Benvolguda Anna,
Un amic meu que no li agrada que sigui independentista, tot i que m’ho respecte, ha tingut la gentilesa d’enviarme un petit reportatge de “Libertad Digital España” del 4 de març 2014 que duu el títol “Una excolumnista de Avui “arrepentida” pide ayuda al resto de España”.
Després de llegir el text m’he posat a remenar internet per a saber més de tu perquè no en sabia res i he vist que tens una trajectòria d’èxits en català, tant en el periodisme com en la ficció. Veig que un cop arrepentida, has iniciat una trajectòria d’èxits en castellà, de moment en periodisme i possiblement aviat en ficció: Felicitats! A més, ja se sap que un èxit literari en castellà es fa notar al moneder digital perquè el mercat ... ja m’entens.
Una vegada, fa molts anys, una anglesa em va dir que “Since King Canut England is divided betwen “us” and “them”. Crec que no tens més remei que estar d’acord que un castellà castís, tanmateix heterodoxe, diria que “Desde Don Pelayo hay las dos Españas” i que, no faltaria més!, el català emprenyat afirmaria que “Des de Guifré el Pilós els catalans estem dividits entre “nosaltres” i “els altres”. Els humans, Anna, no tenim remei. Segur que saps de la rivalitat entre Tarragona i Reus, però durant un temps molts de Gijón es matriculaven el cotxe a Girona per a que la placa digués “Gi” i no “O”: ho tenim a l’ADN.
Em sembla doncs molt bé que siguis crítica amb el fanatisme del nacionalisme català, com pots veure el 6 maig 2004 el diari “El Punt” em va publicar una carta amb un títol ben explícit: “L’Estat: Una entitat política i no geogràfica”, però que no li van fer cas; tanmateix, crec que els periodistes no accepteu lliçons exògenes.
Per una banda, el plorat per molts Ramon Barnils em va insultar per escriure tantes massa cartes al director i, per l’altra, quan l’AVUI i tots els diaris van donar la notícia de la mort de Mao Tse Tung, poc després em va publicar una carta meva dient que calia escriure Mao Zedong, naturalment no em van fer cas, tot i que amb el pas del temps tots els diaris van adoptar el sistema pinyin pels noms propis xinesos.
Tu ets molt intel.ligent i penses que el teu discurs tindrà més poder i convenciment si s’enriqueix de supèrbia i menysteniment perquè als espanyols ens encanta enfotre’s dels nostres contraris, adversaris, opositors o, clarament, enemics.
Clar que, de vegades, tu tries els adversaris molt lluny amb el temps i et permets tractar d’imbècils els catalans del segle XVII. Confesso que jo no sóc un profund coneixedor de la nostra Història Moderna, però és molt agosarat de la teva part. Ho vas fer en un article del 19 de gener (“Autocolonialismo” ABC) fent referència a unes decisions dels catalans fetes el 1659. Si avui dia hi ha tantes versions polítiques per un mateix afer, tu n’ets un exemple, com pots menystenir les persones d’aquell temps? La política no és un afer entre llestos i ximples, bons i dolents, sinó de saber aprofitar les oportunitats dintre del joc del poder. Tenint en compte la teva veterania com “arrepentida” dubto que hagis aprofundit gaire en Història Moderna i que algú t’ha donat unes pistes i tu l’hi has llençat, vinga, fot-li fort.
Abans de tractar d’imbècil una comunitat m’ho pensaria. has pensat alguna vegada amb els “catalans de Burgos”? Vull dir els catalans que a la darrera guerra es van passar al bàndol nacional. Com jo no diré mai que van ser traïdors, no m’agraden els insults i tampoc les paraules solemnes, com “covard” i “honor” perquè penso que la gent es mou, com tu, amb una mena de mescla de conviccions i interessos que m’imagino que costa de pair. Ja en parlarem d’aquest “pair”.
El cas és que alguns dels catalans que van ajudar a Franco a guanyar la guerra varen tenir premi, com Miquel Mateu, que va ser alcalde de Barcelona un cop acabada la guerra, però altres catalans van ser ignorats o menystinguts. Això explica que Francesc Cambó digués que havien esperat “un ejército libertador y hemos tenido un invasor”. Gosaràs dir imbècil els que es van fiar del nacionalisme que tu ara serveixes?
Potser dius que fent bon periodisme no t’has rendit a cap nacionalisme, però mira, tu ni ningú pot evitar que des del segle XIX –no des de Pelai- hi hagi les dues Espanyes i l’ABC representa l’Espanya eterna. No val dir que en aquest diari hi ha gent molt maca, només faltaria!
La meva mare va néixer a Tarragona el 1900, en una casa que hi entraven dos diaris cada dia. Era catalana com el granit i no catalanista, una cosa que ara costa d’entendre, però era així, casada amb un castellanoparlant. I de tal manera que era així que se sentia espanyola i s’adreçava sempre en català, de forma que una vegada (1939) un policia li va dir “en español señora” i ella li va contestar amb geni i naturalitat “que no és espanyol el català?”. Aquesta és la qüestió senyora Anna Grau. L’Estat espanyol, el govern espanyol i els espanyols no veuen la llengua catalana com espanyola malgrat que la Constitució vigent digui a l’article 3.3. “3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” Quan una comunitat autònoma es va inventar la lapao la vicepresidenta del govern va dir que l’Estat protegeix l’espanyol, però les altres llengües són responsabilitat de la CCAA, és a dir, l’Estat desentén de la cultura i de la ciència. No és que estigui desinteressat en la política lingüística, sinó que està interessat que el català tingui una fuita pels costats que vagi perdent pes. He de pensar que coses com aquesta són les que t’han fet passar a l’àmbit de la llengua castellana?
Seria interessant saber com portes això de ser espanyola i catalana perquè jo no sé com es pot defensar la llengua catalana en una nació que es desinteressa.
A l’esmentat reportatge se’t cita "Hay muchos catalanes que nos sentimos también españoles que lo estamos pasando fatal”. Aquí podem aplicar el métode de Descartes. Tu has pres una via de pensament, la dels que us sentiu espanyols. Has d’admetre que molts catalans no ens sentim espanyols i suposo que admets que tenim també dret a viure a Catalunya, és a dir, que ara no ets d’aquests espanyols que ens diuen que si no ens agrada Espanya que marxem. Jo no he dit mai que ho passo malament, però suposo que coneixes el mapa que va ser oficial el segle XIX, en el que l’Antiga Corona d’Aragó apareix com la “España Incorporada ó Asimilada”. Comprendràs que a la vista d’aquest mapa els catalans del 1659 potser tenien raó de no voler ser assimilats. Entenc que aquestes coses a Madrid estant es veuen d’una altra manera.
Quan a Espanya es parla de nacionalisme cal entendre sempre el perifèric, l’espanyol no existeix malgrat que en la boca del ministre d’afers estrangers rar és el dia que no ens anunciï amb una mena de goteig diari les deu plagues de l’Antic Testament, això sí, actualitzades en els temps que corren. Mentre, un altre ministre vol espanyolitzar els catalans, ja entenc que amb tu no tindrà aquesta feina perquè ja estàs espanyolitzada, però entenc que per molts això sona inquisitorial. O no és nacionalisme espanyol això per tu?
Més amunt et deia que tornaré això que costa de pair.
Quan vaig escriure aquesta carta a EL PUNT encara no era independentista; tanmateix, ara que ho sóc, tornaria a fer-la. Jo no sóc periodista i no escric per fer-me estimar. O potser sí? Hi ha qui diu que tots escrivim per a fer-nos estimar, però jo afegiria un matís, que m’estimin ha de voler dir que em respectin malgrat la discrepància.
He començat a escoltar el que vas dir el 23 de novembre des de la tribuna de Ciutadans. Sí, ells t’estimen, sens dubte. T’estimen perquè saben que no es pot desaprofitar una perla com tu, en tots els partits són perles aquells que venen del camp contrari, com el cas el Ferran Mascarell o l’Ernest Maragall. A més tu tens un valor afegit, que no has sortit d’un partit, ets verge, sinó que tu aportes una mena de capital cultural: una escriptora catalana en català.
Després dels primers aplaudiments dius: “Da gusto estar aquí”. Saps guanyar-te el públic. Bona retòrica.
I després dius: “Todos saben que eso del nacionalismo catalán ha sido muy malo”. Aquí fas la primera caiguda. Cal criticar tots els nacionalismes o es calla. A més, estàs a Ciutadans perquè et deixen ser catalana i espanyola. El nacionalisme espanyol és el que té el poder, tots els poders (el polític, el capital, l’exèrcit, el Vaticà) per tant, demanar ajuda quan s’està al costat del nacionalisme espanyol és la hipocresia més gran que es pot inventar. Segur que ja saps allò de Sancho Panza: “Quien a buen árbol ser arrima, buena sombra le cobija”.
També dius: “Nunca pensé que tendría que pedir ayuda al resto de España para ser lo que soy”. Mira, jo no sé si sóc la generació perduda com dius tu que ets, però vaig aprendre el català a la clandestinitat i estic segur que si guanyen els teus potser no caldrà aprendre el català a la clandestinitat, però amb el pas del temps només aquells que d’una manera militant, purament nacionalista, l’aprendran, com a forma de protegir la identitat, perquè com no serà obligatori per a ningú, tampoc valdrà la pena l’esforç. Resulta evident que en una societat més mercantilista que humanista el català serà innecessari per a la subsistència humana a Catalunya.
Per descomptat que tu a Espanya tens molts disposats a ajudar-te, mentre que jo tinc molts que voldrien que deixés de parlar i escriure en català perquè estan convençuts que ho fem només per fer la punyeta.
Ben cordialment,
Albert
Director: Hermann Bonnín
Sorprèn especialment que en un
teatre "low cost" apareguin a l'escenari onze actors, que no és poca
cosa en els temps que vivim, i a més tres de llarg recorregut com són Montse
Guallar, Joan Anguera i Pep Jové. El protagonisme se l'emporta la filla del
director, Nausicaa Bonnín, mentre que la dramatúrgia és de la mare. O sigui que
algunes coses són de casa, però aquest aspecte no afecta al bon producte i,
tampoc fa de mal dir que qui fa un magnífic treball és la Montse Guallar, cosa
que m'alegre perquè fa temps que no la veia a l'escenari.
