EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, d’octubre 30, 2006

La República i la Dona

Suposo que tothom convindrà que la república a nivell ideal és la millor forma de govern perquè és la que estableix la llibertat com la regla d'or de la convivència, entenent-la sempre acompanyada del respecte envers els altres, per això m'agrada la frase de què la llibertat del teu puny acaba en el meu nas i totes les religions tenen una màxim semblant a la norma confucianista que no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.

L'altre aspecte consubstancial és que amb l'ús de la llibertat tots som iguals o hauríem de ser iguals, peròaquí ja topem amb la pedra que ens va assenyar George Orwell a Animal Farm, que hi ha uns més igual que els altres.

Com es pot endevinar la tercera demanda per a una república ideal és el sentit de la solidaritat. Aqúí no cal que m'extengui perquè personalment sóc pessimista en aquest punt perquè es prima la curta distància i a curt termini, sense tenir en compte que som al mateix món i que els nostres fills l'heredaran segons el deixem.

Sé que he tocat les grans paraules i això implicaria un treball molt més extens, però no puc negar que el que m'ha impulsat a escriure sobre la República és que arran de la discussió de l'entrada anterior sobre la manipulació de la dona, l'endemà vaig veure al Museu d'Històrica de Catalunya l'exposició sobre cartells i repúlica (1931-1939).

Entre aquests cartells hi ha el de més amunt i tot que aleshores no existia una sensibilitat diguem feminista, ens hauríem de preguntar com malgrat les grans paraules que ja s'empraven posaven la dona com a decoració perquè hauria d'haver cridat l'atenció un cartell amb quinze homes degudament encorbatats voltant una dona nua que amaga les vergonyes amb un bocí de la bandera.

L'Alegoria de la República que es va fer després amb el nom de Niña Bonita, el nom ja ho diu tot.

Evidentment això no va néixer aquí. La república per excel.lència és la francesa i la pintura d'Eugène Delacroix va deixar emprempta que ha fet que el govern francès sempre tingui una francesa, no un francès, que sigui símbol vivent de la república. Actualment ho és la top-model Laetitia Casta, és a dir, una Letizia.

No paga la pena polemitzar sobre si això que he assenyalat es pot considerar manipulació de la dona, sobretot en el conteext de l'anterior entrada perquè queden molt distanciats els dos aspectes, però m'ha semblat interessant assenylar-ho.

Com normalment comparteixo els punts de vista feministes assenyalo la meva discrepància sobre modificar la Constitució per a què una dona sigui reina perquè el que jo vull és que la monarquia sigui clarament un anacronisme de la mateixa manera que el fet que no pugui haver una Mama de Roma palesa l'anacronisme del catolicisme romà.

divendres, d’octubre 27, 2006

Puritanisme guai


Tots sabem molt bé que l'article número 1 de l'ètica diu que els fins no justifiquen els mitjans, però també sabem molt bé que aquest article no l'aplica cap organització humana perquè qui està al capdavant d'una organització el que ha de fer és assolir uns objectius i per a asssolir-los, per a mantenir-se en el càrrec, farà tot el que calgui.

Això és aplicable tant en el món de l'empresa com en un partit polític, qualsevol església, club esportiu o la coral del barri.

El fet que em mou escriure aquesta entrada és l'exhibició de ceguesa social i hipocresia suposadament progressista que acaba de fer l'Ajuntament de L'Hospitalet, aquesta ciutat que a la pràctica és un barri més de Barcelona i s'esforça honorablement a voler-se distingir de la gran ciutat que té per veïna. Un veïnatge que li genera riquesa i problemes. Quan el veinatge genera pobresa els problemes són uns altres.

El fet és que aquest ajuntament ha decidit que el Festival de Cinema Eròtic no s'hi celebri més. Així es va aprovar ahir per unanimitat, mercès a una moció del grup municipal d'ERC, en què es manifestava que la mostra és degradant per a la imatge de la dona car en potencia una imatge d'objecte sexual i no aporta res a la ciutat.

Com sempre he estat a favor del moviment feminista em consta el punt de vista negatiu que mereix l'erotisme fet mercaderia, però també m'agradaria ara que els edils de L'Hospitalet fessin un estudi exhaustiu de totes les activitats que també degraden la dona i es fan també en el si de la seva àrea de govern.

D'entrada, m'agradaria saber si és home o dona la persona que passa l'escombra cada matí pel despatx de l'edil d'E.R.C. que va presentar aquesta iniciativa i quin sou guanya. També seria interessant saber si hi ha sexisme a la publicitat que fan les empreses de L'Hospitalet i què s'ensenya a les escoles de models que pugui haver-ne, etc.

No fa massa temps que un conseller de treball de la Generalitat, que era d'E.R.C., arran de la deslocalització que va fer una multinacional va dir quelcom que va esvalotar el galliner empresarial.

En aquest cas podem estar tranquils, el món empresarial no dirà res perquè practica la mateixa hipocresia i perquè no té molta simpatia envers el món del cinema.

Tanmateix, aquesta decisió implicarà una deslocalitzció amb uns costos econòmics. Com un es malfia de tota decisió feta per una colla de gent reunida, puc sospitar que havien calculat que aquest festival no deixa gaire diner a la tresoraria de l'Ajuntament de L'Hospitalet.

dimecres, d’octubre 25, 2006

"Religiones chinas", de Joseph A. Adler


Acabo de llegir RELIGIONES CHINAS, de Joseph A. Adler. Editat per Akal, Madrid, 2005. 143 pàgines.

Es podria dir que es tracta d'un compacte perquè el nombre de pàgines és enganyador perquè la lletra és més aviat i el contingut és dens.

De tota manera es tracta d'un llibre molt recomenable per a qui vulgui fer-se amb el panorama religiós a Xina perquè amb la proporció que toca en cada cas, es parla del confucianisme, del clàssic, del neo i del nou i el de les dones; del taoisme clàssic i les diferents escoles; del budisme primitiu fins el seu renaixement actual; de la religió popular que no mor. Evidentment, en mig de tot això els sincretismes que s'han anat produint.

També ens parla del zoroastrisme i el maniqueisme. Per descomptat del cristianisme que va portar al segle V el bisbe de Constantinoble Nèstor, però que més tard el Vaticà va declarar herètic. Aquí veiem ja la rigidesa o autoritarisme que hi ha en el fons del cristianisme; mentre a Xina s'han fet amalgames entre taosime, confucianisme i budisme, la principal vocació vaticana ha estat la pure.

A finals del segle XVI van arribar els jesuïtes entre els que va destacar el missioner Matteo Ricci, que a Beijing escrivia en xinès, es va integrar a la societat xinesa. Els jesuïtes permetien que els cristians retessin culte als avantpassats fins que varen arribat franciscans i dominics, que en la seva mentalitat inquisitorial va exposar l'afer al Vaticà, que es va posar en contra dels jesuïtes, com passa ara. El resultat va ser el lògic: els xinesos van fer fora a tots els missioners que estiguessin al costat de la norma papal.

Lògicament la part més interessant del llibre és al final on ens parla de la Xina actual que és la que ens toca.

Com se sap el període de Mao Zedong va ser nefast per Xina en tots els aspectes de la vida i, per tant, també ho va ser per a la vida religiosa perquè es va imposar l'ateisme amb la corresponent destrucció de temples i documents. Amb la mort del dictador les coses va començar a suavitzar-se Deng Xiaoping va reconéixer oficialment el budisme, el taoisme, el protestantisme i el cataolicisme. El confucianisme no es considera una religió, però ha estat parcialment rehabilitat i és que el maoisme se la tenia jurada. Aquest tema continuarà en un altre blog.

La religió popular té la categoria administrativa de superstició, però també s'està recuperant, es fan temples, sobretot en honor a Mazu. I això no ha d'estranyar perquè aquesta religió és la que en el fons travessa totes les altres, per això l'autor escriu El Qingming vuelve a poner de manifiesto la permeabilidad de las fronteras entre el mundo social y el espiritual, y la importancia de la familia para la construcción individual en la sociedad china.

Evidentment hi ha una recuperació doncs de totes les religions, especialment del cristianisme i llegin La única forma de catolicismeoficialmente reconocida es la Asociación Católica Patriótica, controlada por el gobierno y sin vínculo con el Vaticano, tanmateix, com és de suposar hi ha catòlics clandestins, és a dir, romans. El resultat és que hi ha uns vint milions de protestants i deu milions de catòlics, que tot plegat fa un dos per cent.

dimarts, d’octubre 24, 2006

Ballet de Bordeus i Picasso


Aquest cap de setmana he estat al Liceu, que com de costum en el meu cas, hi havia un programa de ballet. Un programa amb dos noms propis, que són Ballet de l'Opéra National de Bordeaux i Pablo Picasso.

Efectivament la companyia de ballet és l'esmentada que té un ampli repertori de ballet clàssic i amb motiu que Barcelona celebra l'Any Picasso, ens ha portat tres ballets, Parade, El sombrero de tres picos i Icare.

Els tres ballets amb escenografia i vesturi de Picasso. O sigui que l'espectacle ha estat una doble meravella.

Encara que l'espectacle en conjunt m'ha semblat perfecte, voldria fer una remarca del primer de tots que surt a escena, el primer del Parade, és a dir, El Prestidigitador, que sembla quasi una figura de dues dimensions amb uns moviments d'una gran simplicitat visual, però que comporten un perfecte control del moviment de les cames.

Per altra banda no em puc estar d'assenyalar que quan era noi i anava al Liceu per veure ballet em va impressionar Attilio Labis i ara torna al Liceu -simbòlicament per mi- com a responsable de la reposició del ballet Icaro amb coreografia de Serge Lifar. La coreografia dels dos primers és de Léonine Massine, amic de Picasso.

diumenge, d’octubre 22, 2006

Una sortida de sol


La reusenca ens diu que ha fet 31 anys i ens diu alhora que una de les 31 coses que li agraden és una bona posta de sol. Doncs jo, des d'aquí li regalo una sortida de sol que vaig fotografiar el 13 de Maig de 1967 quan feia la mili, a la Marina.

La fotografia està feta des del llevamines Guardiaro i davant hi ha el llevamines Bidasoa i com els amics de la derrota els tenia a prop també vaig anotar la situació del vaixell en aquell moment. O sigui que està feta a 35 Km. d'Alacant i 75 Km. de Formentera.

Havíem sortit del port de San Fernando i anàvem cap a Mallorca per fer unes maniobres inoblidables, les més dures de tota la mili.

divendres, d’octubre 20, 2006

Homenatge a Wilebaldo Solano (... al P.O.U.M.)



Ahir dijous a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès es va fer una taula rodona per a homenatjar a Wilebaldo Solano, 90 anys. La sala no era plena malgrat que l'acte havia estat anunciat a La Vanguardia i a El País, mentre que l'Avui i El Periódico no en varen dir res.

Els participants ho han fet amb aquest ordre: José Gutiérrez, Pelai Pagès, Raimon Obiols, Antoni Domènech, Isidre Molas i Wilebaldo Solano.

El que em va semblar com més interessant del que va dir Gutiérrez és que si el P.O.U.M. tenia aspectes que coincidia amb el troskisme, ho situa en un 60%, el P.O.U.M. era més que això car fins i tot i havia rabassaires, com bukharinistes i feministes i altres que no recordo. Va deixar a Joaquín Maurín com la màxima autoritat de marxisme a Espanya.

Pelai Pagès va deixar clar que un homenatge a Wilebaldo Solano és de fet un homenatge al P.O.U.M., una organització exemplar del que és el socialisme revolucionari, un partit heterodoxe en el que tot hi tenia cabuda i que va donar figures com Andreu Nin i Joaquín Maurín.Va assenylar que amb 20 anys, Wilebaldo Solano ja estava al cap del P.O.U.M. en un moment tan difícil com l'endemà del 18 de Juliol.

Ens explica que encara ara la Guerra Civil és objecte d'estudi i el P.O.U.M. també, Com exemple ens diu que l'any 2004 va rebre un llibre en japonès en que parla de la Guerra i se centra principalment a Barcelona, Catalunya, George Orwell i, evidentment, el P.O.U.M.

El desembre del 36 el P.O.U.M. és perseguit perquè els estalisnistes el tracten de feixistes i Wilebaldo Solano és empresonat el 38. El 1941 és detingut pel govern de Vichy, però el 44 és alliberat i actua amb els maquis al 44. El 80 crea la Fundació Andreu Nin i el 90 es rehabilita a Nin.

Raimon Obiols posà l'èmfasi en el conjunt dels homes i dones del P.O.U.M. i donant un toc un tant filosòfic al fer un lligam de l'esperança (futur) amb el passat. I que aquest homes i dones són els millors en la tradició, tragèdia i fidelitat que hi ha al darrera del socialisme revolucionari, que o no se sap ben bé el que és o és : 1) Un Moviment 2) Una Teoria 3) Un Model Social.Va voler rematar la seva intervenció amb Ni empenedits. Ni nostàlgics.

Domènec ens digué que el P.O.U.M. salva l'honor del socialisme, que a hores d'ara no és poca cosa. Ens recorda que la Guerra Freda i el feixisme van ser una trituradora del socialisme i que la República Espanyola era més democràtica que l'actual monarquia.

La interveció d'Isidre Molas, com no havia de sorprendre, va ser la més lírica. Tanmateix, aquest gran teòric va parlar de la gran influència que exercia Maurín i va parlar del perquè del P.O.U.M. i perquè d'alguna manera és injust referir-lo al trotskisme. El P.O.U.M. surt per les condicions socials d'aquí. Un partit socialista i, sobretot, autònom que esdevingué una veritable i genuïna escola de socialisme revolucionari.Molas ens diu que Wilebaldo Solano al 16 anys ja es va fer càrrrec de les joventuts del Bloc Obrer i Camperol (més endavant fusionat al P.O.U.M.), que es va fer periodista i que sempre va estar fundant diaris o revistes.

Així Molas el 1960 va descobrir Tribuna Socialista quan encara no sabia quiera Wilebaldo Solano, però li cridà l'atenció que en aquesta revista hi cabia tothom, no era gens sectària, això sí, era de socialisme revolucionari.

Isidre Molas acabà la seva intervenció fent un entusiasta elogi a la figura del homenejat, del militant tenaç i obert. Apassionat en la defensa dels principis i que expressava la seva admiració per l'actitud militant, jovenil, d'esforç i d'esperança.

Finalment va intervenir el propi Wilebaldo Solano. En l'ànim de passar el testimoni a les noves generacions va dir que el capitalisme està organitzant guerres a qualsevol lloc del món.Per altra banda va recordar amb quina emoció i consternació Lluís Companys es va preocupar per la situació d'Andreu Nin i es va emocionar quan va recordar que uns companys seus del P.O.U.M. de Lleida van morir assassinats pels estalinistes de França.

La presència activa a l'acte de Raimon Obiols, eurodiputat socialista, i d'Isidre Molas, senador socialista, mereix un aplaudiment pel que evidencia de fidelitat política d'ambdós, però l'absència de tants i tants militants socialistes posa en evidència que l'esperit del 1 Novembre 1976 és mort. De l'absència de tants i tants auto-anomenats d'esquerres també els posa en evidència, però no sorprenen.

A on s'ha publicat aquesta entrada

dijous, d’octubre 19, 2006

Un passeig per Rabat


Rabat és la capital política del Marroc des del 1912 per obra del mariscal Lyautey i junt amb Marraqueix, Feç i Meknes conforma el circuit que en diuen les ciutats imperials.

Gràcies a aquesta capitalitat és una ciutat realment bonica, neta i acollidora. I és que el monarca es preocupa que sigui així. Aquests últims dies Mohammed VI fa aparicions d'incògnit per Casablanca per descobrir amb els seus ulls com està el pati, però això és de moment un fet excepcional, que ja li cal, però Rabat és espectacular i els palaus, com a Londres, gaudeixen d'amplis espais.

Així com a Casablanca el sentit de fotògraf em menava cap el retrat, aquí ha estat convencional i he fet fotos pel Palau Reial, per la Torre Hassan, pel Jardí Andalús i, òbviament, la Kasba.

La Torre Hassan no es refereix a Hassan II, es tracta d'una torre del 1196, que no es va poder acabar, però que el projecte era que fos com la Giral de Sevilla. El Jardí Andalús és un petita meravella, a la darrera foto d'aquest jardí es pot veure una pila en la que s'han de dir tres desitjos, els d'allà solen demanar dues esposes més... encara que per sort la llei permet una segona esposa si hi ha el consentiment de la primera, que no el dona.

D'un mausoleu que és la versió marroquina d'una piràmide, no hi ha molt a dir, tot i que és bonic i luxós. El que sí realment és interessant és la Kasba, no té pèrdua i és un d'aquells llocs que m'agradaria que m'invitessin a passar unes setmanes. La llàstima és que vaig veure la Kasba quan ja havia fet els tres desitjos a la pila.

Fotos aquí

dimecres, d’octubre 18, 2006

Prop del mar per Casablanca


Si des de l'Antiga Medina de Casablanca ens adrecem al port per després enfilar el boulevard que voreja el mar en sentit oest passarem pel davant del Rick's Café. Famós perquè s'hi va fer Casablanca i ara viu del turisme que aporta aquest film. Jo em vaig conformar en passar-hi pel davant perquè l'objectiu era La Grande Mosquée Hassan II.

El faraó Hassan II tenia ganes de passar a la història i va fer-se fer una mesquita quasi sobre l'aigua, obligant els enginyers a què trobessin la solució al seu caprici i als marroquins en general a què li paguessin la construcció.

El pare de l'actual monarca va enviar uns inspectors trucant porta per porta a preguntar quants hi vivien, segons el nombre, els inspectors deien la quantitat a pagar. A les empreses les obligava a pagar segons la facturació.

Així va reunir els diners per fer la mesquita, la construcció va durar del 12 juliol 1986 fins a la inauguració el 30 agost 1993. El minaret és l'obra de caràcter religiós més alta del món, 210 metres, al punt alt del qual hi ha un raig laser en direcció a la Meca i la seva llum arriba fins a 30 Km. Ocupa un gran espai que a més de la mesquita hi ha una gran biblioteca. A sota de la mesquita hi ha un haman. La mesquita està tota calefaccionada per sota i es pot obrir els sostre per a ventilar.

L'objectiu assolit és que és una combinació de tradició i tecnologia perquè encara que molt censurable per com s'ha aconseguit no treu que sigui una bella obra. Com és lògic està fet tot a mà pels millors artesans, que ja podem suposar que molts ho van fer de franc perquè era normal fer regals al rei.

Fins a la foto 61 estan fetes pel matí i la foto 63 és el far que hi ha una mica més a l'oest, aquest far no és que tingui gaire d'especial, però per mi fars i xemeneies tenen quelcom d'especial: són obres fetes per treballadors anònims. Les fotos següents són de la tarda en les que podem veure uns islamistes que estan fen tard per a la darrera pregària i hi van corrent.

La darrera foto, una posta de sol està feta més a l'oest, a la Corniche, la zona de moda de bars, restaurants, discoteques. Una mena de Lloret, de la que els de Casablanca semblen estar molt orgullosos.

Fotos aquí

dimarts, d’octubre 17, 2006

Per Casablanca


Casablanca és la París d'Àfrica, és el que deia la xicota d'un amic meu quan els dos teniem 23 anys. No sé com era Casablanca el 1967, però ara no s'hi assembla en absolut a aquella bella capital, el millor que se'n pot dir és que en alguna zona, com Mers Sultan, l'avinguda Moulay Hassan i el carrer Abderrahman Sehraoui es nota que són el que jo en dic una vella glòria. Per les fotos es pot veure que la decadència dels edificis és aclaparadora, molt lamentable.

És la segona vegada que visito el Marroc, l'anterior vaig veure Marraqueix i Mogador.Encara que Casablanca no sona com a ciutat turística, sentia curiositat per visitar-la.

El fet que Casablanca no sigui un ciutat maca, no treu que sigui força interessant perquè, en definitiva, si un viatja no és únicament per veure coses belles, sinó per a conéixer millor la realitat del món en què vivim.

Una cosa a apuntar és que com a barceloní i culé -encara que no m'agradi el futbol- confesso que la samarreta del Barça és la que més abunda i dir que ets de Barcelona t'assegura que sempre algú et digui visca el Barça. Les tres primeres fotos a la Medina són de culés.

La plaça Mohammed V és la part més maca de la ciutat, a on hi ha l'ajuntament i el Palau de Justícia, però també, com arreu, hi trobes gent dormint o pidolant almoina. L'antiga Medina és interessant, però ni de bon tros s'assembla a la de Marraqueix, amb molt més encant. El barri més atractiu és Habous que té una part amb una arquitectura inspirada en la Provença, amb carrers porticats i un mercat variat encara que de baix nivell perquè el barri té una zona pobre de solemnitat, com es pot veure en les vuit darreres fotos.

Si aquest post el llegeix un o una que és tan llaminer com jo i va un dia a Casablanca, que no es perdi la Pâtisserie Bennis Habous d'on he sortit carregat perquè fan unes llaminadures riquíssimes. Avís: són molt dolces per a superar de seguida els efectes nocius de tantes hores de dejú...

Per sort o per desgràcia, aquesta segona visita al Marroc ha tornat a coincidir amb el Ramadan, tot i que la vegada anterior va ser pel desembre. Com que els musulmans es regeixen pel calendari de la lluna, el Ramadan no té data fixe, i aquesta any aquesta festa religiosa va començar el 23 de setembre i s'acaba el 23 d'octubre; tanmateix, el Ramadan m'ha servit aquesta vegada per a saber una mica més del que en sabia perquè per aquesta visita he tingut la gran sort de ser guiat per una persona que coneixia de quan treballava i que viu a Casablanca de tota la vida.òbviament, rebre informació d'un que hi viu és privilegi.


El Ramadan és des del punt de vista religiós un període de recolliment i de dejú per a què hom sàpiga que és passar gana i n'aprengui. Tanmateix, a la realitat, és un període d'histèria perquè aquesta abstinència durant tantes hores els neguiteja i estan nerviosos esperant que arribi el moment de menjar. Es vesteix més la xilava i es compleix més l'hora de la pregària, que són cinc al dia. De tota manera si hi ha un negoci en perspectiva, es prescindeix de la pregària.

Quan es posa el sol ja es pot menjar, beure... i comença la gran disbauxa. Aleshores apareixen tots els vicis que hi ha amagats i s'atipen i més tard s'omplen les discoteques.

En aquesta hora de permissivitat vaig poder passar amb cotxe per una zona de moda del jovent, una mena de Salou o Lloret, i veia com les noies, amb la xilava mig oberta pel davant mostraven un bon escot.

Per la meva entrada o post anterior deixo clar que no estic gens d'acord en l'ús del vel a Europa, tot i que respecto aquest ús en un país musulmà. Sé que anar de sociòleg per un dia és arriscat i ridícul, però m'ha fet l'efecte que en els nivells més pobres és on s'usa més el vel que tapa tota la cara com es pot veure per les dues darreres fotos, que per mi són les més agosarades perquè les dones que el porten són més sensibles a no ser retratades encara que en general no els agrada.


Un aspecte interessant que m'han explicat un parell de marroquins que he conegut és que a més de sentir una gran simpatia per l'actual monarca, Mohammed VI, li aplaudeixen que sigui més permissiu amb el jovent (alcohol, discoteca) perquè d'aquesta manera aquest jovent no farà tant de cas als imans. Amen. De tota manera, assenyalo que de moment, per llei, primer és l'educació religiosa i després la normal i, encara més, molt més important, que aquest país està mancat d'una forta classe mitjana que és la que duu el gèrmen de la secularització, així per exemple, parelles que visquin juntes sense casar-se són quasi inexistents tot i que el nombre pot anar creixent encara que molt menys que aquí.

Tot i que com se sap la cultura islàmica té una certa fama històrica pel que fa a les fragàncies, cal lamentar que llocs tan cèntrics com la plaça de les Nations Unies fa pudor de pixats i que l'habitació de l'hotel fa pudor de tabac perquè enlloc no hi ha cap prohibició de fumar.

Fotos aquí

dilluns, d’octubre 09, 2006

Islamisme? Cristianisme? Civilització!


Arran de la llei francesa de prohibirció del vel a l'escola, El País em va publicar una curta carta en la que deia que l'escola és un lloc de formació i no de manifestació; de manifestació de la religió pròpia.

De tota manera admeto que era i és un posicionament tímid, diguem que l'argument era només perquè la polèmica estava centrada en el món escolar.

Tanmateix, m'ha plagut llegir l'entrada que ha fet l'ex-ministre britànic d'afers estrangers, Jack Straw, en el blog que té al Lancashire Telegraph, que com es pot veure a l'esmentat diari, ha generat una bona polèmica, a més de la que ja es veu a l'esmentada entrada. Abans de comentar aquest article, faig una consideració.

A on hem arribat els europeus no és un accident, bé o malament, som més que el resultat d'una religió per molt arrelada que sigui la base cristiana. La civilització europea és el resultat del conflicte entre Fe i Raó, Església i Estat, i més.

Dintre dels diferents valors que hi ha a Europa, que no tots tenen connotacions religioses, hi ha una norma no escrita de com s'entén anar pel carrer, vestit amb la cara descoberta. Fa més de dos segles hi va haver la llei d'Esquilache i tenim la disbauxa del Carnastoltes, però ben controlada, per tant, aquí no hi ha excepcions. Més ben dit, no hauria d'haver-ne.

Quan a Estambul vaig visitar una mesquita-no-museu, la meva dona i filla van haver d'anar al pis de dalt, mentre els homes anàvem abaix. Allà hem de ballar la seva música i venen aquí i volen seguir ballant-la perquè saben que aquí hi ha drets i llibertats, mentre nosaltres no tenim el coratge de fer prevaler les nostres.

L'article de Straw és un exemple d'exquisidesa per a intentar convéncer a la comunitat musulmana de la seva jurisdicció que es tregui el vel que tapa la cara. Ens explica que un matrimoni se li va presentar al despatx i la dona, amb la cara tapada i deixant només els ulls visibles, li va dir és agradable parlar amb vostè cara a cara. Clar, ell va somriure i es va dir tant de bo fos així.

Straw ens explica que aquest matrimoni són anglesos i parlen amb educació anglesa i accent anglès, que se sentiria incòmode si es tornés a repetir una situació semblant. No veu la diferència entre una entrevista cara a cara amb un rostre velat i una conversa telefònica, per tant, voldria que es reflexionés sobre el tema.

Malgrat el refinament de Jack Straw una musulmana li etziba que ha ensenyat ara la seva veritable cara. El que sol passar quan un gosa dir allò que molts pensen, però no tots.

I és que si nosaltres no ens armem del valor necessari per a defensar els nostres valors aviat es perdrà l'Europa que hem construït amb segles. Per Espanya corre un iman que voldria que es prohibís la festa de Moros i Cristians, de moment algun poble ja ha caigut en l'autocensura com ha passat a Berlín amb una òpera. Ahir, a Nova York van fer una desfilada el Moros- i-Cristians- d'Alcoi-sense moros, la bola es fa més grossa cada dia que passa.

Com dic a dalt, aquí no està en joc la religió de Mahoma o la de Crist. Deixem que els creients facin la seva amb el degut respecte a les altres creences i a les no creences perquè els agnòstics i els ateus existim. Existim sense necessitat de convéncer ningú, però amb dret a saber com és la cara amb qui parlo, a passar-m'ho bé fent una festa innocent amb uns amics disfressats de moros per uns dies o del que sigui per Carnastoltes o per a veure una òpera com es va concebre.
Tot això tan senzill només demana que siguem civilitzats.

diumenge, d’octubre 08, 2006

"Blanco", "End" pel Cullberg Ballet


Ahir, vaig estrenar la temporada teatral amb ballet al Teatre Nacional de Catalunya. Eren dos ballets presentats per la companyia sueca Cullberg Ballet que dirigeix Johan Inger. El primer Blanco (50 minuts) amb coreografia del mateix Johan Inger i després End (60 minuts) amb coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui.

Blanco m'ha sorprès satisfactòriament perquè confirma que la creativitat en el ballet encara és possible, al magnífic equip de ballarins sembla que no els afecti la llei de la gravetat i converteixen el gest en ball donant un contingut poètic al més petit moviment del cos o quan convé sembla que volin. El coreògraf ens diu al programa de mà que no vol explorar el joc o la joia, sinó la llibertat i crec que ho assoleix perquè poques vegades es veuen a l'escenari uns cosos movent-se amb tanta llibertat i, alhora, amb tanta precisió.

A l'acabar aquest ballet el públic ha aplaudit amb entusiasme, no podia ser d'altra manera.

End no m'ha plagut com l'anterior ni de bon tros i encara que, evidentment, els ballarins mostren la seva preparació, l'espectacle m'ha resultat ensopit.

Els dos ballets combinen dansa i paraula de tal manera que en alguns moments els ballarins s'adrecen al públic o parlen entre ells, però així com a Blanco les parts parlades han estat ben dosificades, en el segon han estat excessives fins anul.lar el ball pròpiament dit.


NOTA AL MARGE

El que em mou per escriure uns mots envers la memòria de Josep Faulí va més enllà de la mera ciutadania. Josep Faulí el vaig seguir quan escrivia al Diari de Barcelona i, posteriorment, el vaig seguir intensament com a primer director que va ser del diari AVUI, primer diari íntegrament en català des de la mort de Franco. En temps de Josep Faulí i Jordi Maluquer és quan més cartes meves es varen publicar a l'AVUI, per la qual cosa he d'estar agraït als qui em varen publicar.

divendres, d’octubre 06, 2006

Henry Moore a Caixa Forum


Reconec que no sóc capaç d'explicar perquè m'agrada l'obra de Henry Moore, tot i que he de dir que m'agrada més la de Chillida. No obstant això he aprofitat per anar un parell de vegades a l'exposició que de Moore es fa la Caixa Forum i que, evidentment, recomano. Tot i que no val a badar perquè acaba el dia 29 d'aques mes.

Està molt bé el que diu la wikipedia sobre aquest escultor, la recomano a qui llegeixi anglès. La viquipèdia no en dius res...

Qui tingui curiositat per l'obra d'aquest artista, a més de fer una visita a la Caxa Forum, li recomano que es passegi per internet perquè hi trobarà molta cosa. Com per exemple la web de Henry Moore Sculpture Center, Art Gallery of Ontario.

Aqui fotos

dijous, d’octubre 05, 2006

"HOAX", d'Eduard Márquez


Acabo de llegir HOAX, d'Eduard Márquez, d'Editorial Cruïlla, Barcelona, 1999. 95 pàgines. Sí, sí, es tracta d'un llibre de la Col.lecció EL VAIXELL DE VAPOR per A partir de 9 anys.

D'entrada he de dir, tal com ja vaig dir a la primera entrada del meu blog, que si escric en un blog és arran d'una emissió de BTV del programa Saló de lectura. Aquella vegada els contertulis eren blogaires perquè tema eren els blogs, del que no en sabia res. La cosa em va atreure i aquí i sóc.

En el cas d'ara els contertulis eren Eduard Márquez i Joan Pons. El motiu de la presència d'Eduard Márquez era la presentació del seu darrer llibre, La decisió de Brandes, que en aquest cas és un llibre per adults. Tanmateix Eduard Márquez, sense menystenir a Joan Pons, em va caure especialment bé per la seva humilitat i la seva seriositat davant el fet d'escriure i del perquè de la decisió de Brandes, però també va parlar de la gran dificultat que representa escriure per a infants.

Vaig anar doncs a la Biblioteca Lola Anglada, no perquè sigui Infantil, que té de tot, sinó perquè la tinc a cinc minuts de casa, per a demanar la Decisió de Brandes o un conte. Com el primer no el tenen em vaig endur HOAX.

De nen a casa no em van regalar mai un conte i encara que sembli estrany aquest ha estat el primer conte per a infants que he llegit. Val a dir que a la meva filla no li llegia contes, me'ls inventava, serà la bena teatral?

Reconec que la lectura de HOAX m'ha divertit i m'ho he passat la mar de bé i, per descomptat un s'adona que escriure per a infants és una altra cosa.

Per exemple: Són emig d'un bosc molt espès. Tot i que els arbres són força alts, hi ha prou claror. Com si les fulles, fent de mirall, es passessin les unes a les altres la llum del sol i la duguessin del cel fins a terra.

O: L'Eloi acluca els ulls i espera. Com sempre que té por, ho aprofitar per repassar les taules de multiplicar. -Nou per un, nou. nou per dos, divui...

O també:
-Set, sis, cinc...
Un brogit de motors omple la cabina. Com més va més eixordador.
-Quatre, tres, dos, u...
El coet tremola com una rentadora a l'hora de centrifugar.
-Zero!

No és magnífic?

dimecres, d’octubre 04, 2006

"Without a Net", de Michelle Kennedy


Acabo de llegir WITHOUT A NET Middle Class and Homeless (with Kids) in America, de Michelle Kennedy, editat per Penguin, Nova York, 2005. 212 pàgines.

L'obra es defineix com a memoir, és a dir, memòries i ha guanyat un premi literari. Es tracta de les memòries d'un curt període de temps, però que com ella diu a l'epíleg d'un perìode que sempre l'acompanyarà.

L'autora va tenir la típica infància de la classe mitja d'Amèrica a Vermont. Va anar a l'institut, va ser page en el Senat a Washington, es va casar amb un estudiant que era el seu primer amor i es van posar a viure en un barri de Washington (It was fun and romantic to be in love at sixteen). Aquest primer marit era un somniador i cap buit que tenia una bona feina i la va deixar per sentir-se lliure de totes les pressions de la vida moderna, sense tenir en compte que era casat amb tres fills, posant-se a viure en una caravana.

Michelle Kennedy després d'un greu accident -per negligència del pare- que podia haver costat la vida d'un filla deixe el marit i es converteix amb vint-i-quatre anys en una més sense sostre. No direm okupa perquè ella i els tres fills passaven la nit en un cotxe vell a la platja. (make a mental note to keep their toothbrushes in my packbag so next time they can brush in the restaurant bathroom. We don't bother with pajamas) I es guanya la vida fent de cambrera guardant les propines a la guantera del cotxe.

Quan truca a casa els pares per a ajut té la resposta que es mereix: No, Shell, it's not. I will not be one of those grandmothers who takes care of her children's children. They are your children. They are your responsibility.

Malgrat un començament immadur a mesura que agafa responsabilitats creix, estalvia i dona la campanada passant de cambrera a venedora de targes de crèdit d'una important entitat bancària, per la qual cosa ha de comprar-se roba i va a la secció business wear de segona mà i es vesteix per 5 $. Troba un home assenyat i es torna a casar després del divorci pertinent, que serà el pare dels tres fills més un.

Aquesta és l'essència de la història, que són unes circumstàncies que aquí són inversemblant, com és la facilitat que viure en un caravana, passar la nit en un cotxe a la platja i molts detalls més. El que sí val la pena assenyalar és que està escrit amb una gran humanitat i humilitat, això últim res a veure amb el Cuaderno Amarillo, Salvador Pániker, el qual ens parla amb orgull del seu penis.

L'autora ens parla de les seves febleses, dels seus moments baixos, fins i tot passa per un moment que voldria morir (I lie back down. I wish I could just die. Just float away. No money to worry about...) però que és superat al pensar amb els seus fills (I don't want to die because I don't want to not be a part of their lives).

Al contrari de les pel.lícules made in U.S.A., aquí, que és la realitat, no hi ha bons i dolents, ans al contrari, són moltes les persones que l'ajuden.

No crec que aquest llibre s'arribi a traduir, però no deixe de ser interessant perquè no és ficció i ens posa a l'abast un petit mirall dels Estats Units, que no és representatiu de tot el país, però prou d'una petita part, com tots els que reflecteixen la realitat, que sempre és parcial, però el llibre es pot dir que és també una història d'esperança perquè l'autora hi sobreviu gràcies a una mica de sort i molt de coratge. Al final ella triomfa, podríem que té un final feliç.

Per raons òbvies l'autora està conscienciada dels seus compatriotes i, sobretot, les compatriotes que amb dos fills representen el 85% de les famílies sense sostre, a qui dedica el darrer capítol.

Ara viu d'escriure, té una pàgina web que sembla que no va i un blog que és ben visible.

dimarts, d’octubre 03, 2006

Perquè la Xina?



Com en els darrers dos anys he viatjat força i des que estic a la blogosfera, el juliol de l'any passat, he reflectit els meus viatges en aquest bloc, és lògic deduir que, el viatge a la Xina que he fet aquest agost, és només un viatge més.

Evidentment, des del punt de vista econòmic i pràctic ha estat un viatge més, però voldria deixar reflectit en aquest diari digital que no és ben bé així.

El 1972 vaig comprar i llegir aquest llibre, l'ABC of Reading, d'Ezra Pound, editat per Faber el 1961. Aquest llibre em va fer interessar per la cultura xinesa. Posteriorment he sapigut que Ezra Pound era feixista, entre altres ho havia assenyalat l'Ernest Lluch, però això és al marge de l'interès per Xina que m'havia desvetllat. Un altre escriptor admirat per mi és T.S. Eliot del que em consta que també es va interessar per Xina.

Casualment veig en un altre blog la discussió que una cosa és la qualitat literària d'un escriptor i una altra la seva objectivitat o sensibilitat per a opinar coses concretes socials o polítiques. I això és aplicable tant a un bon escritor de vàlua nacional com els esmentats monstres de la literatura universal.

I encara vivint a Londres aleshores, vull dir pel 1972, recordo un programa de ràdio, de la BBC Radio 3, que va durar setmanes i que era també sobre la història i la cultura xineses, la qual cosa va reblar el clau sobre el meu interès per Xina, en aquest sentit recordo que en l'exàmen oral pel Proficiency English Certificate -no sé amb quina excusa- vaig parlar de Xina.

Aprofito per dir que els programes de Radio 3 eren captivadors i solien tocar la perfecció; si dic solien és perquè fa dècades que no la sintonitzo.

Durant 30 anys de la meva vida he estat descavalcat de la cultura xinesa; la meva cultura ha estat principalment la del mercat del cacau, la xocolata i el seu comerç exterior. Tanmateix, en els darrers anys m'havia fet la idea de tornar-m'hi a posar quan estigués jubilat.

El problema ha estat i és que vaig estrenar la jubilació just quan els estudis de xinès feien el gran salt endavant a casa nostra i l'Escola Oficial d'Idiomes té una demanda actualment que la fan pràcticament impossible si afegim que -com el xinès és considerat l'idioma més difícil del món- convé estudiar-lo abans dels vint anys...

Evidentment Xina no està de moda únicament aquí perquè més de 174 països han enviat més de 120.000 estudiants a les universitats xineses per a aprendre el xinès, sense comptar les no oficials i que es calcula que uns 30 milions de persones estudien el xinès fora de Xina, però a més l'estimació és que al cap de deu anys hi haurà 420 milions de xinesos que sabran anglès, la qual cosa implica que en vint anys el nombre de xinesos que parlaran anglès serà superior dels que tenen l'anglès com a llengua pròpia.

A la vista de tot això em conformo, que no és poca cosa, amb la cultura xinesa.

Com una mena de declaració de principis, l'interès per aquesta cultura rau en el fet que al ser tan diferent a la nostra des de tots els punts de vista, permet millor la distinció d'allò que és cultural amb allò que és natura humana perquè vivim en un món, més ben dit, en una Europa en la que una sèrie de valors ens són donats com naturals i de naturals no en tenen res.

No fa gaire, en una trobada de dirigents del món, un significat polític espanyol va dir que Europa viu en una plàcida decadència i no solament és decadència, sinó que a sobre ens creiem que som superiors a la resta. Així ens anirà. Tanmateix, encara que sigui des d'un posicionament diletante segueixo la pista que duu a Xina.

Nota: Després de pujar aquesta entrada a la blogosfera, m'he vist obligat a fer aquest afegit perquè acabo de rebre un correu que en el portal de Terricabras hi ha un monogràfic sobre Mao Zedong.

diumenge, d’octubre 01, 2006

NAXI PAPER



Acabo de llegir NAXI PAPER, editat per S.X.T. Culture Communication Co. Ltd. i The Management Commitee For the Protection of The World Cultural Heritage of Lijian Old Town.

Encara que no puc negar que m'agrada la fotografia, m'atreuen més els llibres amb dibuixos que no els de fotografies. Ara es pot dir que les fotografies avui ja estan en millors suports, com CD i DVD, però abans ja m'atreien els llibres amb dibuixos i NAXI PAPER n'és un, que he comprat a l'Institut Dongba, Lijian, Yunnan, Xina.

El títol del llibre té un doble sentit. 1) Paper Naxi perquè està fet amb paper naxi, és a dir, amb un sistema i uns materials ancestrals que s'han anat transmetent per generacions en la cultura Naxi Dong Ba. 2) Paper Naxi perquè és el en podríem dir a la britànica el Llibre Blanc de la Cultura Naxi.

A les meves entrades del 8 i 9 d'agost ja parlo de Lijian, però ara val la pena insistir-hi una mica perquè Lijian és la raó de ser del NAXI PAPER.

Com aquí és impossible de fer un resum del llibre, el que vull recalcar és que és una cultura que presumeix, en el sentit més noble, de ser pluricultural perque ha absorbit totes les cultures dels veïns.

On això més s'evidencia és amb la religió, la seva religió, el Dong Ba, es barreja amb les altres i a on ho tenen explícit és en un gran mural que se'n diu el Lijian Fresco i la pàgina 18 del llibre llegim: El mundialment famós Fresc de Lijiang conté històries mesclades de Budisme, Daoisme i Lamaisme en una única pintura. La manera creativa i atrevida és increïble i no podria ser imaginada en altres pintures religioses de Xina. La tolerància del poble Naxi envers altres cultures i la situació de Lijiang de Yunnan fent frontera amb Sichuang i el Tibet fa del fresc una combinació de les habilitats de les nacionalitats Han i Tibetana, Bai i Naxi. Això ens el el perquè estant amb tanta harmonia de color i de composició. El primer fresc d'aquestes característiques va ser fet el 1417, mentre aquí es posava en marxa la Inquisició.

Encara que el text traduït no faci menció del Confucianisme he de dir que he vist el fresc i també hi està representada aquesta religió. De tota manera en NAXI PAPER ens diuis a la pàgina 10 que A partir de la Dinastia Ming, el que manava a Lijiang va començar a aprendre de la cultura Han i incrementava la comunicació amb la zona principal´. Després que es canvià de política amb la Dinastia Qing, el Confucianisme va créixer i una classe d'intel.lectuals va aparéixer a Lijiang.

Des d'aleshores el Confucianisme ha format part també de la cultura Naxi.

Un altre aspecte interessant de la cultura Naxi és la seva escriptura, que com es pot veure més amunt és l'única que queda que sigui en pictogrames.

Per si aquest humil post sobre la cultura Naxi p Dong Ba és vist per un molt interessat, la línia que hi ha a dalt de tot del llibre NAXI PAPER no és impresa, sinó escrita a mà pel caligraf de la foto 879 del post del dia 9 d'agost, en aquesta línia hi diu: A Albert i Mercè.

La cultura i civilització naxi és una de les moltes que hi ha en un país tan gran com la Xina, però alhora és representatiu de Xina en el sentit que en tots els defectes que té el sistema polític i burocràtic xinès permet que es facin aquests gests de pluriculturalitat i que, per altra banda, es pugui fer legítima bandera de la plurireligiositat del país perque, al capdavall, el que passa a la zona naxi es pot dir que passa a tota Xina, el respecte a les diferents religions. La qual cosa no treu que degut a la maltempsada maoista la major part de la població sigui atea.

Lema naxi: Treballa com una formiga, viu com una papallona

Pàgines interessants del llibre i fotos relacionades amb la cultura naxi estan aquí.