TERRA DE NINGÚ, de Harold Pinter

Traducció de Joan Sellent. 

Intèrprets: Lluís Homar, Josep Maria Pou, Ramon Pujol i David Selvas. 
Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Ajudant direcció: Albert Arribas.
Direcció: Xavier Albertí. 
Teatre Nacional de Catalunya

Les dues característiques que té aquesta obra són, per una banda que és plena d'influències, especialment de Dante, Virgili i, sobretot, de T.S. Eliot; per l'altra banda, que és una introspecció a la vida.

En el programa de mà hi ha un text de Ronald Knowles que diu "que Pinter rebutja la base de l'escriptura d'Eliot, la recerca de l'espiritualitat en el món modern que troba la màxima expressió als Quatre Quartets". El cas és que Pinter evidencia una preocupació espiritual quan el propi Knowles escriu: "En un moment donat, Spooner (Lluís Omar) diu "No m'han estimat mai... I vostè? L'han estimat mai a vostè?" A la qual cosa Hirst (Josep Maria Pou) replica: "Doncs... no, no ho crec".

Aquest diàleg, que podríem dir que és un diàleg interior del propi Pinter, reflecteix una preocupació espiritual que és la de ser estimat i que és l'element que més preocupa a tota criatura humana. La por a no ser estimat és el veritable drama de la nostra existència. Com cal admetre la influència de T.S. Eliot val a dir que al principi de Four Quartets llegim:
"Go, go, go, said the bird: human kind
Cannot bear very much reality"
També a Murder in the Cathedral Thomas diu més d'una vegada
"Human kind cannot bear very much reality"

No hi ha dubte que no ser estimat és una por que no es pot aguantar i la distància que es prenen els dos principals personatges per no ser estimats amaga la cruesa de l'obra perquè evidentment és plena de picades a l'ullet de l'espectador que no tenen altra finalitat que fer-nos sentir incòmodes a la butaca que ocupem.

Malgrat doncs sigui una introspecció de l'autor, ens porta a què aquesta introspecció la faci l'espectador. En aquest sentit és també alliçonador Knowles quan Spooner diu vàries vegades que "Això ho he viscut abans" i la influència la tenim de nou amb T.S. Eliot a The Love Song of J. Alfred Prufrock:
  "For I have known them all already, know them all-
Have known the evenings, mornings, afternoons,
I have measured out my life with coffee spoons;
I know the voices dying with a dying fall
Beneath the music from a farther room.
   So how should I presume"

Queda clar doncs que Pinter i Eliot "ho han viscut tot, ho saben tot". Aquesta és la realitat, la cruesa de la vida que tots hi hem de fer cara.

Una obra de teatre que és una lliçó de la vida, però de les lliçons d'aquesta mena no tenen solució, per això a molts els agraden més els llibres d'auto-ajuda que el teatre, la novel.la o la literatura en general. 

La posta en escena és d'un gran sobrietat si ens atenem que estem al TNC, a on fins no fa gaire els diners anaven a dojo, per tant, des del meu punt de vista, aquesta sobrietat m'encanta. El que sí també cal aplaudir és el treball dels artistes. Si per una banda hi ha dos monstres de l'escena catalana, Pou i Homar, els altres dos, David Selvas i Ramon Pujol, fan un magnífic paper, tot i reconeguent que tampoc els tenien fàcil.

Santa Maria del Mar va ser Davos, a la catalana, per una tarda?

El global crític d’art, Robert Hughes,

va escriure el 2007*que quan ve aBarcelona quasi sempre visita Santa Maria del Mar i uns dels elements que mé valora són les petites figures d’estibadors que hi ha a les portes de roure, com a representació dels treballadors del Barri de la Ribera, els que carregaven les pedres quan s’aixecava aquesta església. L’església així els recorda i quan Hughes ho contempla se sent amarat de respecte per un fet que dóna dignitat a la ciutat. 

Parlar avui dia de botiflers i de noblesa està passat de moda perquè a mesura que passa el temps i les societats cada vegada són més complexes, van aparaguent paraules noves per a referir-se a realitats socials noves.

A l’entrada anterior d’aquest blog ens hem referit a les institucions polítiques extractives i a les institucions econòmiques extractives, arran del casament que es va fer el dissabte passat a Santa Maria del Mar entre els joves Lara i Brufau es varen trobar en el mateix lloc representants de les dues institucions.

La política va fer que el president del govern espanyol, Rajoy, va ser escridassat i ell va posar la cara que té reservada quan ha de fer veure que no entén res (Bárcenas, Catalunya); tanmateix, jo tinc els meus dubtes de si era lícit escridassar només a ell perquè encara que per molts es tracti del Responsable Nº 1 del maltracte que avui rep Catalunya i sigui qui més es fa el sord, la pregunta que un es fa és que Rajoy no estava sol, hi havia dues ministres del govern de l’estat, és a dir, quatre clars representants de les institucions polítiques extractives. Per altra banda, podem dir que la Generalitat sigui una institució econòmica inclusiva?

Tanmateix, no ens hem pas d’enganyar, podem dir que la resta dels qui van omplir la basílica eren els membres de les institucions econòmiques extractives i com he escrit a l’anterior entrada: "Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques.” No cal dir doncs que la coincidència de tots plegats al mateix lloc a la mateixa hora prova aquesta sinergia. 

L’altre dia vaig veure per la TV a Andy Robinson dient que els voltors cada any es troben a Davos i em pregunto si el dissabte passat per la tarda Santa Maria del Mar va ser la versió catalana de Davos. 

[1] Robert Hughes, Pròleg. Timothy Rub, Philippe de Montebello, Maria Teresa Ocaña (Coord): Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, New York-Cleveland-Barcelona, The Metropolitan Museum of Art-The Cleveland Museum of Art, Generalitat de Catalunya, 2007.

Más vídeos en Antena3

WHY NATIONS FAIL. The origins of power, prosperity, and poverty, per Daron Acemoglu i James R. Robinson

Tenia interès en aquest llibre per un aspecte relacionat amb la conclusió del Treball de Final de Grau que estic enllestint aquests dies, però he d'admetre que en aquest punt no m'ha servit de gaire. De tota manera és del llibres més interessants que he llegit mai.

La finalitat principal del llibre és, com diu el títol, per què les nacions fallen o fracassen i mentre unes es fan riques altres es fan pobres. Aquesta recerca porta als autors a analitzar les institucions.

El llibre comença d'una manera quasi cinematogràfica. Posa la càmera a Nogales, que és un poble partit per la meitat en la que la part nord és Arizona, Estats Units, i la part sud és Sonora, Mèxic. Les institucions del nord fan possible triar la feina o professió, la formació acadèmica i professional; que els empresaris inverteixin en tecnologia; per altra banda el fet que hi hagi eleccions democràtiques fa possible les exigències pels serveis bàsics. Mentre que al Nogales del sud els adults no han anat a la universitat i els adolescents no fan el batxiller. La mortalitat infantil és molt alta perquè les condicions sanitàries són pobres, molts serveis públics són inexistens, hi ha delinqüència, corrupció, males carreteres i caciquisme.

El que fa el llibre especialment interessant és que aquest estudi de les institucions (polítiques i econòmiques)  mostra el que fan possible i el que fan impossible. Els autors hi fan un estudi quasi mundial, encara que no hi siguin tots els països del món, hi ha un bon ventall.

Les institucions les classifiquen en extractives i inclusives. Valgui com a definició el que llegim a la pàgina 81: 

"Hi ha una sinergia entre les institucions econòmiques i polítiques. Les institucions polítiques extractives concentren el poder en mans d’una élite reduïda i fixen els límits a l’exercici del poder. Les insitutcions econòmiques sovint estan estructurades per aquesta élite per tal d’extraure els recursos de la resta de la societat. Per tant, les institucions econòmiques extractives acompanyen de forma natural a les institucions polítiques extractives”

Més enllà de la definició citada expliquen que les institucions econòmiques inclusives són les que fan possible la descentralització de la riquesa i que per assolir aquest estadi es va establir el liberalisme econòmic, que tenia per objectiu -entre altres- fer impossible els monopolis, promovent la competència i la innovació tecnològica. Per tant és imprescindible el dret a la propietat, la continuada millora de les infrastructures, un règim fiscal que sigui més alt pels que tenen més, però amb fàcil accés a la financiació.

Per a què hi hagi institucions econòmiques inclusives ha d'haver institucions polítiques inclusives perquè si tenen més pes les institucions polítiques extractives, aleshores les institucions econòmiques extractives seran les que dominaran l'economia.

Les institucions econòmiques extractives són les que tendeixen a la concentració de la riquesa i del poder en una reduïda élite. El monopoli és l'exemple absolut. Aquestes élites s'oposen al desenvolupament industrial perquè disposen d'una mà d'obra barata. 

Amb aquests conceptes i d'altres que es desenvolupen al llarg del llibre es van escenificant diferents territoris del planeta com exemples del que s'ha fet bé o malament. Els autors donen la millor nota a la Revolució Gloriosa (1688) perquè va ser l'inici de les institucions inclusives i que els britànics van exportar a Estats Units i Austràlia en perjudici de la corona britànica. Passa amb un aprovat la Revolució Francesa perquè "created much violence, suffering instability, and war. Nevertheless, thanks to it, the French  did not get trapped with extrative institucions blocking economic growth and prosperity... These economic changes would be followed by other reforms in the economics and its politics, ultimately culminating in the Third Republic in 1870"

No cal dir que el llibre posa especialment el zoom a China, Corea del Nord i l'Àfrica sot-sahariana, tanmateix també tracta el tema de "los Conquistadores" que van fundar allà unes élites extractives (encomiendas) que en alguns casos encara dominen les institucions extractives, com és el cas de Guatemala.

Com a català voldria tenir prou recursos per a interpretar els orígens econòmics de la situació. Si com diuen els autors el punt d'inflexió per a generar les institucions econòmiques inclusives a Anglaterra i a Estats Units va ser la Revolució Industrial, a més de comptar, com s'ha dit, amb la Revolució Gloriosa. Aleshores un es pregunta què va passar a Espanya en termes econòmics, socials i polítics per a què la Revolució Industrial que es feia a Catalunya -i també al País Basc- enlloc de liderar la "nación española" els catalans no van jugar un paper significatiu a Madrid, sinó que Barcelona va ser bombardejada com si fos una ciutat estrangera, i era el liberal Espartero!. El que sí sabem pel llibre que els britànics van començar a fer tributar els terratinents i donar avantatges econòmics als industrials. Evidentment, això no va passar a Espanya, més aviat ja es començava a criticar la cobdícia dels catalans quan exigien uns aranzels proteccionistes, tot i que era una política generalitzada a tot Europa. A Espanya els liberals eren els latifundistes, que eren les veritables classes extractives a Espanya segons els autors del llibre. Les diferència amb els anglesos les trobem a tot nivell i és que la Marina anglesa el segle XIX va bombardejar Copenhaguen. Espanya sembla condemnada a tenir sempre l'enemic dintre de casa.

No sé si la meva interpretació és correcta, però em fa l'efecte que l'enfrontament arran del Corredor de la Mediterrània ens porta de nou a un terreny semblant al del segle XIX perquè mentre la Unió Europea sap que la zona més exportadora d'Espanya és la costa Mediterrània altres fan el paper de mirar els seus interessos clientelars i no mirar l'interès de "la nación española", precisament allò del que es consideren els millors defensors.

L'episodi recent de l'empresa Castor fent un dipòsit de gas al fons del mar i davant de les províncies de Castelló i Tarragona és una mostra de les institucions polítiques extractives lligades a les econòmiques extractives. El primer punt és que es va planificar tot des de dalt de forma que el poble no en va saber res, és a dir, democràcia o institucions inclusives zero. Quan es destapa tot i resulta que ha de tancar hi ha un acord empresa-Estat que l'Estat ha d'indemnitzar l'empresa, evidentment l'Estat és la ciutadania que va ser ignorada.

AFEGIT EL 1 DE NOVEMBRE
Com a prova de que aquest llibre està de moda a La Vanguardia del 25 de juliol Enric Juliana escriu un article amb el títol "Las élites extractivas". I a La Vanguardia del 30 octubre Jordi Barbeta, sota el títol "Deixeu que els rics s'acostin a Madrid" escriu: L'anunci de la rebaixa d'impostos formulat pel president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, suposa un nou tracte de privilegi a les elits de la capital que viuen del pressupost de l'Estat, del mercat regulat o directament dels contractes i les concessions que publica el BOE. Són les denominades "elits extractives", concepte encunyat per Daron Acemoglu i James Robinson i desenvolupat amb brillantor per César Molinas per descriure el sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, treure rendes de la majoria de la població en benefici propi.

EL REI BORNI, de Marc Crehuet

Autor i director: Marc Crehuet

Intérprets: : Xesc Cabot, Miki Esparbé, Alain Hernández, Ruth Llopis i Betsy Túrnez
Escenografia: Pablo Sánchez, Noelia Güerri i Jaime Cavero
Disseny de llums i so: Xavi Gardés
Vestuari: Mar Muñoz y Mar Guixé
Coreografia: Tuixén Benet
Teatre: Sala BARTS

Es tracta d'una obra molt oportuna perquè en un sopar hi ha un policia antiavalots i un indignat que va perdre un ull en una manifestació per un tret d'una pilota de goma del policia. Les respectives dones són antigues amigues. Durant el sopar és quan es reconeixen policia i indignat.

Evidentment és un gran tema que justificaria un drama de gran volada. Aquesta obra no és això, però fa el paper alliçonador perfectament perquè amb l'envoltori d'una comèdia que fa esclatar les rialles del públic també es poden dir moltes coses.

"La càrrega", Ramon Casas (1899)

Encara que no sigui un drama de gran volada l'obra té força perquè presenta els quatre joves força dubtosos en la coses de la vida i el món d'avui, cosa que s'entén perquè no és gens fàcil entendre tot el que ens està passant amb aquesta crisi que ningú és capaç d'explicar bé perquè ningú no sap com va començar i quan o com acabarà si és que acabarà. Naturalment no ens estem referint a la crisi econòmica, sinó a tot el conjunt, l'economia, la societat i els principals agents que intervenen, bàsicament el polítics.

Durant quasi tota l'obra el policia és l'únic que té les idees clares, la seva parella només vol pau i harmonia, mentre que la parella visitant vol canviar el món i és super-solidària de totes les causes; tanmateix al final els papers es canvien.

M'he permès afegir la pintura de Casas a títol personal, vull dir que no figura ni en el programa de mà, ni a la pàgina web de la Sala BARTS, però si per a recordar que la repressió a les manifestacions, avalots, etc. té més de cent anys.


 

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina (a partir de textos de Shakespeare, José María Álvarez iGiuseppe Tomasi di Lampedusa).
Direcció: Quim Lecina i Eva Hibernia
Intérprets: 
Montserrat Bertral (actriu, mezzosobrano, piano)
Anna Farrio (actriu, violoncel)
Berta Vidal (actriu, piano, saxofon)
Teatre: LA SECA/ESPAI BROSSA

Quim Lecina, l'ànimal de l'espectacle, va descobrir Shakespeare en el Macbeth d'Orson Welles. M'ho crec, és una gran pel.lícula, de les que ja no se'n fan. L'espectacle teatral que ens ocupa no és un gran espectacle, ni és molt teatral. Malgrat que l'equip que acompanya a Quim Lecina és de gran categoria.

L'espectacle consisteix en retalls de textos teatrals i de música shakespearinana perquè aquest autor anglès feia servir la música per a representar la veu del poble o per a transmetre tristesa o feia servir la dansa per a transmetre alegria, és a dir, servia per a potenciar l'ambient. En aquest sentit la interpretació de la Montserrat, Anna i Berta és magnífica; tanmateix, insisteixo que el tema no és la interpretació, sinó que el plantejament no emociona.

Personalment m'agrada molt el text que es va dir de la Gertrudis quan explica la mort d'Ofèlia perquè reconec les paraules com si fossin una pregària, però, tanmateix, tot resulta per mi massa descontextualitzat; per altra banda, Quim Lecina és un bon actor, però per a ser la peça central de l'espectacle hauria de tenir més talla, noem refereixo a vàlua, sinó talla física, hauria de ser més alt per a representar la majoria dels paper que va fer.

EL FIORDO DE LA ETERNIDAD, de Kim Leine

Títol original: Profeterne i Evighedsfjorden
Publicat per: Duomo ediciones
Barcelona 2013
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Aquesta novel.la narra la vida del jove Morten Flack a l'any 1782 quan dicideix marxa de casa a Noruega per a anar a la capital, Copenhaguen, a estudiar teologia, seguint les instruccions del seu pare, però contràries a la seva voluntat, així que alterna la teologia amb la medicina que s'ajusta més a la seva mentalitat racionalista i llibertina. Amb un aprovat justet en teologia aconsegueix una plaça per anar de missioner a Grenlàndia i se n'hi va, que amb les seves peculiars idees en medicina o sanitat s'hi emporta una vaca com aliment i per considerar que la llet és antisèptica. Cal dir que aleshores Grenlàndia ja era territori del rei de Dinamarca.

La seva tasca doncs és convertir al cristianisme els salvatges de la colònia, però els conflictes els té amb els colonialistes, mentre s'hi barregen fets d'índole religiosa i sexual al mateix temps amb els indígenes.

La novel.la està basada en fets reals, però els personatges són ficció, però cal dir que és una novel.la que enganxa el lector i és molt difícil abandonar la lectura, un text tremendament dur, però lúcid. Tal com s'ha apuntat hi ha molt de sexe i molta religió, tot portat amb gran cruesa, però que alhora és poètica perquè ben dit o ben escrit es demostra que es poden dir les coses més impensades de la manera més bella. 

Aíx llegim: "Exhala un hedor no humano e inorgánico que huele como las aguas residuales de una curtiduría, destila un olor químico. Registra cómo su ropa se pega a la piel, el amoníaco de la orina que quema sus muslos, ve las úlceras de decúbito que supuran, ve el vómito escapando por la comisura de sus labios, siente cómo su propio cuerpo se escapa por los orificios que tiene a su disposición"

Des del punt de vista religiós és interessant la pregunta que li fa un xaman cristià al missioner-protagonista d'aquesta història: "¿Realmente podemos considerar amor cristiano el hecho de los que ahora están por bautizarse no puedan albergar esperanzas de volver a ver sus familiares en el más allá?"

Ja al final de la novel.la, quan el protagonista a tornat a Copenhaguen hi ha un gran incendi en aquesta ciutat i l'horror de l'incendi de la ciutat a principis del XVIII el lector sembla que el vegi per una pantalla imaginable, tot per a dir-nos la soledat de l'home i la impossibilitat de trobar una llar.

UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO, de Juan Diego Botto

Intèrprets
Juan Diego Botto i Astrid Jones
Direcció Sergio Peris-Mencheta
Escenografia Sergio Peris-Mencheta i Carlos Aparicio / vestuari i attrezzo Carlos Aparicio / il·luminació Valentín Álvarez / espai sonor Carlos Bonmatí / disseny d'ambient i efectes sonors Pelayo Gutiérrez / música original Alejandro Pelayo / tema Plus bleu que tes yeux Édith Piaf / tema Tata Ka Ve Astrid Jones
Teatre Lliure de Montjuïc

 Es tracte d'un monòleg en el que l'autor és l'actor principal i que alhora es pot dir que, en certa mesura, és el protagonista perquè si considerem que Juan Diego és un argentí que viu a Espanya i tracta de la immigració i de la dictadura que ha viscut el seu país s'endevina que el text pot no explicar experiències viscudes, però sí vivències que li han arribat fruit de compartir l'experiència de l'emigració perquè, en definitiva, tots els emigrants som/són iguals perquè les dificultats són les mateixes.

Aquest darrer fet explica l'aparició a l'escenari de la negra Astrid Jones, que no solament és una bona actriu, sinó un gran cantant amb una magnífica i potent veu, que lògicament representa l'emigració de l'Àfrica sot-sahariana.

El text de Juan Diego està molt ben estructurat i per ser argentí es deixa el drama d'Argentina pel final, a parer meu, és la part més emocionant de l'obra quan diu que quan ha tornat a Argentina s'ha sentit estrany perquè no troba a cap conegut, els seus han mort o desaparegut, per tant, dedueix, tràgicament, que els que troba han de ser per força col.laboradors de la dictadura.

 

Mummenschanz

Mummenschanz està fent una gira mundial per a celebrar el seu quarantè aniversari i en la seva escala peninsular només hi entra Barcelona, que ja van ser aquí fa quinze anys. És una companyia suïssa, però formada per un equip internacional. Formada per tres mestres de mímica i dels teatre del silenci. L'espectacle que ofereixen són 20 dels millors números dels fets entre més d'un centenar.

Una de les fundadores es Floriana Frasseto, nascuda als EUA i filla d'mmigrants italians, però els estudis de teatre els va fer a Roma. És la creadora de molts dels números. Bernie Schürch, suís, va començar fent pantomima en una compnyia suïssa a on va conéixer a Andres Bossard, que va morir el 1992. Els altres components són Philipp Egli, nat a Zürich, la italiana Raffaella Mattioli i Pietro Montadon de Catània.

En la presentació de l'espectacle al teatre BARTS-BARCELONA ARTS ON STAGE han explicat que és un teatre molt pur visualment, que permet descansar la ment i desvetllar al nen que portem dins, que es tracta d'un teatre que nodreix l'ànim i que pretén que l'espectador jugui amb intel.ligència i imaginació perquè és un llenguatge abstracte en el que cada espectador pot veure allò que vulgui.

Un dels personatges més importants de l'obra és la llum perquè d'alguna manera un pensa amb les ombres xinesques o el Teatre Negre de Praga, però clar, aquests es fan en una pantalla mentre que aquí tenim a l'escenari una companyia teatral o, més exactament, uns objectes animats.

No hi ha cap dubte que després d'aquest espectacle sortim tots més enriquits.

EL CRÈDIT, de Jordi Galceran

Intèrprets: Jordi Boixaderas i Jordi Bosch. 

Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Sastreria: Berta Riera. Ajudant direcció: Antonio Calvo. 
Direcció: Sergi Belbel. 
Producció: La Villarroel i Bitò Produccions. 
Teatre: La Villarroel

No hi ha dubte que a aquesta obra no se li pot demanar més actualitat en un temps que les caixes i els bancs s'han posat d'acord per a no donar crèdits a les empreses ni els particulars, de forma que el nombre d'hipoteques que les caixes d'estalvis concedeixen és mínim.

Tota l'obra és sobre la concessió d'un crèdit amb un duel humà o teatral, segons es miri, entre el director d'una oficina de "la Caixa" (Jordi Bosch) i un desgraciat que demana un crèdit i no disposa de les mínimes garanties per a què se li doni (Jordi Boixaderas).

A la vista del panorama que ofereix el que demana el crèdit, se li ha de dir per activa i per passiva que no reuneix les condicions necessàries per a què se li atorgui el crèdit, ni per tres mil euros que demana, ni per la meitat. Objectivament mirat això és un drama humà d'alt voltatge, però Galceran ha tingut la traça de convertir el drama en comèdia i el públic ha rigut com poques vegades es riu en una obra de teatre de text, i de bon text, perquè per a reblar el clau de la broma, el desgraciat que demana el crèdit i que se li està negant de forma continuada, malgrat tot té la gosadia o lasang freda de donat lliçons de llengua catalana.

Val a dir que aquesta obra conté una petita obra d'art de la que no em puc referir per dues raons cabdals. Per una banda dir-ho seria trair la màgia de la ficció, seria com llegir la darrera pàgina d'una obra de misteri; per l'altra banda aquest detall podria ser malinterpretat pel lector perquè podria fer pensar que l'obra no reuneix les condicions de l'estètica quan és, precisament, tot el contrari perquè no hi ha res superior que aconseguir que sigui bell allò que no ho sembla.

 

Tema: "La importancia del diálogo en la política"

Com si es tractés d'un conte o d'un malson, arran de la carta d'Artur Mas em puc imaginar que Mariano Rajoy va concentrar en un lloc desconegut els millors alumnes de l'assignatura de Retòrica, que naturalment coneixen la situació política que viu Espanya. Es va demanar als alumnes que redactessin una carta de resposta en la que es fes una succinta menció a Catalunya i que centressin la carta en un sol tema: "La importancia del diálogo en la política". No cal dir que aquests alumnes han estat tot aquest temps, com els membres d'un jurat, concentrats fins que es produís una carta que fos aprovada per la majoria d'alumnes amb el corresponent vist-i-plau de la mà dreta de Mariano Rajoy.

El pobre resultat de la carta salta a la vista i un recorda que una vegada Rajoy, referint-se a Zapatero, va dir que per a ser president no n'hi havia prou de ser major d'edat; aleshores un es pregunta sobre l'equipament intel.lectual i polític del redactor de la carta que ahir dissabte ja es podia llegir a internet. 

La carta que hem llegit no és la d'un líder polític que agafa el toro per les banyes, més aviat és la d'un espontani que a la que veu el toro salta la tanca perquè el diàleg entre polítics se suposa, com el valor a la guerra i l'amor entre esposos, és a dir, parlar-ne és retòrica pura. Òbviament la carta pot estar escrita per una funcionària o un funcionari que se sap el reglament, que sempre diu el mateix: "respeto a la ley y a la constitución", és a dir, no fa mai política, parlar del reglament no arriba ni a retòrica, pur llenguatge funcionarial.

El lider veritable no es talla per dir "Via Catalana", sinó que recondueix l'objectiu d'aquesta via cercant un compromís que no plaurà els que es van manifestar, com tampoc els que es van quedar a casa, tot reconeguent que quedar-se a casa no significa, en tots els casos, estar en contra de la via. Si la grandesa de la Democràcia està en el vot, l'exercici del dret a decidir no equival a independència i, si així fos, alguna cosa més greu està passant senyor president.