havia pogut sospitar que matar tanta gent indefensa seria tan ràpid i tan fàcil. Els partidaris dels bombardeigs sempre els han justificat perquè, segons ells, va accelerar el final de la guerra i va estalviar moltes vides. No crec que pugui haver-hi un càlcul més horrible.”

O sigui que la Novena de Beethoven ha estat per a recordar això que va passar fa seixanta anys.

Per descomptat aquest recordatori no és d’aquestes petites coses que són belles, però sí ens permeten adonar-nos de la importància d’aquesta rutina que deia al principi. Aquelles duescentes cinquanta mil persones no van poder seguir amb la rutina més essencial de totes: seguir vivint.

Còctel: WHISKY SOUR

Qui segueix mínimament el meu bloc s'adona que no és un bloc polític com n'hi ha molts. El meu bloc va ser creat amb el propòsit de tocar tots els temes que estan al meu abast, sigui per interès, coneixement o impressions.

Així doncs parodiant al periodista Joan de Segarra, en els seus articles "La Terraza" a La Vanguardia quan ens diu que en el desdejuni de l'Onze de Setembre es va menjar figues coll de dama, doncs jo també, i si se les va acompanyar amb una ampolla de Sassicaia (?) doncs jo no, però a canvi, després de sopar vaig fer un whisky sour, el de la foto, que em va sortir molt bé i que no tenia res a envejar amb els que fa la Maria Dolors, per alguna cosa poso -el llibre que em va dedicar- en el faristol i així no se'm taca.

Qui en vol?

Gas Natural com a símptoma

El nacionalisme més pur és com un Guadiana, treu el cap i s'amaga segons quin vent bufa. L'especialitat gairebé única del nacionalisme català és aixecar polsaguera a cada relliscada del govern central, el de Madrid. Evidentment en fa moltes, però Déu me'n guard d'aplaudir-li mai cap acció car això seria perdre les essències més nostrades.

El cas és que tots sabem que Gas Natural, una empresa amb seu a Barcelona, ha fet una OPA hostil a ENDESA, una empresa amb seu a Madrid.

També tots sabem la que s'ha muntat arran d'això, molt en especial el diari EL MUNDO, de l'anticatalà Pedro J., més discret el diari ABC, però per sobre de tot, José María Aznar s'ha convertit en el think tank polític en contra de l'OPA

Tota l'hostilitat de Madrid és política, més exactament, nacionalisme espanyol. O sigui que tenim servit un match "nacionalisme espanyol versus nacionalisme català". Val a dir que la banca Morgan, assessora d'ENDESA, troba bé l'OPA.

¿Què passa doncs que el nacionalisme català està en silenci? Molt senzill, s'ha produït un fet greu per les nostres afinades ments: el govern no s'hi fica.

L'aire irrespirable que havia creat José María Aznar al govern ara no hi és i, a canvi, hom fa conya del tarannà o "talante" com si el tarannà fos una cosa a menystenir. La cosa és clara, quan no hi ha arguments forts per a acusar cal inventar-los.

Avís a navegants: no dic que avui estiguem al millor dels móns gràcies a Rodríguez Zapatero perquè tots sabem molt bé que el fet que sigui el que més mana no vol pas dir que ho mani tot, ni falta que fa, i sabem que en el seu equip hi ha persones que si es passessin al PP no haurien de canviar gaire, com és el cas de Rodríguez Ibarra encara que es cregui més socialista que ningú.

També ha fet declaracions exemplar el ministre Montilla, el responsable sobre l'afer de l'OPA, però ningú no ha dit res. Aplaudir-lo? Això mai.

Avui, Onze de Setembre

"Alemanya li ha declarat la guerra a Rússia; per la tarda me n'he anat a nedar". Amb aquesta flegma Franz Kafka va anotar al seu diari l'esclat de la I Guerra Mundia. Em temo que alguna cosa semblant escriuré quan tingui la notícia que el nou estatut ha estat finalment aprovat o ha estat desaprovat. De moment jo m'he estat assegut aquí la Diada Nacional de Catalunya. Crec que he fet el que calia perquè l'ambient partidista envers el nou estatut no ajuda a la reivindicació popular.

A la Diada del 1976 vaig sentir a Sant Boi com Jordi Carbonell ens avisava que la prudència no ens faci traïdors, però jo crec que la imprudència també pot fer-nos-hi. Proclamar-se nacionalista no és garantia de patriotisme perquè la política és l'art del possible i el bon polític és únicament aquell que primer fa un bon diagnòstic de la situació per tal de treure'n rendiment pel país i no pel partit i em fa l'efecte que el que es busca és el segon i no el primer.

La foto al peu del monument a Casanova és de l'any 1977, de quan el principals partits anaven al mateix, la qual cosa els portà a Sau a redactar un estatut, de quan no era notícia que aquell article l'ha redactat un d'aquell partit i aquell mot essencial l'havia posat un diputat d'aquell altre partit. No com ara que cada partit vol fer el seu estatut

Demà, Onze de Setembre

La política és avorrida, d'això no n'hi ha cap dubte. és lògic que ho sigui perquè tracta de coses serioses i importants que ens afecten a tots, vells, joves i futures generacions.

El funcionaris de la cosa pública, igual que els de les coses de déu, són encara més avorrits perquè creuen que allò que diuen és transcendental.

En les dictadures, com hem vist molts en temps de Franco, són encara més avorrides. I no hi ha cap dubte que els feligressos o militants del morro fort són una colla d'ensopits perquè no tenen altra feina que cercar defectes en el "contrari", com alguns fan ara amb en Carles/Carlos/Carlus Francino i és hi ha una malaltissa necessitat de cercar l'enemic. Durant molt temps a Europa l'enemic era el jueu, que va fer possible aquest fanatisme que en diem "antisemitisme". Aquest "anti" ara ja no és políticament correcte, per sort de la democràcia i dels drets humans, però n'hem creat d'altres.

El nacionalisme no té cap problema a crear un "anti" perquè el que fa essencialment és dividir la societat entre "nosaltres i ells". No oblidaré mai una professora anglesa que em va dir que "England is divided since King Canut between us and them", la bona dona no sabia que això és una epidèmia global.

Així no falta el bloc que s'ha ficat amb el tema de l'afer de l'hime que sonarà demà. Com no sóc musicòleg, crec que la figura d'Antoni Ros Marbà no hauria de ser discutida, però hi deu haver alguna cosa que jo desconec que no ha obtingut el "nihil obstat" de la congregació nacionalista.

Em quedo amb les ganes de "copiar i engaxar" l'article que Empar Pineda publica avui a EL PAIS, però com hi ha risc que em vinguis amb qüestions de propietat intel.lectual. Em limito a recomenar-lo, el títol del qual és El himno de la alegría, un títol que ja ens avisa que la cosa va de broma i és que després de les coses que es diuen, crec que el millor és la broma abans de caure amb una seriositat nacionalista del com són de ferms nosaltres davant l'enemic
http://www.elpais.es/articulo/elpporopi/20050910elpcat_4/Tes/El%20himno%20de%20la%20alegría&t=himno_alegría_

Com en una ocasió un blogaire simpàtic em va dir que jo signaria el manifest dels lerrouxistes, em permeto ensenyar el que ell no va fer perquè no havia nascut i caldria veure si ho va fer son pare, contribuir econòmicament per la campanya per l'Estatut, el que tenim. No cal dir que les ganes d'insultar i desqualificar portes, moltes vegades, a la ignorància perquè en realitat el que hauria de d'haver dit és "botifler" si és que es referia, com suposo, a la colla d'Albert Boadella, Carreras, Espada.

Val a dir que abans de l'acció de l'esmentat blogaire envers mi, jo ja havia enviat una carta a La Vanguardia en contra de l'esmentada colla, però que el diari no em va publicar

Còctel: CAIPIRINHA

Pels blocs que he anat veient sembla que el fascinant món dels còctels no és un dels temes preferits a la comunitat blogaire; ho entenc perquè això del còctel sembla cosa d'una altra època, però jo crec fermament que és fascinant -sense ànim de competir amb la cuina antiga o nova- pel fet que un còctel és allò que amb la barreja d'uns ingredients determinats s'aconsegueix un sabor nou.

A la meva entrada del 13 de juliol ja vaig referir-me al còctel d'una manera general i en el del 24 de juliol del San Francisco, el còctel sense alcohol més conegut. Ara, com a final de festa del meu passeig pel Brasil toca, naturalment, la caipirinha.

A tot arreu del Brasil on he pres la caipirinha l'he trobada fantàstica, tant si era en un hotel perdut a l'Amazones com un gran hotel de Salvador. Això algú li semblarà la cosa més normal del món, però per mi no ho era perquè a Manhattan és on he pres el pitjor Manhattan i al famós The Plaza Hotel, també de Nova York, pretenien servir-me un Dry Martini impresentable, enlloc d'una oliva tipus sevillana, l'hi anaven a posar una d'aquestes que tenen una mica de pebrot.

O sigui que l'orígen no és una garantia de res, per tant, els brasilers em van deixar amb un molt bon sabor de boca. Tant és així que a l'aeroport, de tornada, vaig comprar l'ampolla de cachaça que hi ha a la foto. Les llimes i el sucre són de la tenda de la cantonada.

La caipirinha de la foto era mamella de monja, boníssima tu. Algú en vol?

Una mica de música de Brasil

La pel.lícula ORFEU NEGRO, 1959, la vaig veure al cine Meridiana, de Barcelona, que estava a l’avinguda Meridiana tocant el carrer València. Deuria ser pel 1962, quan tenia uns divuit anys.Aquesta pel.lícula em va fer un gran impacte perquè està basada en el mite d’Orfeu i Eurídice, que és molt romàntic, i que em resultava atractiu pel que de novetat tenia com a cosa ambiental perquè l’acció té lloc durant el carnaval de Rio.La pel.lícula està basada en una obra de teatre titolada Orfeo da Conceiçao. Aquesta pel.lícula va guanyar la Palma a Cannes i la nominació a Hollywood com a millor guió. Per altra banda, i això és el més important, a la banda sonora d’aquest film hi trobem la cançó A Felicidade, que marca l’inici de la col.laboració entre António Carlos Jobim i Vinicius de Moraes i se la considera com el neixament de la bossa nova. En el film també tenim la veu de Joâo Gilberto.Per mi va ser doncs una pel.lícula corprenedora i emocionant perquè si bé té algun punt d’humor, evidentment havia d’acabar malament perquè Eurídice mor en aquest infern que és el carnaval i un jove com jo havia de sentir-se captivat per la bellesa d’aquesta Eurídice negra. Com també recordo l’emoció del moment en què es canta Manha de Carnaval, encara que no sigui del famós duet Jobim/de Moraes.El disc de vinil amb la banda sonora d’aquesta pel.lícula és per mi és una joia, editat a Londres l’any 1967.Uns anys després esdevenia assidu al Jamboree de la Plaça Real, per la meva afició al jazz, Tanmateix em penso que la majoria dels amants al jazz vam esdevenir alhora seguidors de la bossa nova.Encara que m’agrada el jazz, la cançó francesa, la catalana, la italiana, l’anglesa, el r&b, el country i alguna de la música clàssica, la bossa nova és per a mi quelcom diferent perquè es tracta de la música més sensual.Amb tot això, vingué el gran èxit que, per Brasil i per la bossa nova, va significar “La garota de Ipanema”, però si un èxit li faltava, va afegir-se el que li va donar el disc GETZ/GILBERTO. Ara que s’enraona tant de fusió, sospito que aquest disc és la primera fusió de la història de la música. Aquest disc el tinc també en vinil, editat el 1968, sé que existeix en CD, però jo el segueixo escoltant amb el pick up, malgrat que em consta que el de vinil ja és de col.leccionista.El fet que, d'entre altres, Stan Getz interpretés peces com Garota de Ipanema o Corcovado, en aquest disc, va representar el salt al món de la música brasilera. Al cap de poc, Frank Sinatra cantava The girl from Ipanema.És notori que la nòmina de grans artistes brasilers no ha fet més que créixer, amb noms com Caetano Veloso, Maria Bethânia, Milton Nascimento, Gal Costa, Carlinhos Brown, Gilberto Gil, Jorge Vercilo, Bebel Gilberto i Tània Maya. Segur que me'n deixo molts.GAROTA DE IPANEMALa lletraVinicius de MoraesOlha, que coisa mais linda,Mais cheia de graça,É ela, menina,que vem e que passa,Num doce balanço,a caminho do mar.Moça do corpo dourado,Do sol de Ipanema,O seu balançadoÉ mais que um poemaÉ a coisa mais lindaQue eu já vi passarAh, por que estou tão sozinho?Ah, por que tudo é tão triste?Ah, a beleza que existeA beleza que não é só minha,Que também passa sozinha.Ah, se ela soubesseQue quando ela passa,O mundo inteirinhoSe enche de graçaE fica mais lindoPor causa do amor.La músicaAntónio Carlos Jobimhttp://ingeb.org/songs/ipanema.mid

Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra - Brasil

Com ja vaig dir a l'entrada anterior, la bitàcola del viatge es pot donar per acabada, però no treu que alguna cosas quedi al magí respecte al meu passeig per alguns pocs llocs d'un país tan gran com és Brasil.

Una de les característiques de Brasil que qualsevol persona que no viatgi pot saber, és que Brasil és un dels països més rics del planeta pel que fa a recursos propis, però que és un dels països més pobres per la mala gestió de l'economia i de la justícia social.

Feta aquesta constació, no la puc extendre perquè s'escapa del meu abasti, però qui hi estigui interessat, pot fer recerca pel seu compte.

Vaig demanar al guia (recordeu que tinc una llarga experiència en el món del cacau) que em portés a visitar alguna plantació de cacau perquè jo només coneixia aquest fruit des d'una fàbrica de Barcelona i vaig estar a la finca del CEPLAC, com ja vaig exposar a l'entrada del 18 d'Agost.

Alhora vaig poder visitar una petita plantació de diferents productes, entre els quals hi ha una mica de cacau. Aquesta plantació és propietat del govern i està gestionada en forma de cooperativa. Es tracta d'un terreny adjudicat a Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (M.S.T.).

El cas és que vaig poder saludar les persones que porten el cacau i he de constatar que va resultar de pena.

Aquestes persones, com la gran majoria dels brasilers, són de tracta agradable i cordialíssim, però la pobresa és absoluta.

En aquesta finca l'única cosa que fan amb el cacau, una vegada collit, és torrar-lo per a què el possible client el manipuli ell mateix, i aquest client només pot ser una persona tan pobre com el mateix pagès que ens va atendre.

Com ja vaig escriure a l'entrada del dia 18, el cacau es fermenta i s'exporta.

Forte de Nossa Senhora de Monte Serrat

No hi ha dubte que pel ressó nostrat del nom del lloc ha estat de visita obligada el Far de Monte Serrat. Evidentment pertany a la ciutat de Salvador, Bahia, però he volgut reservar una entrada pel meu bloc.

A la primera fotografia tenim doncs clarament d'on trec el nom que és la placa que hi ha al peu del far, http://www.brasilchannel.com.br/capitais/index.asp?nome=Salvador&area=arquitetura
; la segona i tercera foto és de l'interior de l'església, que evidentment està dedica a Nossa Senhora de Monte Serrat
http://www.portuguesonline.com/argentina/turismo_estado_bahia.htm; la quarta foto és la de la guarnició, que està seguida per dues fotos del Forte de Nossa Senhora de Monte Serrat. Finalment la fotografia de quatre precioses i simpàtiques joves brasileres que es van deixar fotografiar.

Aquesta entrada és la darrera bitàcola del meu viatge al Brasil. A la tarda del dia 19 agafo l'avió de tornada

Seguiran tres entrades més, però que no tenen el sentit de bitàcola del viatge, sinó un sentit menys temporal.