EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de març 31, 2006

"El malentès", d'Albert Camus


Ahir vaig veure a la Sala Fabià Puigserver, del Teatre Lliure de Montjuïc, El malentès, d' Albert Camus. Direcció: Joan Ollé. Traducció: Ferran Toutain. Intérprets: Jordi Collet (Jan), Josep Maria Domènec (vell criat), Marta Marco (Martha), Cristina Plazas (Maria) i Àngels Poch (mare).

La mare i la filla regenten un hotelet de muntanya al país de la boira, d'on el fill va fugir quan era adolescent i la filla vol anar al país de la llum, prop del mar. Mare i filla es dediquen a matar i roba els clients solitaris per anar fent un raconet i poder fugir també.

Mentre per una banda es va preparant una tragèdia de veritat per l'altra es va mostrant unes vides buides de tota mora, tendresa o humanitat. El que hi ha és pitjor que l'odi perquè l'odi és contrari a l'amor, per tant, un sentiment i el que aquí tenim és la manca absoluta de tot sentiment.

Martha que és d'alguna manera el personatge principal, vol anar a on hi ha mar, per ella el mar representar la llibertat, però quan és ja massa tard s'adona que un assassí tampoc no és lliure.

És un text dens i difícil. Difícil pels actors i que tots fan un treball magnífic, però no està de més dir que el paper que fa Marta Marco, el personatge tràgic per excel.lència, és el més difícil i ella se n'en surt magníficament. Per mi serà una gran dama de teatre, una, si se'm permet la comparació, Núria Espert.

No es pot perdre

dijous, de març 30, 2006

SIT, de El Tricicle


Ja tocava, no sé com és que he trigat tant anar a veure el seu darrer espectacle. Suposo que m'ha enganyat que l'anterior era un recull de coses ja vistes, i clar, me'l vaig saltar, però ara era a punt de fer un salt massa gran. Així doncs, senyores i senyors ahir per la nit vaig anar al Teatre Victòria, sembla mentida!, al Paral.lel encara en queden de clàssics, i vaig veure SIT, una producció creada, dirigida i interpretada per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir. Els tres de sempre. Duren més que La Trinca.

La primera part de l'espectacle aquesta colla de ximplets (dit d'una manera afectuosa) et fan riure amb les seves històries, sobretot la història de la cadira, qui va ser el primer homo sapiens que va posar el cul en una cadira. Tot un treball de camp de recerca antropològica, caldria saber què en pensa de tot plegat el savi en la matèria, el nostre Eudald Carbonell.

Evidentment en aquest espectacle proven que han arribat al màxim de comunicació gestual per a arribar a tots els públics, tant els fidels, que com jo podem recordar la poesia visual en INSÒLIT, com ara que fa un domini de la pantomima absolut. ¿Què puc dir de la segona part? Doncs molt poc, que durant força estona em feien mal les barres de tant riure.

Si a algú de vosaltres us han receptat sessions de riureteràpia, la primera sessió la podeu fer ja al Teatre Victòria. Aneu-hi, agafeu una cadira i ... sit

dimarts, de març 28, 2006

El comte Arnau (fragment)

Seràs roure, seràs penya,
seràs mal esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre home,
perquè en tens la voluntat.

Joan Maragall

dilluns, de març 27, 2006

Oscar Pujol sobre Joan Mascaró i els UpaniΣads


La setmana passada vaig assistir a una conferència que tingué lloc a l’Espai Mallorca, carrer del Carme cantonada amb carrer d’en Roig. L’acte estava anunciat: Els Upanishads llegits per Joan Mascaró. Conferència a càrrrec d’Òscar Pujol, ideòleg i sanscritista, és també Director de Programes Educatius de Casa Àsia de Barcelona i autor del Diccionari Sànscrit-Català publicat a Enciclopèdia Catalana. Els Upanishads acaben de sortir a Editorial Moll.

D’entrada val a dir que l’Espai Mallorca és un lloc recomenat de visitar-lo per tota persona que tingui un especial interès per la cultura mallorquina: hi trobareu llibres, discs i begudes de tota mena, tot produït a l’illa. Té també un extens programa cultural.

Com es pot comprovar. el conferenciant és possiblement en l’àmbit de les lletres catalanes la persona més preparada en tot allò relacionat amb el sànscrit, l’India i l’hinduisme. En aquest sentit val a dir que Òscar Pujol també ha traduït els UpaniΣads, però l’objecte de la conferència no era la seva traducció sinó la que va fer Joan Mascaró del sànscrit a l’anglès i ara s’ha editat en català.

L’ideari –d’acord amb el conferenciant- de Mascaró com a traductor es pot trobar breument explicat a la seva Note on the translation a la BhagavaG¥tå. En examinar aquesta nota podem esbrinar els següents principis:

1. Desig d’incloure a la traducció totes les explicacions necessàries per a la comprensió del seu missatge.

2. Rebuig de certes accepcions establertes d’un mot a fi de ser més fidel a l’esperit de la lletra: Considering that the “letter kills, but the spirit gives life” I have avoided in few cases the accepted translations of the word.

3. Oferir una versió personal del text que confia en la pròpia llum de la raó. Tot i així, aquesta recreació llargament meditada ha de tenir en compte les traduccions i les interpretacions dels autors anteriors.

4. El traductor no ha de ser només fidel al text, sino a si mateix. La traducció serà, doncs, el resultat d’una intersecció entre l’esperit del text original i el mateix traductor.

5. Privilegiar el significat connotatiu per sobre del denotatiu. Un mot té moltes ressonàncies semàntiques i en un moment donat i per unes raons concretes podem palesar una determinada accepció: The words of a poem havem any waves of suggestion: I take the word “Dharma” in this case to mean Truth of the universe.

6. Les traduccions han de ser en una prosa clara i lluminosa. La lluminositat de l’expressió és un aspecte que em preocupa molt, doncs una expressió lluminosa és una forma de visió. Val a dir una comprensió directa de la realitat.

7. El significat d’un vers no depèn només de la denotació i de la connotació, sinó també de la seva música. La musicalitat és també un criteri de fidelitat, com si fos un aspecte fònic de la lluminositat: The meaning is weakened when the music is broken.

Crec que aquests set manament del bon traductor són interessants. En aquest sentit no deixe de ser oportú assenylar que Rabindranat Tagore va menysprear les traduccions que els especialistes feien dels clàssics sànscrits, però amb l’obra de Joan Mascaró va fer-ne un excepció i per això li va adreçar els mots següents:

I have too often seen UpaniΣads rendered into English by scholars who are philologists and who miss the delight of the immediate realisation of truth expressed in the original texts... And these are the reason why I fell grateful to you for your translations which fortunately is not strictly literal and therefore nearer to truth, in which is done in a right spirit and in a sensitive language that has caught from theose great words the inner voice that goes beyond the boundaries of words.

diumenge, de març 26, 2006

Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall



Ahir dissabte vaig ser al Palau de la Música per a veure els finalistes del Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall.

Han actuat els primers, segons i tercers premis. No deixe de ser curiós que entre els premiats hi ha un pes destacat els procedents de Corea del Sud, 6 exactament. Les altres nacionalitats eren Espanya 2 i Eslovència, Ucraïna, Itàlia amb 1. El programa del Palau no indica exactament d'on són exactament els dos espanyols.

A banda dos aquest aspecte estadístic. Des del punt de vista artístic ha estat un programa agraït doncs tots han cantat un ària operística i els del primer premi n'han cantat dues, que són una espanyola i un coreà.

Les composicions eren dels noms que més sonen d'itàlia i França.

Al final ha sortit el propi Jaume Aragall a fer una salutació. A la foto se'l pot veure en el moment que va a saludar els qui tenen el primer premi.

La Marató des del balcó

dissabte, de març 25, 2006

"Syriana", de Stephen Gaghan


Avui he vist Syriana. Dirigida per Stephen Gaghan. Intérprets: Amanda Peet, Chris Cooper, Christopher Plummer, George Clooney, Matt Damon, William Hurt, Jeffrey Wright, Alexander Siddig.

Com sabeu aquesta pel.lícula no ha guanyat cap estatueta, però ni falta que li fa. La pel.lícula és pot classificar com de política-denúncia en el sentit que retrata, crec que fidelment, la política i corrupció que hi ha a les més altes esferes perquè tracta del trip-i-joc que es dona en el món del petroli a nivell mundial, que si els xinesos volen el petroli de Kahaztan, que si els americans el volen per ells, que si és patriotisme quan la corrupció serveix per a què el petroli vagi als E.U.A. i no a un altre lloc.

Com és una pel.lícula a l'estil de Short cuts, en la que diferents històries es creuen per formar-ne una, podem dir que hi ha vàries pel.lícules. Per exemple, està retratat molt bé com es construeix un terrorista-suicida-islàmic: primer perd la feina que tenia perquè la petrolera en la que treballava canvia de propietari, atur, lliçons de Coran, fe i suicidi.

Per altra banda, també es pinta l'absurditat de l'ofici d'espia, que és difícil saber si els guanys compensen la constant manipulació a què està sotmès.

Evidentment, el tema que s'emporta la tallada del lleó a la pel.lícula és el joc negoci-política. Crec que s'hauria d'inventar el mot quan les dues coses van perfectament juntes, potser ja es dona per fet, el cas és que diuen que quan Dick Chenney va veure aquesta pel.lícula va dir que li va agradar, però va posar cara de poker, la qual cosa fa pensar que es va donar per aludit.

Val a dir, que és una pel.lícula un xic complicada pel creuament que he esmentat i perquè encara que sigui una pel.lícula d'acció també té molt de diàleg, que, lògicament cal seguir.

És molt bona.

dijous, de març 23, 2006

Esperança


Sembla que per molts la consigna és esperança i veig que per uns altres la paraula és desconfiança. Esperem que uns i altres enRAONIN.

Com avui és un dia amb molts articles sobre ETA, en recomano un que considero molt equànim, el de Salvador Cardús

dimecres, de març 22, 2006

"El senyor de la casa", Carl Theodor Dreyer


A la matinada del dissabte 18, vaig veure al Canal 33 la pel.lícula El senyor de la casa, títol original: Du skal aere din hustru. Pel·lícula muda Producció: Palladium Film, 1925 (Dinamarca) Direcció: Carl Theodor Dreyer / Durada: 107 minuts Guió: Carl Theodor Dreyer, basat en l'obra teatral Tyrannens fald d'Svend Rindom Fotografia: George Schnéevoigth (blanc i negre) Intèrprets: Johannes Meyer (Viktor Frandsen), Astrid Holm (Ida Frandsen), Karin Nellemose (antiga mainadera de Viktor), Clara Schnofeld (Alvilda), Johannes Nielsen (doctor)

Sinòpsi: Viktor és un home tirànic amb la seva dona i els seus fills que només es doblega davant la figura de la seva antiga mainadera. La mainadera, dona ja vella, intel·ligent i assenyada, vol fer-li veure a Viktor que ha de tractar bé la família i li donarà una lliçó fent-lo passar per una experiència humiliant.

Sóc conscient que pot no tenir cap sentit que comenti una pel.lícula de la tele, que acabo de veure perquè la vaig enregistrar en vídeo i que, per tant, no puc recomenar o desaconsellar, però no em puc estar de comentar-la pel fet que confirma que aquest director danès és un dels homes més grans que ha donat el cinema.Quan tenia poc més de vint anys, vaig veure pel canal que s’anomenava UHF la pel.lícula Gertrud de Dreyer, que em revolucionar internement, i considero que és la millor de la història del cinema.

Més recentment, a la Filmoteca, vaig poder veure la resta de les més importants Ordet (La paraula), La Passió de Joana d'Arc, Dies Irae. Totes aquestes molt colpidores i excel.lents. Ordet figura a la llista internacional com una de 10 millors pel.lícules de la història del cinema.

Malgrat que a la introducció de El señor de la casa se'ns diu que el que es representa ja no passa a Dinamarca, malauradament sí que està succeïnt ara encara a altres països. El començament de la pel.lícula ens sitúa a dos quarts de set del matí i la mestressa de la casa/esposa/mare està encenent el foc, preparant l'esmorzar i netejant la roba. Li diu a la filla adolescent, que l’ajuda a la casa, que no encengui ella l’estufa de carbó perquè se li faran malbé les mans. Més tard, el senyor de la casa/marit/pare s'aixeca i protesta perquè no té les sabatilles a mà, perquè el cafè no és a punt i no se li serveix a començament de l'esmorçar tal com ha repetit tantes vegades. L'home menysprea totalment l'esposa i l'esposa, una esposa atemorida que quan li parla li diu “rei”. En una escena, la mare de la protagonista que veu la situació que està vivint a casa i referint-se al marit, diu a la seva filla: t'estàs esgotant físicament i psicològicament, acabaràs malalta. Aquestes paraules de la mare, és a dir, de Carl Theodor Dreyer evidencien que ens està parlant de mobbing quan el mot encara que no s'havia inventat. Ara es parla molt de mobbing com si fos un fenòmen nou i és més que evident que a casa i a la feina sempre ha existit, però ara se li dona nom i per això se'n parla i ha tingut èxit el llibre EL ACOSO MORAL. El maltrato psicológico en la vida cotidiana, de Marie-France Hirigoyen, Paidós, Barcelona, 1999. I és que sembla que el mobbing estigui de moda fins al punt que les pressions que tenen els llogaters se'n diuen mobbing immobiliari, però el dit mobbing, pressió psicològica constant sobre un individu, ha existit sempre.No hi ha dubte doncs que Dreyer s'anticipà al seu temps en molts aspectes de la relació home-dona o en allò que en anglès se'n diu sexual politics

És evident que els actors del cinema mut havien de fer un doble esforç interpretatiu per a compensar la manca del cinema d'aleshores, en aquest sentit és magistral el treball de l’actriu vella que fa el paper d'antiga mainadera, poques vegades les mirades diuen tant.

P.S.- Després d'haver escrit això he sapigut que la pel.lícula comentada és la primera d'un clicle dedicat a Carl Theodor Dreyer i que, per tant, divendres 24 a la nit o, més exactament, a dos quarts d'una de la matinada del dissabte Canal 33 emetrà Ordet. Espero que doncs que això animi a mirar-la, però que ningú no em digui que és una pel.lícula lenta. Ho és. Les ràpides abans les estrenaven a Can Pistoles i ara Cinesa entre altres.

dimarts, de març 21, 2006

Fa avui 25 anys al diari LA VANGUARDIA



Sospito que molts lectors recorden un manifest contra el català, que d'alguna manera es pot considerar predecessor dels que ara es diuen Convivència Cívica

dilluns, de març 20, 2006

"El culte a l'emoció", de Michael Lacroix


Acabo de llegir EL CULTE A L'EMOCIÓ, Atrapats en un món d'emocions sense sentiments, de Michael Lacroix, traduït per Ramon Folch i Camarasa, pròleg de Salvador Cardús que és alhora el director de la col.lecció Obertures, d'edicions La Campana, Barcelona, 2005.

Es tracta d'una anàlisi aprofundida i progessiva a mesura que avancem pàgines de les emocions, tal com entenem avui dia una vida emocionant, en la qu es busquen emocions que van més enllà d'allò que és raonable i per per això tenen tan èxit els esports de risc (flirteig amb la mort) i els de lliscar (patinatge in-line, surf, etc.), que donen un emocíó forta o com diu l'autor emoció-xoc.

Encara que és un llibre del que podria aquí escriure desenes de cites, em limitaré i començarem per una que il.lustra com s'usa aquesta cultura de les emocions per manipular-nos. Segur que ens agrada sentir Encara ens podem emocionar, en la nostra època, però quan sabem que la frase era de la campanya de promoció d'un model d'automòbil... i és que l'emoció fa vendre.

I és que el tema de les emocions té molta història perquè tots hem sentit un típica repressió a les emocions com és la de dir Els nens no ploren i ara el terapeuta aconsella allò de Deixa't anar o desbloqueja't . Un altre exemple sobre aquest triomf de les emocions és un cert èxit que tenen els xamans.

Un capítol força interessant és quan ens parla del que anomena les catedrals emocionals, que són Les jornades Mundials de la Joventut a Roma per invitació de Joan Pai II, tot el que voltà els darrers temps i mort de Lady Diana, la pel.lícula Titànic.

Davant doncs d'aquesta bulímia d'emocions l'autor proposa, en contra de l'emoció-xoc, l'emoció-contemplació, però no s'estar d'ironitzar un grup de rock que va treure un disc que es deia Cool Frénésie (frenesia tranquil.la), més contradictori, impossible.

El culte de l'orgasme ha reemplaçat el mapa de la Tendresa. Un adolescent que fa regularment l'amor des dels tretze a catorze anys ¿pot vibrar en la lectura d'un poema de Lamartin o de Verlaine?

L'emoció-xoc és la del crit, la de les muntanyes russes, la de l'excitació, la de l'orgasme. El subjecte esclata en una mena de fulguració. Mentre que l'emoció-contemplació seria la del sospir, no en una descàrrega brusca, sinó en un estat interior mitigat, lànguid, líric. El subjecte dona temps a l'esdeveniment afectiu i facilita la transformació de la seva emoció en un sentiment. L'homo sentiens.

A tal efecte el camí és la disponibilitat o l'art de sentir. Un dels manament per a aquesta disponibilitat és la lentitud perquè La lentitud eixample el breu espais entre el passat i el futur. Aquí l'autor fa una cita de Dürckheim, un dels fundadors del desenvolupament personal, ens diu que per educar la sensibilitat cal que Tot el que feu, feu-ho més a poc a poc i d'aquí Lacroix sentencia D'aquí la superioritat de la lectura damunt del consum d'imatges.

Evidentment ens fa un lúcida crítica d'aquests programes de televisió en què hi ha una claca per a aplaudir qualsevol bona sortida picant, brometa, ximpleria d'aquestes tertulies perquè s'ens fa caure en l'admiració persones que no ens aporten res i es queixe de la dèria de la igualtat perquè per poder admirar, cal admetrre la superioritat, cal acceptar d'inclinar-se davant l'excel.lència i per a assolir la proposada disponibilitat hem d'estar disposat a admirar, però clar, la qualitat.

El sentiment d'admiració fa créixer l'espiritualitat, també fa créixer la ciutadania perquè Una nació posseix una ànima quan els individus conserven un pietós respecte per la seva terra, la seva història, el seu patrimoni, així com per les grans figures artístiques, literàries, polítique, industrials o militars que honoren el seu passat.

Encara que trobeu normal que recomani una pel.lícula o una obra de teatre, avui recomano aquest llibre.

diumenge, de març 19, 2006

"Antígona", de Sòfocles


Acabo de tenir la gran sort de veure Antígona, de Sòfocles, a la Biblioteca de Catalunya. Dirigida per Oriol Broggi. Adaptació Jeroni Rubió i Rodon. Intérprets: Clara Segura (Antígona), Pep Cruz (Creont), Pau Miró (Corfeu/Ciutadà), Babou Cham (Heman/Ciutadà), Màrcia Cisteró (Ismene/Ciutadana), Enric Serra (Tirésies/Ciutadà), Xavier Serrano (Guàrdia/Missatger/Ciutadà).

En aquest cas no cal que expliqui gens l'obra perquè segur que molts ja sabeu de què va i qui no ho sàpiga, que faci el mateix que he fet jo, clic

Poc m'esperava que una tragèdia grega, és a dir, teatre clàssic, clàssic, m'emocionaria, però confesso que gràcies a una magnífica interpretació doncs l'he gaudida plenament.

Si al principi de tot dic que he tingut la sort de veure aquesta Antígona és no solament a la interpretació, sinó a tot, el vestuari i l'ambientació de l'espai escènic.

Els qui alguna vegada anem a la Biblioteca de Catalunya poden quedar desorientats perquè on es fa és un lloc que l'hi pertany, però no hi ha la biblioteca, sinó que és just davant. Un espai, que és una nau gòtica, meravellós, magnífic i, segurament, fins ara desaprofitat. Aquí hi havia abans l'Escola d'Arts i Oficis, que abans havia estat l'Hospital de la Santa Creu, per això als extrems de l'escenari, encara hi ha els safrejos. El públic està repartit en dos laterals d'uns vint metres mentre que l'escenari està a mig, però amb un espai que potser fa quarant metres, és a dir, molt més gran l'escenari que el conjunt de seients.

Magnífic !

divendres, de març 17, 2006

Orient - Occident



ORIENT
Conte japonès

En certa ocasió, un arrogant samurai va voler desafiar un mestre zen a que li explíqués els conceptes del cel i de l'infern.
Però, vet-a-aquí, que el monjo va contestarli amb menyspreu:
- No ets més que un bretol i no puc malgastar el meu temps amb les teves ximpleries!
El samurai, ferit en el seu honor, va omplir-se de ràbia, i desembeinant l'espasa, exclamà:
- La teva impertinència et costarà la vida !
- Això -va dir llavors el mestre- això és l'infern.
Sorprès per l'encert de les paraules del mestre sobre la ràbia que l'estava embargant, el samurai es calmà, guardà l'espasà i es va agenollar davant d'ell, en senyal d'agraïment.
- I això -va afegir llavors el mestre-, això és el cel

OCCIDENT
Sóc un seguidor de l'obra d'Erich From, jueu alemany, psicoanalista, sociòleg i psicòleg. Del llibre You shall be as gods (Sereu com déus) podem llegir

In the west, this renaissance of humanism is occurring today amongh adherent of Catholicism, Protestantism, and Judaism, as well as Marxist Socialism. It is a reaction of the two-toed threat which mankind faces today: that of nuclear extinction and that of the transformation of men into appendices of machine. If the spirit and the hopes of Prophets are to prevail, it will depend on the strengh and vitality of this new humanism. For the nontheistic humanists a further question arises: What could take place of religion in a worl in which the "concept" of God may be dead but which the experimental reality behind it must live? The atheistic position prevalent in the XIX century suffers from the same bias as the theistic position that of making the "concept" of God the main issue rather than the values which symbolizes. Atheism was essentially a declaration of independence from the principle of the supreme ruler rather than an answer to the spiritual problem of man.

Foto inpirada amb zen. Llibre editat per Fawcett Oremier Book, E.U.A. 1966

dijous, de març 16, 2006

Ateus de Catalunya i el Concordat


Aquest dimarts vaig assistir a una de les trobades que de tant en tant fa Ateus de Catalunya. Encara que no vaig poder ser-hi tota l'estona vaig poder escoltar la interessant xerrada que ens va fer el senyor Albert Riba, president, relacionada amb l'actual Concordat entre Espanya i el Vaticà, qui tingui interès en conéixer el contingut de la xerrada, molt interessant, li recomano que me la demani en el comentari o per email i jo li enviaré per email. També és prou interessant visitar-ne la web d'aquesta associació.

Abans de la conferència esmentada se'ns va donar literatura editada per Lliga per la Laïcitat, que vol contribuir a mantenir una cadena d'unió entre tots els ciutadans i ciutadanes que aspiren exercir amb plenitud tots els seus drets, sense restriccions mentals, sense reserves, sense barreres de cap tipus. Podem arribar a trobar-nos en aquest horitzo comú de laïcitat com a substrat i garantia, precisament, de la plenitud en l'exercici de tots els drets ciutadans.

P.S.- Ara podeu clicar aquí
i cerqueu l'entrada amb el mateix títol i la mateixa data

dimecres, de març 15, 2006

"Munich", de Steven Spielberg


Acabo de veure Munich, dirigida per Steven Spielberg. Intérprets: Eric Bana (Avner), Geofrey Rush (Ephraim), Daniel Craig (Steve), Ciaran Hinds (Carl), Mathieu Kasovitz (Robert). Gènere: Acció. Llargada: 164 minuts. En aquest cas val assenyalar que a la pel.lícula es parlen sis idiomes, que són: grec, rus, àrab, francès, alemany, hebreu, italià i rus.

Tinc la lleugera sospita que no sóc l'únic ciutadà del món en sentiments contradictoris en relació al conflicte àrabo-israelí i que, resulta recomfortant, no sentir-se sol en aquest punt perquè el director de la pel.lícula, malgrat estar al cim fa anys, també s'hi troba. Aquest pel.lícula n'és un bon exemple.

I això té especialment mèrit quan el director és hebreu. Així, ens fa el retrat més humà que polític de la persona que ha de fer-se càrrec de venjar els crims fets pels palestins a les Olímpiades de Munich l'any 1972.

Així doncs, d'una manera succinta s'evidencia l'absurditat de la venjança i com treu l'home del seu lloc natural a la vida: una família i una llar.

És just en aquest sentit que es justifica veure la pel.lícula, la qual cosa no treu que és una pel.lícula dura perquè si es tracta de venjar uns morts, la resta de la pel.lícula són més morts. I al final ens hem de dir allò clàssic, de si els fins justifiquen els mitjans. I la pregunta val pels dos bàndols, com ho demostren els fets que cada dia ens serveix la televisió des de Gaza, Jerusalem, Tel-Aviv i ara Jericó.

diumenge, de març 12, 2006

"Panorama des del pont", d'Arthur Miller




Ahir vaig veure aquest obra a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya PANORAMA DES DEL PONT, d'Arthur Miller. Dirigida per Rafel Duran i traduïda per Joan Sellent. Intérprets: Andreu Benito (Alfieri), Toni Sevilla (Eddie Carbone), Carlota Olcina (Catherine), Pepa López (Beatrice), Òscar Rabadan (Marco), Albert Ausellé (Rodolpho), Domènec de Guzman (Mike), Àlvar Triay (Louis), Pep Muñoz (Berelli) i Marc Homs (immgrant).

Fa poc que Arthur Miller va rebre el Premi Príncipe de Asturias 2002, que va acceptar amb un interessant discurs. Aquest gran autor va morir el dia 10 de febrer de l'any passat.

Com durant uns pocs anys va estar casat amb l'actriu Marylin Monroe, que si veieu la meva entrada del dia 5 d'agost veureu que n'era un admirador, considero d'allò més adient posar aquí una foto de la parella de quan es va estrenar a Anglaterra precisament aquesta obra (A view from de bridge)

Just avui llegeixo al diari que aquí hi ha unes perruqueries portades per xinesos que són prostíbuls clandestins. O sigui, que la immigració era un problema -quan Miller va escriure (1955) aquest obra basada en l'ambient dels italians a Brooklyn- i ho és molt ara i aquí.

Eddie Carbone és un camalic del port de Nova York enamorat de la neboda de la seva dona. Un enamorament que no vol reconéixer, la qual cosa el converteix en un heroi negatiu, que no està disposat a renunciar de cap manera malgrat els savis consells de l'advocat Alfieri, quan un recent immigrant s'estableix a casa d'ell i la neboda Catherine i Marco s'enamoren, s'estimen, Eddie no ho pot suportar i esclata la tragèdia.

I en mig de tot això la dona d'Eddie, la Beatrice magníficament interpretada per Pepa López, que fa un treball de gran sensibilitat perquè ha de demostrar que malgra tot està al costat del seu marit, que és, al capdavall, un perdedor. Un home, masclista per descomptat, que no li és permès mostrar els seus sentiments i per això només té una manera d'exterioritzar-los: la violència física.

Alfieri és no solament l'advocat d'Eddie hi fa també el paper de narrador de la història, una mena de veu en off, però s'adressa al públic també podríem dir que fa ell sol de cor.

Val a dir que encara que destaqui a Pepa López, filla d'un afamat xocolater, tots els altres hi fan un gran treball, del que també caldria destacar a Toni Sevilla

No us la perdeu!

divendres, de març 10, 2006

LA MUNTANYA MÀGICA, de Thomas Mann


Acabo de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, traduïda per Carme Gala, editada per Proa, Barcelona 1992. I val a dir que em va costar trobar l’edició catalana perquè fa relativament poc que ha sortit la primera edició íntegre en castellà, per la qual cosa les llibreries en van plenes de la castellana i buides de la catalana.

La lectura de La Muntanya Màgica requereix un esforç especial, però no tant com el que em va caldre per llegir l’Ulisses, de James Joyce, i molt menys que el Guerra i Pau, de Tolstoi.

Aquesta obra de Mann són set anys en la vida de Hans Castorp, un jove alemany que va a fer una visita de tres setmanes a un cosí que està en un sanatori prop de Davos, però que s’hi queda per set anys. Durant aquests anys Hans coneix una sèrie de personatges curiosos que són l’excusa de Mann per convertir una novel.la en el que jo en diria una enciclopèdia amb argument.

En aquesta novel.la tenim de tot, és a dir, la metafísica, el fonògraf, el comunisme, el cinema, els caldeus, la botànica, la república, els jesuïtes. el capitalisme, els templers, la parapsicologia, la teocràcia, l’astronomia, la maçoneria, la guerra, l’antisemitisme, els Rosa-Creu i naturalment l’amor i la malaltia.

Apart dels continguts filosòfics de l’obra, goso dir que és de les que està més bellament escrites. He de suposar que aquí també hi ha, en certa mesura, el mèrit de la traductora.

Així, per exemple, llegim Còmodament i no pas sense dignitat, duia a les espatlles l’alta civilització que la societat dominant de la democràcia comercial urbana transmet als fills. Sense oblidar definicions indestructibles com la malaltia fa molt més corporal l’home, el fa viure només per al cos...

I ja que el tema són els mots i la cultura llegim La parla és la urbanitat pròpiament. La paraula, fins la més contradictòria, vincula... Però la manca de paraules isola.

Desconec si l’autor ha estat a Barcelona, però ho sembla o si més no tenia a la meva ciutat com capital del món del progrés social perquè hi llegim Aquesta primavera, una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític.

Per altra banda llegim I teniu el rang i l’obediència i us demostreu un honor cerimoniós entre vosaltres, i això en el sentit espanyol, per devoció.

El que sí xoca és aquest diàleg

-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya...
-El Escorial
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça plena. “C’est charmant”. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen els homes i els nois del poble, és gairebé un fes, la “boina”. Me la poso per la cura de repós en en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.


No fa gaire que l'Ajuntament ha posat unes plaques a la memòria de Maurici Serrahïma, Xavier Benguerel, Carmen Laforet i Hans Christian Andersen. Crec que caldria mirar si Thomas Mann n'és mereixedor, crec que sí

dijous, de març 09, 2006

Fa 62 anys...





Com es pot veure fet una repassada pel meu blog, el meu blog és personal. Evidentment tots els blocs són personals, però en el meu cas tinc la pretensió de ser-ho més pels continguts del que poso pel fet que les meves entrades venen a ser una mena de diari de les coses que faig. Vull dir que jo no tinc la capacitat de crear narrativa literària, ni meravelloses fotos, ni fer una tasca poético-literària, ni una anàlisi política dels mitjans de comunicació, ni de la política pura o l'actiu del socialisme cristià de la filosofia de la política; com tampoc de dur una mena de flirteig amb el món de les emocions o donar una visió poètica de la vida, d'altres saben donar una visió positiva de les coses de la vida, en fi o la mestra que ens parla de les seves especial relacions amb els bojos baixos. En fi jo sóc massa concret, que no sé fer volar coloms.

Així doncs jo he de celebrar que avui fa 62 anys va néixer una persona que després de 31 anys encara té la paciència de seguir al meu costat.

Aquests seixanta dos anys ens permeten tenir una perspectiva de la història que tenen una estranya mescla, aquesta mescla antipàtica de què tornem de tot perquè hem vist moltes coses, grans canvis en l'organització de la vida, política, social i econòmica; però, per altra banda, també hi ha un quelcom d'estrany pel fet que volem estar al dia amb tot, de què els nostres capricis són urgències i no ens volem perdre res del que els joves gaudeixen ara perquè ja s'encarregarà la natura de què ho perdrem tot. De moment, però estem aquí, al blog o a on sigui donant guerra.

Clar que una guerra molt diferent de la que ens parla La Vanguardia que surt a dalt. Així, a les pàgines interiors llegim titulars com Roma, nuevamente bombardeada por los aliados, Berlín, nuevamente atacado por la aviación norteamericana, La cruzada contra el comunismo. En un article de Eugenio Montes escriu La más dolorosa evidencia que ha traido esta segunda guerra mundial es la derrota de Francia, primero, de Italia despues. Finalment assenylo un article que es titula Glosas al discurso de Arrese, Con irrevocable firmeza i que diu Según ha dicho el Ministro Secretario del Movimiento en el importante acto conmemorativo del X aniversario de la fusión de la Falange con las J.O.N.S., ESpaña posee "la doctrina política con un claro valor de defefnsa del Cristianismo frente al mundo subversivo de la amenaza; una moral combativa, demostrada con heroismo en el instante supremo de nuestra guerra de Liberación, y un Caudillo militar y político...

Això és el que hem tingut en quasi la meitat de la vida...

dissabte, de març 04, 2006

"Orgullo y prejuicio", de Joe Wright

Acabo de veure ORGULLO Y PREJUICIO. Títol original: Pride and Prejudice. Dirigida per Joe Wright. Intérprets: Keira Knightley fa Elizabeth Bennet, Talulah Riley fa de Mary Bennet, Rosamund Pike fa de Jane Bennet, Jena Malone fa de Lydia Benne, Carey Mulligan fa de Kitty Bennet, Donald Sutherland fa de Mr. Bennet, Brenda Blethyn fa de Mrs. Bennet, Claudie Blakley fa de Charlotte Lucas, Sylvester Morand fa de Sir William Lucas, Simon Woods fa Mr. Bingley, Kelly Reilly fa de Caroline Bingley, Matthew Macfadyen fa de Mr. Darcy, Pip Torrens fa de Netherfield Butler, Janet Whiteside fa de Mrs. Hill, Sinead Matthews fa de Betsy. Gènere: Drama. Llargada: 135 minuts.

De la mateixa manera que quan era nen les meves pel.lícules favorites eren les d'espases, ara tinc una especial feblesa per les angleses d'època. Els anglesos saben aprofitar molt bé els castells i palaus que tenen. De tota manera, com passa molt avui dia, la pel.lícula ens sembla anglesa, el progrma que donen al Renoir diu Regne Unit-E.U.A.-França, però mirant els títols de crèdit és totalment made in U.S.A.

No dubto que aquesta pel.lícula té un especial interès per a les persones que han llegitla novel.la de Jane Austin, però jo malauradament no l'he llegida tot i que la tinc a casa... I no deixe de ser curiós que en poc temps ençà s'han estrenat pel.lícules basades amb novel.les de Jane Austin, com Persusasion, Sens and sensibility i Emma

El cas és que per mi aquesta és la millor de les quatre i és que Joe Wright sap treure partit de l'obra que evidencia que ha estudiat a fons els personatges i d'una manera especial és el treball de la protagonista, Keira Knightley fa un treball magnífic, és una cara amb àngel i expressiva alhora i una frescor que enamora l'espectador. Un aspecte a remarcar també és que es nota un bon treball d'equip, en aquest sentit val a dir que les escenes de ball són magnífiques malgrat l'atapeïment de la gent perquè estem parlant de balls cortesans en mansions. També és digne de menció el treball de Donald Sutherland com a pare de la colla de germanes. El personatge menys aconseguit és el que fa Matthew Macfadyen i és que queda per sota del que va fer Lawrence Olivier en una versió de l'any 1940.

La recomano

dijous, de març 02, 2006

"El verí del teatre", de Rodolf Sirera


Acabo de veure a l’Espai Brossa EL VERÍ DEL TEATRE, de Rodolf Sirera. Dirigida per Agathe Alexis. Intérprets: Muntsa Alcañiz i Manel Dueso.

Els teatrers poder recordar que es va estrenar fa anys al Teatre Poliorama per Abel Folk i Sergi Mateu, que també era per recordar.

Confesso que l’Espai Brossa és un espai que m’estimo molt pel lloc on és, al barri de la Ribera, petit, acollidor i amb propostes sempre d’una gran dignitat. Això ho poden dir molts. Tanmateix, el que vull dir d’una manera personalíssima que jo tinc un especial feblesa per Muntsa Alcañiz, el motiu és el seu dir, la Muntsa dona una entonació que a la meva oïda converteix la prosa en poesia i escoltar-la és sempre un goig.

El programa de mà ens diu: Subtitulada “Diàleg entre un aristòcrata i un actor”, i seguint l’exmple del “Diàleg entre un sacerdot i un moribund” del Marquès de Sade, la ficció de Rodolf Sirera vol ser desvastadora: sotmetre la intel.ligència a les necessitats ordinàries de la naturalesa. El marquès de ... convida Gabriel de Beaumont, famós actor (1784, poc temps abans de la Revolució Francesa i la Constitució dels Drets Humans) a interpretar per a ell sol, i en la més estricta i perversa veritat, una nova versió de La Mort de Sócrates que acaba d’escriure

No deixe de ser interessant que la directora va fer la mateixa obra en un teatre de París i el director de l’Espai Brossa va demanar-li que ho fes també aquí. I així ha estat i a més amb l’idioma original.

El fet que aquesta obra sigui una reflexió sobre el teatre, pot semblar que la gent que no té el costum d’anar al teatre que no va per ella. Error! Tots fem teatre a la vida.

Un dels aspectes a destacar d’aquesta obra és que és curta i té una escenografia molt senzilla: un silló.

L’aspecte que la fa més atractiva és, però, que realment és una obra de text perquè és un diàleg entre dos, més ben dit, una discussió sobre punts de vista oposats pel que fa a la naturalesa de la realitat, tant del teatre com de la vida real, així com d’allò que separa la vida real de la ficció. L’obra pretén fer-nos reflexionar de la realitat del teatre i, també, de la teatralitat d’allò real en el sentit que la realitat té coses de ficció i la ficció coses reals i el que ens costa és discernir-les. L’única cosa que tots tenim segura és la mort, però la resta és interpretació.

dimecres, de març 01, 2006

Cobla i ballet al Palau de la Música


El dissabte passat, 25 de febrer, vaig tenir una agradable sorpresa al Palau de la Música i dic molt clarament sorpresa perquè va ser quelcom totalment inesperat. Francament no sóc un entusiasta de la sardana i menys de la tenora, encara que qui llegeixi la meva entrada del dia 20 de novembre d'aquest bloc veurà que sóc aficionat al ballet.

Així doncs vaig anar al Palau a veure la COMPANYIA DE DANSA CARLES IBÁÑEZ, malgrat que el títol genèric de l'espectacle era El so de la tenora i el ballet. La primera part era Solo de tenora, a base de peces d'Albert Guinovart, Paulí Peña, Joan Elias i la Companyia Elèctrica Dharma. La segona part era La cobla amb peces de Manuel Olta, Guiraut de Bornelh, Salvador Brotons, Féliz Martínez Comín i Joaquim Serra.

L'espectacle en conjunt es defineix en el programa com Coreografies de Carles Ibáñez i música d'arrel tradicional. Un espectacle de dansa a partir del llenguatge clàssic sobre músiques amb instruments tradicionals catalans.

Els qui van fer el programa de mà no sabien pas de què anava l'espectacle perquè a la portada hi ha una parella de densaries amb la típic vestuari d'esbart. El que sí és alliçonador és el que diu el programa: El 1937, la ballarina Teresa Boronat triomfava a la sala Pleyel de París, davant de milers d'espectadors, amb una coreografia insòlita: la recreació en solo d'una sardana. L'acompanyava la Cobla Barcelona -que la premsa parisenca batejà com la "troupe incomparable"- en un acte a favor de la República espanyola. Més endavant diu: Els espectadors del Palau assistiran, doncs, a la magnífica represa d'un somni estroncat... a la creació d'un ballet català. Efectivament podem dir que el 25 de febrer va néixer el ballet català, un ballet que no té, doncs res a veure, amb l'esbart.

Tant des del punt de vista tècnic com estètic l'espectacle va ser perfecte. Les danses que es va executar va ser totes d'una gran bellesa i algunes propostes va ser realment emocionant. És evident que el mèrit és de Carles Ibàñez i Padró, que des d'aquí aplaudeixo per a haver re-emprès amb gran encert i talent allò que va començar Teresa Boronat el 1937 i que el pparg parèntesi del franquisme ens ha tingut orfes d'un veritable ballet català, malgrat esforços d'altres, però que no va reixir-hi.

De tota manera, encara que pugui ser un art menor per alguns no em puc estar de dir que el vestuari de la trouppe era d'una gran originalitat, que no té res a envejar als figurins dissenyats per altres grans artistes, com el mateix Picasso.