EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de febrer 26, 2016

Falstaff, de William Shakespeare





Dramatúrgia sobre diverses obres de William Shakespeare
Direcció: Konrad Zschiedrich

Teatre Akadèmia


Intérprets:

Xavier Capdet: Worcester, Comerciant, Xèrif, Lord Jutge Suprem, Florit, Rebel, Lord
Emilià Carilla: Henry Percy (Hotspur), Bardolph, Lord
Mercè Managuerra: Lord, Hostessa, Berruga
Francesc Orella: Sir John Falstaff
Mingo Ràfols: Henry Bolingbroke-Rei Henry IV, Comerciant, Pistol, Vedell
Rafel Ramis: Exton, Peto, Algutzir, Jutge Shallow, Lord
Jordi Robles: Poins, Escrivà, Ombra, Davy, Lord, Algutzir
Jordi Sanosa: Príncep Hal (Harry Monmouth) – Rei Henry V, Feble
Teresa Vallicrosa: Northumberland, Doll Estripallençols, Jutge Silence


Sinopsi


Henry Bolingbroke, amb l’ajuda dels Percy després d’una guerra civil, força a abdicar al rei Richard II i arriba al tron com a Henry IV. Mentrestant, el seu fill, Hal passa el temps en companyia de Falstaff i una colla de nobles arreplegats que roben, beuen i es diverteixen allotjats a la Taverna de la senyora Quickly. El rei, Henry IV desaprova el comportament del seu fill, fins que aquest torna al seu costat per lluitar en la batalla de Shrewsbury. Quan Henry IV mor, Hal és coronat rei amb el nom d'Henry V i Falstaff espera que l’ascensió al tron del seu estimat amic li atorgui un càrrec de ministre i li porti la fortuna que mai no ha tingut, però aquest el repudia.

En poques ocasions, Shakespeare va plantejar tan clarament la relació entre les obligacions de la política, sempre properes a la guerra, la mort i les ganes desenfrenades de viure. Entre obligació i plaer, honor i pragmatisme, autoritat i humanitat, el drama històric i la comèdia efusiva, la mort i la vida, Shakespeare crea un món únic en el teatre de tots els temps.

L’adaptació que Konrad Zschiedrich ha dut a terme, ens remet com ‘Campanades a mitjanit’, a les obres shakespearianes de ‘Ricard II’, ‘Enric IV’ i ‘Enric V’.

Abans que res em permeto recomenar l'article de Maria Nunes a la revista virtual "Núvol" que apareix sota el títol "Falstaff al Teatre Akadèmia". El més significatiu per mi és que


"Falstaff és un dels grans personatges de la galeria d’herois shakespearians, o més ben dit d’antiherois, perquè probablement el seu tarannà hedonista i asocial el converteix en un arquetip de l’antiheroi per excel·lència. Però a diferència de Hamlet, Othelo o Macbeth que amb el seu nom propi donen títol als seus drames, Falstaff és un personatge sense obra." 


per tant, aquesta obra és un engany perquè el que fa és traçar un continuum de diferrents textos de Shakespeare per fer-ne. És clar, per fer aquesta tasca, que com diu molt encertadament Maria Nunes "Falstaff és un exercici de reescriptura de Shakespeare", per tant, jo em permeto qüestionar que aquest exercici sigui bo.


Potser alguns li posarant un excel.lent, però jo el suspenc perquè no vaig veure Shakespeare, sinó un seguit de grolleries verbals i gestuals i res del vers de Shakespeare. 



Em sap greu escriure això perquè estem a l'any Shakespeare, estem davant del teatre en català i sento un gran respecte pels que escriuen, dirigeixen, actuen i treballen pel teatre en català, però la veritat és que em vaig avorrir, a més, els seients del teatre no són per estar-s'hi una llarga estona, ja no sabia com posar-me perquè em feia mal el cul. La salvació va ser mitja part que vaig aprofitar per marxar.



Maria Nunes diu que amb bona mesura l'espectacle es basa amb "Campanades a mitjanit" (1965), un film del grandíssim Orson Welles.



Invito a veure aquesta pel.lícula en castellà a l'enllaç que teniu a sota:


Aquest espectacle que té lloc al carrer Buenos Aires, a prop de casa meva, em sap greu dir que no mereix ser esmentat com homenatge a Shakespeare, valdria més una lectura dels seus sonets, que podria ser bilingüe, és a dir, en anglés a partir d'un enregistrament si no es pot comptar amb un actor anglès i en català a partir de la magnífica traducció de Salvador Oliva

Aquí en teniu una perla


SONET CXX


Que em fossis deslleial ara em fa ser amic teu
i pel dolor que vaig sentir en aquell moment
avui m'ha de vinclar la meva culpa greu
perquè no tinc el tremp del metall consistent.

I si el meu acte deslleial va trastornar-te tant
(igual que el teu a mi), s'ha fet infern el meu camí,
i jo, tirà, no em vaig ni prendre un sol instant
per sospesar com el teu crim m'havia fet sofrir.

Ah dolorosa nit, que hauria recordat
els cops cruels del sofriment als meus sentits,
perquè (com tu abans de mi) jo t'hauria donat
bàlsams d'humilitat per guarir els cors ferits.

El teu pecat s'ha convertit en recompensa:
el meu rescata el teu, i el teu el meu sap vèncer.

    (Trad. Salvador Oliva)




dimecres, de febrer 24, 2016

Panorama des del pont, d'Arthur Miller

ADAPTACIÓ: Joan Sellent

DIRECCIÓ: Georges Lavaudant
ADAPTACIÓ: Joan Sellent
INTÉRPRETS:Eduard Fernández Jordi Martínez Mercè Pons Marina Salas Marcel Borràs Pep Ambròs Rafa Cruz Sergi Vallès

TEATRE ROMEA
SINÒPSI:
L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsessionat per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei de silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.



No hi ha dubte que és el millor de teatre que s'està exhibint avui a Barcelona. L'obra té tots els ingredients necessaris per a fer un magnífic còctel teatral. Evidentment m'estic referint a gran teatre, a teatre en majúscules.

En primer lloc tenim un dels grans textos de l'Arthur Miller, que és un dels grans autors del segle XX. Tampoc no es pot rebatre una adaptació de Joan Sellent. 

Fa pocs dies vaig aplaudir des d'aquí Invernadero de Harold Pinter que es fa al Teatre Lliure. Per descomptat que des d'aquí no es vol desanimar a veure-la perquè té l'ingredient de ser una novetat a Barcelona, mentre que l'obra de Miller és ja un clàssic. El tema és que l'obra de Pinter exigeix un gust modern pel teatre, mentre que Miller respon al gust de tota la vida amb la seva introducció, desenvolupament i conclusió.

Si un es pregunta per l'actuació no pretenem fer comparacions perquè afortunadament a tots els teatres de Barcelona hi ha molt bons actors, no hi ha dubte que l'Institut del Teatre fa una gran tasca en el seu terreny.

I és que el teatre modern, encara que sigui molt bo, molt difícilment fa aixecar de la cadira per a cridar "Bravo!", mentre que ahir a la nit, al Romea, se'n varen sentir molts, tant des de la platea com des de dalt.

Qui no va gaire al teatre perquè prefereix el cine, que no es perdi Panorama des del pont



Arthur Miller parla sobre aquesta obra

dilluns, de febrer 22, 2016

La llista, de Jennifer Tremblay

Direcció: Allegra Fulton


Traducció del francès: Cristina Genebat
Intérpret: Laia Marull


Text de la directora:

Obra per a una actriu. Una dona que esquiva la vida. Frases curtes, que ens descobreixen el seu món interior, configuren la trama i ens ajuden a descobrir la vida d’Ella i el perquè del seu remordiment. Un text d’abast universal en què es reflecteix una societat cada cop més allunyada de les coses essencials, perduda en les obligacions quotidianes i desconnectada dels fets més senzills. Una possibilitat de canvi. Un relat en format de llista.

Vaig tenir el meu primer contacte amb l’obra de Jennifer Tremblay l’any 2010 precisament amb La llista, guanyadora del premi Governor General’s, quan em van demanar d’actuar-hi al Nightwood Theatre de Toronto. Posteriorment, l’any 2014, vaig realitzar-ne la seqüela,The Carousel, produïda pel mateix teatre. Totes dues van ser estrenes mundials en llengua anglesa. I totes dues van ser un gran èxit i em van portar a una profunda comprensió de la veu teatral de Jennifer Tremblay. 
Després, La llista s’ha traduït a molts idiomes i muntat en molts països de tot el món, però fins avui encara no s’ha fet ni a Catalunya ni a l’Estat espanyol.

La llista és un monòleg rigorós, exigent i atractiu que explica de manera poètica la història d’una dona que pateix una situació terrible en el nostre món modern i atrafegat. Mentre fa equilibris per fer compatible la vida familiar, el matrimoni, el deure i el plaer, un fet posa en dubte el seu món acuradament construït. Veurem com ha de desmuntar els supòsits que té d’ella mateixa. Finalment, el seu dilema és un retrat bell i captivador d’una de les facetes de la dona d’avui. I aquest paper exigeix una gran actriu.
Conec la Laia Marull des de fa més de deu anys. La vaig conèixer quan estava filmant a Mont-real i ens vam fer amigues. Com que totes dues som actrius, la nostra conversa sovint ha tractat dels interessants mons on ens trobem immerses com a intèrprets; tant els interiors com els exteriors. Després d’haver-ne fet tres, sé que fer un monòleg és un dels ritus de pas de qualsevol gran actor, essent l’experiència un gran mestre, i sens dubte una manera de créixer com a intèrpret. Coneixent l’obra de la Laia i la seva persona, crec que està en el moment perfecte per fer aquesta peça.
El meu interès per dirigir-la radica, sobretot, en explicar aquesta història fascinant amb aquesta actriu meravellosa. En poder crear amb la meva col·lega Laia. En fer una bonica obra d’art. Cada dia busco en mi mateixa, en la meva vida i en cada projecte creatiu, la compassió, la curiositat i l'optimisme. Em sento molt afortunada d'haver trobat àmpliament cada una d'aquestes coses aquí, amb el meu equip de Barcelona. Estic plena de gratitud i d'alegria per haver pogut viure aquesta meravellosa aventura creativa amb La Brutal i el Teatre Lliure.
Allegra Fulton


Aquest monòleg va més enllà del monòleg interior perquè són majoritaris els moments en que Laia Marull ens obsequia amb la força caractristica del flux de consciència, i té sentit en una obra com aquesta. En el fons és un diàleg entre dues mestresses de casa, la narradora que ens explca la història i interpreta de forma directa la Laia Marull i la seva amiga o veïna, que fa poc que ha mort i és de qui en parla molt, que es diu Caroline.

Si el personatge representat per la Laia Marull és un super mestressa de casa, la Caroline és una mega mestressa de casa perquè la primera té un fill i la segona mora de part pel cinquè. La "Laia" és una mestressa racional i quan visita a la Caroline s'esvera de veure al mig del menjador el cove de la roba bruta i quan li pregunta perquè vol tenir un altre fill la resposta de la Caroline la deixa sense paraules perquè no és ètic discutir amb el llenguatge de la raó quan t'han donat una resposta que surt de l'ànima: "la facilitat d'estimar els nens".

No hi ha cap dubte que la Laia Marull ha esdevingut una de les grans dames de l'escena catalana i que amb aquest treball posa la cirereta a la seva carrera teatral.



dissabte, de febrer 20, 2016

Carol, de Patricia Highsmith (novel.lista), Todd Haynes (director de cine) i Imma Merino (professora)

No vaig gaire al cine i menys encara quan es tracta del cinema americà, cosa que no penso justificar aquí, però un ha de saber fer excepcions. Si una pel.lícula com Carol ocupa 10 pàgines de la revista L'avenç, un dels meus oracles, és com si tingués tres estels Michelin, que es justifica el viatge. Si afegim que L'avenç és l'editorial de l'actual edició en català de la novel.la de Patricia Highsmith, aleshores ja és que és quasi una obligació.

Per altra banda no nego que no m'he sentit mai atret per veure pel.lícules sobre relacions homosexuals, potser perquè fa anys, a Anglaterra, vaig veure Sunday Bloody Sunday amb Peter Finch i Glenda Jackson, que no em va agradar. De tota manera, arran de la lectura de l'interessantísim article a l'esmentada revista d'Imma Merino i per les fotografies vaig pensar que seria una pel.lícula elegant i que no faria un espectacle de les relacions sexuals. No em vaig equivocar.

Carol va ser escrita pel 1951amb el títol The Price of Salt (1952) i l'autora es va amagar sota el nom de Claire Morgan perquè no volia ser etiquetada com escriptora de llibres de lesbianes. Quan Highsmith ja era una autora nordamericana reconeguda aleshores va canviar el títol per Carol i li va reconéixer la maternitat en una edició del 1989 amb un epíleg que deia que com Claire Morgan "havia rebut centenars de cartes en què els remitents (tant homes com dones) demanaven consell (per viure millor la seva homosexualitat) o, sobretot, expressaven un agraïment pel fet que la história de Carol i Therese era semblant a la seva, la novel.la no només relata una relació homosexual sense comdenar-la moralment, sinó que tampoc no la fan impossible i desgraciada comper dur les amants a una depressió infernal o fins el suïcidi."

No cal dir que la societat nordamericana encara no estava preparada per una novel.la lesbiana, això explica que quan es va publica el New York Times va escriure que la novel.la conté "explosive material ... with sincerity and good taste".

El director de la pel.lícula, Todd Haynes, és un "esplèndid cineasta associat a l'anomenat new queer cinema amb el que comporta d'una jirada altra que trenca amb els estereotips de gènere i que projecte explícitament un desig a banda de l'heterosexualitat normativa... Els films de Haynes pensen els Estats Units (el seu classisme, el seu racisme, els seus somnis, els seus malsons, la seva llibertat i la seva repressió moral."

"La manera en què Carol i Therese (o Blanchett i Mara, també esplèndida i especialment commovedora) es miren i s'espien, freguen les seves mans, que semblen enrampar-se, fumen com si cada calada conduís el desig, es toquen els cabells o es flairen -com ara en una seqüència preciosa en què, donant la volta a la cultura queer, les dues es perfumen mentre la senyora Aird ensenya a maquillar-se la jove Velivet... Tot això sense un gram de sentimentalisme, amb un laconisme verbal i una contenció que pot dur a l'equívoc: Carol no es freda, sinó que bull d'emoció sobre una superfície aparentment gelada que potser representa el gel de la repressió que s'haurà de trencar amb la passió". Imma Merino no pot dir-ho millor. Si la cito és perquè les seves paraules amb serveixen per confirmar i reafirmar el que vaig veure a la pantalla.

Si la societat nordamericana no va estar preparada per a rebre la novel.la de Patricia Highsmith, ara no està preparada per a rebre la pel.lícula de Todd Haynes de manera que ha estat exclosa de les nominacions als premis Oscar 2016 com a millor pel.lícula i millor director, com diu Imma Merino "els carques de Hollywood continuen sense suportar l'elecció de Carol (que, insisteixo, està forçada per una societat hipòcrita i perversa) i la mateixa existència d'aquesta pel.lícula que representa un moment històric: és la primera història d'amor entre dues dones tractada amb el mateix respecte concedit a tantes històries d'amor heterosexuals que configuren la tradició del millor cinema romàntic, que sublima la vida." Cal encara afegir que l'actriu Cate Blanchet va fer el finançament necessari per fer la pel.lícula, crec que aquest fet explica molt sobre el món dels Estats Units

És, doncs, una pel.lícula molt recomenable perquè és bellesa pura i, si es fa l'esforç de mira amb empatia l'amor homosexual, aleshores ens adonarem de la puresa que pot assolir aquest amor que arriba a sacrificar l'amor matern. Tot i que en aquest darrer punt, el que no suporta la societat nordamericana, aquest sacrifici és perquè un patriarcalisme mal entès considera que una mare homosexual no pot ser una mare exemplar.

Trailer


Debat

dimecres, de febrer 17, 2016

Invernadero, de Harold Pinter

Versió d'Eduardo Mendoza.
Direcció: Mario Gas

Intérprets: Gonzalo de Castro Roote / Javivi Gil Valle Tubb / Carlos Martos Lamb / Ricardo Moya Loob / Isabelle Stoffel Srta. Cutts / Tristán Ulloa Gibbs / Jorge Usón Lush


Text del director de l'obra:

Mucho se ha escrito sobre el estilo de Harold Pinter y de las resonancias que percutan sus textos. Mucho y muy reduccionista las más de las veces. Ante el asombro y lo difícil de la clasificación, resulta más elocuente inundar de referencias ya asimiladas los textos que nos inquietan, para así colocarlos en la estantería de autores digeridos. ¡Ah!, si, Pinter…, claro: grandes influencias de tal y cual y al mismo tiempo uno de los autores más influyentes de la segunda mitad del siglo xx.



Está bien, siempre se busca un discurso tranquilizador, que nos permita encuadrar el asunto y así poder empezar a disertar -¿pontificar?- sobre autor, tendencias, enclaves y comprensiones. Eso sí, dejando un margen de profunda comprensión sólo disfrutable por ciertas élites que serán las depositarias del ‘misterio’.

Siempre hay quien sabe cómo y de qué modo se debe interpretar al autor. Y apartarse de ahí, se convierte en peligroso y, consecuentemente, se corre el peligro de no ser pinteriano. ¡La vâche! Pero lo cierto es que su universo teatral ha devenido un lugar personal, único, demoledor, crítico, disolvente e ideológico. No hay un solo Pinter, sino múltiples, unidos por un máximo común denominador: el hombre urbano occidental, su alienación, su disolución, a la par que crece un poder occidental pretendidamente democrático y radicalmente aniquilador.

Decíamos que Pinter alberga muchos Pinter en su dramaturgia y estilo teatral. Hothouse, Invernadero en la extraordinaria versión que firma Eduardo Mendoza, pertenece al Pinter de las farsas negras, muy negras, dislocadas, trepidantes, ácidas y corrosivas, como un río subterráneo vitriólico que deshace y disuelve todo aquello que encuentra a su paso; y donde el Poder, político y estatal en este caso, asoma su hocico maloliente y exterminador.

El invernadero, el establecimiento de reposo al que hace referencia el autor, es todo lo contrario de lo que parece o de lo que su pretensión indica: un lugar balsámico y de rehabilitación. Antes bien, es un espacio en el que se ha instalado el horror y la aniquilación psíquica y total, la negligencia y el desamparo y, cómo no, el asesinato, la desaparición impune, y el mutismo institucional.
Usted, probo ciudadano y seguidor del orden establecido, puede, sin saberlo, cometer algún error y perderá su identidad: se convertirá en un número, su cerebro será lavado eléctrica y brutalmente y no será difícil que desaparezca para siempre...
Y este mecanismo del poder establecido es tan feroz y voraz, que acabará devorándose a sí mismo en ese lugar aséptico, tranquilo, fraternal, y que en el momento de iniciarse la acción celebra la fiesta de la Natividad del Señor. ¡Ojo!. Cuidado… No permita bajo ningún concepto que lo metan ahí.
Mario Gas


Com diu Mario Gas, jo tampoc pontificaré, però indubtablement aquesta obra de Pinter és molt Pinter i com sol ser no buscar tenir satisfeta a la gal.leria, més aviat diríam que ens l'ha enviat algun déu per fer-nos sentir incòmodes. És una obra dura, però, això sí, té unes grans dosis d'humor, un humor que em recorda el millor cine de Buñuel. L'humor, en aquests casos, té la funció que les punyalades de la resta del text siguin més dolces. 

I si en dubteu, té solució. Aneu ràpidament al Teatre Lliure de Montjuïc


dijous, de febrer 04, 2016

Moby Dick (1851), Herman Melville




Traducció: Maria-Antònia Oliver, 1984
Edicions 62
Barcelona 2007 
634 pàgines


Una novel.la com aquesta resulta apassionant perquè ens endinsa en allò més profund de l'home i de la terra que habia l'home: la mar.

Pel que fa a l'home cal dir que la posició del nordamericà Herman Melville és d'una honestedat aclaparador perquè hi va al fons, al fons de l'amistat i al fons de les relacions de jerarquia. Crec que són dos elements essencials en el posicionament de les persones perquè és que hem viscut una mica sabem de la dificutat de trobar amics en el lloc de treball perquè la jerarquia o la compatència, que són de fet la mateixa cosa, la fa incompatible. 

Avui mateix, un xicot jove em deia que els amics de feina no passen de ser uns companys per a anar a fer el cafè.

De tota manera no és una novel.la sobre l'amistat, de fet és una noivel.la enciclopèdia perquè el tema central és la caça de la balena i sobre la balena, la seva cacera i el món que se'n deriva és l'element dominant, però quan un objectiu esdevé l'únic de tots els que estan embarcats en el mateix vaixell balener, el Pequod,


aleshores s'explica petrquè hi suren tants elements, com per exemple un detall complet de totes les menes de balenes, però la espècie protagonista és la més gran, el catxalot, que té una cua que dóna uns dels més formidables espectacles de la natura, de forma que l'hi dedica més de quatre pàgines. Convé advertir que la caça de la balena no era per la seva carn, sinó pel seu oli, que servia principalment per fer espelmes.



Exemplar real de balena blanca
També fa un detall de tots els personatges que componen la tripulació del Pequod, des de l'autoritari i obsessionat capità, Ahab, que no té altre objectiu que matar a Moby Dick, la Balena Blanca o el catxalot més gran i mortífer del planeta; els tres oficials i el pilot, el darrer mariner, Pi, entremig els tres oficials i els tres arponers. I entre aquests darrer el salvatge, caníbal, sensible i entranyable Queequeg, l'amic d'Ismael, que és el narrador de la novel.la o d'aquesta singular aventura de sortir de Massachussetts per la caça de la balena. 
En un capítol dedicat a les relacions sexuals de les balenes hi llegim: "Un altre punt de diferència entre mascles i famelles és encara més característica dels sexes. Diguem que feriu un mascle de quaranta barrils d'oli..., pobre diable!, tots els companys l'abandonen. Però feriu un membre d'un harem i les seves companyes neden al seu voltant amb tot de demostracions d'interès, i a vegades s'hi entretenen tant i tan a prop que també es converteixen en presa". 

Aquesta enciclopèdia no hi manca la befa sobre un museu balener a la ciutat portuària de Hull, però en un dels punts que demostra la seva extensa cultura és en el relat bíblic (Jonàs) i també en el mitològic. En aquest darrer sentit hi ha una referència al Carro Solar de Trunholm (danès) quan escriu: "-Oh, oh, el meu vaixell! Molt bé podries ser considerat com el carro marí del sol!" perquè a la nit va amb vaixell pel mar.

Un bell exemple al voltant de la mitologia grega el tenim ja pel final: "Una alegria suau, una poderosa placidesa de repòs en velocitat investia la balena llisquívola. Ni Júpiter convertit en toro blanc, fugint amb la raptada Europa agafada als seus corns esvelts, amb els seus ulls amorosos, descarats i atents mirant d'esquitllentes la donzella, amb suau rapidesa encisedora arrissant l'aigua en el seu camí nupcial de Creta... ni Júpiter, aquella gran majestat suprema, no superava la glorificada Balena Blanca que nedava tan divinament."

Seria injust no dir res sobre la traducció. Si la novel.la ja mereix la lectura, també la mareix la magnífica traducció de Maria-Antònia Oliver que ha fet un treball que supera la grandària de la Balena Blanca per l'enriquement lèxic que ha aportat a la llengua catalana vers els que no hi estem avesats al llenguatge mariner i menys encara el del món de la balena perquè, com és lògic, els mariners catalans no han format mai part de la comunitat de la caça de la balena.

Audio-libro de la novel.la completa en castellà:
https://www.youtube.com/watch?v=nvqpZTpbQtc

Text completa de la novel.la en anglès, a la dreta, i castellà a l'esquerra

Viquipèdia (català): 1 pàgina informació
https://ca.wikipedia.org/wiki/Moby_Dick
Wikipedia (castellà) 4 pàgines informació
https://es.wikipedia.org/wiki/Moby-Dick
Wikipedia (anglès) 19 pàgines informació
https://en.wikipedia.org/wiki/Moby-Dick

Sobre el fet real que inspirà a Herman Melville a escriure Moby Dick:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Essex_(balener)