Els musicals i el cinema

Fa pocs dies que la blogaire més marinera de la blogosfera em va dedicar una entrada del seu blog i ho va fer posant el video d'un musical. Lògicament és un detall que li agraeixo des d'aquí de tot cor.

Quan era noi em vaig entusiasmar amb pel.lícules com Siete novias para siete hermanos i, ja més gran vaig ser d'aquells, com tants aleshores, que repetia West side story. Vaig fer-me la meva petita col.lecció de musicals amb discos de vinil (LP).

Més endavant, amb un escapada a Londres vaig veure el musical que també es definia com la primera òpera-rock, es tracta de HAIR. Anar a Londres per a veure HAIR va esdevenir com una obligació, representava la força de la juventut mundial contra la guerra i encara que un no fos hippy no podia posar-se en contra del flower people. Considero que HAIR va ser una cosa especial en el món dels musicals, no goso a dir millor, però anar en contra de l'amor lliure i de la pau encara és un sacrilegi pels agnòstics.

Quan encara es feia HAIR vaig anar a viure a Londres i em vaig estrenar amb Oh Calcutta, un espectacle dolent, però tenia la particularitat que homes i dones sortien despullats i per un que provenia de l'Espanya de Franco, la cosa tenia un valor afegit. I des daleshores he anat acumulant musicals com Les misérables a Londres i The phantom of the opera i Miss Saigon a Nova York.

Cap m'ha deixat el que se'n diu satisfet i, per altra banda, Les miserables i The phantom of the opera tinc el CD perquè la música i les veus s'ho valen, però aquestes veus no sempre són a la versió teatral.

Per altra banda, arare, l'esmentada marinera, admet que els musicals al cine són més vistosos. Evidentment. Després d'haver vist al cinema Hello Dolly i West side story, veure aquestes obres al teatre és com anar al taitru del barri a veure el veí jubilat fent de parella amb la filla de la portera.

Hi ha una escena dels musicals del cinema que jo la considero or en barra. Em vaig passar tot el dia d'ahir intentant-la posar en aquest blog per fer aquesta entrada, però Blogger Beta o YouTube no em fan cas i, cosa curiosa, me l'han pujada a les golfes.Per tant, prego que pugeu a les golfes per a veure la més bella escena de les que es fan i desfan al món del cine musical perquè dir del musical no seria dir la veritat. O anar directament a YouTube

Considero que aquest video exemplifica molt bé el perquè el musical, es queda petit davant del cinema. Una escena com la que us proposo mirar és quasi un impossible, i no perquè un dels dos ja és mort, sinó perquè un duet d'aquesta categoria a l'escenari és quasi un impossible. O la perfecció i categoria de les escenes de ball a West side story o a Siete novias para siete hermanos.

I no cal dir que és un altre impossible a l'escenari una pel.lícula com West side story perquè ja des del principi demostra la grandesa del cinema quan es tracta de ser espectacular. I evidentment, tot això no té res a veure amb el teatre de text, el teatre de veritat. Precisament a Londres vaig veure a l'encara jove -i jo també- Vanessa Redgrave protagonitzant L' òpera dels tres rals, de Bertold Brecht, en la que aquesta gran actriu es permet també ballar, però indubtablement una obra com aquesta no li cal anar a la gran pantalla perquè no és un espectacle, sino teatre a seques.

"Visitando al Sr. Green", de Jeff Baron. I Cuba

Títol original: Visiting Mr. Green. Adaptació: Bernardo Sánchez. Versió: F. Masllorens i F. González del Pino. Direcció: Juan Echanove. Intérprets: Juan José Otegui (Sr. Green) i Pere Ponce (Ross Gardiner)

Goso a dir que un dels trumfos d'aquesa peça teatral és la dinàmica del diàleg perquè el diàleg des del principi fins al final té una clara progressió perquè va passant de manera lenta, imperceptible, de la comèdia al drama. L'autor domina ala perfecció l'art del diàleg perquè el partit de ping-pong amb els mots que es porten la parella de personatges és viu i punyent. Si se'm permet dir-ho d'una manera gràfica diria que comencen tirant-se llufes i acaben i arriben a tirar-se ganivets enverinats.

Té interès a com s'arriba al final, però l'espectador no hoha de saber abans d'hora, per la qual cosa, només puc dir que s'hi vaig perquè es disfrutarà i segur que aquells que es dormen amb una obra de Becket en aquesta no corren cap risc i s'ho passaran tan bé que la recomenaran.

Punt i apart

Una bona amiga, Tate Cabré, que és perdiodista m'ha fet arribar per email el que segueix perquè crec que potser d'interès a molts pel fet que és una manera d'entendre la cultura catalana, és a dir, allò que se'n díu projecció de la cultura catalana.

I crec sincerament que Cuba és un cas especial.

Setmana Santa 2007
Viatge Catalunya-Cuba per la ruta dels catalans
(per segon any, últimes places)


Visita al llegat català de l’Havana, Trinidad, Camagüey, Cienfuegos i Santiago

Del 30 de març al 8 d’abril: 9 nits, tot inclòs 2.000€

Informació i reserves: Tate Cabré 669.481.486 info@tatecabre.com. Truca i t’enviem el programa complet

-9 nits en hotels escollits i garantitzats
-Vols BCN-Madrid-l’Havana i Santiago
-Sopars, dinars i cocktails inclosos en restaurants tematitzats
-Recepcions als casals catalans
-Xòfer i guia permanents, i guies locals a les visites culturals
-Trasllats, visat, assegurança mèdica i taxes d’aeroport espanyoles
-Sortides nocturnes al cabaret Tropicana i al cafè-cantant El Gato Tuerto de l’Havana i a La Casa de la Trova de Trinidad i Santiago
-Agència de Viatges a BCN Online Tours, i a l’Havana Viajes San Cristóbal

Hammershoi i Dreyer al CCCB

En un bloc que visito de tant en tant llegeixo que l'exposició de Gargallo a la Pedrera és com si es mofés de CaixaForum, doncs he de dir que la nova exposició al CCCB sembla que es mofi dels dos.

Aquesta exposició és una meravella, és màgica, perquè, per una banda, ens porta per primera vegada a Espanya l'obra del pintor Vilhem Hammershoi (1864-1916) i, per l'altra ens la porta de la mà, o més ben dit, a la llum del director de cinema Carl Theodor Dreyer (1889-1968), els dos aristes danesos més importants de tots els temps. Clar que l'obra de Dreyer és prou coneguda aquí, fa pocs anys la Filmoteca l'hi va dedicar un cicle i de tant en tant alguna pel.lícula seva es pot veure per TV; a la meva entrada del 22 Març 2006 comentava El senyor de la casa emesa per TV. Tanmateix el que no sabíem és que un expert danès ha dit que Dreyer és el veritable hereu artístic de Hammershoi.

Cal dir a favor doncs del CCCB que precisament per la singularitat de l'obra de Hammershoi els danesos no són gens partidaris que aquesta obra viatgi i fins ara només havia estat a París, Nova York i Hamburg.

En l'obra de Hammershoi la preocupació central és la llum i encara que va fer retrats i paissatges, el realment fascinant és el tractament que dona als interiors, la majoria fets a casa seva i que per obtenir diversos ambients jugava a canviar els mobles de lloc. Pintures com els finestrals o la dona que llegeix un llibre o la noia que escombra són sorprenents, però a mi m'ha entusiasmat la dansa de la pols en els raigs de sol, que és la que poso aquí. Al CCCB hi ha 36 obres de Hammershoi.

Respecte a Dreyer se'ns diu com ell va seguir les pejades del pintor fins al punt que ell mateix va dir que a la pel.lícula El president s'havia inspirat en els interiors de Hammershoi. El que resulta evident per a qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel.lícules és que feia un tractament exquisit de la llum.

Un altre aspecte on hi ha una clara coincidència entre el pintor i el cineasta és la sobrietat. Si les obres del pintor, especialment les domèstiques, són d'una sobrietat absolutes, en les del cineasta
aquesta sobrietat no solament es palesa en els decorats, sinó en el llenguatge, ninú parla més del compte, es diuen les coses d'una manera senzilla i directe, evidentment molt escandinava, diríem nosaltres, però que la fa molt més emotiva.

Si hi ha una pel.lícula que jo m'enportaria a una illa deserta, indubtablement aquesta és Gertrud i m'hauria agradat posar ara al blog un fotograma de l'escena en la què Gertrud entra a l'habitació amb el seu amant. No hi ha res explícit, però l'ombra de la llum de la tauleta de nit projectada a la paret ens il.lumina. Aquí uns pocs fotogrames d'aquesta pel.lícula i per descomptat el que he posat al blog és Nina Pens Rode en el paper de Gertrud.

Malgrat que si es parla de Dreyer, jo només parlo de Getrud, he de dir que Ordet (La paraula) és considerada com una de les 10 millors pel.lícules de la història universal del cinema.

En qualsevol cas, al CCCB, mitjançant 12 audiovisuals un pot fer-se una bona idea del conjunt de l'obra de Dreyer.

"El laberinto del fauno", de Guillermo del Toro

El laberinto del fauno. Direcció i guió: Guillermo del Toro.Espanya i Mèxic. Any: 2006.Durada: 112 min. Gènere: Drama-fantàstic.Intérprets: Sergi López (Vidal), Maribel Verdú (Mercedes), Ivana Baquero (Ofelia), Álex Angulo (doctor), Ariadna Gil (Carmen), Doug Jones (fauno), César Bea (Serrano), Manuel Solo (Garcés), Roger Casamajor (Pedro).Producción: Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón, Álvaro Augustín, Bertha Navarro y Frida Torresblanco.Música: Javier Navarrete.Fotografia: Guillermo Navarro.Montaje: Bernat Vilaplana.

La pel.lícula ens situa el 1944, quan la bota dels militars que havien guanyat la Guerra d'Espanya pesava molt a les espatlles del poble i ens transporta en el viatge màgic d'Ofelia, una nena de tretze anys que junt amb la seva mare, que està en cinta, ha de trobar-se amb el seu marit Vidal, un sàdic militar, la feina del qual és no detenir, sinó matar els republicants resistents. A la caserna hi treballa Mercedes i un metge, que es fa càrrec de la salut de la mare d'Ofelia. La veritable història comença quan la nena surt per la nit i els éssers de la nit li diuen que és reina.

No sóc amant a les pel.lícules de ciència ficció, ni tampoc a les de cinema fantàstic i El laberinto del fauno ho és, però evidentment no solament està molt ben feta, cosa que avui ja no representa un mèrit, sinó que té moments emocionants perquè la trama està feta amb saviesa i els aspectes fantàstics no arriben a confondre's amb les persones de carn i ossos.

Considero una obra molt subtil tant en la creació dels personatges, especialment la nena, però també, encara que antipàtic, el que interpreta magníficament Sergi López, el capità. Personatges com el metge i el de Mercedes estan molt ben creats i resulten tots versemblants.

Val la pena veure-la.

GARGALLO a la Pedrera

He visitat a la Pedrera l'àmplia exposició que s'hi fa d'aquest escultor i que no hi ha dubte que és dels més interessants del segle XX de l'art català perquè encara que va néixer a Maella (Aragó) la seva catalanitat és indiscutible i per això és vàlid dir Pau Gargallo.

El motiu pels qual un simpatitza amb un artista, polític, etc. no sempre és objectiu i no té perquè ser-ho. La meva simpatia per Gargallo és anterior a que m'interessés per l'art, quan feia atletisme, la majoria de les competicions es feien a l'Estadi de Montjuïc i pels atletes la Marató és una cursa carregada de romanticisme i la Porta de Marató de l'Estadi era -ara no- quelcom especial, i si afegim que estava coronada per aquesta obra de Gargallo que ens fa pensar en el Olimpiades gregues, tenim els ingredients suficients per simpatitzar amb aquest escultor.

Una obra que veig relativament sovint i sempre em meravella és la que hi té al Palau de la Música.

Si tenim en compte que hi ha exposades més de cent peces, crec que és un motiu suficient per fer cap a la Pedrera, sobretot si es viu a Barcelona.

Una de les troballes que ha representat per mi aquesta exposició és el seu sentit del buit, per això se l'ha definit com l'escultor de l'aire. Aquest aspecte és el més interessant perquè li va permetre fer veritables creacions a partir de molt poc material, qui compara la seves cares amb els busts clàssics de marbre un s'adona del camí recorregut, un camí que és el resultat de la reflexió sobre la matéria i l'espai.

Respecte l'època que va viure no m'hi entretinc, però vull dir que va ser membre dels Quatre Gats, fet prou rellevant, i com tocava va anar a París, d'on va tornar amb les piles posades al dia. Un altre aspecte a dir és que va treballar diferents materials, la qual cosa li permetia cercar noves formes.

"Play Strindberg", de Friedrich Dürrenmatt

Play Strindberg, de Friedrich Dürrentmatt, traduïda al castellà per Miguel Sáenz. Direcció Georges Lavaudant. Intérprets: Núria Espert (Alice), José Luis Gómez (Edgar), Kurt (Lluís Homar). Teatre Nacional de Catalunya.

Hi ha uns gran magatzem que una de les seves frases publicitàries és que si no quedes satisfet et tornen els diners, doncs en una espectacle teatral que té per ingredient aquest trio actorassos fa impossible plantejar-se que et tornin els diners de l'entrada.

Quan era adoslescent, la primera obra teatral professional que vaig veure va ser Maria Rosa, al Grec, protagonitzada per la Núria Espert. Des d'aleshores he procurat no perdre-li petjada, tan si eren grans coses, com Las Criadas amb la Julieta o com Amics i coneguts amb l'Ovidi o A puerta cerrada amb l'Adolfo.

El Lluís Homar és per excel.lència un home del Lliure i crec que amb això està tot dit. Tot amant del teatre no pot oblidar el servei que el Lliure va fer a Barcelona i un dels seus heralds, i perdoneu, era l'Homar com el Fabià Puigserver.

José Luis Goméz no ha vingut gaire a Barcelona, però quan va venir, va fer-ho quan el Teatre Capsa era un imprescindible i d'aquests imprescindibles no oblidaré mai a José Luis Gómez fent de mico amb Informe para una academia, de Kafka, en la que es dirigia ell mateix.

Play Strindberg és una obra dura i càustica perquè posa d'una manera transparent els odis que es poden donar en un matrimoni, però picant l'ullet a l'espectador que fa riure. De tota manera cal dir que són uns odis molt matisats perquè, potser per això és una obra passada de moda, d'alguna manera el matrimoni guanya la partida.

Des del punt de vista del text crec que Qui té por a Virgínia Woolf és una obra molt més dura i cruel, una obra que per cert, no fa gaire la va interpretar a Barcelona la Núria Espert amb l'Adolfo Marsillach.

De tota manera, això darrer, no és un motiu per no anar al T.N.C., al contrari. Com deiem abans, això no es pot perdre.


Punt i apart

Acabo de sentir per la ràdio que ha mort Ryszard Kapuscinski, el millor periodista del món.
Molts, d'arreu del món, el recordarem.

Josefina Vidal

Josefina Vidal és veïna meva, viu a la meva escala i de fa uns quants anys és vídua. Quan vivia el seu marit, Felip Lorda, vaig estar alguna vegada a casa d'ells. El Felip era una persona d'una grandíssima cultura, en temps de Franco havia estat professor d'hispàniques a Amsterdam.

Al morir Franco el matrimoni va venir i va deixar fills a Holanda. Arran d'una conversa amb el Felip em va deixar un llibre de Raimon Llull que és tot alegat que no s'ha d'imposar a ningú el propi pensament, que s'ha de convèncer amb raonament.

Felip era també traductor de l'holandès al castellà i català. Per a la meva filla em va obsequiar un conte rus contra la guerra.

Les converses amb la Josefina eren més aviat de música.

El cas és que fins fa uns quinze dies no sabia que la Josefina és poeta.

Heus ací doncs que avui, 23 de gener, a dos quarts de vuit del vespre, presenta a la Llibreria Proa Espais, carrer Rosselló 212, Barcelona el seu nou llibre EL MAR INEVITABLE, a la presentació intervendran Antoni Puigverd, crític literari, Susanna Rafart, poeta, i Isidor Cònsol, director d'Edicions Proa.

Val a dir que jo he intentant convéncer a la Josefina que es faci un blog i que l'ajudaria, segur que ella faria un bon blog, però diu que no, que ella als seus papers.

"El pecho", de Philip Roth

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines

És un llibre estrany, que recorda a La Transformació de Kafka i que fins i tot l'esmenta, per això el personatge transformat aquí es diu Kepesh, és a dir, duu la lletra K de Kafka.

El llibre es llegeix bé perquè està molt ben escrit i té alguna punta d'humor, però la veritat és que té un punt de fastigós encara que al final i dona la volta a la història.

Llibre curiós, ben escrit, però que no recomano.

El gran secret

El gran secret, d'Albert Espinosa i Joan Font. Director Joan Font. Intérprets Txe Arana, Maria Casellas, Toni Gonzàlez, Roger Julià i Guillem Motos. Teatre Nacional de Catalunya

No sempre les coses són com un espera i una obra que té el coratge de situar el nostrat Charlie Rivel davant d'Adolf Hitler te el seu atractiu o més aviat o morbo, si més no d'entrada. A més té també a favor que està dirigida pel director de Comediants. L'obra es presenta com una més, dintre de certa excepcinaliltat en la trajectòria artística dels Comediants.

Em sap greu dir que no em va agradar gens perquè malgrat que la posta en escena té el segell dels Comediants i una plàsticitat exquisida, el text, agosarat, antinazi i tot el que volgueu, resulta ensopit.

Podríem dir que és una per anar a veure i no per escoltar, però jo vaig al teatre com a fill del radioteatre i , clar, la paraula és el que m'agrada.

Ah! a la web oficial de Comediants no se'n parla de El gran secret

"Maria Antonieta", de Sofia Coppola

Títol original: Marie Antoinette, dirigida per Sofia Coppola. Any: 2006 País: EUA. Durada: 123 min: Intérpretse: Kirsten Dunst (Maria Antonieta), Jason Schwartzman (Lluis XVI) , Rip Torn, Molly Shannon, Judy Davis (Contessa de Noailles) , Steve Coogan, Asia Argento, Marianne Faithful (Maria Teresa), Aurore Clement, Shirley Henderson Guión: Sofia Coppola Música: Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin, Jean-Philippe Rameau Genere: Drama.

Crec que en aquesta pel.lícula Sofia Coppola demostra que la sensibilitat que va demostrar en Lost in translation es manté perquè a parer meu tracta a Maria Antonieta, la figura històrica amb un gran respecte.

Evident no cal que digui res de la trama perquè tot està a la història una història que comença quan la seva mare, Maria Teresa, l'aconsella com a futura reina de França i que acaba quan ha de deixar el palau, la Revolució Francesa ha començat.

Personalment crec que Maria Antonieta és un personatge interessantíssim perquè és un exemplar perfecte del que és la monarquia -o hem de dir "era"?.

Podem veure aquí que recentment han sortit quatre llibres que parlen de Maria Antonieta i que Sofia Coppola s'ha basat amb el d'Antonia Fraser, una aristòcrata anglesa que fa anys va donar molt a parlar i és la muller de Harold Pinter; tanmateix sempre se l'ha considerat una bona historiadora i molt treballadora, que a la vista de la pel.lícula és força objectiva.

Com podeu veure la historiadora Benedetta Craveri diu que la millor biografia que ha llegit és la de l'austríac Stefan Sweig (Editorial DEBATE, Barcelona 2003) i que és just la que he llegit i és el que em permet dir que la pel.lícula és honesta.

Encara que pels cinèfils aquesta pel.lícula pugui no interessar jo recomano la pel.lícula i l'esmentat llibre de Stefan Sweig en el que fa una anàlisi psicològica molt equànim de Maria Antonieta.