Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Títol original: The Importance of Being Earnest, A Trivial Comedy for Serious People
Traducció: Cristina Genebat
Teatre Poliorama
Direcció: David Selvas
Repartiment: Laura Conejero Jaume Madaula Mia Esteve Paula Jornet Paula Malia Norbert Martínez David Verdaguer
Transcripció del programa
L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle xx.
La meva valoració
Fa massa temps que vaig veure l'obra i tot el que puc dir després de poc més de dos mesos és que em va agradar i hi vaig gaudir l'obra. Evidentment, Laura Conejero es va lluir com ens té acostumats
músics Quartuor Debussy Christophe Collette i Marc Vieillefon violins / Vincent Deprecq viola / Cédric Conchon violoncel
música Dmitri Xostakóvitx / escenografia Yaron Lifschitz i Jason Organ / vestuari Libby McDonnell / il·luminació Jason Organ
cap tècnic Jason Organ / tècnic de so Quartuor Debussy Christophe Germanique / producció executiva Danielle Kellie / agent internacional Paul Tanguay / distribució per l'Estat espanyol Ysarca Art Promotions - Pilar de Yzaguirre
coproducció Nuits de Fourvière/Département du Rhône, Les Théâtres de la ville de Luxembourg, GREC Festival de Barcelona, Le Cirque-Théâtre d’Elbeuf, Düsseldorf Festival, Barbican Theatre i CACCV Espace Jean Legendre-Compiegne
amb el suport de l'Australian Government’s Major Festivals Initiative, organitzat per l'Australia Council Its Arts Funding and Advisory Body en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals, el Brisbane Festival, el Perth International Arts Festival i el Melbourne Festival.
Circa rep el suport de l'Australian Government a través de l'Australia Council gràcies als seus fons per a l'art i el seu òrgan assessor, com també del Queensland Government a través d'Arts Queensland.
El Quartour Debussy rep el suport del Ministère Français des Arts, la Région Rhône-Alpes, la Ville de Lyon i SPEDIDAM
LA MEVA VALORACIÓ
Tot i que aquest espectacle va ser el 26 de maig, aquesta entrada no està escrita quan tocava, sinó el 5 d'octubre del mateix any. El que m'ha quedat a la memòria és que és un ballet fet per acròbates. Això, encara que ho pot semblar, no és un menyspreu perquè el producte és tènicament perfecte.
Podem dir que no emociona. No té una poètica visual, però les acrobàcies sí tenen un objectiu estètic de manera que l'espectador queda convençut perquè té qualitat.
Qui no hi hagi anat se sorprendrà del video que segueix.
Repartiment: Andreu Benito Adrià Campos-Pau Trujillo Roger Coma Joan Farssac-Guim Luque Joan Sureda Emma Vilarasau
Transcripció del programa
Emma Vilarasau es fica en la pell de Medeaper protagonitzar, a partir del dia 11 d’abril, una tragèdia que barreja les versions d’Eurípides i Sèneca en el Teatre Lliure de Montjuïc. Adaptada per Alberto Conejero i Lluís Pasqual, que, a més, dirigeix aquest clàssic, l’obra té una hora de durada per presentar, intensament, la història d’aquesta incompresa reina estrangera i infanticida.
Pasqual, acompanyat per Vilarasau i els actors Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (preceptor), ha recordat en roda de premsa que ja va posar en escena una altra Medea l’any 1979 amb Núria Espert de protagonista. “Per fer aquest muntatge, el més important és tenir una actriu capaç d’interpretar-la”, ha declarat. A més, considera que el moment actual és molt propici per a una història com aquesta: “Si mirem el món: Trump, Putin, Kim Jong-un o, d’altra banda, el terrorisme de l’ISIS… estem envoltats de pura irracionalitat”.
També ha reflexionat sobre la circumstància de fer coincidir a la cartellera diverses tragèdies clàssiques en teatres diferents. Segons Pasqual, “devem estar molt desesperats. Necessitem, d’alguna manera, explicar la nostra violència i la dels altres”.
En aquesta versió en català, també intervenen Andreu Benito com a rei Creonte i els nens Arià Campos, Pau Trujillo, Joan Farssac i Guim Luque, que s’aniran alternant per interpretar als dos fills de Medea.
Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.
Emma Vilarasau, que fins ara no s’havia atrevit amb el personatge, ha afirmat que es tracta d’ “un personatge inassolible, amb una part de monstre, que tots podem portar dins”. També ha confessat que si ha gossat, aquesta vegada, entrar al projecte, ha estat per la seva confiança en el Lluís Pasqual com a director.
La meva valoració
La data d'aquesta entrada al blog és la del dia que la vaig veure, el 22 d'abril d'enguany, però estic escrivint el 2 d'octubre. Només recordo que, com a clàssic, em va agadar, però no recordo si em vas entusiasma, com es pot veure hi va haver una gran actriu, la Vilarasau, que segur va ser una bona interpretació, però no recordo res.
Una dona d'edat indefinida explica les seves recances. Amb un gust especial per la hipèrbole sentimental, exposa les desil·lusions que l'han convertit en la persona que és ara i s'emmiralla en la desmesura de les heroïnes de Tennessee Williams o en les dives de la cançó. Rere les seves històries apareix una figura desnonada emocionalment i econòmicament que lluita per la supervivència amb les armes de la ficció. Una peça amb dramatúrgia de Marc Rosich, que fa incursions en la dansa, el teatre gestual, el text clàssic, el playback, la cançó en directe i la performance, buscant el contacte directe amb el públic que ha estat convidat a entrar en aquesta llar tan poc convencional.
La Cia. Roberto G. Alonso, amb 23 anys de trajectòria, és un referent de la dansa-teatre a Catalunya i a Espanya pel seu particular llenguatge coreogràfic, caracteritzat per la fusió de la dansa amb la narrativa teatral i una concepció escènica peculiar, imaginativa i detallista.
La meva valoració:
La valoració d'un monòleg sol ser molt fàcil perquè la persona que es presenta en un teatre per a enfrontar-se sol davant d'un públic està segura i convençuda del que presenta i, per altra banda, la direcció del teatre també està en condicions de fer confiança a partir d'un lògic mutu coneixement.
Encara que m'agrada la dansa no coneixia la figura de Roberto G. Alonso, però ara que l'he vist tinc la certesa de què és un gran ballarí amb una gran sensibilitat. Un dels moments més bells i difícils que va fer, pel meu gust, és la mena de ball que va fer quan sentíem la veu de Chabela Vargas amb la cançó "Soledad".
Com l'espectacle acaba el primer de abril animo per anar-hi
Francesc Vila i Rufas (22.10.1927-22.12.2006) va ser un gran dibuixant que a la pràctica feia allò que es coneix per humor gràfic. Encara li recordo una vinyeta al Diario de Barcelona, però a on el vaig seguir va ser al diari AVUI. Aleshores els seus dibuixos eren coneguts amb el nom de Gargots. En el seus dibuixos demostrava una gran sensibilitat humana i també catalanista.
No cal dir que Francesc Vila sabia com és de fosca Espanya i aquest coneixement el va portar a fer la gargot que he posat aquí. Evidentment aquest sentit del que pot passar també el vaig tenir jo quan el vaig veure i decidir retallar-lo del diari AVUI.
Fa setmanes que Catalunya està en una mena d'estat d'excepció que d'acord amb la Constitució del 1978 se li diu "155", que és l'article de la Constitució que permet fer aquest estat de coses.
Així doncs m'he permès posar-lo aquí per a que els pocs que em visiten vegin que Francesc Vila no era pessimista, sinó realista.
Teatre Lliure de Montjuïc Direcció: Fernando Bernués intèrprets Claudia Cos Linda / Eduard Farelo Len / Laura López Brenda / Lluís Marquès Roy / Emma Vilarasau Irene
Sinòpsi: Irene és la mestressa d'una finca dedicada al cultiu de pomes, on viu amb el seu fill. La seva filla se'n va anar fa molt de temps i n'ha perdut el contacte. Una tardor, ella torna i es desencadena aquest relat sobre la maduresa i els canvis de l'Anglaterra rural d'avui. El signa una de les dramaturgues més reconegudes del panorama britànic actual.
La meva valoració: Prescindible. Si ja es tenen les entrades, caldrà aprofitar-les per a saber quin pa si dóna, però si no teniu les entrades doncs no cal anar-hi. No té res de divertida, però tampoc no és avorrida. Passa el temps.
Direcció: Andrés Lima Intérprets: Josep Maria Pou com Ahab Jacob Torres com Starbuck, Ismael i altres Oscar Kapoya com Pip i altres
Sinòpsi: Sl capità Ahab és un dels grans personatges de la literatura universal. Un ésser que evidencia l'obsessió humana que va més enllà de la raó, capaç de consumir la voluntat i eliminar qualsevol element bondadós de l'ànima.
De Moby Dick s'han realitzat múltiples adaptacions, algunes més properes a l'original que d’altres. Aquest muntatge està inspirat en la solitària figura d'Ahab i la seva lluita contra la balena. I convida l’espectador a fer un viatge a les profunditats de la bogeria d'un home capaç de tot per satisfer la seva obstinació.
Un espectacle total, valent i innovador.
Fa just un parell d'anys que vaig llegir aquesta excessiva novel.la, però amb força suc. La novel.la és pràcticament una enciclopèdia de les balenes i dels baleners, tant si ens referim als vaixells com al capità i a tots el mariners que hi intervenien sigui des del punt de vista de la navegació, de la caça i obtenció de l'esperma: l'oli que feien servir les cases per tenir llum. Encara diem "oli amb un llum" per dir que alguna cosa ha anat molt bé.
La novel.la és una continua digressió sobre qualsevol cosa, per tant, exigeix que el lector tingui paciència. Per a dir-nos que el motiu de tot plegat és que el capità Ahab vol caçar i matar la balena blanca, que li va fer malbé la cama, doncs arran d'això fa una gran digressió sobre el color blanc o la blancor, per exemple. No obstant, també cal dir que la novel.la és també unan digressió sobre la humanitat.
David Ruano escriu a "Nacional": Moby Dick es una novela mítica, que prácticamente todo el mundo conoce, a través del libro, de los cómics y de las películas. Hay quien la considera "el mejor libro de aventuras de la historia". Pero a menudo es una obra que se lee de adolescente, que no se olvida y que se recuerda confusamente a lo largo de toda la vida. Ahora, con esta versión teatral, magistralmente interpretada por Josep Maria Pou, podemos devolver a este clásico, y valorarlo, no sólo como apasionante novela de aventuras, sino también como una profunda exploración de los rincones más oscuros del alma humana.
La meva valoració
Si més amunt he dit que la novel.la és excessiva, aquesta funció teatral també ho és per raons molt diferents.
El capità Ahab és un persontge impossible i m'imagino que per aquesta raó aquest relat ha estat molt explotat pels tebeos, naturalment això ho sap molt bé Josep Maria Pou que és qui dóna vida en aquest personatge impossible, fantàstic i, per tant, hi fa una actuació única, fantàstica també. Si Yerma va ser l'obra de Núria Espert, Moby Dick serà l'obra de Josep Maria Pou perquè encara que faci grans obres del repertori clàssic -i li ho desitjo- com Hamlet, Ricard II oPeer Gynt, no crec que es doni en el teatre un personatge tan gran com Ahab, un personatge que és com un déu, un déu que juga a daus amb els mortals, però com té la banca, sempre guanya.
Tot això dit amb tota l'estima que sento per Josep Maria Pou, que com jo té 74 anys i que va ser company meu a la mili a San Fernando, a on els dos vam fer el curs de caporal escrivent. A sota hi ha la foto de comiat o de final de curs. Em sap greu que no he pogut veure qui és, però és molt estrany que no hi sigui, potser hi ha algú que el tapa, però encara ho fa més estrany perquè ell era el més alt del curs. Quan formàvem ell anava al davant junt amb dos més i jo a la segona fila al darrera. SI US PLAU, tant si m'he llegit fins aquí com si no m'heu llegit res, prego que no us perdeu el vídeo que hi ha a sota. Només hi parla Josep Maria Pou. Si ho feu, segur que ho agraireu
Dramatúrgia i direcció JORDI PALET PUIG cia. FARRÉS BROTHERS I CIA amb VICKY PEÑA
Intérprets: Xavier Capdet Alfred Ill / Jordi Farrés Helmesberger, mossèn i altres / Pep Farrés Hofbauer, mestre i altres / Vicky Peña Clara Zachanassian / Ireneu Tranis alcalde, marit i altres
Presentació:
Vicky Peña és Clara, la multimilionària que torna al seu poble natal disposada a enfrontar-se al passat. Té una mà de marbre, una cama de fusta i molta set de justícia, o de venjança. Un espectacle per a adults cent per cent Farrés brothers i cia.
La vella dama amb l'amic de joventut del seu poble
La vella dama davant del seu poble
La meva valoració:
Tot molt ben fet. La Vicky Peña fa un magnífic treball. Les titelles molt ben fetes que fan la funció de les màscares i, per tant, tapant molt sovint la cara dels actors i actrius. Tot plegat una cosa estranya si deixem a part a la Vicky Peña que no duu màscara o titella. No m'ha agradat. Em sap greu.
Si al segle XIX costava veure la diferència entre el partit conservador de Cánovas i el partit liberal de Sagasta, ara a Espanya es troba en una situación semblant perquè cada cop el PSOE és més a prop del PP. Ara ja no és que els dos siguin corresponsables de l'article 155, sinó que el llenguatge insultant de l'antic "compañero Felipe" s'acosta més al del PP.
En una entrevista a la Cadena Ser avui Felipe ha fet unes declaracions sobre el discurs supremacista català que jo diria que s'ha embarbussat perquè, és incoherent.
Felipe planteja que al món s'han instaurat els discursos supremacistes i que s'han enganxat en el discurs independentista. No diu com s'ha fet aquesta suposada influència.
Aleshores Felipe diu: “Ellos no lo pueden comprender pero sí”. O sigui, nosaltres pobrets no ho veiem, però Felipe ens diu que sí.Parla com un vident. Aleshores fa una tombarella retòrica i diu: "no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump” i ha convertit el supremacisme de Trump de manera que ens diu com l'independentisme se l'ha fet seu, que consisteix en què si a nosaltres ens deixen fer a la nostra manera nosaltres seríem millors, de manera que ésuna forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” ... “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”. És a dir, engalta el supremacisme als catalans, però no ho demostra, senzillament ho diu Felipe, com podria dir-ho el Papa o Déu.
De fet el seu pretès argument contra l'independentisme no s'adona que es pot aplicar a qualsevol partit que estigui a l'oposición en qualsevol país del món. Siguem seriosos, ¿l'oposició no diu sempre que si governés serien els millors? ¿No diu que si manessin els ciutadans estaríem millor?
La pretensió de fer-ho millor està tant a Ciutadans com a ERC, cadascú amb el seu discurs.
No deixa de ser interessant que pel final Felipe diu: Més endavant, Felipe vol fer socialisme i diu: "¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”. Entenem que está dient que els socialistes ho farien millor. Qui se'l creu avui?
Com podem veure Felipe diu més coses, però jo només he volgut desmuntar aquest fals concepte que circula sobre el supremacisme català quan caldria parlar del supremacisme del nacionalisme espanyol.
Un exemple de com l'arbre del supremacisme espanyol és antic. En plena transició, seria quan faltava poc per les primeres eleccions a Corts després de Franco. Jo militava en el PSC i repartia propaganda. Duia a les mans dues piles, un en castellà i l'altre en català, tenia cura que es veiés bé que eren dues. Quan m'adreçava a una persona o grupet sempre deia "En català o castellà?". La gent em contesta com calia i em donava les gràcies. Una vegada, un home, semblava un treballador manual, amb la cara seriosa i una mirada fixa em va dir: "Español". Això és el supremacisme! Aquest sentir-se superior, està a Catalunya, però l'Estat hi està per sobre i amb l'Estat la seva llengua.
El expresidente del Gobierno, Felipe González, ha avalado que el Gobierno central mantenga la aplicación del artículo 155 de la Constitución en Catalunya si el presidente cesado, Carles Puigdemont, trata de ser investido como nuevo jefe del Ejecutivo catalán a distancia. Según el exdirigente socialista, Rajoy “no tendrá otro remedio” ante el “bucle extraño” que a su juicio se está produciendo en Catalunya, y en la que se trata de sortear la ley, el reglamento de la cámara catalana, el Estatut y la Constitución. Y esta situación perjudica a los ciudadanos, a la normalización política en Catalunya y también a los encausado ante el Tribunal Supremo por los delitos de rebelión, sedición y malversación. En es trasfondo de todo, González ve cierto “supremacismo” en el independentismo catalán.
Ha sido en una entrevista en la Cadena Ser donde el expresidente socialista ha arremetido conta la voluntad de Junts per Catalunya (JxCat) y su líder Carles Puigdemont de ser investido a distancia y ha advertido de los “discursos supremacistas” que se han puesto en auge en buena parte del mundo y en el que ha enclavado también el de discurso independentista. “Ellos no lo pueden comprender pero sí”, ha asegurado. Aunque “no es supremacismo tan explícito como el de Donald Trump”, ha traducido ese supremacismo en la idea que considera instaurada en el independentismo de que “si no nos lo impidieran, seríamos los mejores”, de manera que es una forma de considerar que “la realidad que no coincide con lo que yo describo no me comprende” y “no me conviene”. Y “esto es supremacismo”, ha opinado.
El vicesecretario de Política Social y Sectorial del PP, Javier Maroto, ha respondido a González que no son los "políticos" quienes han decretado prisión preventiva por un delito de rebelión a algunos responsables del proceso soberanista en Catalunya, sino que es una decisión de los jueces. En una entrevista en Antena 3, ha señalado que en España existe separación de poderes entre el poder legislativo y el poder judicial y el PP "siempre" va a "respetar" todas las decisiones de los tribunales. "Desde la política no se le puede decir a un juez 'se han equivocado ustedes aplicando el Código Penal'", ha opinado Maroto.
Pero también ha sido crítico con el resto de españoles que se refieren a los catalanes de forma genérica cuando en realidad están hablando de los independentistas. Así, “hablamos de los catalanes cuando nos referimos sólo a los independentistas y hay catalanes que los están pasando muy mal”, ha lamentado, hasta el punto de ser considerados “no son infieles sino herejes”. En este punto, González ha criticado la respuesta de España hasta el punto de que “es difícil identificar un proyecto de España”.
El expresidente ha reclamado al Gobierno central no escudarse en la reforma constitucional como mantra para no afrontar los problemas de dignificación del trabajo, de las pensiones..., en definitiva, “prioridades, que España las tiene y muchas y muy serias”. Y por eso ha lanzado una pregunta al aire: “¿Hay un proyecto ilusionante de España para los españoles y catalanes o España está ausente en sí misma?”.
Mapa polític d'Espanya del 1854
Junto a esta crítica al discurso independentista, ha censurado la voluntad de llevar a cabo una investidura a distancia, hasta el punto de que se esté “discutiendo lo indiscutible”. Ha pedido respetar la ley, el reglamento de la cámara que tiene rango de ley, así como el Estatut “que ellos mismo se han dado”. Para el expresidente, la cuestión de la investidura “no tiene discusión salvo que se crea que la ley tampoco es respetable y estemos de nuevo en los días 6 y 7 de septiembre”. Por eso ha considerado que no resultaría una señal de seriedad que “se inventen una investidura que no existe en el sistema jurídico español, catalán ni del mundo”. Y en este punto ha tirado de ironía: “¿Podríamos proponer que un elefante fuese presidente? Porque no lo prohíbe el reglamento”.
Además, González ha advertido a JxCat que esta pretensión es especialmente perjudicial para el futuro de los investigados y encarcelados, ya que va en contra de sus propios compañeros de filas y de proyecto sobre los que pesa la instrucción del Tribunal Supremo. Con el plan de la investidura a distancia “se enturbia todavía más” la causa judicial porque se aportan pruebas de que “no respetan la legalidad estatutaria”,y por esta vía “no van a recuperar la institucionalidad”, ha advertido.
Según el expresidente, con esta forma de actuar de los independentistas, “la sociedad va a sufrir mucho”, de manera que considera “vital” que se restaure un cierto nivel de confianza. Pero si se empieza “violentando la legalidad” con esta investidura, se estarán dando “todos los argumentos” para que el juez Llanera vea riesgo de reiteración delictiva e identifique la voluntad de volver a violentar la ley.
En todo caso, el expresidente socialista se ha mostrado en desacuerdo con la prisión preventiva decretada por el alto tribunal, aunque ha reconocido que la instrucción del Supremo está siendo “bastante rigurosa”. Pero a él le gustaría que “las garantías pudieran aplicarse” aunque al magistrado se lo están poniendo “muy difícil”.
Aunque los tribunales se pueden equivocar, González ha puesto por delante la exigible “lealtad institucional”. Y eso que ha admitido que “estaría más cómodo si saliesen de prisión” y, que “lo que han dicho para salir de prisión no hubiera contradicción tan flagrante” con lo que luego se pretende hacer en el Parlament.
Sobre los delitos que pesan sobre los dirigentes encausados, el exdirigente ha dicho tener “dificultad para ver el delito de rebelión”, y ha opinado que en primera instancia habría que haber evitado la instrucción penal mediante la acción política. Una vez descartada esta vía, para González se dan todas las condiciones para identificar el delito de sedición “y es evidente que ha habido malversación”, pero considera que “la rebelión es un delito dificilmente probable”.
