Susana Díaz em fa fàstic

Susana Díaz, l'actual dirigent del PSOE andalús, acaba de dir que el cas Pujol li fa fàstic. Estic d'acord amb ella, a mi el cas Pujol, com el cas Millet, em fan fàstic, molt de fàstic. Són persones que han jugat amb les emocions dels catalans per a fer diners.

Amb quin dret Suasana Díaz pot sentir fàstic pel cas Pujol? Curiosament del cas dels ERE i dels cursos de formació fraudulent es limita a dir: "ha hecho mucho daño a la democracia española porque erosiona la credibilidad de los políticos". Fixem-nos, ha fet mal a la democràcia espanyola, no a l'andalusa. Per altra banda, si li fa fàstic el cas Pujol hauria de ser perquè també fa mal a la democràcia española perquè no serà que ella és independentista catalana i considera que el cas Pujol només fa mal a la democràcia catalana. Si no és aquest el cas, un diria que el cas Pujol és com el cas Bárcenas, Gürtel, Nóos, etc. O no?

Jo suposo que Susana Díaz ha sentit una pudor molt forta al seu despatx de la Junta de Andalucía, però algú li deu haver dit que no és de dins, que ve del carrer.

Susana Díaz, com Dolores de Cospedal, fan fàstic perquè quan senten pudor els sembla que és del veí, però no, la tenen dintre de casa.

Potser algú, o alguna, em dirà que les xifres entre el cas Pujol i els dels ERE no tenen res a veure, però ja deia referint-me al cas Pujol que la moral no es jutja per la quantitat de diners robada, sinó pel fet d'aprofitar-se de la situació d'estar a prop de la caixa. El control democràtic és precisament perquè la cobdícia és part de la condició humana i, per tant, cal castigar a qui roba. La llei castiga d'acord amb la importància de la falta, però la manca de moral envers la societat és la mateixa.

Esperem que Susana Díaz mantingui la credibilitat política, però per fer-ho haurà de mirar el que té més a l'abast, esperem doncs que no sigui un cas de miopia, que només veu allò que està lluny.

Amor, etc., de Julian Barnes

Aquesta novel.la és la continuació de "Hablando del asunto" (Talking it over) que hem tractat en aquest blog el 23 d'agost, però situada deu anys després. És clar que si he llegit la continuació confirma que és gràcies a què l'anterior em va agradar molt.

Per descomptat que en aquesta novel.la Julian Barnes tampoc m'ha decepcionat, manté el mateix estil literari, cada personatge és un narrador, es manté el triangle amorós i, per tant, els principals narradors són els del triangle, però apareixen uns pocs nous personatges amb els seus corresponents narradors.

La novel.la continua furgant en les interioritats dels personatges i neixen noves aventures, però la centralitat del triangle arriba al final de la novel.la.

Stuart és el protagonista i ha fet el salt social; ara enlloc de ser un bancari és un petit empresari que ajuda al seu amic de tota la vida, que li falta un bull com a les guixes. Per altra banda Gillian és desconcertant com sempre.

Crec que Stuart és el personatge més interessant i com un exemple, diu: "El que vull dir és que feia negocis quan treballava i feia negocis quan em divertia. I coneixia tots dos mons força bé. La gent que no coneix cap es pensa que són mons despietats, que la missió de l'home del trajo gris és enredar-te, i que, així que lliures la targe de crèdit, la meuca massa perfumada es converteix en un transexual brasiler. Només et diré una cosa. En general, t'ofereixen el que has pagat. En general, tothom fa el que ha dit que faria. En general, un tracte és un tracte. En general, et pots refiar de la gent. No dic que deixis la cartera oberta damunt de la taula. No vull dir que donis xecs en blanc i et giris d'esquena en el moment equivocat. Però saps en quines cartes jugues. En general. No, l'autèntica traïció la practiquen els amics, els que estimes. Se suposa que l'amistat i l'amor fan que la gent es comporti millor, però en el meu cas no ha estat així. La confiança condueix a la traïció. Fins i tot podríem dir que la confiança et convida a trair."

Val a dir que en aquesta novel.la el sexe encara té més presència a l'anterior, de forma que un nou personatge (una dona de 23 anys) diu: "¿T'has adonat fins a quin punt els adults detesten la paraula follar? Al meu pare tant li fa que fumi i que agafi un càncer, li és igual, però una vegada vaig dir que m'estava follant un paio i em va mirar com si fos una meuca. Com si no pogués apreciat l'acte sublim de l'amor tal com sempre havia realitzart amb la mare, bla, bla, abans que se separessin".

Oliver, l'amic de Stuart, diu: "No parlo gaire. No menjo gaire, ergo no cago gaire. No treballo. No jugo. Dormo. I estic cansat. ¿El sexe? Recorda'm a què treu cap; em sembla que ho he oblidat. També em sembla que he perdut el sentit de l'olfacte..." I en un altre moment diu: "¿Oi que faig unes construccions precioses amb les paraules? Parlo de la mort de l'ànima." Un personatge que aspira a ser Premi Nobel.

Com no podria ser d'altra manera la novel.la acaba com havia acabat en l'etapa anterior. No se sap què passarà. Com diu un personatge de fora del triangle: "Jo esperaré. Que passi alguna cosa. O que no passi res."

En la traducció no m'ha grinyolat res, entre altres coses perquè no tinc còpia de l'original i perquè tampoc sé tant anglès, però hi ha una paraula en què hi veig una errada. A la pàgina 184 la Sra. Dyer es refereix dues vegades a uns cowboys, que diu : "Em va prometre que tallaria l'arbre i se l'enduria. Però el va tallar, el va deixar allà..." El traductor ha deixat sense traduir "cowboy" creient que no té traducció, cosa lògica al Far West, però a Londres a diu "cowboys" els que nosaltres diem "matusser" o "chapucero". Encara recordo en una obra un cartell que hi deia: "We need carpenters, no cowboys"

Una setmana a l'illa de La Palma, Canàries.

Balcons de La Palma

Vista de La Palma

Los Llanos de Aridane

Breña Alta

Posta de sol des de la Breña Alta

Los Cascajos, Breña Baja.

Salt a les aigües turbulentes de Los Cascajos, Breña Baja

Llargardaix a Los Cascajos, Breña Baja

Estirpe de papel, d'Anna Lidia Vega Serova

Acabo de passar una setmana a l'illa de La Palma, Canàries, i a l'hotel hi havia una mena de biblioteca, que em vaig posar a remenar i em vaig trobar aquest llibre d'un nom absolutament desconegut per mi, la cubana Anna Lidia Vega Serova, cosa que no és una anomalia perquè la meva principal inclinació no és la ficció i menys per la per mi desconeguda literatura cubana. Així que vaig convertir la biblioteca de l'hotel en un punt de book-crossing, m'explico?

El que em sorprèn és que l'autora aparegui a la Wikipedia en anglès i no a l'espanyola. El cas és que tot i que em vaig portar lectures per aquesta curta estada a La Palma em vaig lliurar a la lectura d'aquest llibre, que em va enganxar de seguida i l'he llegit d'una tirada, bona part tombat a la gandula que només la deixava per a nedar una mica. Es pot dir que la setmana m'ha passat entre la gandula i la piscina o llegir i nedar.

Es tracta d'un recull de contes. Val a dir que Estirpe de papel és el títol d'un dels contes d'aquesta antologia que d'acord amb Ediciones Cubanas la tria de les obres ha estat feta per la pròpia autora perquè ja té set llibres de contes.

No està de més assenyalar que Vega Serova vá néixer el 1968 a Sant Petersburg, per tant, és filla de quan Cuba i la U.R.S.S. estaven a partir d'un pinyó, la qual cosa explica també els seus cognoms; tanmateix, de la lectura dels contes no es desprén una defensa del règim castrista, no parla de política, però sí de societat, de forma que en el conte El día de cada día llegim: "No hay comida, no hay dinero, no

Jo llegint el llibre

hay ropa limpia, no hay detergente para lavar la ropa sucia, no hay jabón para bañarse, no hay champú, no hay pasta de dientes...¿Para que quieres cepillarte los dientes si no hay comida?" Amb aquesta pregunta s'envidencia la duresa de l'autora davant la realitat cubana.

De tota manera aquesta duresa la trobem també en els temes que tracta aquesta dona, que com se sol dir no té pèls a la llengua,  perquè l'autora dóna veu principalment a dones que estan a la recerca de la seva identitat o del seu lloc al món, un món que no és Cuba en particular, sinó temes universals i contemporanis, la problemàtica social, com la marginalitat de l'altre, la sexualitat, la soledat dintre de la pròpia família. Cal dir que que l'autora pren en moltes ocasions les referèncioes de les arts plàstiques (bad painting) i que admet que conrea el que se'n diu "literatura sucia".

A Naturaleza muerta con hierba protagonitzat per una noia llegim: "decidimos (junt amb una amiga) irnos para un convento donde casi me viola una monja .. si ella (la seva mare) no hubiera tratado de educarme como una superniña yo al llegar a Odessa, después del octavo grado, no tomaría vodka y estudiaría historia del arte".

Anna Lidia Vega Serova

I a Las ventanas el trobem ple di'idealitzacions: "Dicen que París está lleno de mujeres solas, ¡cómo si la Habana fuera diferente! Nada más en este piso, de los quince apartamentos, trece son mujeres solas o mujeres solas con niños, y la Liza mejor no tuviera marido, la pobre, porque para el que tiene..." En una altra finestra una altra dona té un altre somni: "poder salir a caminar por la calle y sentarme en el Parque Central a fumarme un cigarro o dos y que todos los negritos se metan conmigo y me digan piropos y volverles la cara escondiendo la sonrisa en la barriga y por la tarde elegir al más bonito, más inteligente para decirle sí. Para decirle ¿qué me ofreces? ¿Salir? Salgamos. ¿Bailar? Bailemos. ¿Templar? Templemos. (follem) Traerlo a mi casa pasando lentamente por la calle para que todos nos vean juntos, pasar por delante de la puertas de las tres Juanas y que revienten de envidía."

Els amants dels gossos quedarien aterroritzats si li llegissin el conte Misericordia perquè jo que no en sóc amant hi vaig quedar. Sempre he cregut que era inmune a la sensació de fàstic en la ficció, però em va costar acabar la lectura de Cñancer.


No hi ha dubte que un dels contes més punyent del llibre és precisament Estirpe de papel, que tracta d'una mare i una filla encara molt nena, que com no té joguines ha creat un món de paper: "Posee una gran familia de papel, cada vez más grande y unida; se casan, nacen hijos, nietos, son muy felices ... Pasa gran parte del tiempo con su estirpe de papel; cada vez los conoce mejor y lo quiere más, cada vez los siente más reales..." Un conte tremendament corprenedor, que no pot deixar indiferent quan sabem de l'absoluta indiferència de la mare envers la seva filla. El conte és una tragèdia, és a dir, acaba com acaben les tragèdies més grans de la literatura universal.

Un gran llibre que recomano, però difícil de trobar perquè no s'edita a Espanya perquè aquí no es coneix a Anna Lidia Vega Serova.

Hablando del asunto, de Julian Barnes.

Julian Barnes és un dels novel.listes més importants vius i que ha estat més d'una vegada a Barcelona per a presentar, cada vegada, la seva darrera novel.la. Tot i que la seva novel.la més important és el Lloro de Flaubert (no traduïda al català), que no he llegit, la que ens ocupa l'he gaudida moltíssim.

El tema és el triangle amorós en el que Stuart es casa amb Gillian tot i ser ell més aviat apocat i insegur, el seu millor amic de tota la vida, Oliver, és animós, extrovertit i sempre fent grans discursos, però un fracassat per a guanyar-se la vidaMentre que a Stuart li van bé les coses. Per altra banda, el mateix dia del casament de Stuart amb Gillian, Oliver s'enamora de Gillian.

Des del punt de vista literari el més interessant d'aquesta novel.la és la veu narrativa, de forma que no hi ha veritables diàlegs entre els personatges perquè cada personatge té la seva veu narrativa, com també la tenen els altres personats que hi participen, com ara Michelle que ven un ram de flors a Oliver, Mrs. Dyet que l'hi lloga una cambra, Mme. Wyatt és la mare de Gillian (un personatge de pes), Valda una amiga dels dos nois amb unes idees freudianes molt originals, Gordon que és el pare de Gillian i Mme. Rives que és la governanta de l'hotel en què Stuart hi passa uns dies. Tot i amb això el gruix de la novel.la cau sobre el triangle.

Aquestes veus narratives solen dirigir-se a no se sap qui, que fa l'efecte de ser el jutge, però no ho és. Per exemple, Stuart li diu: "No creo que usted se haya percatado de lo retrógado que es." O quan Gillian li diu: "Colgué. ¿Qué habría hecho usted". O que Oliver li diu: "No se ría."

Encara resulta més original quan Valda li diu: "Me largo ya. No volverá a verme, a menos que haya una verdadera sorpresa en el libro".

Per descomptat que el llilbre acaba amb una sorpresa, però Valda no hi té res a veure. No es pot dir que sigui un final obert, però tampoc queda tancat. En tot cas resulta obert pel fet que la novel.la Amor, etc. és la seva continuació set anys després.

La novel.la que ens ocupa i no la seva continuació el 1996 es va dur al cinema en francès i amb el títol Love, etc., dirigida per Marion Vernoux.

Joaquim Sorolla a Caixa Forum

Fins el 14 de setembre podem veure i gaudir d'aquesta prou completa exposició de l'obra del pintor valencià Joaquim Sorolla a Caixa Forum sota el títol Sorolla-El color del mar.

Pot semblar que Sorolla no va innovar en la manera de pintar, però crec que és un error perquè ell coneixedor del realisme i del impressionisme va fer el que en podríem dir una fusió dels dos o, tal com ell deia, volia pintar la realitat tal com la veia, que s'ha convingut a denominar naturalisme, per això pintava ràpid i alhora trigava molt en tenir l'obra acabada perquè les seves pintures són el resultat de moltes observacions simultànies a moltes pinzellades.

Quan mirem el mar, les onades o les petites ones que fa un nen quan entra a l'aigua genera nombroses imatges canviats, instantànies diria el fotògraf, i Sorolla a cop de pinzellades en feia una instantània. Val a dir que el seu camp de treball era sempre a l'aire lliure, fins i tot quan feia un retrat l'havia d'acabar a fora. Per tant, és lícit dir que era un pintor naturalista fins al moll de l'os.

És racista el Partido Popular???

Jean Paul Sartre va escriure que qui mata un home no és menys assassí que qui en mata cent. Una opinió que comparteixo perquè qui mata un sol home ja ha demostrat quin valor atorga a la vida humana. Crec que es pot dir el mateix pel que fa a la manca de moral de qui roba, estafa, etc. Clar, aquí no direm que qui roba un euro...; tanmateix, si que podem fer la generalització sartriana a partir de xifres que la majoria no guanya ni amb cinc anys de treball. Podem dir que qui roba un milió d'euros no és menys innocent que qui en roba cent o mil milions perquè qui roba un milió també robaria mil si tingués l'oportunitat.

Evidentment que la xifra que es manega en el cas Pujol és superior als mil milions, però el HSBC té una llista de 569 de clients sospitesos i com diu The New York Times, entre els que hi destaca Emilio Botín. Tal com ja he assenyalat el cas Pujol és indignant, però el que és interessant apuntar és la mena de partidisme-patriotisme que domina l'escena catalana. Aquest deplorable afer resulta divertit pels catalans unionistes perquè demostra la feblesa dels sobiranistes, és a dir, fan el paper d'indignar-se, però ho festegen. És un afer que tot català hauria d'estar emprenyat, tant si és cristià, ateu, comunista o nacionalista.

Tanmateix hi ha un altre aspecte que cal també apuntar. Davant del fet indiscutible que la corrupció no afecta en exclusiva a la política catalana, sinó a la d'Espanya, no podem negar que l'afer Pujol fa mal d'una manera particular al catalanisme i és un reflex de la societat catalana. Només de la societat catalana? Aquí hem de recordar que un jurat popular va salvar al president de la Generalitat Valenciana.

Resulta que Esteban González Pons, dirigent del Partido Popular ha dit "ve "difícil" que evadiera impuestos durante años "sin que lo sepan sus consejeros, su partido y el conjunto de los políticos catalanes"

Aquesta generalització de González Pons sobre els polítics catalans és racisme perquè, cal no oblidar, que quan es diu "los políticos catalanes" també cal comptar els militants de tots els partits i, per tant, el conjunt de la societat. No es pot frivolitzar sobre un poble d'aquesta manera. 

Per altra banda, no sabem què opina dels polítics catalans que són membres del Partido Popular amb seu al carrer d'Urgell de Barcelona. Encara esperem que Rajoy contesti a Rubalcaba sobre els sms de Bárcenas. La corrupció és a tota Espanya, aleshores González Pons hauria de tenir el coratge de dir que és tota la classe política la que està involucrada amb l'estafa a la ciutadania. No ho dirà perquè no es tirarà pedres a sobre i, a més, com dic, no és cert. No es pot banalitzar la política amb aquestes afirmacions demagògiques i que no tenen altra funció que engreixar l'anticatalanisme. És racista el Partido Popular en boca de González Pons a partir del moment que aquest dirigent qualifica d'una manera general a la societat catalana, tota vegada que aquesta societat queda reflectida en "el conjunto de los políticos catalanes."

LAS VIDAS DE GRACE, Destin Cretton, director.

Guió: Destin Cretton

Intérprets: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel, Harold Cannon
Sinòpsi: La protagonista, Grace (Brie Larson) una jove que coordina les tasques en un centre d'acollida per a nois i noies que estan en situació de risc per un desajustament social o per immaduresa. Tot i que és una mena d'institució que a Espanya no existeix, s'endevina que la seva funció és que quan tinguin l'edat penal o majoria d'edat hagin desenvolupat els recursos necessaris per no caure en un acte que els portaria a la presó, per tant, l'activitat del centre es podria definir com de prevenció del crim. La feina que fa Grace té un doble atractiu perquè ella també ve d'un entorn conflictiu i per tant l'empatia és màxima.

El títol original és Short Term 12, que és el nom del centre.

El tema doncs de la pel.lícula podria resumir-se en el turment que representa per a Grace aquesta empatia que la porta o la podria portar a la seva infelicitat degut al fet que al centre ingressa una noia amb un conflicte emocional com el que ella va tenir i, de fet, arrossega sense haver resolt.

Els americans tenen gran ofici amb el casting i com els EUA és una societat molt diversa culturalment, aquest tipus de pel.lícula és perfecte per a representar aquesta diversitat d'una manera objectiva i elegant, de manera que en el repartiment no hi ha moltes persones, però a parer meu un petit nombre suficient per a què l'espectador tingui la sensació que hi ha una representació de la societat americana. Els diàlegs són àgils i el conjunt de l'obra resulta versemblant, convincent: un microcosmos que reflecteix aquest gran macrocosmos que són els Estats Units.

Tots treballen molt bé i la protagonista excel.leix, a més de ser maquíssima.

Seguim amb Jack Kerouac

Jack Kerouac

Després de llegir A la carretera, m'he quedat amb les ganes de llegir algunes de les seves cartes, que són totes dirigides a Allen Ginsberg i que trobem al llibre Jack Kerouac - Allen Ginsberg - Cartas.

Així doncs, a continuació, segueixen les citacions que he extret de l'esmentat llibre. Val a dir que com és natural la tria és molt subjectiva, és la meva, i està en funció de A la carretera. No està de més dir que el títol original és On the road i en castellà En el camino.

21.VII.1957: "Se tardará poco en reimprimir En el camino, son sólo 305 páginas en la edición de tapa dura. Libro bestial, por cierto (la primera novela dostoievskiana pura que se escribe en América).
9.VIII.1957: "Bueno, he escrito el artículo que querían para EXPLICAR LA GENERACIÓN BEAT, todo sobre nuestras visiones, las tuyas, las mías, las de Bill, las de Philip Lamantia, Gregory. Visiones de "demonios y heraldos celestiales, las de Joan, Hunkey, Gary, Phil, incluso la de Alene y el chico de Times Square de la Segunda Venida."
1.X.1957: "Mientras tanto se gestan cosas sobre En el camino en Hollywood; me he enterado de que el agente de Marlon Brando (su papi) estaba interesado. Editores italianos han comprado la novela." "...gran habitación del hotel de Viking Press con miles de entrevistadores que gritaban y el rollo original de En el camino extendido en la alfombra, un manucrito de cien kilómetros, botellas de Oldgranddad,..." "... ni siquiera fui a Columbia, donde, naturalmente, habría multitud de jóvenes leyendo En el camino en el West En Bar... montañas de cartas de admiradores, algunas de diecisiete añeras que me habían visto en televisión y se habían enamorado de mí... soy el tranquilo Sam Lunático, en realidad un tranquilo y cobarde soñador del Hinayana..."
8.IV.1958: "en un gran debate organizado por la Liga de Jóvenes Socialistas, que hablaron de "El loco Kerouac", uno de mis espías me cuenta que el presidente quiso descalificarme, pero que un ruso muy divertido de sesenta y cinco años se puso en pie de un salto y con acento ruso dijo que mi escena del prostíbulo mexicano de En el camino hablaba por sí misma y no dejó de gritar sobre la revolución, y todo el mundo aplaudió, revolución de la novela, etc."
2.VII.1958: "Ten cuidado con NY en estos tiempos, ya sabes que los enemigos de Henri Cru me dieron una paliza y casi me mataron cuando estaba borracho y la gente escribe en las paredes de los lavabos del Village: "Kerouac vete a casa"
24.III.1959: L'America College Dictionary va demanar a Kerouac una definició de la generació beat. la resposta va ser: "generación beat, miembros de la generación que alcanzó la mayoría de edad después de la Segunda Guerra Mundial y la guerra de Corea y que promueven la relajación de las tensiones sociales y sexuales, son enemigos de la disciplina, defienden el antipartidismo místico y los valores de la sencillez material, al parecer a consecuencia de los desengaños producidos por la guerra fría. Expresión acuñada por JK." Kerouac no estava d'acord Allen Ginsberg del fet de promoure la generació beat perquè creia que es tractava d'un moviment passiu, és a dir, no era un moviment pròpiament dit.
18.VI.1959: "... he rechazado incluso artículos para Playboy, etc., estoy mentalmente agotado y espiritualmente desanimado por esa mierda de tener que hacer lo que quieren los demás en vez de dejarme con mi antigua vida privada de poesías y novelas"

A la carretera, de Jack Kerouac

Es tracta d'una novel.la qualificada de culte i considerada el llibre de capçalera per a capbusar-se en tot allò relatiu a la Beat Generation, que respon a l'ambient de insatisfacció, incertesa i por després de la II Guerra Mundia i especialment la por a una bomba atòmica. Aquesta novel.la figura entre les millors en llengua anglesa del segle XX. Com s'endevina pel títol és una "novel road" i, com per altra banda, la novel.la és un "roman à clef" perquè per ser autobiogràfica gairebé tots els personats que hi apareixen se sap a quina persona correspon cadascú, aquesta relació personatge-persona és la clau. No cal dir que amb aquest canvia de nom l'autor s'evita una possible acusació de libel. Entre els molts personatges que han estat persones significades a la vida real cal destacar Sal com l'autor, la tia que és la mare, Old Bull Lee com William S. Burroughs, Dean Moriarty com Neal Cassidy, Carlo Marx com Allen Ginsberg. Anagrama ha publicat les cartes entre Jack Kerouac i Allen Ginsberg. El narrador es manifesta en el monòleg interior que sol ser la part més profunda de la novel.la, tant pel que fa a opinions generals com en la descripció de personatges i del paisatge, que precisament per la velocitat de la trama, quasi sempre a la carretera i a més de 150 per hora, el paisatge és sempre canviant.

L'estil de Jack Kerouac ha estat qualificat com literatura espontània, però Truman Capote va dir que "això no és escriure, és mecanografia", per aquesta raó en carta de 6.X.1959 Kerouac li diu en una carta a Allen Ginsberg: "Diga lo que diga Truman Capote, todavía estoy peleando con lo que escribí a mano y ahora estoy (como tú) Orlando Blues, que escribí en 1957, y me da trabajo."

Pel mig del primer capítol podem llegir aquest passatge que és una mena d'introducció: "Anaven pel carrer plegats, entenent-ho tot de la manera ràpida que tenien, que més tard va esdevenir tan trista i perceptiva i buida. I després ballaven pels carrers com baldufes i jo arrossegava els peus al darrere com he fet tota la meva vida darrere les persones que m'interessen, perquè les úniques persones per a mi són les boges, les que estan boges per viure, boges per parlar, boges per ser salvades, desitjoses de tot alhora, les úniques que mai no badallen ni diuen un tòpic, sinó que cremen, cremen, cremen com bengales romanes grogues, fabuloses, exploten com palmeres entre les estrelles i aleshores pots veure una explosió blava i tothom fa "Ohhh!". Com deien els joves així d'Alemanya de Goethe?"

Els personatges, que tindran els hippies per hereus, es mouen sempre amb pocs mitjans es mouen gairebé sense rumb per Amèrica (no parlem mai dels Estats Units), moltes vegades amb cotxes robats i és que "-Ja saps el que deia el president Truman. Hem de baixar el cost de la vida." Les descripcions sempre són dures: "Los Angeles es la més solitària i brutal de les ciutats americanes; Nova York és terriblement freda a l'hivern, però hi ha una sensació de cordialitat boja en alguns carrers. LA és una jungla." Evidentment hi ha sentit de l'humor, però amarg: "van recollir (amb el cotxe) un paio que els va prometre un dòlar si el portaven a Memphis. A Memphis el paio va anar a casa seva, va vuscar el dòlar, es va emborratxar i va dir que no aconseguia trobar-lo."

Aquí un passatge que sembla una macabra premonició: "Va dir que érem una banda d'àrabs que arribaven per fer volar Nova York". Una "lectora" (?) ha marcat amb color rosa els mots següents: "La meva tia va dir una vegada que el món mai no trobaria la pau fins que els homes caiguessin als peus de les seves dones i els demanessin perdó". Recordo que al principi he dit que a la novel.la la tia és la mare de Jack Kerouac a la vida real. "... nosaltres érem allà davant dels precipicis i abismes de la mateixa vida beat en els terribles carrers del l'home". Sempre a la carretera o al carrer, disposat a robar, emborratxar-se, enganyar les noies i tenir fills de mares diferents, sense cap respecte per l'altre, si més no, per part d'uns.

Tenint en compte que aquests trinxeraries esparracats es mouen en llocs decadents, veiem aquest anàlisi: "Ara pensa en aquesta gent al davant nostre. Tenen preocupacions, compten els quilòmetres, pensen a on han de dormir aquesta nit. en els diners per a la gasolina, en el temps, com arribaran allà, de totes maneres, ja ho veus. Però els fa falta preocupar-se i traeixen el temps amb falses urgències i d'altres maneres, purament ansiosos i queixosos ... La gent que hi havia en aquell cinema obert tota la nit eren del més dolent. Negres fotuts que havien vingut d'Alabama per treballar en fàbriques de cotxes a causa d'un rumor; vells dropos blancs; joves hipster de cabells llargs que havien arribat al final del camí i bevien vi; putes, parelles normals i mestresses de casa sense res a fer, enlloc on anar, ningú en qui creure. Si es passés pel sedàs tot Detroit, no podrien reunir-se millors les seves desferres ... Un dia tu i jo baixarem un carreró plegats escorcollant els cubells. -Vols dir que acabarem com vells pòtols? - Per què no, tio? És clar que sí, si ho volem, i tot això. No hi ha cap mal a acabar d'aquesta manera. Hem passat tota la vida sense interferir en els desitjos dels altres, incloent-hi els polítics i els rics, i ningú no es preocupa per tu i tu et fas el teu propi camí.."

" nosaltres passàvem en aquell exacte moment per l'autopista cap a Mèxic contant les nostres històries. Oh trista nit americana! Després érem a New Mexico. El vell cotxe cremava i es queixava i lluitava desesperadament. - Això és tot! -Un funcionari mexicà va somriure-. Tot en ordre, nois. Endavant. Benvinguts a Mèxic. Divertiuvos. Atenció als diners. Conduiu amb cura"

Sobre Mèxic llegim: "Tots tenien les mans allargades. Havien baixat de les seves muntanyes remotes i dels indrets més alts per allargar les mans cap a alguna cosa que ells creien que la civilització podia oferir, i ni tan sols somniaven la tristesa i la seva pobra i decebuda il.lusió. No sabien que havia arribat una bomba que podria fer esclatar tots els nostres ponts i carreteres i fer-les pols i nosaltres seríem tan pobres com ells un dia, i allargaríem les nostres mans de la mateixa manera, de la mateixa manera. El nostre Ford atrotinat, un vell Ford americà dels anys trenta, va passar sorollós entre ells i va desaparéixer enmig de la polsaguera."

Aquesta sortida del Ford no és el darrer viatge malgrat sigui la tornada a casa, a Nova York. Sal trobarà al final una noia, Laura, però sempre serà un penjat, penjat de Dean que quan Sal estava malalt a Mèxic l'abandona, però un com tots a Amèrica tot segueix igual. L'experiència no ha servit de res, el futur és sempre allà i per altrapar-lo que anar allà, viatjar, però un cop s'hi arriba, torne-m'hi. No és un viatge d'aprenantatge com l'Odissea. No hi ha res, fugir per a què no t'agafi la bomba, que si cau també t'agafarà. En un món absurd, l'esperança no hi té lloc.