
Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
dissabte, de març 24, 2007
"NORA, Casa de nines"

divendres, de març 23, 2007
De Fortuny a Barceló

dijous, de març 22, 2007
Barcelona vista des de fora

Saber com ens miren els de fora ajuda a tenir una visió pròpia més objectiva, encara que també es donin, a vegades, certs prejudicis.
Com a barceloní jo em sento amb una situació contradictòria perquè just ara que acabem de ser al mapa, gràcies fonamentalment als Jocs Olímpics del 92, ara es critica tot i sembla que estiguem a punt d'agafar el complex que vaig veure en una pintada del barri Alfama de Lisboa en la que es deia que som persones i no micos.
Ja sé que no tot és defensable, però tampoc no és tot censurable. El Forum de les Cultures va ser un cas paradigmàtic perquè certament era molt criticable, per vàries raons; tanmateix un exemple de fins a quin punt va arribar la protesta que es va actuar amb absoluta intolerància envers el pintor Antoni Tàpies, se li va fer un xantatge intel.lectual.
En motiu d'un treball que he fet a la Casa Golferichs he llegit La gata damunt la taulada, títol original Cat on a hot tin roof (1987), de Tennesee Williams, i traduïda, per sort, per Jordi Arbonès. Editat per Edicions 62, Barcelona 1987, en la col.lecció Els llibres de l'Escorpí - Teatre.
La primera versió és del 1955, però l'autor va renegar de la versió duta al cine el 1958 i en va fer la definitiva el 1987, però el que retrat següent és per sort del 1955.
Avi: Les muntanyes al voltant de Barcelona, farcides de canalla, tots mig despullats, que pidolen com gossos famolencs i udolen i criden. I recordo els capellans, tan grassos, que es passegen pels carrers de Barcelona. N'hi ha tants, i tan ben peixats, ha, ha... ¿Saps que jo podria alimentar tot aquell país? Tinc prou diners per a alimentar aquell endimoniat país, però l'animal humà és una bèstia molt egoista! Amb les monedes que vaig tirar a aquelles criatures famolenques no podria pagar ni un entapissat nou per a una d'aquestes cadires!
Diable, els vaig tirar monedes com aquell qui tira veces als coloms, els vaig tirar diners per tal de treure-me'ls de sobre i poder pujar ak cotxe i fotre el camp...
dimecres, de març 21, 2007
"El último rey de Escocia"
Títol original: The last king of Scotland. Direcció: Kevin Macdonald. País: Anglaterra. Interpretació: Forest Whitaker (Idi Amin), James McAvoy (Nicholas Garrigan), Kerry Washington (Kay Amín), Simon McBurney (Stone), Gillian Anderson (Sarah Merrit).Guió: Peter Morgan i Jeremy Brock; basat en la novel·la de Giles Foden.Producció: Andrea Calderwood, Lisa Bryer i Charles Steel.Música: Alex Heffes.Fotografia: Anthony Dod Mantle.Muntatge: Justine Wright. Disseny de producció: Michael Carlin.Vestuari: Michael O'Connor. Estrena a Catalunya: 23.02.07 Versió doblada al català: No..
Un xicot escocés que acaba de treure's el títol de metge fa la petita revolució domèstica i enlloc de posar-se a treballar al costat de son pare, metge de capçalera, se'n va a Uganda d'aventures i, de passada, fer una bona obra.
.
I la pel.lícula creua la trajectòria de dos que comencen: el jove com a metge i Idi Amin com a dictador. Dictador per intercessió del govern de Sa Majestat Brità
nica..
La pel.lícula barreja amb traça ficció i realitat. Una realitat que va ser de les més cruels que va viure això que ara en diem la comunitat internacional, que en els fons no val res perquè els governs no tenen principis, sinó interessos.
.
El fet però és que el psicòpata Idi Amin la va fer tan grossa, va matar més de 300000 persones, que els governs ens van fer veure que se sentien incòmodes.
.
Aquest escocès, bon xicot i innocent, es vol desentendre de la política del seu país, però com passa en les coses de política exterior la seva ètica té unes imperfeccions que no veu a temps i es troba que quan s'adona de la crua realitat és quasi massa tard. Tanmateix, un cop de sort el permet fer la jugada mestra gràcies a la qual pot explicar al món el que ha vist. I el que ha vist és la pel.lícula.
dimarts, de març 20, 2007
Comiat d'un geni: GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

Fa més de cinc anys que vaig visitar Nova York per primera vegada, estava en un hotel senzill però que té davant una de les entrades del luxós Waldorf i, clar, hi vaig entrar a tafanejar.Gabriel García Márquez se ha retirado de la vida pública por razones de salud: cáncer linfático. Ahora, parece, que es cada vez más grave. Ha enviado una carta de despedida a sus amigos, y gracias a Internet está siendo difundida.
Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Escucharía siempre a mi corazón, él es mi mejor guía, él es quien me hace decir “te quiero”
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver , te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que siempre te querré..
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a quien amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederle un último deseo.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos.
ENVIA ESTO A QUIENES QUIERAS
Si no lo haces hoy, mañana será igual que ayer.
Y si no lo haces nunca tampoco importa.
El momento es este.
dilluns, de març 19, 2007
"Tornar a casa"

Francesc Lucchetti (Max), Daniel Klamburg (Lenny), Santi Pons (Sam), Jacob Torres (Joey), Albert Triola (Teddy), Àurea Márquez (Ruth).
diumenge, de març 18, 2007
"PARIS, JE T'AIME"

Montmartre - écrit et réalisé par Bruno Podalydès
Quais de Seine - écrit et réalisé par Gurinder Chadha
Le Marais - écrit et réalisé par Gus Van Sant
Tuileries - écrit et réalisé par Joel et Ethan Coen
Loin du 16e - écrit et réalisé par Walter Salles et Daniela Thomas
Porte de Choisy - écrit et réalisé par Christopher Doyle
Bastille - écrit et réalisé par Isabel Coixet
Place des Victoires - écrit et réalisé par Nobuhiro Suwa
Tour Eiffel - écrit et réalisé par Sylvain Chomet
Parc Monceau - écrit et réalisé par Alfonso Cuaron
Quartier des Enfants Rouges - écrit et réalisé par Olivier Assayas
Place des fêtes - écrit et réalisé par Oliver Schmitz
Pigalle - écrit et réalisé par Richard LaGravenese
Quartier de la Madeleine - écrit et réalisé par Vincenzo Natali
Père-Lachaise - écrit et réalisé par Wes Craven
Faubourg Saint-Denis - écrit et réalisé par Tom Tykwer
Quartier Latin - écrit par Gena Rowlands, réalisé par Gérard Depardieu et Frédéric Auburtin
14e arrondissement - écrit et réalisé par Alexander Payne
Com són 18 pel.lícules no puc pas dir que m'han agradat totes, però com entenc que hem de mirar el conjunt de les 18, aleshores he de dir que m'ha agradat força.
La primera de totes ens presenta un home que se sent frustrat perquè no té parella i els seus ulls, pel carrer, només veuen parelles felices, però la casualitat d'un petit accident li posa una dona en el seu cotxe, és a dir, una història que acaba feliç perquè aquest home ja no estarà sol.
També és commou la història d'una hispanoamericana que després de cantar dolçament una cançó de bressol al seu fill que ha deixat en una trista guarderia, surt pitant per anar a una casa d'un barri residencial de París per fer-se càrrec d'un nen que una executiva li confia. L'hi canta la mateixa cançó de bressol, però amb un altre to, sense cap somrís i la mirada lluny, com si volgués veure per la finestra al fill que té a una hora de metro.
O la història d'amor d'adolescents, aquestes històries sempre ens resulten tendres i pures. Ell és un francès i ella una musulmana practicant, però comença bé perquè el pare d'ella es mostra receptiu al veure la mirada de la seva filla.
És especialment emotiva la protagonitzada per Juliette Binoche, una mare que ha perdut un fill i no sap com afrontar-ho. Normal com la pròpia vida.
Val la pena veure-la i de passada recuperar velles glòries i altres, com l'esmentada, encara força presents. Ens apareixen: Fanny Ardant, Juliette Binoche, Steve Buscemi, Sergio Castellitto, Willem Dafoe, Gérard Depardieu, Marianne Faithfull, Ben Gazzara, Maggie Gyllenhaal, Bob Hoskins, Nick Nolte, Gena Rowlands, Miranda Richardson i Leonor Watling.
dissabte, de març 17, 2007
Música a Santa Maria del Mar i Robert Hughes
El 1969 vaig ser a Santa Maria del Mar pel Second Sacred Concert que Duke Ellington i la seva orquestra van interpretar junt amb l'Oriol Martorell i la seva Coral Sant Jordi.
Possiblement en aquell concert, en ple franquisme, va ser la primera vegada a la vida que sentia de forma forta i clara la paraula Llibertat. El concert va ser magnífic i servo un emotiu record.
I si més amunt he parlat de desaprofitar és perquè des d'aleshores no havia tornat a Santa Maria per escoltar música.
Aquesta setmana doncs hi he tornat. Ha estat per un programa perfecte i estupend per aquells que com jo fem un vol ras per la música clàssica. Es tractava del Glòria en Re major, RV589 d'Antonio Vivaldi i el Rèquiem en re menor, KV626 de W.A. Mozart.
Tot a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Cambra de Pardubice i el Cor de Cambra de Pardubice (República Txeca).
Com tinc feblesa pel que diuen els de fora sobre nosaltres perquè se suposa que no tenen el pecat de la vanitat o xovinisme, Robert Hughes escriu sobre Santa del Mar: There is no church in the world that declares itself to be a citizen's church as plainly and vividly as Santa Maria del Mar, and whenever I go there, which is often, I look at the stone carving on the base of its altar and the little bronze figures of stevedores tacked to its oak doors, depicting the workers of the Ribera quarter carrying their loads -the church remembering the men who built it. I am filled with respect for the uncompromised , gritty reality that expresses itself in the city.
divendres, de març 16, 2007
"La vida de los otros",

D'entrada direm que malgrat ser una pel.lícula molt llarga no ho resulta gens perquè des del principi agafa interès encara que el el veritable interès de la pel.lícula no és solament pel que em podríem dir la trama o argument, sinó el rerafons que té tot plegat. Podríem dir que és una pel.lícula de bons i dolents, però que, com sempre, els bons no són tant bons i els dolents tampoc.
Personalment, sense tenir-hi cap relació, ni artística ni política m'ha fet pensar en el paper que fa Sergi López a El Laberinto del fauno perquè ens podria semblar que la seva dolentaria és el màxim, però resulta que tot és possible de superar. I és que les dictadures no tenen color.
Si aquesta pel.lícula em fa pensar amb el personatge encarnat per Sergi López és perquè representen un exemple de la diferència de tarannà entre espanyols -i catalans- i alemanys. No sé si és bo o dolent però els espanyols, catalans inclosos, som poc rigurosos i tenim una certa rebeldia -amagada, evidentment- enfront de l'autoritat; mentre que els alemanys tenen la justa fama de ser rigurosos i disciplinats.
Aquestes diferències no fan els espanyols bons o els alemanys dolents perquè com veiem ningú voldria per amic una mena de Sergi López, però podria semblar que la seva bestialitat l'humanitza, mentre que la fredor amb la què actua l'odiat Wiesler o els cínics dels seus comandaments ens fan un efecte més terrorífic.
Es tracta d'una gran pel.lícula en la que el veritable protagonista, el capità Wiesler, resulta un personatge antipàtic encara que al final ens resulta el contrari i això és degut a que durant molt de temps, potser massa temps, ell va creure en el socialisme stalisnista de la la RDA (o DDR) fins que s'adona de la seva crueltat i, aleshores, cau en desgràcia.
dijous, de març 15, 2007
"Unes veus", de Joe Penhall
