Cachoeira, l'Estat de Bahia

El que passa a Cachoeira i que per les fotos veiem una mica és, per desgràcia, molt habitual al Brasil.

Ja ho podria haver dit per Salvador i per Santo Amaro, i aquí, a Cachoeira es repeteix. Són poblacions que tenen, com diuen de l'Havana, una gran riquesa arquitectònica, però que necessiten alguna cosa més que un manteniment. El guia ens parlava tot sovint de la declaració, pendent o no, que l'UNESCO les consideri Patrimoni de la Humanitat, amb l'esperança que aquesta declaració anirà acompanyada d'un flux de diners.

Pel que es veu de l'estat de les cases, és molt més econòmic enderrocar-les i fer-ne de noves, amb materials d'avui, que no pas la reconstrucció. Evidentment ja es veu que hi ha de tot. Així tenim que la primera foto ens en mostra una que ja té un ús, un museu; la segona es veu que era molt bonica, però està fatal; l'església del Rosari està bé; seguida per una casa amb rosa i groc que és una meravella, però que li cal un esforç econòmic; la cinquena és el claustre del convent del Carme del segle XVIII, que funciona temporalment com a hostal de joves, els guanys del qual permetran la seva restauració per retornar a la comunitat religiosa que l'ocupava, un cop aquesta estigui finalitzada; després tenim dues cases força dignes i dues portes.

Tot plegat, un país amb moltes velles glòries que per rehabilitar o posar guapes, el F.M.I. s'hi hauria d'abocar de valent.

Santo Amaro, de l'Estat de Bahia

Les cinc primeres fotografies són del Ball Maculelé, que s'assembla força al nostre ball de bastons. Un ball prou atractiu com es veu pel fet que hi ha unes col.legials que hi tenen llur mirada fixada; també hi veiem un nen que s'està aplicant en la percussió. Observem que el ball està presidit per unes bahianes assegudes.

Aquestes fotos van seguides de dues que mostren l'interior de l'església de la Mare de Déu de la Purificació i una altra en la que hi ha la porta de l'església amb unes col.legials assegudes. Abans hem vist una casa baixeta blanca mig tapada per un minibus, es tracta de la casa on viu la mare de Maria Bethania i Caetano Veloso. Les altres fotos són del mercat, que crec són prou interessants.

Aquí sí que hi ha cacau

Després de recórrer aquest preciós camí de palmes (segona fotografia), s'arriba a una mena de barracó en el que hi ha el rètol (primera fotografia).

Estem en el municipi de Santo Amaro, a l'Estat de Bahia

Brasil ha estat el segon productor de cacau del món i la major part n'era de l'Estat de Bahia, que s'embarca al port d'Ilhéus.

El cas és que l'arbre del cacau és interessant perquè el fruit, enlloc de sortir de les branquetes, surt directament del tronc o de les branques principals. Això es pot veure perfectament a les dues darreres fotos. En la foto de primer pla veiem clarament la floreta que surt del tronc i una mica a la dreta, el fruit nadó de la pinya de cacau. A l'altra, feta amb flash, es veu clarament a primer terme la pinya del cacau i a sobre per l'esquerra també es veu una floreta de la que sortirà el fruit.

Dintre d'aquesta pinya hi ha els grans del cacau que estan envoltats d'una polpa que ens recorda a la xirimoia. Aquests grans són fermentats i després es procedeix a ensacar-los per exportar-los.

Salvador, Capital de l'Estat de Bahia

.

Foto d'una bahiana, de la manera tradicional -val a dir que les bahianes eren les minyones de les cases i duien aquests vestits que dissimulaven les formes femenines per a refrenar la temptació dels senyors de la casa; després tenim el far que es diu el Fuerte San António de Barra, interior de Igreja da Ordem Terceira de Sâo Francisco, una que és l'altar fet d'or; per acabar una posta de sol a Salvador.

Manaus, Capital de l'Estat d'Amazones

Encara que aquestes fotografies s'expliquen soles, podem observar que al moll del mercat del port de Manaus no saben què és això que en diem el "toro" que serveix per a la càrrega i descàrrega, o sigui que veiem tota mena de mercaderies a les espatlles dels camàlics; un xicot venent llimones a la voravia, mantenint la porta del cotxe oberta, després de fer-li la fotografia em va aixecar el dit gros amb simpatia com agraint-me haver-lo retratat; una senyora menjant les sopes asseguda a terra; una família discutint la jugada; una parada d'herbolari al mercat; una parada de peixos on podem veure una manera ben peculiar, per nosaltres, d'exposar-los; la cúpula del mercat, que essencialment i curiosament és com les nostres; una camàlic carregant a les espatlles la mercaderia des de l'embarcació, no li cal el moll i fa més via per l'aigua; la Fira de la Banana i finalment un senyor que ja se n'ha proveït i suposem deu anar vers la seva tenda.

Indiscutiblement els mercats o, com deiem abans, les places són un lloc interessantíssim per visitar perquè si com deia Josep Pla som el que hem menjat; abans de menjar-ho ho hem conreat i comprat, per la qual cosa veure allò que es tria, remena i regateja per després omplir el pap és de les visites imprescindibles quan es viatja, sobretot quan qui escriu això és un assidu del Mercat del Ninot , naturalment, a l'Eixample

Teatro Amazonas, Manaus

Manaus és la capital de l'estat d'Amazonas i és coneguda com la ciutat de la selva. El segle XIX va ser la segona ciutat més important del Brasil, la primera a tenir elctricitat i l'única que va tenir tramvies, va ser una ciutat rica o on hi havia unes persones molt riques.

El motiu d'aquesta riquesa va ser l'explotació del cautxú en la que uns europeus tenien les plantacions de cautxú, l'exportaven, tenien el nadius esclavitzats, enviaven els fills a estudiar a Europa i, com ja hem dit, enviaven la roba a rentar a París perquè amb el Riu Negre no hi havia qui la fes blanca.

Un europeu s'endugué la llavor a Indonèsia, que per raons de qualitat i preu el cautxú brasiler ja no va ser competitiu. Les cases van tancar i Manaus esdevingué una ciutat fantasma durant força temps.

D'aquesta època d'esplendor queda l'arquitectura i en queden algunes mansions d'aquests magnats en les que hi ha algun organisme de l'Estat o alguna entita cultural com el Goethe Institute, però l'obra arquitectònica indiscutible és el teatre de l'òpera, que després de molts problemes i entrebancs va ser inaugurat el 1896.

La primera foto és el sostre vist des de la platea, en la que l'artista francès va voler que sembli que està sota la torre Eiffel; la segona és el foyer en la que es veu la bellesa de les fustes emprades pel parquet -ara obliguen a caminar amb unes plantufes; després tenim una vista general del teatre -la cúpula va ser comprada a un mercat de França; un tocador del camerino; un ornament del primer pis i finalment una part de sostre des de la platea i el sostre del foyer.

Tot plegat un esclat de luxe europeu al mig de la selva amazònica