EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de juny 30, 2008

Història del soldat

d'Igor Stravinsky/Charles Ferdinand Ramuz. Escena NIgel Lowery i Amir Hosselnpour. Direcció musical Virgínia Martínez. Intérprets: Míssia, Marilu Marini i Angel Pavlovsky. Ballarines: --Anna Pons, Fàtima Campos i Nagore Somoza. Teatre Grec.
Dintre del Grec d'enguany aquest és el primer espectacle que s'ha fet en el propi Teatre Grec de Montjuïc.

Confesso que no he gaudit com un espera, però a la vista de les crítiques tan adverses que s'han fet al Grec he vist cosa molts pitjors. Encara que el plantejament del conte no m'ha agradat no treu que com a conte filosòfic que és s'hi fan observacions prou interessants, especialment al fina de l'obra, per altra banda tot i que no em considero un home de música és evident que la música encaixa molt bé en una obra d'aquestes característiques.

Per altra banda, he d'aplaudir aquesta portuguesa -amb ascendents catalans- que canta fados magistralment i que en aquesta obra hi posa la potència de la seva veu, cosa que dona força al seu paper de narradora. De tota manera el que més m'ha agradat és el treball d'aquestes tres ballarines que semblen una mena d'autòmates, però a 3000 r.p.m.

diumenge, de juny 29, 2008

Marsella viva !

La casualitat ha fet que hagi trobar Marsella més animada que de costum tot i que ja se la veu prou animada. El cas és que el dia 21 s'hi celebrava la Festa de la Música, suposo que és una manera de celebrar el solstici d'estiu, i també la festa (major?) del barri La Panier, que és el barri castigat per Hitler.

Les dues primeres fotos són fetes a Le Panier, mentre que la tercera no, però això a la pràctica no tenia cap importància perquè com hi havia la Festa de la Música es feia sentir per molts llocs de Marsella. Així mentre tenim uns que fan una mena de moixiganga, tenim uns gitans que amb les seves trompetes interpretent música romaní i una dona posant la seva magnífica veu a cançons de jazz i estàndards americans.

I no cal dir que com el dia 21 és dissabte totes les discoteques i bars del passeig marítim estaven al màxim d'animació.

Tanmateix, si això era poc, la casualitat addicional va ser que aquest 21 de juny els carrers cèntrics de Marsella eren plens de les quatre barres catalanes. De moment vaig pensar que amb una mica de retard els marsellesos s'havien adonat de la meva presència i em retien vassallatge, però el motiu era que al vespre hi havia un partit de rugby entre els de Perpinyà i els de Clermont i malgrat que hi havia més senyeres que les ensenyes dels altres, l'endemà vaig assabentar-me que els meus compatriotes van perdre.

Malgrat la derrota de l'equi català em va plaure veure que a la nit, tant els de Clermont i de Perpinyà feien xerinola junts i no vaig veure la més petita mostra d'enemistat entre les parts contendents. Va ser esport de veritat.




dissabte, de juny 28, 2008

Marsella i un petit pensament d'història

Arran del llibre d'Història de Barcelona, deia que una ciutat és el resultat de l'ambició, no sempre noble, i de sang. De Marsella en podem dir el mateix.

Com ens recorda aquesta placa al port, Marsella fou fundada 600 anys a.C pels grecs que van arribar de Focea, Àsia Menor. No hi van anar amb la mateixa ambició que Juli César o Hernán Cortés, hi van anar només a comerciar, és a dir, una ambició noble.

La segona foto ens recorda els marsellesos que van tornar de la guerra de l'Àfrica del 1918, a on molts compatriotes hi van deixar la sang.

El significat del que tenim per la tercera foto està explicat per una placa que diu MEMORIAL DE LA DEPORTATION DE L'INTERNEMENT ET DE LA RESISTANCE. CE MEMORIAL A ETÉ ERIGÉ A L'INITIATIVE DE LA FEDERATION NATIONALE DES DEPORTÉS ET INTERNÉS DE LA RESISTANCE A.D.I.F. A LAMEMOIRE ET DES VICTIMES DE LA BARBARIE HITLERIANNE. IL A ETÉ INAUGURÉ LE 23 AVRIL 1983 PAR MONSIEUR GASTON DEFFERRE MINISTRE DE L'INTERIOR MAIRE DE MARSEILLE.

Tanmateix cal precisar que la barbérie hitleriana té certes ramificacions. Tal com s'explica en el Memorial el Camp de la Mort, Quai de la Tourette, capital i immobiliaris marsellencs abans de la guerra van suggerir endorrocar el barri del port, però aquest intent va fracassar.



El fet curiós és que Hitler va considerar Marsella una xacra i es va proposar treure tots els jueus i tota la gent de malviure d'aquesta ciutat. A tal efecte en combinació amb la policia francesa es varen destruir més de cent edificis que els especuladors ho havien intentat abans.

divendres, de juny 27, 2008

Marsella es fa a la mar







Com ha estat la primera vegada que he visitat Marsella no puc fer comparacions sobre els canvis que s'hi han produït, però pel que m'he pogut assabentar sembla que les millores han estat significatives.


El que és evident que Marsella és una ciutat que viu realment de cara a la mar i la millor prova és que, com es veu per la primera foto, l'Ajuntament està al Quai du Port.


I no hem de menystenir l'església de Notres Dame de la Garde que encara que a dalt d'un turó, es fa ben visible des del port, de nit i de dia, com es veu a la segona foto. La Mare de Déu que s'hi venera és la patrona dels mariners i com es pot veure l'altar està referit al món mariner com tots els elements decoaratius del seu interior.


La morfologia d'aquesta zona de la Provença és qualsevol cosa menys lineal, està plena de illes, illots i cales, i si afegim les necessitats d'expansió portuària ens trobem que hi ha una certa abundància de fars i jo tinc la feblesa de fotografiar-los tots, encara que aquí no hi són tots.



















dijous, de juny 26, 2008

Marsella a tota vela




Marsella és d'aquestes estranyes ciutats que un n'ha sentit parlar tota la vida, que sap que és molt a prop, que sap que és la Barcelona de França perquè a més de tenir port és la segona ciutat de França; tanmateix durant molts anys l'ha acompanyada la mala fama. Una mala fama legítima perquè era on s'hi amagaven els contrabandistes i els mafiosos, cau de prostitució i tota menes de brutícies, però afortunadament el mistral de lamodernitat s'ha endut tot això i ara regala la glòria de Frederic Mistral en una ciutat que mira el futur amb renovada empenta i aspiracions, prova d'això és la quantitat de veles que hi ha a l'antic port, Vieux Port, i el petit port on vaig raure per sopar a Chez Fonfon, és a dir, a Vallon des Auffes, la darrera foto.

dimecres, de juny 25, 2008

Marsella gastronòmica

Fa anys uns amics ens deien que ells de tant en tant agafen un cap de setmana hi van a Marsella a menjar la bullabesa, que és una sopa de peix que s'acompanya amb pa i all-i-oli i rouille. El cas és que al principi ens ho vam prendre com una extravagància, però amb el pas del temps i sigui perquè ara estic en una fase que els meus capricis són urgències doncs he fet una visita gastronòmica a Marsella, encara que en el meu cas sigui per una sola vegada.

I com es es tractava d'una sola vegada n'he menjat dues bullabeses. El primer dia, divendres, com ja era de nit al Café Carusso vaig menjar un tall de tonyina acompanyat d'un vi blanc de la comarca, Paternel de Cassis. Un sopar discret a l'aire lliure. A la fresca del passeig marítim que en diuen Quai du Port.












El dinar del dissabte es presentava gloriós, Restaurant Miramar, al mateix passeig, però amb el sol que feia vam dinar a dins tocant a la finestra; tanmateix si la sopa va estar bé, com després es menjar el peix amb el que s'ha fet, resulta un plat que no engresca, potser la presentació o potser el fet de sentir-se apretat en un restaurant gran i en el que ets més un consumidor que no un client. A més l'ampolla de Barbeyrolles anava amb una fresquera amb poc gel.




El sopar del diumenge és dels que m'agraden, de la desprestigiada per alguns nova cuina, poqueta cosa al plat, però ben treballada, com era el tartare de sardines. El vi també era de Cassis, Aumerade. Com això era en el Restaurant Les Trois Forts, al setè pis del Sofitel, des de la finestra es gaudeix d'una panoràmica vista del port.










El 20 gener 2008 Joan de Sagarra, des de la seva tradicional pàgina a La Vanguardia deia la bullabesa que sirven en Chez Fonfon, mi restaurante marsellés... que se la recomiendo. Així doncs el dilluns vam anar al petit i simpàtic port on hi ha aquest coquetó restaurant i a on et pots menjar tant sopa de bullabesa com vulguis per 9 euros més econòmica que al Miramar.









dilluns, de juny 16, 2008

HISTÒRIA DE BARCELONA

Arran del fet exposat a la meva entrada del 15 de Maig uns amics m'han obsequiat aquest llibre perquè pel que jo deia semblava que faria Història a la Universitat de Barcelona, tanmateix he demanat plaça per fer Humanitats a la UPF.
.
Fa uns dies vaig llegir aquesta HISTÒRIA DE BARCELONA, de Jaume Sobrequés i Callicó, editada per Random House Mondadori. Barcelona 2008. 169 pàgines.
.
Malgrat que l'autor i jo no congeniem a nivell personal he de dir que aquest llibre és força recomenable i com ja sabeu que la premsa li ha trobat el gust a regalar un llibre el diumenge crec que seria molt convenient que aquesta premsa fes arribar al màxim de barcelonins aquesta Història de Barcelona amb l'opció de català o en castellà que edita Plaza & Janés.
.
Això no vol dir que no tingui cap errada o omissió, com és el cas de no fer esment de l'Orfeó Català o dir que Don Antonio López era castellà quan era de Cantàbria. Aquí em permeto apuntar que proves del vincle sentimental amb Cantàbria no solament són els encàrrecs que féu a Gaudí per a aquelles terres, sinó que tota la vida fou amic fidel de Don Gabino de la Maza, Alcalde de Tarragona el 1869, que també era de Cantàbria.
.
Em sembla bé que es faci esment del Congrés Eucarístic del 1952, però no que restin a l'oblit els II Jocs del Mediterrani del 1955.
.
Quan es parla dels darrers jardins es fa esment dels jardins de la Pegasso, però crec que és injust en aquest punt o en un altre no fer esment que el lloc ocupat per la Pegasso i després ENASA era on s'havien fabricat els cotxes Hispano-Suiza.
.
En la relació de les manifestacions se silencia la que ha enregistrat més participació a la història de la ciutat, la de l'Onze de Setembre del 1977.
.
Malgrat aquestes petites observacions és un llibre que hauria de ser de capçalera a totes les cases barcelonines durant un temps, en català o castellà. I una cosa molt important, és un llibre d'història que es llegeix com si fos una novel.la.

dilluns, de juny 02, 2008

Política, pedagogia i llengua a Catalunya i a Espanya

En el diari EL PAÍS del dissabte 31 de Maig hi ha unes pàgines que duen el títol La crisis del Partido Popular, a la pàgina 14 concretament, hi ha 11 preguntes als tres polítics més significats del PPC sota el títol Tres modelos para el PP catalán. De les 11 preguntes m'he interessat per una: ¿Qué linea mantendría usted en la llamada política lingüística de Cataluña?.
.
Daniel Sirera respon: La de la Libertad para que los catalanes puedan utilizar indistintamente cualquiera de las dos lenguas oficiales.
.
Alberto Fernández Díaz respon: Una política centralizada en la libertad de utilizar catalán y castellano sin ninguna limitación y sin que nadie se sienta discriminado por ello.
.
Montserrat Nebrera respon: Un liberal jamás sancionaría por hablar o escribir en una u otra lengua. Un conservador sabe que es bueno proteger el patrimonio cultural y el catalán lo es para toda España, pero protegerlo compete a los catalanes. Ambas cosas son compatibles en mi modelo.
.
Abans de llegir les respostes creia que la de la Nebrera seria més agosarada, però, al marge que no entro amb les respostes de les altres 10 preguntes, amb aquest tema demostren els tres que només tenen un model perquè malgrat que la de la Nebrera sigui més vestida i ens parli del que faria un liberal i un conservador, la seva recepta no aporta un pensament que la diferenciï dels altres dos.
.
No dubto que Nebrera té una gran preparació, però, com els altres, fa seguidisme i, per tant, forma part del club que ignora conscientment la realitat de la llengua catalana.
.
En primer lloc ja comença a ser hora que es reconegui que el català no solament és la llengua històrica de Catalunya, sinó del País Valencià, de les Illes Balears i de la Franja de Ponent. Per descomptat que el nom no fa la cosa i si uns li volen dir valencià, cap problema, però el que no és seriós, se sigui liberal o conservador, és mirar a l'altra banda perquè el PP valencià és fort. Tota persona culte sap molt bé que es tracta de la mateixa llengua i una filòloga, com Nebrera, no ho pot negar, sinó defensar.
.
Un liberal també sap que si s'implementa una infraestructura lingüística a nivell de les quatre zones espanyoles que el parlen resulta més econòmic que si cada una va per lliure. Més endavant es veuràs perquè parlo d'infraestructura.
.
En segon lloc cap idioma es fa en el buit, sinó que sempre és el resultat d'un procés històric i el català ha estat moltes vegades a les catacumbes, la darrera vegada va ser-hi per prop de quaranta anys. Aquest cartell que hi ha sota evidencia que a més d'estar a les catacumbes érem una cultura de peatge. El que això ha implicat no cal que ho expliqui, només és una qüestió de sensibilitat i amb les tres respostes aquí exposades s'evidencia que la sensibilitat és de cero patatero.
.
Alguns els molesta que, les plaques a l'entrada de determinats organismes públics, la retolació sigui només en català quan se suposa que hauria de ser bilingüe, però també s'haurien d'adonar que en alguns àmbits, a Catalunya, el català té la pompa, mentre que el castellà té la circumstància; només cal mirar el conjunt de canals de TV, els quioscs de diaris, les llibreries i agafar el metro i escoltar. Segurament diran, com em diu la de la fleca, que entenen el català, parlar-lo no els cal perquè saben que tothom entén el castellà. Aquest és el parany del català, aquesta és la circumstància. És això liberalisme senyora Nebrera?
.
En darrer lloc vull assenyalar un aspecte que és una crítica no solament al PP, sinó a tots els partits, inclosos els del catalanisme més abrandat perquè en la praxi del catalanisme del nosalstres sols crec que s'equivoquen.
.
L'article 3 de la Constitució, en el punt 2 diu: Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. I el punt 3 diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respecto y protección.
.
És evident que el punt 3 no es cumpleix i també és evident que cap partit ho reivindica, potser perquè alguns partits no volen compartir que el català sigui també una llengua espanyola, però resulta prou evident que aquest purisme essencialista ens perjudica i el que procedeix és reivindicar l'espanyolitat de la llengua catalana i fer que l'Estat espanyol la protegeixi; tenint en compte que només hi ha una manera de protegir un idioma: promoure el seu estudi.
.
No s'hauria d'entendre per una persona culte a Espanya aquella que és monolingüe, sinó que hauria de ser aquella persona que a més del castellà sap el basc o el galleg o el català -es digui aquest darrer valencià, mallorquí o català. I si no es pot esperar que el domini perfectament, que tingui prou coneixement de tal manera que quan, per exemple, digui Ernest no sembli que després dirà Heminguay.
.
Amb això vull dir que els catalans hauríem de ser capaços de remoure les aigües de l'espanyolitat, del patrioterisme espanyol, demostrant que som més espanyols els qui parlen dos idiomes d'Espanya que els qui només en parlen un. En contra, doncs, del que diu Montserrat Nebrera la protecció del català no és cosa només dels catalans, sinó de tots els espanyols de la mateixa manera que els museus reben subvencions del Ministeri de Cultura i un idioma és quelcom més important que una peça de museu, és una herència viva.
.
Si és greu que l'Estat no promogui el català, més greu és que no el respecti. ¿Quina prova fefaent tenim que no el respecte? L'Estat hauria de transmetre que encara que els catalans parlem el castellà, la llengua pròpia de Catalunya és el català i aquelles persones que venen a Catalunya a treballar l'haurien d'aprendre, no per obligació, no per mandat de l'Estatut, sinó per respecte. Durant el franquisme la immigració no es va preocupar d'aprendre el català perquè amb el castellà tenia prou i si el tema era qüestionat deien que el català és difícil, però els que anaven a Alemanya sí que aprenien e parlar l'alemany.
.
Per altra banda bona part de les persones que venien de fora d'Espanya aprenien el català. I avui, amb la democràcia, passa força el mateix i qui tingui dubtes que faci averiguacions dels qui es posen en contacte amb el Voluntariat per la Llengua. Moltes vegades sentim que política és pedagogia i indubtablement el primer que hauria de fer pedagogia -en el sentit que els idiomes anomenats periférics són cosa de tots- és l'Estat, però en aquest punt hem d'admetre que està molt bé que la Princesa Letizia hagi parlat en català a les catalanes, però mai millor dit una flor no fa estiu.
Nota: El Gargot d'en CESC va ser publicat el dia 5 Setembre 1978 a l'AVUI, que consevo per si de cas.