Hammershoi i Dreyer al CCCB

En un bloc que visito de tant en tant llegeixo que l'exposició de Gargallo a la Pedrera és com si es mofés de CaixaForum, doncs he de dir que la nova exposició al CCCB sembla que es mofi dels dos.

Aquesta exposició és una meravella, és màgica, perquè, per una banda, ens porta per primera vegada a Espanya l'obra del pintor Vilhem Hammershoi (1864-1916) i, per l'altra ens la porta de la mà, o més ben dit, a la llum del director de cinema Carl Theodor Dreyer (1889-1968), els dos aristes danesos més importants de tots els temps. Clar que l'obra de Dreyer és prou coneguda aquí, fa pocs anys la Filmoteca l'hi va dedicar un cicle i de tant en tant alguna pel.lícula seva es pot veure per TV; a la meva entrada del 22 Març 2006 comentava El senyor de la casa emesa per TV. Tanmateix el que no sabíem és que un expert danès ha dit que Dreyer és el veritable hereu artístic de Hammershoi.

Cal dir a favor doncs del CCCB que precisament per la singularitat de l'obra de Hammershoi els danesos no són gens partidaris que aquesta obra viatgi i fins ara només havia estat a París, Nova York i Hamburg.

En l'obra de Hammershoi la preocupació central és la llum i encara que va fer retrats i paissatges, el realment fascinant és el tractament que dona als interiors, la majoria fets a casa seva i que per obtenir diversos ambients jugava a canviar els mobles de lloc. Pintures com els finestrals o la dona que llegeix un llibre o la noia que escombra són sorprenents, però a mi m'ha entusiasmat la dansa de la pols en els raigs de sol, que és la que poso aquí. Al CCCB hi ha 36 obres de Hammershoi.

Respecte a Dreyer se'ns diu com ell va seguir les pejades del pintor fins al punt que ell mateix va dir que a la pel.lícula El president s'havia inspirat en els interiors de Hammershoi. El que resulta evident per a qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel.lícules és que feia un tractament exquisit de la llum.

Un altre aspecte on hi ha una clara coincidència entre el pintor i el cineasta és la sobrietat. Si les obres del pintor, especialment les domèstiques, són d'una sobrietat absolutes, en les del cineasta
aquesta sobrietat no solament es palesa en els decorats, sinó en el llenguatge, ninú parla més del compte, es diuen les coses d'una manera senzilla i directe, evidentment molt escandinava, diríem nosaltres, però que la fa molt més emotiva.

Si hi ha una pel.lícula que jo m'enportaria a una illa deserta, indubtablement aquesta és Gertrud i m'hauria agradat posar ara al blog un fotograma de l'escena en la què Gertrud entra a l'habitació amb el seu amant. No hi ha res explícit, però l'ombra de la llum de la tauleta de nit projectada a la paret ens il.lumina. Aquí uns pocs fotogrames d'aquesta pel.lícula i per descomptat el que he posat al blog és Nina Pens Rode en el paper de Gertrud.

Malgrat que si es parla de Dreyer, jo només parlo de Getrud, he de dir que Ordet (La paraula) és considerada com una de les 10 millors pel.lícules de la història universal del cinema.

En qualsevol cas, al CCCB, mitjançant 12 audiovisuals un pot fer-se una bona idea del conjunt de l'obra de Dreyer.

"El laberinto del fauno", de Guillermo del Toro

El laberinto del fauno. Direcció i guió: Guillermo del Toro.Espanya i Mèxic. Any: 2006.Durada: 112 min. Gènere: Drama-fantàstic.Intérprets: Sergi López (Vidal), Maribel Verdú (Mercedes), Ivana Baquero (Ofelia), Álex Angulo (doctor), Ariadna Gil (Carmen), Doug Jones (fauno), César Bea (Serrano), Manuel Solo (Garcés), Roger Casamajor (Pedro).Producción: Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón, Álvaro Augustín, Bertha Navarro y Frida Torresblanco.Música: Javier Navarrete.Fotografia: Guillermo Navarro.Montaje: Bernat Vilaplana.

La pel.lícula ens situa el 1944, quan la bota dels militars que havien guanyat la Guerra d'Espanya pesava molt a les espatlles del poble i ens transporta en el viatge màgic d'Ofelia, una nena de tretze anys que junt amb la seva mare, que està en cinta, ha de trobar-se amb el seu marit Vidal, un sàdic militar, la feina del qual és no detenir, sinó matar els republicants resistents. A la caserna hi treballa Mercedes i un metge, que es fa càrrec de la salut de la mare d'Ofelia. La veritable història comença quan la nena surt per la nit i els éssers de la nit li diuen que és reina.

No sóc amant a les pel.lícules de ciència ficció, ni tampoc a les de cinema fantàstic i El laberinto del fauno ho és, però evidentment no solament està molt ben feta, cosa que avui ja no representa un mèrit, sinó que té moments emocionants perquè la trama està feta amb saviesa i els aspectes fantàstics no arriben a confondre's amb les persones de carn i ossos.

Considero una obra molt subtil tant en la creació dels personatges, especialment la nena, però també, encara que antipàtic, el que interpreta magníficament Sergi López, el capità. Personatges com el metge i el de Mercedes estan molt ben creats i resulten tots versemblants.

Val la pena veure-la.

GARGALLO a la Pedrera

He visitat a la Pedrera l'àmplia exposició que s'hi fa d'aquest escultor i que no hi ha dubte que és dels més interessants del segle XX de l'art català perquè encara que va néixer a Maella (Aragó) la seva catalanitat és indiscutible i per això és vàlid dir Pau Gargallo.

El motiu pels qual un simpatitza amb un artista, polític, etc. no sempre és objectiu i no té perquè ser-ho. La meva simpatia per Gargallo és anterior a que m'interessés per l'art, quan feia atletisme, la majoria de les competicions es feien a l'Estadi de Montjuïc i pels atletes la Marató és una cursa carregada de romanticisme i la Porta de Marató de l'Estadi era -ara no- quelcom especial, i si afegim que estava coronada per aquesta obra de Gargallo que ens fa pensar en el Olimpiades gregues, tenim els ingredients suficients per simpatitzar amb aquest escultor.

Una obra que veig relativament sovint i sempre em meravella és la que hi té al Palau de la Música.

Si tenim en compte que hi ha exposades més de cent peces, crec que és un motiu suficient per fer cap a la Pedrera, sobretot si es viu a Barcelona.

Una de les troballes que ha representat per mi aquesta exposició és el seu sentit del buit, per això se l'ha definit com l'escultor de l'aire. Aquest aspecte és el més interessant perquè li va permetre fer veritables creacions a partir de molt poc material, qui compara la seves cares amb els busts clàssics de marbre un s'adona del camí recorregut, un camí que és el resultat de la reflexió sobre la matéria i l'espai.

Respecte l'època que va viure no m'hi entretinc, però vull dir que va ser membre dels Quatre Gats, fet prou rellevant, i com tocava va anar a París, d'on va tornar amb les piles posades al dia. Un altre aspecte a dir és que va treballar diferents materials, la qual cosa li permetia cercar noves formes.

"Play Strindberg", de Friedrich Dürrenmatt

Play Strindberg, de Friedrich Dürrentmatt, traduïda al castellà per Miguel Sáenz. Direcció Georges Lavaudant. Intérprets: Núria Espert (Alice), José Luis Gómez (Edgar), Kurt (Lluís Homar). Teatre Nacional de Catalunya.

Hi ha uns gran magatzem que una de les seves frases publicitàries és que si no quedes satisfet et tornen els diners, doncs en una espectacle teatral que té per ingredient aquest trio actorassos fa impossible plantejar-se que et tornin els diners de l'entrada.

Quan era adoslescent, la primera obra teatral professional que vaig veure va ser Maria Rosa, al Grec, protagonitzada per la Núria Espert. Des d'aleshores he procurat no perdre-li petjada, tan si eren grans coses, com Las Criadas amb la Julieta o com Amics i coneguts amb l'Ovidi o A puerta cerrada amb l'Adolfo.

El Lluís Homar és per excel.lència un home del Lliure i crec que amb això està tot dit. Tot amant del teatre no pot oblidar el servei que el Lliure va fer a Barcelona i un dels seus heralds, i perdoneu, era l'Homar com el Fabià Puigserver.

José Luis Goméz no ha vingut gaire a Barcelona, però quan va venir, va fer-ho quan el Teatre Capsa era un imprescindible i d'aquests imprescindibles no oblidaré mai a José Luis Gómez fent de mico amb Informe para una academia, de Kafka, en la que es dirigia ell mateix.

Play Strindberg és una obra dura i càustica perquè posa d'una manera transparent els odis que es poden donar en un matrimoni, però picant l'ullet a l'espectador que fa riure. De tota manera cal dir que són uns odis molt matisats perquè, potser per això és una obra passada de moda, d'alguna manera el matrimoni guanya la partida.

Des del punt de vista del text crec que Qui té por a Virgínia Woolf és una obra molt més dura i cruel, una obra que per cert, no fa gaire la va interpretar a Barcelona la Núria Espert amb l'Adolfo Marsillach.

De tota manera, això darrer, no és un motiu per no anar al T.N.C., al contrari. Com deiem abans, això no es pot perdre.


Punt i apart

Acabo de sentir per la ràdio que ha mort Ryszard Kapuscinski, el millor periodista del món.
Molts, d'arreu del món, el recordarem.

Josefina Vidal

Josefina Vidal és veïna meva, viu a la meva escala i de fa uns quants anys és vídua. Quan vivia el seu marit, Felip Lorda, vaig estar alguna vegada a casa d'ells. El Felip era una persona d'una grandíssima cultura, en temps de Franco havia estat professor d'hispàniques a Amsterdam.

Al morir Franco el matrimoni va venir i va deixar fills a Holanda. Arran d'una conversa amb el Felip em va deixar un llibre de Raimon Llull que és tot alegat que no s'ha d'imposar a ningú el propi pensament, que s'ha de convèncer amb raonament.

Felip era també traductor de l'holandès al castellà i català. Per a la meva filla em va obsequiar un conte rus contra la guerra.

Les converses amb la Josefina eren més aviat de música.

El cas és que fins fa uns quinze dies no sabia que la Josefina és poeta.

Heus ací doncs que avui, 23 de gener, a dos quarts de vuit del vespre, presenta a la Llibreria Proa Espais, carrer Rosselló 212, Barcelona el seu nou llibre EL MAR INEVITABLE, a la presentació intervendran Antoni Puigverd, crític literari, Susanna Rafart, poeta, i Isidor Cònsol, director d'Edicions Proa.

Val a dir que jo he intentant convéncer a la Josefina que es faci un blog i que l'ajudaria, segur que ella faria un bon blog, però diu que no, que ella als seus papers.

"El pecho", de Philip Roth

El pecho, de Philip Roth. Traduït per Jordi Fibla. Editat per Mondadori, Barcelona 2006. 93 pàgines

És un llibre estrany, que recorda a La Transformació de Kafka i que fins i tot l'esmenta, per això el personatge transformat aquí es diu Kepesh, és a dir, duu la lletra K de Kafka.

El llibre es llegeix bé perquè està molt ben escrit i té alguna punta d'humor, però la veritat és que té un punt de fastigós encara que al final i dona la volta a la història.

Llibre curiós, ben escrit, però que no recomano.

El gran secret

El gran secret, d'Albert Espinosa i Joan Font. Director Joan Font. Intérprets Txe Arana, Maria Casellas, Toni Gonzàlez, Roger Julià i Guillem Motos. Teatre Nacional de Catalunya

No sempre les coses són com un espera i una obra que té el coratge de situar el nostrat Charlie Rivel davant d'Adolf Hitler te el seu atractiu o més aviat o morbo, si més no d'entrada. A més té també a favor que està dirigida pel director de Comediants. L'obra es presenta com una més, dintre de certa excepcinaliltat en la trajectòria artística dels Comediants.

Em sap greu dir que no em va agradar gens perquè malgrat que la posta en escena té el segell dels Comediants i una plàsticitat exquisida, el text, agosarat, antinazi i tot el que volgueu, resulta ensopit.

Podríem dir que és una per anar a veure i no per escoltar, però jo vaig al teatre com a fill del radioteatre i , clar, la paraula és el que m'agrada.

Ah! a la web oficial de Comediants no se'n parla de El gran secret

"Maria Antonieta", de Sofia Coppola

Títol original: Marie Antoinette, dirigida per Sofia Coppola. Any: 2006 País: EUA. Durada: 123 min: Intérpretse: Kirsten Dunst (Maria Antonieta), Jason Schwartzman (Lluis XVI) , Rip Torn, Molly Shannon, Judy Davis (Contessa de Noailles) , Steve Coogan, Asia Argento, Marianne Faithful (Maria Teresa), Aurore Clement, Shirley Henderson Guión: Sofia Coppola Música: Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin, Jean-Philippe Rameau Genere: Drama.

Crec que en aquesta pel.lícula Sofia Coppola demostra que la sensibilitat que va demostrar en Lost in translation es manté perquè a parer meu tracta a Maria Antonieta, la figura històrica amb un gran respecte.

Evident no cal que digui res de la trama perquè tot està a la història una història que comença quan la seva mare, Maria Teresa, l'aconsella com a futura reina de França i que acaba quan ha de deixar el palau, la Revolució Francesa ha començat.

Personalment crec que Maria Antonieta és un personatge interessantíssim perquè és un exemplar perfecte del que és la monarquia -o hem de dir "era"?.

Podem veure aquí que recentment han sortit quatre llibres que parlen de Maria Antonieta i que Sofia Coppola s'ha basat amb el d'Antonia Fraser, una aristòcrata anglesa que fa anys va donar molt a parlar i és la muller de Harold Pinter; tanmateix sempre se l'ha considerat una bona historiadora i molt treballadora, que a la vista de la pel.lícula és força objectiva.

Com podeu veure la historiadora Benedetta Craveri diu que la millor biografia que ha llegit és la de l'austríac Stefan Sweig (Editorial DEBATE, Barcelona 2003) i que és just la que he llegit i és el que em permet dir que la pel.lícula és honesta.

Encara que pels cinèfils aquesta pel.lícula pugui no interessar jo recomano la pel.lícula i l'esmentat llibre de Stefan Sweig en el que fa una anàlisi psicològica molt equànim de Maria Antonieta.

"El conte de Nadal de l'Auggie Wren", de Paul Auster

El conte de Nadal de l'Auggie Wren, de Paul Auster. Editat per Diputació de Barcelona, xarxa de municipis, Barcelona 2006. 58 pàgines.

Com a lector d'un biblioteca de la xarxa de la Diputació de Barcelona una gentil i sempre servicial bibliotecària em regalà per Nadal aquest llibre i com no estic gens acostumat que una entitat de la que directament no treu de mi ni un cèntim em faci un regal n'estic doblement agraït.

Crec que la majoria que em pugui llegir estarà d'acord que hi ha pel.lícules que hen fet història, com per exemple Casablanca o El darrer tango a París. mentre que hi ha altres que no han arribat tant amunt, tanmateix, algunes poques ens han deixat una marca especial al sortir del cine, una d'aquestes pel.lícules és SMOKE, que està basada amb un text de l'escriptor Paul Auster i aquest text és el conte de Nadal d'aquest llibret.

Un conte tendre com ha de ser un conte de Nadal, però diferent a com s'espera que sigui un conte de Nadal.

"Lúcid", de Rafael Spregelburd

Lúcid, de Rafael Spregelburd, que la dirigeix. Versió catalana Pere Puig. Cristina Cervià (Teté), Oriol Guinart (Lluc), Meritxell Llanes (Lucrècia) i Davind Planas (Darío). Sala Becket.

Com fa temps que no anava a la Sala Becket d'entrada he d'agrair que les entrades sigui numerades i els seients més còmodes que abans.

L'argentí autor i director ens serveix una gran peça teatral. No és una obra fàcil d'explicar una obra que se la podria definir de manera massa ràpida com de comèdia onírica però que és molt més que això perquè es tracta d'un drama que ens fa petar de riure, però drama al capdevall perquè què es pot dir quan es tracta que una nena de quinze anys va donar un ronyó per a salvar la vida del seu estimat germà que tenia deu anys, però que havia decidit morir i dur-se la glòria d'haver fet un golàs en un partit de futbol.

Els personatges ens podem semblar bojos, però els diàlegs són realisme pur i és que tot passa en un món com no real i alhora ple de realisme. La Teté dient que la Lucrècia ve a reclamar el ronyó que havia donat i el Lluc que reinventa la seva vida controlant els seus somnis, per prescripció mèdica.

Els actors fan tots un treball esplèndid, però potser hauríem de fer la remarca de la veterana Cristina Cervià perquè li toca el paper més difícil.

Un aspecte que m'ha plagut molt és la traducció del castellà al català, més ben dit, tal com diu el programa la versió catalana perquè s'ha fet com a mi m'agrada per aquells casos, com és el cas d'aquesta obra, que la trama pot passar a qualsevol lloc, consisteix a traduir els noms dels personatges i certes referències de lloc. D'aquesta manera els personatges d'aquesta obra tenen nom i cognom catalans i en un moment donat s'esmenta a Gas Natural. Aquesta obertura de mires en la traducció crec que l'hem d'agrair a l'autor car això no s'ha fet a les seves espatlles per la seva doble qualitat de director. El meu aplaudiment doncs a Rafael Spregelburd i a Pere Puig. Encara recordo l'enrenou que es va fer quan el Lliure va representar una obra de Neruda en versió catalana de Miquel Martí i Pol com si fos pecat traduir del castellà al català.

En el programa de mà, com és normal, hi ha els agraïments a les entitats col.laboradores i he trobat entranyable que entre elles hi hagi el Casal de Catalunya a Buenos Aires, crec que els catalans de Catalunya ho hauríem d'agrair.

I per descomptat, la millor manera d'agrair-ho és anar ara a la Sala Becket perquè l'obra i tots qui l'han feta possible ho mereixen.

"Lemming", de Dominik Moll

He vist LEMMING dirigida per Dominik Moll. País: França. Any: 2005. Durada: 129 min. Gènere: Drama. Intérprets: Laurent Lucas (Alain Getty), Charlotte Gainsbourg (Bénédicte Getty), Charlotte Rampling (Alice Pollock), André Dussollier (Richard Pollock), Jacques Bonnaffé (Nicolas Chevalier), Véronique Affholder (Francine), Michel Cassagne (veterinari), Fabrice Robert (Bruno), Florence Desille (infermera). Guió: Dominik Moll i Gilles Marchand.Producció: Michel Saint-Jean. Música: David Sinclair Whitaker. Fotografia: Jean-Marc Fabre. Montel i Isabelle Pannetier.


Alain Getty (Laurent Lucas), un jove expert en robòtica i la seva dona Bénédicte (Charlotte Gainsbourg) tenen a casa seva a sopar l'amo de l'empresa d'on ell treballa Alain (André Dussollier) i la seva dona Alice (Charlotte Rampling). Mentre la jove parella, com és lògic, té un comportament modèlic la dona de l'empresari aprofita l'oportunitat per a crear una situació en la que regna l'odi i l'autodestrucció.

El personatge central de l'obre és precisament el més pervers, Alice, que fins i tot morta manté la seva influència a la parella jove. Per regla general m'agrada el cine que presenta situacions versemblants mentre que aquesta pel.lícula té aspectes paranaturals, però a parer meu són duts d'una manera magistral que creen una atmosfera que no controlen els personatges com tampoc l'espectador.

Té una escena que comença recordant Rebecca i acaba recordnat Los pàjaros, poca conya. I encara que hi hagi un homenatge a Kubrik, per mi està molt més a prop de Hitchcock i no solament per l'escena esmentada, sinó per com tracta la conducta humana, que és del que anava l'esmentat director anglès.

Pels interessats, recomano llegir aquesta entrevista amb el director de la pel.lícula.

Molt bona pel.lícula.

gego, al MACBA

Avui dissabte he anat al MACBA per a veure l'exposició de Palazuelo, però abans de pujar al primer pis he anat a veure l'exposició d'un nom per mi totalment desconegut: gego.

El cas és que l'obra que he vist de gego m'ha fascinat, m'ha entusiasmat tant que després de veure-la m'he dit de deixar Palazuelo per un altre dia.

Això ha estat per dues raons.

L'exposició de la Palazuelo acaba el 18 de febrer, per tant, tinc temps. I la de gego, acaba demà diumenge 14.

Així doncs que he tornat a mirar la de gego sortir del MACBA amb el bon gust de boca que m'ha deixat gego perquè si mirava després Palazuelo podria ser que un tapés l'altra.

M'hauria agradat poder recomenar l'obra de gego, però essent demà el darrer dia no té sentit, però si recomano seguir-li la pista.

Val a dir que gego és el nom artístic de Gertrud Goldschmidt, nascuda a Hamburg el 1912 i que va emigrar a Veneçuela el 1932.

Així que es tracta doncs d'una artista sudamericana.

Tots tenim en ment aquells noms d'artistes preferits i que, per tant, no cal dir quins són els meus, però sense entrar en les motivacions, confesso que des d'avui gego és un dels noms preferits per mi.

El meme dels pebr...

El pedro m'envia molt amicalment un meme d'aquests que es reenvien per la xarxa on cadascú explica una mica la seva vida i així els bloggers deixem de ser per un moment escriptors frustrats en potència per esdevenir persones de carn i ossos. El meme en qüestió em demana que digui 5 coses que probablement no se saben de mi, bé, cada lector és un món, n'hi que em coneixen molt bé i d'altres no, es farà el que es podrà, preservant la intimitat.

1.- Veig que els blocaires en general tendim a no dir l'edat i com, per altra banda, em ve a la memòria un acudit prou ximple en el que es pregunta què va fer Napoleó que va fer quaranta anys, la resposta és anar pels quaranta-u. Doncs jo dic que des d'ahir em preparo per quan I am sixty four.

2.- Com vaig viure la transició amb passió, vaig militar en un partit, en una associació de veïns i vaig estar ficat en dos àmbits del Congrés de Cultura Catalana, però en temps de Franco no vaig passar de ser soci de l'Orfeó Català i d'una entitat per la llengua catalana, que liderava Joan Triadú. Per descomptat vaig aprendre català per correspondència en una mena de campanya d'alfabetització del centre Francesc Eiximenis.

3.- Ara sóc un jubilat més a la colla i l'activitat fixe és aquest pobret bloc i vaig de dilettante per la vida, però com encara em prenc les coses seriosament en altres blocs faig el que hauria de fer en el meu, que és ficar cullerada opinant sobre política i societat perquè com em va dir un grafòleg necessito defensar els meus punts de vista amb passió. O sigui que ja ho veiu, no tinc remei.

4.- Sense queixar-me no faig res del que m'havia proposat fer quan estigués jubilat. 1) estudiar xinès ho vaig deixar al cap de pocs mesos perquè la gran demanda que hi ha d'aquest idioma actualment s'ha encarit i no es justifica en un idioma poc agraït. 2) treballar com a cooperant en allò que hi entenc (cacau i xocolata) perquè Intermón duu aquesta tasca fora de Catalunya (3) nedar a la Piscina Sant Jordi ho vaig fer al principi, però l'ordinador reclama la meva assistència.

5.- Tinc un fanatisme no declarat, però sí ferm. Així com compro llibres en català, castellà i anglès i discos en català, francès, anglès, xinès, etc., no he comprat mai cap en castellà d'Espanya, els que tinc en castellà són d'Amèrica Llatina. Com és un fanatisme, no cal que se'm demani la raó, és així i ja està

Estan invitats a seguir el meme:

Júlia

Montse

La reusenca

El veí de dalt

El vertígen del trapezista

"El laberinto sentimental", de José Antonio Marina

Acabo de llegir El laberinto sentimental, de José Antonio Marina, Editorial Anagrama, Barcelona 1996, 280 pàgines. Tot i que el llibre llegit és una edició del Febrer del 2006.

Encara que el nom de l'autor em sonava molt, la veritat és que, fora d'alguna entrevista, no havia llegit mai res d'ell. El cas és que aquest llibre l'he trobat interessantíssim.

Es tracta d'un vol prou aprofundit per tot allò que afecta els sentiments i com els humans expressem els sentiments en paraules, es pot dir que el llibre és quasi un diccionari.

I és un diccionari en un sentit ampli, dins d'uns inevitables límits. Lògicament l'autor tira mà especialment del significat en castellà d'un determinat mot; tanmateix, precisament perquè una llengua és una cultura i una manera de sentir, també passa revista a determinats mots en altres llengües o els matisos que diferents idiomes donen a un sentiment; fent-nos descobrir tot un món dins un sentiment.

Per exemple, per a explicar-nos el sentit del mot japonès amae ens diu que mentre l'ego occidental fomenta una actitud individualista, dominant, competitiva i agressiva, la cultura japonesa està orientada envers les relacions socials i fomenta una personalitat depenent, humil, flexible, passiva.

El conegut aloha de Hawai té més significats dels que ens creiem i ve a significar amor, afecte, gratitud, amabilitat, compassió, pena.

A Java diuen que ser humà és fer-se javanès, però és que fer-se javanès significa quelcom semblant el que per nosaltres seria un cavaller sofisticat amb domini de vàries disciplines.

Ens parla del liget de les Filipines o del llegat de Margaret Mead sobre els arapesh i la seva visió de l'incest.

Com qui em llegeix sap que tinc l'ull ficat a la Xina, m'ha cridat l'atenció llegir: Varios estudios realizados en China y Japón, revelan que las personas modestas, no jactanciosas, son consideradas de forma más positiva que las que presumen de sus actividades, y que las personas que en nuestra cultura se definirían como asertivas allí se ven infantiles e inmaduras.

És molt bona la cita que l'autor fa de Cervantes: siempre miran los celosos con antojos de allende, que hacen las cosas pequeñas grandes, los enanos gigantes y las sospechas verdades.

Tots hem dit, fent honor a Ortega y Gasset, que jo sóc jo i la meva circumstància, però l'autor ens matisa que la circumstància no és un fet objectiu perquè depèn de com la veiem i que a més els nostres sentiments són també esclaus de la nostra fisiologia.

Ah! I podríem lligar això darrer amb què ens diu que no tenim memòria, sinó que som memòria.

Llibre molt recomanable.

BABEL, de Alejandro González Iñárritu

He vist BABEL, dirigida per Alejandro González Iñárritu. Intérprets
Brad Pitt (Richard), Cate Blanchett (Susan), Mohamed Akhzam (Anwar), Peter Wight (Tom), Harriet Walter (Lilly), Trevor Martin (Douglas), Matyelok Gibbs (Elyse), Georges Bousquet (Robert)
Fotografia: Rodrigo Prieto. Música: Gustavo Santaolalla.Producció: Raúl Olvera Ferrer, Steve Golin, Jon Kilik, Tita Lombardo.Durada: 142 minutos.


Aquesta pel.lícula ha rebut una crítica força desigual i ha està xiulada que aplaudida.

A mi m'ha agradat tot i que reconec, com diuen alguns crítics, que per dir-nos el que ens diu no cal fer aquest luxós dispendi. Evidentment se li pot aplicar allò de Para este viaje no hacían falta tantas alforjas, però això és molt generalitzable perquè encara que el director sigui mexicà ja veiem que la pel.lícula és un made in USA com una casa de pagès, és a dir, és entreteniment amb algun missatge.

La crítica diu que tracta essencialment de la incomunicació i per dir-nos això no cal passejar-se per Mèxic, Marroc, Japó i Estats Units. I certament moltes escenes de Marroc i Japó podrien molt bé farcir un documental .

Tanmateix per mi el que també ens diu és quelcom sobre la impotència davant d'uns fets simples que esdeven fora de control.

No és una pel.lícula que farà història, com la majoria, però està perfectament treballada, fotografiada i escenificada.

I cosa que agraeixo, els personatges i els fets són versemblants, dintre del joc dramàtic que des de Shakespeare tira mà de certes casualitats.

La pel.lícula té més d'un personatge que inspira tendresa com és el cas de la japonesa que per ser sordamuda no té fàcil relacionar-se amb els nois de la seva edat tot i viure en un ambient socio-econòmic altíssim i, per altra banda un xiquet marroquí, pastor, es fa una palla a la muntanya pensant amb la seva germana que, per un forat a la barraca, l'ha vista despullar-se i és que sa germana és l'única noia que hi ha al seu món. Dues dares diferents de la mateixa moneda.

Detalls de la nostra fragilitat n'està plena la pel.lícula, per la qual cosa jo la recomano malgrat la severitat de com la tracta la crítica. Potser perquè n'esperaven més del director?

Em permeto assenyalar que aquí hi trobareu crítiques més bones que la meva, però no obstant això a EL PAÍS d'avui dissabte Manuel Rivas escriu en un article que no va de cine: "Pero deberían haber visto antes la tremente, inteligente y punzante Babel del mexicano Alajandro González Iñátirru, para meditar sobre la frágil linea roja de lo casual y lo causal."