Autora: Anna Altisén
Editorial Empúries
Narrativa, 441
Barcelona 2013
120 pàgines
Al número de Juliol/Agost de la revista L'AVENÇ vaig llegir l'article d'una pàgina i mitja que signa Manel Ollé sota el títol ALHORA MIRALL I REGAL. Vaig llegir-lo amb interès perquè el Manel Ollé l'he tingut dues vegades de professor a la universitat i sento per ell una gran admiració perquè és un savi i amb un gran cultura transversal. El cas és que després de la lectura de l'esmentat article, que és una ressenya molt lliure del llibre de l'Anna Altisén, em vaig veure abocat a llegir-lo.
L'article de Manel Ollé és una lliçó de literatura, per exemple, cito: "la literatura... il.lumina amb llum pròpia zones inaccessibles. Seríem molt desagraïts si no en consideréssim també la manera especial d'ajudar-nos a tot just passar l'estona, ni la manera translúcida que té de forjar mites i referents privats compartits. Aquesta intensa capacitat de transmetre plaer, bellesa i emoció amb un dimensió cognitiva".
Pel que fa a l'obra en qüestió Ollé diu: "La manera singular d'Anna Altisén de transitar aquesta cruïlla defuig el gest tronat, malaltís i romàntic de furgar en la ferida per fer-la més fonda i evident".
El motiu que originalment em vaig interessar per la lectura del llibre és que jo he tingut un familiar amb una malaltia mental i aquest fet va marcar la meva vida d'una manera gens agradable, per tant, podria dir que el llibre només m'ha servit, que no és poc, a que com diu el tòpic, cada persona és un món i no valen les comparacions. En aquest sentit sí que estic agraït, comdiu l'Ollé, d'Ann Altisén perquè si se'm permet el tòpic, escriu com els àngels.
Aquesta novel.la està molt ben escrita i crec que la millor prova és quan es fa la lectura em veu alta, aleshores un s'adona de la claredat i naturalitat del seu llenguatge. Crec que parlar clar d'un mateix és la cosa més difícil que existeix i encara que voldria citar a l'Anna, torno a citar al Manel, que posa el dit a la nafra perquè és tant difícil l'autoretrat en mots: "Qui més qui menys arrosega farcells dombres pesants, grisors i forats negres. Qui més qui menys té el cap a tres quarts de quinze, mai del tot a puesto, mai del tot present..."
Precisament per tot això és molt recomenable la lectura d'aquesta novel.la o autobiografia en la què la protagonista ens parla amb sinceritat, intel.lingència, coratge i una gran humanitat.
A les darreres pàgines del llibre hi trobem unes paraules d'una psiquiatra que coneix bé l'autora i ens diu "Un dels aspectes que em sembla especialment important és la utilització dels termes malaltia mental i malalt mental. I és que igual que quan parlem d'una persona que té una pneumònia no diem que és un pneumònic, hauríem de parlar de persones que pateixen una malaltia mental i no de malalts mentals" perquè hem d'aprendre discriminar la persona i la malaltia. La persona és la persona i l'Anna és l'autora d'aquest magnífic llibre, de la mateixa manera que fa anys vaig llegir el llibre d'una dona que tenia càncer de mama i no d'una dona cancerígina.
Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
dimecres, d’agost 21, 2013
QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA, d'Anna Altisén
Etiquetes de comentaris:
Altisén,
literatura,
narrativa,
novel.la
dijous, d’agost 01, 2013
ONANISMO EN LAS CORTES ESPAÑOLAS
La casualidad ha hecho que recientemente, en pocos días de diferencia, me he encontrado con una onanismo, pero curiosamente en ambos casos referido a los catalanes, más precisamente a los catalanistas, por lo que dicho uso es de los españoles, más precisamente de los nacionalistas españoles. Con este vocablo se pretende decir de una manera pseudocientífica lo que normalmente se dice "mirarse el ombligo", que no necesariamente se refiere al catalanismo.
aplicación o significado nuevo de la palabra
Huelga decir que referirse con este término a buena parte de la población de Cataluña tiene una clara intención de insulto.
En las primeras lineas me he referido a que he visto este uso insultante de la palabra onanismo en dos ocasiones recientes, la primera fue en un foro de opinión, pero la segunda es mucho más grave, pues se trata del actual Presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, ex-militante del Partido Popular, de talante claramente nacionalista español, ha dicho: "No hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo"
Hoy las Cortes Españolas se han convertido en el Palacio del Onanismo del Partido Popular, pues se trataba de averiguar la verdad sobre los llamados "papeles de Bárcenas", por lo que la actuación principal ha correspondido al presidente del partido y a la vez presidente del gobierno del Estado español; sin embargo, la sospecha sobre dichos papeles no recae úncamente sobre Rajoy, sino todo el partido.
El caso es que el "debate" ha sido una especie de actuación de una versión libre de LA CUBANA en la que los miembros del Partido Popular presentes en la función no tenía otra cosa que hacer que eyacular aplausos cada vez que su director de escena hacía una frase bonita.
Terminado el debate la eyaculación ha sido suprema, todos de pie, se sentían satisfechos, estaban en estado orgástico. Más y mejor imposible.
aplicación o significado nuevo de la palabra
Huelga decir que referirse con este término a buena parte de la población de Cataluña tiene una clara intención de insulto.
En las primeras lineas me he referido a que he visto este uso insultante de la palabra onanismo en dos ocasiones recientes, la primera fue en un foro de opinión, pero la segunda es mucho más grave, pues se trata del actual Presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, ex-militante del Partido Popular, de talante claramente nacionalista español, ha dicho: "No hay en Cataluña acto político que se precie sin una o varias manifestaciones de onanismo"
Hoy las Cortes Españolas se han convertido en el Palacio del Onanismo del Partido Popular, pues se trataba de averiguar la verdad sobre los llamados "papeles de Bárcenas", por lo que la actuación principal ha correspondido al presidente del partido y a la vez presidente del gobierno del Estado español; sin embargo, la sospecha sobre dichos papeles no recae úncamente sobre Rajoy, sino todo el partido.
El caso es que el "debate" ha sido una especie de actuación de una versión libre de LA CUBANA en la que los miembros del Partido Popular presentes en la función no tenía otra cosa que hacer que eyacular aplausos cada vez que su director de escena hacía una frase bonita.
Terminado el debate la eyaculación ha sido suprema, todos de pie, se sentían satisfechos, estaban en estado orgástico. Más y mejor imposible.
Etiquetes de comentaris:
catalanismo,
nacionalismo,
onanismo,
rajoy
dimarts, de juliol 30, 2013
FUEGOS. A partir de l'obra de Marguerite Yourcenar
Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Marguerite Yourcenar.
Intèrprets: Carmen Machi (Marguerite Yourcenar), Cayetana Guillén Cuervo (María Magdalena), Nathalie Poza (Clitemnestra) i Ana Torrent (Safo).
Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Miguel Ángel Camacho. Figurinista: Lorenzo Caprile. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Jordi Ballbé. Ajudant de direcció: José Luís Massó.
Direcció: Josep Maria Pou.
Coproducció Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Grec 2013.
Teatre Grec Montjuïc
Intèrprets: Carmen Machi (Marguerite Yourcenar), Cayetana Guillén Cuervo (María Magdalena), Nathalie Poza (Clitemnestra) i Ana Torrent (Safo).
Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Miguel Ángel Camacho. Figurinista: Lorenzo Caprile. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Jordi Ballbé. Ajudant de direcció: José Luís Massó.
Direcció: Josep Maria Pou.
Coproducció Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Grec 2013.
Teatre Grec Montjuïc
Cada estiu vaig a més d'un espectacle del Grec i, no sempre, però la majoria de les vegades procuro, com a mínim, anat una vegada al Teatre Grec, com si el Grec sense Teatre Grec no tingués sentit. Recordo que l'any passat no vaig anar-hi. Per altra banda, no sempre hi ha una obra d'aquelles que un es diu que era obligatòria fer-la al Teatre Grec. Quan un sap que l'obra es basa en textos d'una escriptora francesa naturalment pensa que per això no cal anar a Teatre Grec. Malament. Es tracta d'una obra que representar-la al Teatre Grec va de meravella i no és gens estrany que sigui una producció conjunta amb el teatre de Mèrida. Naturalment, amb personatges com Clitemnestra i Safo calia que ens parlessin des de la skené.
L'obra comença d'una manera quasi màgica: amb les llums ja apagades sona
'If you go away' ('Ne me quitte pas') de Rod Mckuen, una veu suau però que omple el clot que és el Teatre Grec.Després comencen les
paraules més sinceres de Marguerite Yourcenar.
Els textos triats són els que es basen en Maria Magdalena, Clitemnestra i Safo i, naturalment les paraules pròpies de Yourcenar, que és interpretada per la gran actriu Carmen Machi, la qual cosa no vol dir que les actrius que representes personatges històrics es quedin curtes, ans al contrari, Anna Torrent esdevé una gran Safo, a més, va ser un goig veure-la per primera vegada al teatre; com també és el cas de Cayetana Guillén fent de Magdalena; tanmateix, sense dubte el monòleg més punyent és el de Clitemnestra que defensa amb gran encert i èxit Nathalie Poza.
La imatge del programa està treta del quadre Sappho, por Charles Mengin (1877)
Etiquetes de comentaris:
art,
grec,
literatura,
Teatre,
TeatreGrec
dissabte, de juliol 27, 2013
ALLÒ DE QUÈ PARLEM ROMAN INEXPLORAT, basat en 'Els meus premis', de Thomas Bernhard
Dramatúrgia: Evelyn Arévalo i Pep Tosar.
Traducció: Clara Formosa.
Intèrprets: Imma Colomer, Pep Tosar i Òscar Intente.
Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny de la il·luminació: Pep Tosar.
Ajudant de direcció: Evelyn Arévalo.
Direcció: Pep Tosar.
Grec 2013.
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc
Text del programa: El seu és un món fascinador on no hi falta l’humor, però darrere d’aquest humor s’amaga sempre una mirada fosca i desesperada sobre la cultura i, en definitiva, sobre l’existència mateixa. Thomas Bernhard no va vacil·lar mai a furgar en les ferides humanes per tal d’estudiar-ne l’abast, tant en peces teatrals tan dures com Ritter, Dene, Voss com en novel·les com Correcció, per esmentar algunes de les seves creacions. La darrera obra que va deixar llesta per publicar és Els meus premis, nou relats on la creació literària i la vida de l’autor troben sovint punts de connexió. D’aquestes històries parteix Pep Tosar per parlar de l’obra i de l’existència mateixa d’un escriptor que, curiosament, odiava els premis i que, tot i no refusar-los ni negar-se a rebre’n la dotació, sovint irritava els qui li havien concedit amb els seus àcids discursos d’acceptació
És una obra densa pel contingut, però en la forma és lleugera perquè Thomas Bernhard tot parlant dels premis literaris que va rebre ens els va farcin de les anècdotes que envolten a cada cas, a cada premi. Naturalment, en aquest cas, l'anècdota és a on s'aprofita o és l'excusa per a fer una mordaç crítica a la societat austríaca, una crítica feta amb gran sentit de l'humor. Així en explica la seva aventura per a comprar-se el seu primer vestit o que la ministra de cultura dormia mentre ell rebia el premi.
Sense menystenir el treballd'Oscar Intente i de l'entranyable Imma Colomer, el protagonisme de l'obra se l'emporta el Pep
Tosar. Tot i que no sabem com parlava Thomas Bernhard cal dir que el Pep Tosar l'hi dona una marca molt característica, com una mena d'eccèntric que en resulta un treball molt difícil per a qualsevol actor.
Joan-Anton Benach a La Vanguardia:
Una vegada més, en les petites formes teatrals hi ha la grandesa de l’art dramàtic. Un home explica a un periodista les seves peripècies personals i professionals, i la fidel companya de l’entrevistat l’escolta per reblar el clau de les seves opinions. A l’escena només un tresillo. Els diàlegs són mínims. En aquest cas el que compta són els relats successius del protagonista, darrere del qual l’espectador descobreix una personalitat i una llegenda sàviament corregides
Traducció: Clara Formosa.
Intèrprets: Imma Colomer, Pep Tosar i Òscar Intente.
Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny de la il·luminació: Pep Tosar.
Ajudant de direcció: Evelyn Arévalo.
Direcció: Pep Tosar.
Grec 2013.
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc
Text del programa: El seu és un món fascinador on no hi falta l’humor, però darrere d’aquest humor s’amaga sempre una mirada fosca i desesperada sobre la cultura i, en definitiva, sobre l’existència mateixa. Thomas Bernhard no va vacil·lar mai a furgar en les ferides humanes per tal d’estudiar-ne l’abast, tant en peces teatrals tan dures com Ritter, Dene, Voss com en novel·les com Correcció, per esmentar algunes de les seves creacions. La darrera obra que va deixar llesta per publicar és Els meus premis, nou relats on la creació literària i la vida de l’autor troben sovint punts de connexió. D’aquestes històries parteix Pep Tosar per parlar de l’obra i de l’existència mateixa d’un escriptor que, curiosament, odiava els premis i que, tot i no refusar-los ni negar-se a rebre’n la dotació, sovint irritava els qui li havien concedit amb els seus àcids discursos d’acceptació
És una obra densa pel contingut, però en la forma és lleugera perquè Thomas Bernhard tot parlant dels premis literaris que va rebre ens els va farcin de les anècdotes que envolten a cada cas, a cada premi. Naturalment, en aquest cas, l'anècdota és a on s'aprofita o és l'excusa per a fer una mordaç crítica a la societat austríaca, una crítica feta amb gran sentit de l'humor. Així en explica la seva aventura per a comprar-se el seu primer vestit o que la ministra de cultura dormia mentre ell rebia el premi.
Sense menystenir el treballd'Oscar Intente i de l'entranyable Imma Colomer, el protagonisme de l'obra se l'emporta el Pep
Tosar. Tot i que no sabem com parlava Thomas Bernhard cal dir que el Pep Tosar l'hi dona una marca molt característica, com una mena d'eccèntric que en resulta un treball molt difícil per a qualsevol actor.
Joan-Anton Benach a La Vanguardia:
Una vegada més, en les petites formes teatrals hi ha la grandesa de l’art dramàtic. Un home explica a un periodista les seves peripècies personals i professionals, i la fidel companya de l’entrevistat l’escolta per reblar el clau de les seves opinions. A l’escena només un tresillo. Els diàlegs són mínims. En aquest cas el que compta són els relats successius del protagonista, darrere del qual l’espectador descobreix una personalitat i una llegenda sàviament corregides
Etiquetes de comentaris:
art,
literatura,
Teatre,
TeatreLliure
dimecres, de juliol 24, 2013
28 I MIG, adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió
Intèrprets: Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López,
Anna Madueño, Clara
Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí.
Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé.
Direcció: Oriol Broggi.
Producció de La Perla 29.
Teatre: Biblioteca de Catalunya.
Què es pot dir d'una peça teatral que comença amb els mateixos mots que Dante va escriure al principi de la Divina Comèdia i acaba com acaba com 8½ de Fellini i entremig hi ha Txèkhov (Oncle Vània) Espriu (Primera història d'Esther), cançó, cinema, circ, putxinel·li, música, hípica, màgia, comèdia, dramai a on el públic riu i plora.
No, no és un homenatge al cine ni a res, no és paracine, ni parateatre; tanmateix hi ha tot el que hem dit i més perquè al mig de la gresca que hi ha es repensa l'art de la interpretació, de la creació artística, la literatura, l'amor i la manca d'amor.
Malgrat tot és una obra impossible d'explicar perquè el nombre de noms propis que he esmentat es queda curt, però animo a no perdre's aquest espectacle perquè tal com diuen els Beatles en una cançó "A splendid time is guaranteed for all"
Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí.
Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé.
Direcció: Oriol Broggi.
Producció de La Perla 29.
Teatre: Biblioteca de Catalunya.
Què es pot dir d'una peça teatral que comença amb els mateixos mots que Dante va escriure al principi de la Divina Comèdia i acaba com acaba com 8½ de Fellini i entremig hi ha Txèkhov (Oncle Vània) Espriu (Primera història d'Esther), cançó, cinema, circ, putxinel·li, música, hípica, màgia, comèdia, dramai a on el públic riu i plora.
No, no és un homenatge al cine ni a res, no és paracine, ni parateatre; tanmateix hi ha tot el que hem dit i més perquè al mig de la gresca que hi ha es repensa l'art de la interpretació, de la creació artística, la literatura, l'amor i la manca d'amor.
Malgrat tot és una obra impossible d'explicar perquè el nombre de noms propis que he esmentat es queda curt, però animo a no perdre's aquest espectacle perquè tal com diuen els Beatles en una cançó "A splendid time is guaranteed for all"
Etiquetes de comentaris:
art,
cançó,
cinema,
espriu,
literatura,
Teatre,
thebeatles,
Txèkhov
dilluns, de juliol 22, 2013
NIELS LYHNE, de Jens Peter Jacobsen
Títol original: Niels LyhnePublicat per: Acantilado/Quaderns Crema
Barcelona 2003
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape
Com el meu Treball de Final de Grau de la carrera d'Humanitats es basa principalment en l'Edat del Bronze a Dinamarca he agafat una certa afecció a les coses d'aquest país, un país que té un dels millors Índex de Desenvolupament Humà, una xocolata (Friis Holm) que ara és la nº 1 del món, el cineasta més sensible de la història (Carl Theodor Dreyer), en el marc de l'Edat de Bronze el danès és el més ric d'Europa pel que fa a la la quantitat d'artefactes trobats en bones condicions i, evidentment la novel.la Niel Lyhne que és considerada el Werther danès.
Si de jove em va impressionar Werther, avui estic impressionat per Niels Lyhne perquè és, de fet més poderosa que la de Goethe, encara que no s'haurien de comparar, però el protagonista de la danesa és més espiritual, més romàntic, més compromés que Werther. Comparats els dos personatges, el danès no és egoista.
El personatge Niels Lyhne cerca la perfecció mentre que les dones no li corresponen precisament en el seu desig de perfecció.
Una perfecció que en cada cas és diferent. El cas més corprenedor és el darrer, precisament el de l'única dona mab la que s'hi casa. Ell més gra i més culte que ella la convenç en l'ateisme, però es posa malalta i sap que morirà, aleshores no gosa a morir sola sense déu i acaba estimant més a Déu que el seu marit.
Val a dir que Jacobsen, igual que Goethe, va ser un gran poeta i la novel.la està farcida de magnífiques descripcions romàntiques o de profundes reflexions del seu temps, unes reflexions que, evidentment, deixen pertit a l'home Werther.
Només resta assenyalar que he llegit aquesta novel.la amb gran interès, satisfacció i apassionadament fins la darrera paraula.
Només resta assenyalar que he llegit aquesta novel.la amb gran interès, satisfacció i apassionadament fins la darrera paraula.
Per exemple:
Ansiaba miles de sueños estremecedores,
imágenes de fría delicadeza: colores ligeros, aromas huidizos y música tenue de
torrentes de cuerdas plateadas angustiosamente tensadas, a punto de quebrarse;
y luego el silencio, ansiaba introducirse en el corazón más íntimo del
silencio, donde las ondas del aire nunca transportan ni una sola gota
naufragada, pero donde todo descansa hasta sucumbir en la apacible
incandescencia de los colores encarnados y el calor expectante de la fragancia
colmada de fuego. No ansiaba aquello y aun así prosperó, saliendo "de lo
otro", anegándolo, hasta que él le dio la espalda y volvió a sacar
"lo suyo". Pàgina 91
-¡Si yo fuera bella! Oh!, pero emlelesadoramente bella, más hermosa que cualquier otra mujer que haya existido, para que todo aquel que me viera fuera poseído por un amor inextinguible y plañidero, fuera vencido por él como por arte de magia; cómo yo iba entonces, merced al poder de mi belleza, a forzarles a adorarme, no a su ideal tradicional y exangüe, sino a mí, tal como soy, a mí, pulgada a pulgada, pliegue a pliegue de "mi" ser, destello por destello de "mi" naturaleza. Pàgina 98
El aire templado de la primavera estaba colmado de aromas,
no saturado de ellos como puede estarlo una noche de verano, sino más bien
listado de aromas, del especiado aroma balsámico de los jóvenes álamos, del hálito
refrescante de las violetas tardías, de la cálida fragancia almendrada de los
ciruelos de Santa Lucía, y todo aquello vino y se mezcló, se fue y se disgregó,
llameó momentáneamente, apagándose súbitamente o disolviéndose con lentitud en
el aire de la noche. Y al igual que las sombras del baile veleidoso de los
aromas, los sentimientos airosos atravesaron su mente. Y al igual que los
aromas, que iban y venían como les placía, se burlaron de los sentidos, también
la mente, dulcemente reposada, ansió en vano ser transportada en un vuelo
sosegado por las alas batientes de un sentimiento. Sin embargo, no eran pájaros
alados capaces de soportarlo, sino tan sólo plumas y plumones llevados por los
vientos, que caían como copos de nieve y desaparecían.”Pàgina 100/1
Etiquetes de comentaris:
art,
literatura,
narrativa,
novel.la,
romanticisme
diumenge, de juliol 21, 2013
GEORGE KAPLAN, de Frédéric Sonntag
Traducció de Carles Batlle.
Intèrprets: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús.
Escenografia i il·luminació: Laia Martí. Vestuari i caracterització: Gimena González. Espai sonor i visual: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Ajudanta direcció: Aina Tur.
Direcció de Toni Casares.
Grec 2013.
Sala Beckett
Intèrprets: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús.
Escenografia i il·luminació: Laia Martí. Vestuari i caracterització: Gimena González. Espai sonor i visual: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Ajudanta direcció: Aina Tur.
Direcció de Toni Casares.
Grec 2013.
Sala Beckett
No hiha dubte que és una de les obres més originals del món del teatre i possiblement entre les que hi ha actualment a l'escena de Barcelona.
Està dividida d'una manera clara en tres parts que estan quasi desconnectades, però que tenen un fil que les vincula, però que no vol dir que una sigui continuació de l'altra. No es diu, però les tres parts podrien estar passant en el mateix moment.
A la primera part, per mi la millor des del punt de vista teatral i interpretatiu, tenim un grup d'activistes disposats a denunciar els mitjans de comunicació perquè la ficció domina la nostra realitat, cosa que argumentalment queda més clara a la segona part en la que els guionistes tenen uns clients que paguen per a que escriguin una ficció per a donar resposta a la crisi de valors i finalment, a la tercera part, veiem els sofisticats membres d'un club, Bilderberg?, ultrasecret, que volen controlar la situació mundial a base d'una guerra.
Si l'autor ha estat molt imaginatiu, també cal aplaudir el director i, per descomptat, els actors i actrius. Com una apreciació personal vull aplaudir el magnífic treball que fa la Sara Espígul, especialment a la primera part.
Etiquetes de comentaris:
art,
literatura,
SalaBeckett,
Teatre
dimecres, de juliol 17, 2013
TOTS FEM COMÈDIA, de Joaquim Oristrell
Música i lletres de Joan Vives.
Intèrprets: Jordi Bosch, Ferran Rañé, Nausicaa Bonnín, Peter Vives i Joan Vives.
Escenografia: Llorenç Miquel. Moviment: Leo Quintana. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Ignasi Morros. So i concepció sonora: Àngel Valverde. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals i 3D: Daniel Escalé. Projeccions: Block. Direcció tècnica: Joan Segura. Ajudant direcció: Ota Vallés.
Direcció: Joaquim Oristrell.
Producció: Anexa i Grec 2013.
Teatre Poliorama
Algú ha dit d'aquesta obra que és metateatre, metacine i metamusical. La veritat és que tanta ciència la trobo exagerada. És una obra banal útil per a passar una bona estona al teatre tot fugint de la calor que fa a Barcelona, però les cançons, per molt ben interpretades que estiguin, no tenen grapa. A la sortida del musical Les Misérables o de The Phantom the Opera hi ha una paradeta per a comprar els discs amb les cançons perquè es venen, mentre que és prou evident que ningú no comprarà un disc de Tots fem comèdia. Dir doncs que és un metamusical quan es demostra que no hi ha interès paramusical a la sortida no passa de ser un acudit.
Dir que és metacine resulta igual d'exagerat tot i que les filmacions que apareixen a la pantalla com a substitució escenogràfica ja fa anys que ho veiem a la Passió d'Olesa. I consti que aquestes filmacions em van agradar molt i molt.
Finalment, metateatre? Perquè? Posats a dir metateatre jo crec que El verí del teatre hi està molt més aprop.
Insisteixo doncs en què val la pena no pedre's aquest divertida peça que fan ara al Poliorama i que estarà fins el dia 28 de juliol.
Intèrprets: Jordi Bosch, Ferran Rañé, Nausicaa Bonnín, Peter Vives i Joan Vives.
Escenografia: Llorenç Miquel. Moviment: Leo Quintana. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Ignasi Morros. So i concepció sonora: Àngel Valverde. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals i 3D: Daniel Escalé. Projeccions: Block. Direcció tècnica: Joan Segura. Ajudant direcció: Ota Vallés.
Direcció: Joaquim Oristrell.
Producció: Anexa i Grec 2013.
Teatre Poliorama
Algú ha dit d'aquesta obra que és metateatre, metacine i metamusical. La veritat és que tanta ciència la trobo exagerada. És una obra banal útil per a passar una bona estona al teatre tot fugint de la calor que fa a Barcelona, però les cançons, per molt ben interpretades que estiguin, no tenen grapa. A la sortida del musical Les Misérables o de The Phantom the Opera hi ha una paradeta per a comprar els discs amb les cançons perquè es venen, mentre que és prou evident que ningú no comprarà un disc de Tots fem comèdia. Dir doncs que és un metamusical quan es demostra que no hi ha interès paramusical a la sortida no passa de ser un acudit.
Dir que és metacine resulta igual d'exagerat tot i que les filmacions que apareixen a la pantalla com a substitució escenogràfica ja fa anys que ho veiem a la Passió d'Olesa. I consti que aquestes filmacions em van agradar molt i molt.Finalment, metateatre? Perquè? Posats a dir metateatre jo crec que El verí del teatre hi està molt més aprop.
Insisteixo doncs en què val la pena no pedre's aquest divertida peça que fan ara al Poliorama i que estarà fins el dia 28 de juliol.
Etiquetes de comentaris:
art,
literatura,
Teatre,
TeatrePoliorama
dissabte, de juliol 13, 2013
EL VENENO DEL TEATRO, de Rodolf Sirera
Intérprets:
Miguel Ángel Solá (El señor marqués)
Daniel Freire (Gabriel de Beaumont, comediante)
Versió: José María Rodríguez Méndez
Direcció: Mario Gas
Teatre Romea
El 2 de març 2006 en aquest blog vaig comentar aquesta obra, aleshores en català, a l'ESPAI BROSSA, interpretada per Muntsa Alcañiz i Manel Dueso i em referia a l'obra en aquests termes: "és un diàleg entre dos, més ben dit, una discussió sobre punts de vista oposats pel que fa a la naturalesa de la realitat, tant del teatre com de la vida real, així com d’allò que separa la vida real de la ficció. L’obra pretén fer-nos reflexionar de la realitat del teatre i, també, de la teatralitat d’allò real en el sentit que la realitat té coses de ficció i la ficció coses reals i el que ens costa és discernir-les. L’única cosa que tots tenim segura és la mort, però la resta és interpretació".
Si ens atenem que en poc temps aquesta obra s'ha representat vàries vegades és que ha esdevingut un clàssic i si hi afegim aquesta producció dirigida per Mario Gas i dos actors argentins, aleshores ha assolit el cim perquè el treball que fan amb el text del valencià Rodol Sirera sembla insuperable. La primera escena és quasi màgica per la intensitat i fredor que posa i imposa Daniel Freire que assegut, amb el bastó a la mà va marcant el temps, com un rellotge. Quan hom arriba al final de l'obra i recorda aquesta escena té la sensació que aleshores el temps ja marcava el final. Un final, però, imprevist, executat per l'altre, Miguel Freire Solá que, fent d'amant del teatre es converteix en una mena d'entomòleg, però que enlloc d'estudiar el comportament d'un mosquit ho fa amb un ésser humà.
Miguel Ángel Solá (El señor marqués)
Daniel Freire (Gabriel de Beaumont, comediante)
Versió: José María Rodríguez Méndez
Direcció: Mario Gas
Teatre Romea
El 2 de març 2006 en aquest blog vaig comentar aquesta obra, aleshores en català, a l'ESPAI BROSSA, interpretada per Muntsa Alcañiz i Manel Dueso i em referia a l'obra en aquests termes: "és un diàleg entre dos, més ben dit, una discussió sobre punts de vista oposats pel que fa a la naturalesa de la realitat, tant del teatre com de la vida real, així com d’allò que separa la vida real de la ficció. L’obra pretén fer-nos reflexionar de la realitat del teatre i, també, de la teatralitat d’allò real en el sentit que la realitat té coses de ficció i la ficció coses reals i el que ens costa és discernir-les. L’única cosa que tots tenim segura és la mort, però la resta és interpretació".
Si ens atenem que en poc temps aquesta obra s'ha representat vàries vegades és que ha esdevingut un clàssic i si hi afegim aquesta producció dirigida per Mario Gas i dos actors argentins, aleshores ha assolit el cim perquè el treball que fan amb el text del valencià Rodol Sirera sembla insuperable. La primera escena és quasi màgica per la intensitat i fredor que posa i imposa Daniel Freire que assegut, amb el bastó a la mà va marcant el temps, com un rellotge. Quan hom arriba al final de l'obra i recorda aquesta escena té la sensació que aleshores el temps ja marcava el final. Un final, però, imprevist, executat per l'altre, Miguel Freire Solá que, fent d'amant del teatre es converteix en una mena d'entomòleg, però que enlloc d'estudiar el comportament d'un mosquit ho fa amb un ésser humà.
El nucli de l'obra està en l'engany del marquès que li diu al comediant que representi davant seu i amb la màxima convicció, la mort de
Sòcrates, punt culminant de l'obra que ell mateix ha escrit, l'espectador se
sent captivat davant d'aquest plantejament que sembla rebuscat, però que a poc a poc hi anirà entrant, gràcies al text, al treball dels actors que han estat molt ben organitzat per Mario Gas.
Etiquetes de comentaris:
art,
literatura,
Teatre,
TeatreRomea
dijous, de juliol 11, 2013
ANOMIA, d'Eugenio Amaya
Intérprets:
María Luisa Borruel, Elías Sánchez, Pablo Bigeriego, Quino Diez, Cándido Gómez.
Direcció: Eugenio Amaya
Teatre Tantarantana
María Luisa Borruel, Elías Sánchez, Pablo Bigeriego, Quino Diez, Cándido Gómez.
Direcció: Eugenio Amaya
Teatre Tantarantana
Comencem per dir que "anomia", en castellà, significa el trencament del conjunt organitzat de normes que regeixen la conducta comuna en una societat o grup. Una paraula que ens pot resultar estranya i que, no obstant, té una enorme actualitat en la situació política que vivim, ja no ara sinó des de fa uns anys.
Aquesta obra de teatre és una producció del Centro Dramático Nacional i la companyia extremenya Arán i que arriba gairebé d’amagat al Tantarantana tot i tractar amb notable perícia la corrupció política del nostre país i el domini de la partitocràcia per damunt de qualsevol interès.
La ficció ens la podem imaginar a qualsevol capital de província en la que les eleccions estan al caure. S'ha descobert un greu cas de corrupció en l'equip municipal que porta governant els darrers anys, en el que el principal encausat és la responsable d'urbanisme, Carmen, perfectament interpretada per María Luisa Borruel. El cas és que des de la seu central de Madrid ha arribat un dirigent per treure-la de les llistes en les properes eleccions. Ella es defensa demostrant que tots són igual de culpables i que si la treuen posará el ventilador, però al final acaba bé. Ella continuarà al seu lloc, es farà un aeroport que permetrà que tothom es forri, el fiscal està controlat i, per tant, tot seguirà igual.
No cal dir que l'obra és tant realista, tan versemblant que un es pot imaginar que els actors que són dalt de l'escenari són els mateixos polítics representats que han tingut la gentilesa d'explicar-nos com es fan les coses pel bé del país perque, no ens hem pas d'enganyar, l'aeroport anirà molt bé a la ciutat, portarà turisme i negocis.
És una llàstima que acabi aquest diumenge perquè el públic de Barcelona es mereix veure-la.
Etiquetes de comentaris:
art,
corrupció,
literatura,
política,
Teatre,
TeatreTarantana
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









