DUBLIN

THE DUBLINERS canten MOLLY MALONE i DUBLINERS.
MOLLY MALONE és alhora la figura que apareix al principi del video, es tracta d'un personatge fictici de Dublín, diuen que el seu fantasma recorre la ciutat i la cançó és una mena d'himne de la ciutat.

A SHORT HISTORY OF MODERN IRELAND

de Richard Killeen. Editat per Gill & Macmillan. Dublín 2003. 123 pàgines.

Aquest llibre me'l vaig comprar de tornada a l'aeroport de Dublín. Per ser una obra curta, està clarament pensat pels turistes que volem fer-nos una idea de com han anat les coses en aquell país.

L'autor té el mèrit d'adreçar-se d'una manera clara a un públic del qui no s'esperen coneixements previs de la història d'Irlanda.

A la vista d'aquest, del que fa poc comentava i altres coses que he anat recollint aquests darrers dies, goso dir que els quatre punts bàsics de la història de l'illa són: 1) el naixement del nacionalisme irlandès amb la figura de Daniel O. Connell, 2) la Gran Fam (1845/1849), que va representar una pèrdua demogràfica de 2,5 milions d'irlandesos, entre morts i emigrants 3) lei naixement de l'Estat Lliure d'Irlanda (1922), i 4) la retirada formal de l'exèrcit britànic d'Irlanda del Nord amb l'acord a tres bandes entre nacionalistes, unionistes i britànics, d'aquest estiu que acaba.

Ja sabem que ser objectiu en política o història és cosa de molt mèrit i, sembla que l'autor fa un sincer esforç d'objectivitat. Quan fa el balanç de la Gran Fam, al referi-se als perdedors (The losers) escriu: La Gran Fam va afeblir fatalment la moral legitimitzadora del Govern britànic a Irlanda. Als ulls dels nacionalstes irlandesos, establir que Irlanda era constitucionalment una part completament integrada de l'estat britànic va sembla més que una ficció. Bretanya no va tractar Irlanda com un igual del Regne Unit, sinó com una colònia problemàtica.

Tanmateix, la sorpresa pel lector és quan es refereix als guanyadors (The winners), aquí escriu Els més grans guanyadors d'aquesta desgràcia de la Gran Fam van ser els arrendataris rics, que en general eren catòlics perquè la fam va ser bàsicament una crisi a l'Irlanda rural, no a l'industrial (Ulster). En aquest sentit és instructiu donar un cop d'ull a les dates fundacionals de les institucions catòliques per a adonar-se del vigor econòmic que tenien moltes parts de la comunitat catòlica en els anys de la Gran Fam. Aquí l'autor ens detalla les catedrals que es van aixecar en aquelles dates.

El que també em crida l'atenció és que l'autor considera més determinant, pel procés de pau assolit, el que va signar Margaret Thatcher que el que va signar John Major.

LA NIT JUST ABANS DELS BOSCOS

de Bernard-Marie Koltès, adaptació i direcció Àlex Rigola, al Teatre Lliure, Sala Fabiàpuigserver. Traducció del francès Sergi Belbel / espai escènic Àlex Rigola i Pau Carrió / Vestuari Berta Riera / Il·luminació Maria Domènech (a.a.i.) / Música Eugeni Roig / so Igor Pinto. IntèrpretsPere Arquillué / Andreu Benito / Jordi Bosch / Francesc Orella / Josep Maria Pou / David Selvas.

Quan en el programa de mà vaig llegir que l'obra és un monòleg per un sol intérpret em va semblar un excés posar-hi sis grans intérprets, però a l'acabar l'obra i haver vist el resultat només puc dir que vaig aplaudir amb entuisiasme.

Es tract d'un text duríssim perquè aquest personatge únic és un immigrant que a la nit parla amb algú amb el que acaba d'encepegar. Li parla perquè no té a ningú en què parlar, però té una necessitat vital de comunicar-se, té una necessitat tendre de dir quelcom, té unes ganes d'adreçar-se a una persona, té ganes de fotre's a hòsties amb el primer que trobi, que també és una manera de comunicar-se, la de deixar anar tot aquesta agressivitat que porta a dins i té cru posar-la en pràctica perquè tal com ens diu, està prohibit trempar.

Tot i que és un text únic, les pauses estan sàviament aprofitades per a fer passar els sis diferents intérprets, cada un d'ells té la seva entonació, la seva manera de de dir que està fins els collons de tot plegat i, francament, no goso a fer la travessa de quin és el millor perquè, simpaties al marge, tots ho fa magníficament.

Però una vegada és una vegada, i aprofito aquesta oportunitat que tinc una especial simpatia envers Josep Maria Pou perquè els dos érem a la mateixa brigada a la Escuela de Suboficiales, de San Fernando, Cadis, i que en la nostra qualitat de marinero forzoso érem allà fent un curset per a ser escrivents a la Marina. Encara que jo no sóc baix, ell és més alt que jo i ell sempre, o quasi, feia de caporal gastador, mentre com jo marxava una mica darrera seu, només vaig ser-ho una vegada.

Dit això. Qui pugui que hi vagi.

Como, Llombardia, Itàlia

Lucio Dalla canta les seves creacions que són: "Spengo il telefono... e ti cancello" i "I.N.R.I. (con Marco Alemanno)"

A POCKET HISTORY OF IRELAND

Fa uns quinze anys que a l'estiu la meva filla anava a Irlanda i li vaig demanar que em portés un llibre petit de la història d'Irlanda. Em va portar aquest de Breandán, editat per The O'Brien Press, Dublín, 1989. 109 pàgines.

Ma filla la va encertar perquè era just el que aleshores volia i vaig llegir. Arran, però del viatge a Irlanda el mes passat l'he tornat a llegir i m'ha plagut doblement perquè encara que el turisme avui estigui tan criticat, com va fer Lluís Foix a La Vanguardia del 14 d'agost, el cas és que jo no sóc ni millor ni pitjor viatger que Josep Pla, la diferència està en què ell era un home de posibles i a més, això sí que és un mèrit, escrivia moltíssim més bé que jo; tanmateix, en les meves limitacions no treu que mirant i escoltant, alguna cosa en trec.

I no és cap casualitat que moltes de les coses que he llegit en aquest llibre se m'han fet més reals i clares, és a dir, aquest llibre ara és menys abstracte que quan el vaig llegir el 1993.

Són moltes les coses que, gràcies a la meva ignorància, m'han cridat força l'atenció. Evidentment la que més de totes, car és la dominant en el llibre, és el tractament de colònia que ha rebut Irlanda de l'Imperi britànic, que queda simbolitzada en quan la Reina Victòria va ser a Irlanda i es va sentir ofesa perquè no se li va deixar posar la seva signatura en el Llibre de Kells. Val a dir que els monjos irlandesos eren els més experts d'Europa en l'art o tècnica d'il.luminar llibres.

Ara que vivim en una època en què es confonen les coses i no sabem ben bé què és pitjor, si una guerra o terrorisme seguit per una banda o un atac bèlic o un atac terrorista. I quin va ser el primer acte terrorista o l'últim de guerra declarada i com es diu tot el que hi ha pel mig. Doncs avui que uns miren amb enveja i altre amb menyspreu el que es fa a Irlanda, no està de més assenyalar que la primera vaga de fam no la va fer Mahatma Gandhi, sinó Terence MacSwiney el 1920, de la que va morir.

Un llibre petit, però com es diu ara, un compacte en el que ens diu l'essencial, des de l'arribada dels primers pobladors per Larne fa uns 8000 anys fins a Margareth Thatcher i el no resolt problema de la llengua, entre altres.

Com a català és inevitable tenir especial esment amb el tema de la llengua, una llengua que va tenir la gran caiguda a causa de la Gran Fam (1845-9), però també val a dir que pel fundador del nacionalisme irlandès, Daniel O'Connell, la llengua no era el problema i tot i que dominava l'irlandès era un ferm defensor de l'ús de l'anglès. O sigui, un Prat de la Riba en castellà...

EL EXTRAÑO

Aquesta entrada es pot dir que és la continuació de la del dia 5 perquè tal com deia vaig anar al cine a veure una pel.lícula i em vaig trobar amb una altra. No puc pas dir que he voltat la seca i la meca, però al final, al cine Verdi, he vist EL EXTRAÑO, títol original L'ÉQUIPIER. Director/Guinista: Philippe Loiret. Intérprets: Sandrine Bonnaire, Philippe Torreton. Grégori Derangère. Émilie Dequenne, Anne Consigny. Martine Sarcey. França. 2005.

La trama té lloc en un poblet perdut de la mà de Déu, més exactament a l'illa de Quessant, a la costa bretona, aon ha arribat una jove per fer-se càrrec de la casa, des de la qual es veu el far en el que son pare -ja mort- hi havia treballat, per la qual cosa vol des-fer-se'n. De tota manera, el punt essencial és el que va passar abans, quan son pare vivia i els fars no estaven automatitzats.

La feina al far era duríssima, però era feina i tot nouvingut era un estrany, no era bretó. I un estrany es va trobar en tota mena d'incomprensions i hostilitats. Tots aquests elements tan humans són els que conformen la trama que és hàbilment duta pel director en la creació d'uns personatges i uns fets força versemblants, en els que qualsevol de nosaltres s'hi pot identificar. En un moment de ràbia sé quin personatge és el meu i en un moment de comprensió també tinc el meu.

I no cal dir que un dels aspectes que té un encant afegit aquesta pel.lícula: el far. Tot i que els fars tenen una màgia que no tenen les xemeneies, jo tinc una petita col.lecció de fars i xemeneies.

Precisament per això la literatura ha tirat mà dels fars, que és el que ens diu la Júlia al comentar aquesta pel.lícula, que és el que em va animar a veure-la. I, com ella, també suggereixo clicar Els fars de Catalunya.

Ah! I si hi sou a temps, veieu la pel.lícula, que compte amb una magnífic treball interpretatiu.

A PORTRAIT OF BRITAIN BETWEEN THE EXHIBITIONS 1851-1951

de Donald Lindsay i E.S. Washington, editat per Oxford University Press, Oxford 1963, 321 pàgines.

En un dels llocs que vaig treballar a Anglaterra, a Eastbourne, durant un estiu vaig tenir de company de feina un xicot anglès, un bon xaval i ben educat. El cas és que un matí, només entrar m'allarga aquest llibre i em diu It's yours (és teu). Després em donà l'explicació. Feia uns dies que jo li havia comentat que tenia interès per a saber coses del perìode victorià.

Em va sobtar i plaure la manera seca de donar-me'l, però despullada de la teatralitat o auto-bombo que fem quan aquí regalem una cosa. Ell es va limitar a dir que era meu. En el seu moment vaig llegir-lo, però fa uns dies l'he tornat a llegir.

Ara l'he trobat més interessant que aleshores. Tenint en compte que és un llibre de text, per a nois i noies d'uns quinze anys, m'ha semblat molt progressista. I hem de tenir en compte que la primera edició era del 1952, quan el més semblant aquí era la Formación del Espíritu Nacional perquè aquest llibre és més que un llibre d'història de la manera convencional, que també, sinó de com vivien els anglesos.

Ens parla de la Revolució Industrial, de com vivien els pagesos, de l'aparició de la classe obrera, del que van dir Marx i Engels al respecte, de com anaven caient els privilegis de l'aristocràcia i com pujava la classe mitja, els reptes que va afrontar també l'Església d'Anglaterra.

En aquest sentit quan pel 1841 un sector de l'església es va acostar a Roma, els Tractarians, va ser titllats de Romish, mot curiós. Per altra banda, els primer parlamentaris en defensa la classe obrera eren gent d'església.

Un dels aspectes que més èmfasi posa el llibre, en molts capítols, és l'aparició de la dona a l'escena social. Un exemple és el cas de Florence Nightingale que al llgir a The Times dels horrors que passaven els anglesos a la guerra de Crimea, ella va abandonar el luxe victorià i se n'hi va anar a fer d'infermera.

Per descomptat que fa un detall força exhaustiu de la Gran Guerra i del conflicte dels Balcans.

No cal dir que a partir de certa data apareix la figura de Winston Churchill, admirat per uns i odiat per altres. Com totes les figures que han fet història.

En aquest cas no puc dir que el recomano perquè goso a dir que és l'únic exemplar a Barcelona, però en qualsevol cas, interessant pel contingut i més pensant a qui estava adreçat i quan.

Accidents de trànsit, cotxes ràpids i Ole Thorson

Tot sovint sento de persones assenyades que és una contradicció lamentar els accidents de trànsit i, per altra banda, permetre la fabricació de cotxes ràpids. Evidentment és un argument que té la seva lògica, però per a organitzar la vida de les persones en el món que vivim no serveix de gaire la lògica perquè hi ha moltes coses implicades que cal tenir en compte.

A més a més passa una cosa molt interessant que no és nova. En un article a El País fa molts anys vaig llegir de Josep Ferrater i Mora com criticava a les persones que tienen soluciones tajantes para todo. I efectivament no tot té un solució clara.

Comencem pel principi. L'Estat espanyol no pot determinar la velocitat màxima dels cotxes que surten de les fàbriques espanyoles perquè una mesura d'aquestes característiques crearia greus problemes a Brusel.les i faria que els cotxes fets a Espanya no es venguessin. I Brusel.les tampoc ho pot legislar perquè vindrien els cotxes d'EUA i Àsia.

De tota manera la cosa no passa per aquí. El problema de fons és de mentalitat. A la mentalitat espanyola, per raons que no són ara al cas, no li causa un problema moral l'incumpliment de la llei i la desobediència és quasi admirada, cosa que és impensable a molts països. Aquí, una persona que fa un engany a l'Administració no s'avergoneyix i més aviat en presumeix.

Quan vivia a Anglaterra, un diumenge pel matí, poca gent i pocs cotxes, llegia el diari tot caminant a poc a poc; a l'arribar a la vorera per travessar, em vaig aturar per seguir la lectura. Al cap de poc vaig sentir una claxonada que no vaig fer cas. A la tercera claxonada vaig aixecar el cap i vaig adonar-me de la cua de cotxes, potser cinc, que s'havia fet esperant que jo travessés el carrer. Vaig fer-ho corrent. Aquí és un risc fiar-se d'un pas cebra.

Per altra banda, qui ha voltat pels EUA ha pogut veure, en aquelles carreteres prou amples i rectes per uns quants quilòmetres, que els cotxes van a una velocitat que aquí seria ridícula. Suposo que ningú dubte de les possibilitats dels cotxes americans per anar a més de 150 Km/h.

És per això que em permeto reivindicar la tasca que fa Ole Thorson, una persona que per unes raons molt peculiars li segueixo la pista des de fa quaranta anys. Ole Thorson és l'expert que hi ha a Catalunya i a Espanya en temes de trànsit. Va venir a Barcelona fa més de quaranta anys i sempre amb aquesta preocupació, com es pot comprovar si es clica aquí i no deixe de ser exempificador que quan va anar a un poble del Maresme a fer una conferència per a racionalitzar el trànsit del poble la gent del poble quasi el va lapidar, per això és evident que l'afer no és com s'han de fer els cotxes, sinó que siguem civilitzats, que és el que demana Ole Thorson.

La millor manera de no afrontar el problema és dissimular-lo i nosaltres els catalans no podem ser titllats de país incívic, nosaltres no som espanyols, diuen alguns, però el comportament cívic dels catalans és igual que els de la resta d'Espanya.

Un exemple més de que és demagògic fer exigències a la indústria de l'automòbil és el que passa dins de la Ciutat de Barcelona. Cal veure el reportatge que va aparéixer a La Vanguardia d'ahir, en el que en alguns carrers de la ciutat l'Ajuntament ha determinat -amb l'aplaudiment d'Ole Thorson- que la velocitat màxima no ha de superar els 30 Km/h, per tant, és evident que fins i tot que reduint la velocitat màxima dels cotxes, només es reduiria una part dels accidents perquè anar a 50 Km./h pel carrer Vila i Vilà, Poble Sec, és arriscat.

¿És casual que Ole Thorson no hagi dit res, que jo sàpiga, sobre amb quina velocitat màxima han de fer-se els cotxes?

Una pel.lícula meravellosa

Fa uns dies, en el blog de la Júlia, vaig llegir que deixava bé una pel.lícula francesa, que encara que no sé francès, m'atrau el cinema francès i, com per altra banda, la meva dona sap francès doncs era segur que la veuria i per això vaig posar el corresponent comentari en el blog de la Júlia.

Decidit a veure-la vam anar a peu, al mateix cine on l'havia vista la Júlia, el Renoir Floridablanca. Resulta, però, que havien canviat la programació i la pel.lícula havia passat a sessió golfa i ja ens tens haver de decidir a corre-cuita una altra pel.lícula. Vam entrar a veure BARRIO CUBA, producció Santi Camuñas, Jorge Gómez, Camilo Vives, guionista Sergio Benvenuto, Elia Solás, Humberto Solás, intérprets Adela Legra, Luisa Maria Jimenez, Jorge Perugorría, Isabel Santos, Mario Limonta, musica Esteban Puebla, director Humberto Solás, fotografa Carlos Rafael Solís, Any 2005, Cuba-Espanya

Segurament aquesta pel.lícula passarà sense pena ni glòria per les mans de la crítica perquè potser no aporta res de nou al cinema. És una drama en el que no hi ha dolents, cada personatge té un dolor, un dolor fons.

I és que la pel.lícula està poblada de persones que cerquen la felicitat en L'Havana que s'està fent a miques. Aquestes persones es revolten contra allò que les ha fet caure: la circumstància, Cuba. El poeta ens va dir que l'home no suporta la realitat, però a vegades és que la realitat no el deixe ni suportar-se ell mateix perquè la realitat ha esdevingut una mena de contrari. Això és el que passa a Cuba, això és el que passa arreu quan no es té confiança, ni esperança, ni futur, ni res que ajudi a viure, sobreviure i gràcies.

Per això la mare diu que farà una remenat d'ou perquè no té un ou per a cadascú, el no es pot fer és indignar-se quan els fills són davant, ni cal preguntar gaire quan un d'ells ha portat a casa carn per tothom.

Enaquesta pel.lícula les vides dels homes, les dones, els joves i els vells es creuen entre ells i creen un mostrari de sentiments i emocions d'una manera colpidora, honesta i a on no hi ha cap dolent, tots comparteixen una mateixa cosa: dolor. No és una pel.lícula de guanyadors i perdedors, tots són perdedors.

Un cerca l'amor que no troba; una altra vol superar la mort d'una persona estimada, l'altra vol tenir fills, l'altra deixar Cuba i la seva gent, relacionar-se amb el pare que no t'accepte com ets.

Un dels personatges més commovedors malgrat ser una actuació curta és el de la jinetera, que passa de la rialla còmplice a la llàgrima més humana i tendre que un es pot imaginar, un canvi de registre magistral.

Tot això en uns escenaris que mostren la part més grisa de L'Havana, on no es veu cap imatge de postal, sinó les d'aquesta ciutat-que-fou i ara és un grup de cases desconjuntades.

Monasterboice

El 14 d'agost va ser el darrer dia a l'illa Maragda i, per tant, el de la darrera visita perque a la tarda agafava l'avió a Dublín.

O sigui que torno ser a l'Estat Lliure d'Irlanda. A Irlanda prou molt, per això és tant verda, però els qui estem en un lloc per una sola vegada ens empipa que plogui, tot i que els núvols s'han comportat força bé durant tot el viatge, la manifestació dels Apprentice Boys a Londonderry i ara la de Monasterboice han estat sota l'aigua.

Cada país té les seves joies, doncs unes de les joies més significatives d'Irlanda està a Monasterboice. Durant en el viatge m'he adonat de la importància i càrrega identitària tenen a Irlanda tant la Torre Rodona com la Creu Celta. A Glendaralough hi ha la torre rodona més important de l'illa doncs aquí hi ha la tercera, però si a Glendaralough vaig descobrir la creu celta aquí, a Monasterboice hi ha la més important, tot i que hi ha una altre de respectable i una altra més normal.

Les ruines històriques de Monasterboice són d'un antic assentament cristià al comtat de Louth, que va ser fundat el s.V per Sant Buite.

Malauradament l'iagua que cau del cel no em va deixar fer unes decents, per la qual cosa, encara que hi poso una foto aquí, poso també un enllaç per a què qui tingui interès, pugui fer una visita clicant aquí.

Cal dir que en el cristianisme irlandès primitiu el monastir feia la funció que en el continent i a la Gran Bretanya feia la diòcesi.

Encara que sigui un aspecte que no té res a veure amb Monasterboice, cal dir que la immensa majoria dels nascuts a Irlanda són batejats i que en aquest moment els noms preferits pels irlandesos pels seus fills són Sarah i Sean. Llegit en un diari irlandès.

Amb aquesta entrada al blog acaba el que en podríem dir la ressenya del viatge. Molt possiblement de tant en tant sortirà alguna cosa relacionada amb Irlanda, l'Illa Maragda, l'illa dividida amb una part lliure i una altra formant part d'un imperi més que d'un estat.

FOTOS