L'ÚLTIMA TROBADA, Christopher Hampton

TÍTOL ORIGINAL: Embers, de Chirstopher Hampton.

Basat en la novel·la de Sándor Márai
DIRECCIÓ: Abel Folk
REPARTIMENT:  Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Teatre Romea

És una obra molt bona i molt dura, però amb moltes qualitats també molt importants. La primera de totes és que ha estat l'oportunitat de veure una altra vegada a Rosa Novell, una gran actriu que les lleis, tantes vegades injustes, de la natura l'han deixada a les fosques; tanmateix, ella no ha perdut el bon humor i s'ha dirigit al públic de manera personal i natural, demostrant,alhora, saber molt bé a on està, al Teatre Romea, el teatre que ha estat fidel a llengua catalana des dels temps més foscos.

Per altra banda, cal apuntar que el pes de l'obra recau sobre Abel Folk perquè l'obra és quasi un monòleg. Cal apuntar que Jordi Brau fa un treball perfecte, però que per raons del text no ha pogut mostrar la seva vàlua.

Voldria assenyalar que he vist treballar vàries vegades a Rosa Novell, però recordo d'una manera especial el treball que va fer fa molts anys a l'Espai Brossa en un espectacle que duia el títol de Cartes a nenes, que eren textos de Lewis Carroll. La lectua d'aquestes cartes estava repartida entre ella i l'Hernan Bonín.

KRUM (EL CROSTA), Hanoch Levin

Direcció: Carme Portaceli

Intèrprets
Pere Arquillué Krum / Jordi Brunet Shkite / Lluïsa Castell Dupa / Jordi Collet Bertoldo, metge / Gabriela Flores Truda / Carme González Felícia / Oriol Guinart Tugatí / Mónica López Tuiti / Pepa López mare / Joan Negrié Takhtikh / Albert Pérez Dolce
Traducció Sergi Belbel i Roser Lluch i Oms / espai escènic Paco Azorín / vestuari Antonio Belart / il·luminació Maria Domènech / espai sonor Jordi Collet 'Sila' / moviment Ferran Carvajal
Teatre Lliure Gràcia 

 

Art Contemporani

L'artista navarrès Kepa Garraza exposa a Barcelona a la Galeria Víctor Lope sota el lema la fi del món

This is the end of the world as you know it (Este es el final del mundo tal como lo conoces) es un proyecto construido en forma de un relato de ficción sobre el futuro más inmediato.

Esta narración está compuesta por múltiples escenas que se suceden en el tiempo, para recrear así una historia donde se nos muestra un futuro distópico. Una especie de utopía negativa, un porvenir consecuencia de la sociedad actual pero de resultados totalmente indeseables.
Este proyecto pretende reflexionar acerca de la crisis económica y sus consecuencias sociales y evidenciar la sensación permanente de ausencia de futuro que desprenden las sociedades contemporáneas.
Otro aspecto fundamental sobre el que quiere reflexionar con este proyecto, trata sobre el límite cada vez más difuso entre la imagen periodística (comúnmente aceptada como un testimonio veraz) y las imágenes de ficción.
Ese terreno cada vez más transitado por el espectador y que le obliga a vivir en un mundo cada vez más incierto, más borroso y de verdades solo relativas.

Kepa Garraza

Hem llegit més amunt que l'artista ens diu que el relat o discurs d'aquesta exposició és ficcional i segur que és cert. Nosaltres, els simples espectadors, veiem que per a dir-nos que el món va a pitjor es representa amb dos països, un del món Occidental i l'altre de l'extrem de l'Extrem Orient, per tant, fa pensar que el primer potser també està a l'extrem, però no tant perquè estigui a la costa atlàntica com perquè es tracti també d'un país autoritari.

SONATA DE OTOÑO, d'Ingmar Bergman

Versió i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets
Cristina Banegas Charlotte / Natacha Cordova Helena / María Onetto Eva / Luis Ziembrowski
Viktor traducció del suec Martín Morgenfeld / escenografia i vestuari Diego Siliano / il·luminació Marcelo Cuervo / música Frédéric Chopin / supervisió del vestuari Laura Singh / assessora musical Violeta H. de Gainza
Teatre Lliure, Montjuïc

9N

Xamfrà carrer Calàbria amb París

El 9N

Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur. 

El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.

Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.

Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.

El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.

Així a la seu central es podrà fer el recompte

LINAPOLINA

                      Espectacle musical de  

Lina Polina

Teatre Lliure de Montjuïc

4 Octubre 2014

                                                             

Informació o desinformació?

Crec que un ampli sector de la població comparteix l'opinió que tradicionalment el diari El País és el més moderat respecte els altres diaris de Madrid, que són titllats com "la caverna madrileña". Tanmateix, de fa un temps El País s'acosta a la caverna quan el tema és el sobinanisme català. L'exemple el tenim a la portada que hem pogut veure aquest matí al quiosc: Mas deja el destino de Catalunya en manos de la movilización callejera.

El primer problema, més ben dit, la primera mentida que circula és que la situació actual és deguda al president de la Generalitat, Artur Mas, i no voler veure que ell s'ha vist forçat a seguir un moviment social que partint de la base -com tots els moviments socials- s'ha materialitzat amb tres grans manifestacions democràtiques, que per ser festives i pacífiques encara empipen més. En aquest sentit cal no oblidar que el dret de manifestació no solament és constitucional, sinó que està reconegut arreu del món com una forma de la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió és l'essència de la democràcia i la que fa possible el pluralisme i caracteritza l'Estat de Dret, el que no hi ha aquí perquè se'l confon amb el cumpliment de la llei.

Una manifestació no és una "movilización callejera" encara que semànticament sigui el mateix. Seria interessant veure quins titulars va posar El País sobre la gran manifestació madrilenya -amb indignació- arran de l'intent de cop d'Estat de Tejero o la barcelonina -amb condol- arran dels assassinats etarres al magatzem d'Hipercor. Segur que cap de les dues eren "callejeras".

Per altra banda, en el Alderdi Eguna del PNB, a Foronda (Àlaba) el president Ortuzar ha dirigit unes paraules en català per recordar als ciutadans catalans que el PNB els dóna suport i que estarà amb ells. Ha afegit que quan el govern central intenti deixar muts als catalans, que no estaran sols en la seva lluita. També ha dit que comparteix la ràbia i indignació dels catalans per la vergonyosa actuació d'un estat sord i cec. Doncs resulta que el Telediario de TV1 quan ha donat la notícia d'aquest Alderdi Edguna hi han sortit les referències que s'han fet a Escòcia, però ni una paraula de les que s'han fet a Catalunya malgrat ser més nombroses.

Escòcia (Regne Unit) / Catalunya (Espanya). Democràcia/Autoritarisme.

Arran del referendum escocés Mariano Rajoy ha dit: "Quiero felicitar a los ciudadanos escoceses que ayer han decidido, de manera clara e inequívoca, seguir formando parte del Reino Unido y, por extensión, de la Unión Europea. Lo han hecho de forma masiva, pacífica y con escrupuloso respeto a la legalidad de su país."

És realment un president de govern el Sr. Mariano Rajoy? Sempre he pensat que ser president de govern era un càrrec polític que té com a principal responsabilitat satisfer les necessitats dels seus ciutadans i que, per tant, els escolta. A la vista dels fets el Sr. Rajoy no governa Espanya i l'únic que sap fer és mirar la llei. Això l'ha portat a la paradoxa de felicitar els escocesos perquè el seu vot ha estat respectuós amb la legalitat del país.

¿Alguna persona amb sis dits de front s'ha plantejat què signifiquen aquestes paraules? Com no sé si altres ho han fet, ho dic jo: El Sr. Rajoy ha dit als escocesos que si haguessin votat majoritàriament una altra cosa, els agosarats votants haurien prevaricat. Sort que el vot és secret perquè aleshores, en cas d'haver guanyat el SÍ, el Sr. Rajoy hauria demanat a les autoritats britàniques que fossin arrestats.

Estic segur que Rajoy va ser a Padrón un bon registrador de la propietat i, per tant, sap molt bé el que a Espanya és legal i el que no ho és, però al Regne Unit les coses són diferents. 

Arran del referendum escocés Artur Mas ha dit: "Veieu com quan deixes votar pots guanyar? Si l'estat espanyol defensa el no, aquest vot pot guanyar" ... "Un veritable demòcrata no bloqueja un referèndum". No m'apassiona el 9 de novembre perquè serà l'evidència que no visc en un país normal. Quan dic país podem referir-nos a Espanya o a Catalunya. El divorci no ha estat mai la millor solució quan les coses no van bé, però prohibir el divorci és un atemptat.


 És cert que el 2012 no hauria estat legal el referendum escocés, però resulta que el polític i demòcrata David Cameron, el polític i demòcrata Alex Salmond i la política i demòcrata Nicola Sturgeon varen signar el que es coneix pel Edinburgh Agreement (Acord 'Edinburg). Com a resultat d'aquest acord el 12 febrer 2013 l'Order in Council va ser aprovada, que feia possible constitutional legitimacy to the referendum held on September 18, 2014. Aquesta és la diferència entre el meu país i la cobejada Pèrfida Albió.



Finalment, suggereixo visionar els dos videos per a veure com el funcionari llegeix de manera inexpressiva i forçada, un discurs enllaunat i patètic, Rajoy fa una cara d'estaquirot que no pot amb ella, sembla que parli en somnis, cosa natural perquè sap que el que diu no interessa ningún, sap que és un tràmit. De tota manera és un tràmit més pensant en Catalunya que en Escòcia, tot i que Anglaterra l'ha pogut veure amb subtituls. Seria interessant saber quin efecte ha produït entre anglesos el speech d'aquest estaquirot, que no sabem si es creu el que llegeix i si sap que la gent el mira.. Per l'altra banda veiem un polític que explica al públic el que pensa.

Allò que no diu La Vanguàrdia

"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.

El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.

Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014

Acabo de leer en este periódico que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada. Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia de los aristocráticos de la Península Ibérica.

Por abierta quiero decir inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.

Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014

Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión, que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que participaron todas las potencias de la época y que las austracistas usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.

Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.

La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta


Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.