Intèrprets: Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco,
Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, Mima Riera, Maria Rodríguez,
David Verdaguer, Arnau Vallvé.
Vestuari: Sebastià Brosa i Raquel Bonillo. Il·luminació: Raimon Rius.
Música: Arnau Vallvé. Moviment: Anna Rubirola. Espai: Pau Carrió.
Ajudant de direcció: Bernat Pons.
Coproducció Grec 2014 i Teatre Lliure.
Teatre Lliure de Gràcia
Cal dir d’entrada que no sóc amic de les
revisions o, com és aquest cas, agafar un clàssic i donar-li una nova versió,
encara que sigui mínima. En aquest cas, però, Pau Carrió ha fet el miracle
d’actualitzar un text de Shakespeare, actualitzi el llenguatge i no grinyoli
gens. És més, quasi sembla que el superi. Pau Carrió té màgia, de manera perquè
no solament és el director, sinó que és també músic de la banda que acompanya
l’actuació. Tot i que la música és d’Arnau Vallvé, que és també intérpret i
director de la banda.
No sé si és casual, però sembla que un altre
aspecte màgic és que poques vegades es veu un públic jove en un Shakespeare.
Per acabar-ho d’adobar amb aquesta obra
s’estrena la Kompanyia al Teatre Lliure i ho fa amb
un muntatge auster, però ric en recursos.
Pau Carrió ens
ofereix principalment la segona part de l’obra, que és no casualment la que
aprofundeix amb el personatge del rei.
Com quelcom
que em va emocionar per la seva força és la coreografia, que modestament la
directora (Anna Rubiola) li diu “moviment coral”, però que per mi ha estat un
dels millors ballets que he vist en una obra de teatre: representa la batalla
d’Agincourt en la que els cossos xops de sang i suor s’arrosseguen, s’aixequen,
cauen i s’arrosseguen, que com en les danses tàrtares acaben quan estan
extenuats.
Aplaudeixo la
interpretació de tots els actors i molt especialment la dicció d’en Pol López,
potser perquè em recorda el mestratge del Lluís Omar.
.
