Narrativa, 441
Barcelona 2013
120 pàgines
Al número de Juliol/Agost de la revista L'AVENÇ vaig llegir l'article d'una pàgina i mitja que signa Manel Ollé sota el títol ALHORA MIRALL I REGAL. Vaig llegir-lo amb interès perquè el Manel Ollé l'he tingut dues vegades de professor a la universitat i sento per ell una gran admiració perquè és un savi i amb un gran cultura transversal. El cas és que després de la lectura de l'esmentat article, que és una ressenya molt lliure del llibre de l'Anna Altisén, em vaig veure abocat a llegir-lo.
L'article de Manel Ollé és una lliçó de literatura, per exemple, cito: "la literatura... il.lumina amb llum pròpia zones inaccessibles. Seríem molt desagraïts si no en consideréssim també la manera especial d'ajudar-nos a tot just passar l'estona, ni la manera translúcida que té de forjar mites i referents privats compartits. Aquesta intensa capacitat de transmetre plaer, bellesa i emoció amb un dimensió cognitiva".
Pel que fa a l'obra en qüestió Ollé diu: "La manera singular d'Anna Altisén de transitar aquesta cruïlla defuig el gest tronat, malaltís i romàntic de furgar en la ferida per fer-la més fonda i evident".
El motiu que originalment em vaig interessar per la lectura del llibre és que jo he tingut un familiar amb una malaltia mental i aquest fet va marcar la meva vida d'una manera gens agradable, per tant, podria dir que el llibre només m'ha servit, que no és poc, a que com diu el tòpic, cada persona és un món i no valen les comparacions. En aquest sentit sí que estic agraït, comdiu l'Ollé, d'Ann Altisén perquè si se'm permet el tòpic, escriu com els àngels.
Aquesta novel.la està molt ben escrita i crec que la millor prova és quan es fa la lectura em veu alta, aleshores un s'adona de la claredat i naturalitat del seu llenguatge. Crec que parlar clar d'un mateix és la cosa més difícil que existeix i encara que voldria citar a l'Anna, torno a citar al Manel, que posa el dit a la nafra perquè és tant difícil l'autoretrat en mots: "Qui més qui menys arrosega farcells dombres pesants, grisors i forats negres. Qui més qui menys té el cap a tres quarts de quinze, mai del tot a puesto, mai del tot present..."
Precisament per tot això és molt recomenable la lectura d'aquesta novel.la o autobiografia en la què la protagonista ens parla amb sinceritat, intel.lingència, coratge i una gran humanitat.
A les darreres pàgines del llibre hi trobem unes paraules d'una psiquiatra que coneix bé l'autora i ens diu "Un dels aspectes que em sembla especialment important és la utilització dels termes malaltia mental i malalt mental. I és que igual que quan parlem d'una persona que té una pneumònia no diem que és un pneumònic, hauríem de parlar de persones que pateixen una malaltia mental i no de malalts mentals" perquè hem d'aprendre discriminar la persona i la malaltia. La persona és la persona i l'Anna és l'autora d'aquest magnífic llibre, de la mateixa manera que fa anys vaig llegir el llibre d'una dona que tenia càncer de mama i no d'una dona cancerígina.
