Carta enviada a La Vanguardia fa cinc dies

Catalunya abandonada per Espanya i Europa

 A l’agost del 2010 La Vanguardia va publicar un clarificador article de David Garcia sota el títol “Un mal negocio”; es referia al mal negocia que feia Catalunya dins de l’Espanya contemporània, tot assenyalant un reguitzell de percentatges que envidencien aquest mal negoci i que expliquen que moltes persones que no s’identifiquen amb el tema identitari han canviat d’opinió sobre si convé seguir dins d’Espanya per raons senzillament econòmiques o com va dir Clinton: “It’s the economy, stupid”.

Tanmateix, el problema afegit és que Catalunya també està arraconada per part de la Unió Europea.

. Respecte la situació a Espanya només cal dir que són co-responsables els dos partits grans de Catalunya perquè enlloc de la política de peix al cove hauria calgut anar al fons de la qüestió i ha calgut la crisi per a què surin els desequilibris. Pel que fa els socialistes catalans encara és més greu perquè s’ha demostrat que formar part dels governs socialistes els ha fet còmplices i explica el conflicte amb Pasqual Maragall.


 La raó per la que cal veure que la Unió Europea ha arraconat Catalunya és, d’una manera general, que en cap àrea ha demostrat portar rigor en els seus ajuts i corregirà tard l’escandalós ajut que ha fet amb la PAC. El 40% dels diners destinats per a què els pagesos tinguin uns guanys dignes i no deixin el camp ha anat a parar a set famílies d’Andalusia i Castella com els germans Mora Figueroa-Domecq i la Duquesa d’Alba, entre altres.

 Aquest desgavell de la UE no és exclusiu a Espanya, una altra important beneficiada és la reina d’Anglaterra. El fet és que aquests diners s’han sumat els que ja reben altres regions espanyoles per ser considerades menys riques d’acord amb el PIB en concepte de FEDER i FSE dins de l’objectiu de convergència mentre que Catalunya no en rep per ser considerada “rica”; tanmateix, aquí hi ha una qüestió essencial i que també “desconeix” la UE. Una regió amb un determinat PIB, com Catalunya o Baviera, es veu obligada, per solidaritat, cedir part dels seus impostos per ajudar a les que tenen un PIB considerat baix, però els economistes saben que si aquesta part supera un determinat percentatge aleshores es provoca un empobriment de la regió rica i, a la llarga, de l’Estat perquè no hi ha la necessària inversió per fer anar l’olla.

Això és el que passa a Catalunya i no passa a Baviera, però que com la UE no fa un adequat seguiment no s’adona que els seus diners no estan justament repartits perquè enlloc de considerar només el PIB hauria de tenir en compte la política fiscal dels Estats, no tant perquè la UE hagi de decidir la política fiscal d’Espanya, però sí que hauria de controlar cada euro que paga. . El resultat de tot plegat és que Catalunya necessita amb urgència una nova relació amb l’Estat espanyol i amb la Unió Europea per poder atendre les pròpies necessitats perquè la política de convergència a Espanya és només nominal. Aquest objectiu no pot ésser ni el resultat de la improvització ni molt menys de la política partidista. Podem veure oportunisme a CDC, però que l’actual líder del PSC parli de desorientació quan la història ha demostrat que ha estat una joguina del seu “germà gran” és que no sap a on té el nord.

En defensa pròpia

Arran del Congrés de Cultura Catalana, 1977, es va fer l'intent de posar en marxa el terme "Països Catalans", que va provocar que els valencians "blaveros" o anticatalanistes diguessin que això era pancatalanisme. Així un polític valencià de certs prestigi va fer mofa en un article sobre la "Paella dels Països Catalans" que amb una hàbil retòrica pretenia que els catalans ens volíem apropiar de la paella valenciana. Per descomptat que aquest sector "valencianista" no escoltava a Joan Fuster, o sí que l'escoltaven i per això van posar una bomba a la finestra de casa seva. I també havien oblidat que quan en temps de Franco Raimon va cantar a l'Olympia de París (1966) es va referir a "la meua maltractada llengua".

"Gargot" d'en Cesc a l'AVUI el 5 Setembre 1978, en plena Transició

 El cas és que els valencians no han renunciat mai a què la seva llengua és el valencià; tanmateix, la situació esdevé surrealista quan els "valencianistes" diuen que el valencià no té res a veure amb el català. Aparentment el problema és el nom de l'idioma, però amb prou força, demagògia, anticatalanisme i, sobretot, ignorància gràcies a les forces espanyolistes que quan el B.O.E. edita quelcom en basc, gallec i català també ho ha de fer en català. I el més deplorable és que ho fan amb orgull quan hauria de fer vergonya i un mira les diferències entre els dos textos. És per aquesta raó que és emocionant que sense entrar en detalls lingüístics aquests mallorquins diuen que el seu país és aquell que quan dius "Bon dia" et contesten "Bon dia".

Portada del Llibre-Manifest del Congrés de Cultura Catalana 1977

L'argument no pot ser més clar, senzill, directe i, dic jo, emocionant perquè si ens entenem, quin és el problema? Valencians: quin és el problema? No puc dir que estic a favor de la vaga de fam, però no hi ha dubte que els mallorquins donen una lliçó als catalans, als valencians i als catalans de Catalunya Nord o, per ser exactes, uns jubilats de Mallorca donen una lliçó de valentia en defensa del català. Esperem que el Govern de les Illes esmeni urgentment aquest maltracta a la seva llengua.

La Marató de Barcelona des del meu balcó

La Marató de Barcelona ha fet que avui passin per davant de casa 19.507 corredors, però encara que lògicament la gran majoria són d'aquí els guanyadors han estat un kenyià i una kenyiana.

Al magazine de LA VANGUARDIA avui

Alfred Bosch a Soraya Sáenz de Santamaría

Madrid 24 desembre 2012

EL MERCADER DE VENÈCIA

de William Shakespeare Traducció: Joan Sellent Direcció: Rafel Duran Intérprets: Shylock Ramon Madaula

Antonio Àlex Casanovas; Bassanio Roger Coma; Porcia Anna Ycobalzeta; Nerissa Marta Domingo; Jessica Margalida Grimalt-Reynés; Lorenzo Albert Ausellé; Graciano Joan Valentí; Salerio Pere Eugeni Font; Solanio Àlvar Triay; Tubal / El vell Gobbo Santi Pons; Stephanie Marta Betriu Dux de Venècia / Príncep d’Aragó Pep Sais Lancelot Gobbo Pep Ambròs Príncep del Marroc Joan Díez Servents, secretaris, guardaespatlles, policies i altres Joan Díez Jordi Llovet David Ortega Oriol Ruiz Josep Sobrevals Teatre Nacional de Catalunya

A la memòria de Whitney Houston

Ha mort Whitney Houston amb només 48 anys i ha estat una de les més grans cantants nordamericanes del segle XX. Donada la seva personalitat crec que el seu error va ser dedicar-se a la música pop, un món massa comercial i amb massa glamour. No va aguantar la tensió que aquest món demana. Crec que ella hauria estat una gran cantant de jazz i de gospel sense res d'envejar a una Mahalia Jackson, evidentment no hauria guanyat tants diners, però si s'hagués adaptat en aquest món més senzilla estaria cantant millors cançons i seria més feliç perquè el problema és que no té res a veure que siguis una bona cantant si acceptes qualsevol cançó. Amb tota la raó avui a La Vanguardia el Joan de Sagarra diu que un delts trets més significatius de la carrera de Juliette Greco és que només ha cantat les cançon que ella ha volgut, per això encara canta i té 85 anys. No tinc cap dubte que Whitney Houston ha viscut mal aconselleda.

EL LLAC DELS CIGNES

Música: Piotr I. Txaikovski Coreografia: Marius Petipa i Lev Ivanov revisada per Ángel Corella) Escenografia i vestuari: Benjamin Tyrrell Il·luminació Ángel Corella i Luis Perdiguero Gran Teatre del Liceu

És un clàssic sense discussió, que no necessita el canvi i que encara ara tingui moments moments carrinclons cal valorar sempre el conjunt que és bellesa pura.

HEDDA GABLER

de Henrik Ibsen Traducció i versió : Marc Rosic

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció: David Selvas Intèrprets Pablo Derqui Ejlert Løvborg / Àngela Jové Júlia Tesman / Cristina Genebat Thea Elvsted / Laia Marull Hedda Gabler / David Selvas Brack / Ernest Villegas Jörgen Tesman Per norma no sóc partidari de les versions teatrals, és a dir, aquelles obres teatrals en les que el traductor, en cas que l'original no sigui en català, o el director han posat a l'escenari que no és igual que allò que va escriure l'autor; tanmateix, aquesta Hedda Gabler és l'excepció. El text no s'ajusta a la lletra de Ibsen, però s'ajusta molt bé al temps que vivim i estic segur que aquesta infidelitat al text l'aplaudiria si Ibsen aixequés el cap perquè el text nou conserva perfectament l'esperit de la burgesia de les darreries del segle XIX i manté el drama, és a dir, la teatralitat, que els personatges són versemblants. Assenyalem que tots els actors fan un molt bon treball, però s'ha de dir que Laia Marull demostra ser una actriu excepcional perquè é ella qui carrega bona part del pes de l'obra i és, amb la seva manera de fer, la que més destrueix la burgesa del segle XIX per a crear una burgesa d'ara, és a dir, ja no és una burgesa perquè aquesta mena de burgesia que hi havia aleshores gairebé és inexistent. Com se sol dir avui és una dona aburgesada, la dona d'un professor que té més nom que diners i ella ja compte amb els diners que ell guanyarà. O sigui que ella també ens ha portat la crisi perquè també estira més el graça que la màniga.

ELS BAIXOS FONS

Maxim Gorki Dramatúrgia: Albert Tola i Carme Portaceli Traducció del rus: Helena Vidal, Jordi Bordas i Coca Direcció: Carme Portaceli

Amb: Nao Albet David Bagés Manel Barceló Mohamed el Bouhabi Roger Casamajor Lluïsa Castell Jordi Collet Daniela Feixas Gabriela Flores Lina Lambert Albert Pérez Xavier Ripoll Teatre Nacional de Catalunya La posta en escena l'he trobada molt adequada perquè situar aquests baixos fons a l'andana d'una estació de metro és realista per a l'espectador d'avui, però en el text que hem sentit des del les butaques palesa més la versió feta per Albert Tola i Carme Portaceli que no pas la traducció que han fet directa del rus. Convertir un dels personatges en aquesta figura que se'n diu "un indignat" em sembla excessiu. En primer lloc considero que el discurs de l'indignat de l'obra és fàcil, no té cap grapa, estem parlant de teatre i el teatre és un art, no la repetició del que diu la gent. A més a més un té molts dubtes que els indignats estiguin en els baixos fons. Els dels baixos fons jo els veig remenant els contenidors o van a les portes de mercaderies dels supermercats per a què els donin menjar que no poden vendre.