EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de març 30, 2019

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE, de Martin McDonagh


Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: Martin McDonagh
Traducció: Vicky Peña
Direcció: Julio Manrique

MARTA MARCO

El director diu: 
M’agrada Martin McDonagh. El seu humor salvatge. El seu estrany lirisme. La seva mirada. M’agrada el seu món de perdedors i frases curtes, de diàlegs delirants i situacions violentes fins al paroxisme. M’agrada el seu teatre, tant cinematogràfic. I també les seves pelis, tant teatrals. M’agrada visitar la seva Irlanda, on sempre plou i on, t’ho miris com t’ho miris, mai no hi ha res a fotre. Em fa pixar de riure i m’emociona, a parts iguals. M’agraden els seus personatges, alhora tan mesquins i tan autèntics, tan ferits, tan humans. I m’agraden molt les seves heroïnes, les dones enfadades de McDonagh. Les dones lluitadores de McDonagh. Les dones trencades, perdudes, venjatives de Mcdonagh. Com la Frances McDormand a la recent “Tres anuncios en las afueras”. O com la Maureen de “La Reina de bellesa de Leenane”. La pobra Maureen. La fràgil Maureen. La temible Maureen. La protagonista de l’obra de McDonagh que més m’agrada. I mira que m’agrada molt, Martin McDonagh. Sembla que la va escriure amb vint-i-sis anys. Ni un de més. Una mena de barreja de John Ford, Samuel Beckett, Brian Friel i Quentin Tarantino. Com es pot escriure “La Reina de bellesa de Leenane” amb només vint-i-sis anys? Com va poder inventar-se la Maureen, la pobra Maureen, la fràgil Maureen, la temible Maureen, amb només vint-i-sis anys? Vés a saber. El cas és que, t’ho miris com t’ho miris, ara ja existeix. Segueix tancada en un cony de casa d’un cony de poble d’un cony de país on sembla que s’hagin aturat tots els rellotges. I on mai no para de ploure. Allà la trobarem, la Maureen. La única i indiscutible reina de bellesa de Leenane.
Julio Manrique
ERNEST VILLEGAS, MARTA MARCO, MARISSA JOSA, ENRIC AUQUER

La meva valoració
No puc pas negar que sóc un fan de Marta Marco, filla de l'entranyable actor Lluís Marco. La corona que li tinc posada primer la va tenir Núria Espert des que jo tenia setze anys; més tard va venir el temps de l'Anna Lizaran i ara és Marta Marco, com l'actriu que té aquella maduresa que pot fer qualsevol paper, que tant ens pot fer riure com plorar.

Avui ha estat un dia especial per mi. Les coses no sempre surten dretes, però si alguns recorren a les drogues quan veig bon teatre substitueix a totes les drogues, especialment un teatre com aquest, més a prop de la tragèdia que del drama. Té algunes notes de comicitat, però si sóc franc,  l'únic que les ha rigudes he estat jo, si més no avui.

En aquesta obra la dolenta és la mare que té una relació d'odi, no és possible dir d'amor i odi, amb la seva filla. Les altres filles són feliçment casades i no li interessa que la soltera marxi de casa, es quedaria sense esclava. 

Una obra que és un magnífic reflex de la vida dels irlandesos que odien els anglesos i veuen els americans com els bons nois, per tant, de manera que el somni de la reina de la bellesa de Leenane és anar a Boston amb parella.

diumenge, de març 24, 2019

LEHMAN TRILOGY, de Stefano Massini


Teatre Lliure de Mointjuïc

Autor: Stefano Massini
Adaptació i direcció: Sergio Peris-Mencheta
Direcció musical: Litus Ruiz
Escenografia: Curt Allen Wilmer

Sinòpsi

Des que Henry Lehman, fill gran d’un comerciant jueu de bestiar, surt de Baviera a 1844 i arriba als EUA -a la recerca del somni americà i una vida millor-, fins a la caiguda de Lehman Brothers el 2008, que va desencadenar la pitjor crisi financera en el món de la qual encara patim les conseqüències.
Més de 120 personatges desfilen davant dels nostres ulls de la mà de sis músics-actors, en un fascinant i divertit viatge que narra, a través de l’humor i del relat, la història de tres generacions de la família Lehman des del seu ascens fins a la seva caiguda .


Iván F. Mula ha dit:

Crònica musical del capitalisme
Ara que, a poc a poc, comencem a poder veure amb una mica de distància la crisi econòmica iniciada el 2008, probablement, resulta més necessari que mai tractar el tema amb perspectiva, profunditat i mirada crítica. En aquest sentit, Lehman Trilogy és un excel·lent recordatori de l’origen del problema i les dinàmiques especulatives que van portar, finalment, al col·lapse de tot un sistema que, d’alguna manera, hauria d’aprendre la lliçó abans de començar a caure en els mateixos errors una altra vegada. L’espectacle fa una crítica necessària i entretinguda posant el focus en les diferents generacions de la família Lehman, des de la seva arribada a Amèrica l’any 1840 fins a la fallida del seu banc a principis del segle XXI. El més interessant és com, a partir de la vida, les decisions laborals i els aspectes personals d’aquesta casta i la seva empresa, han pogut explicar la història del capitalisme i posar en evidència totes les seves misèries. Amb números musicals i divertits jocs escènics, el muntatge aconsegueix combinar el sentit de l’humor i el dinamisme amb una gran quantitat de dades biogràfiques, anàlisi i informació econòmica. Malgrat això, la seva durada acaba resultant excessiva (més de tres hores amb dos entreactes) tenint en compte que la narració no està ben equilibrada: els esdeveniments avancen massa lentament a l’inici i acaben precipitant-se en el tram final. En qualsevol cas, el quintet d’actors mostra una versatilitat interpretativa i musical memorable i això permet, en general, gaudir enormement de la gran majoria dels moments de la proposta.


La meva valoració:
Tot i que les crítiques que he llegit són favorables, la veritat és que no m'ha convençut, potser és degut al prejudici que tinc en contra dels musicals. En aquest cas em pregunto si és funció del teatre frivolitzar allò que ha estat un gran drama. I no solament parlo de drama per l'experiència que ens ha tocat viure des del 2008, sinó per l'itinerari vital dels protagonistes de la història, no del musical. Evidentment no es tracta de culpabilitzar els Lehman, sinó de l'estat de coses que ho ha fet possible.

dimecres, de març 20, 2019

EL ESPEJO DE LAS ALMAS SIMPLES, de Margarita Porete


Autora: Margarita Porete
Títol original: Le mirouer des simples âmes anéanties
Edició, pròleg i traducció: Blanca Garí
Editorial Siruela, Madrid 2005.

-------------------------------------

El dilluns següent, el primer de juny de 1310 a la plaça de Grève es va cremar a una beguina clèriga que es deia Margarita Porée que havia traspassat i trascendit les divines escriptures i havia errat en els articles de la fe, i del sacrament de l'altar havia dit paraules contràries i per judicials i havia estat condemnada per tot això pels mestres en teologia. (Les Grandes Chroniques de France, t. VIII, p.273, cit. Verdeyen, 1986)

---------------------------------------

Al pròleg del llibre que ens ocupa llegim: "el legista Guillermo de Nogaret reúne en la iglesia de los Mathurins, sede administrativa de la Universidad, a veintún teólogos para examinar una list de artículos extraídos de El espejo de las almas simples, el libro prohibido y quemado tres años antes en Valenciennes, escrito por una beguina ahora detenida y encarcelada en París, pendiente de juicio. Al parecer, en base a estas frases, la asamblea  juzgó el libro herético. Margarita, sin embargo, se negó primero a comparener ante el inquisidor y, cuando por fin lo hizo, se negó a prestar el juramento reglamentario que precedía al interrogatorio. Guuillermo de París pronunció entonces contra ella la excomunión mayor y permaneció encarcelada un año."
També en el pròleg llegim: "Sorprende finalmente, y quizás sobre todo, que esa mujer responda durante más de un año a la presión de ese inmenso aparato de poder religioso y político con un ostentoso y digno silencio que emula una frase de su Espejo. El Alma libre -había escrito allí- si no quiere, no responde a nadie que no sea de su linaje; pues un gentilhombre no se dignaría a responde a un villano que lo retara o requiriera a batalla; por ello, quien reta a un Alma así no la encuentra, sus enemigos no obtienen respuesta." (Capítulo 88)."

------------------------------------------

Tot i que el llibre l'he trobat interessantíssim i alguns passatges emocionants, més que res perquè un no pot evitar de pensar, quan estàs llegint, que per escriure aquest llibre l'hi fos llevada la vida. Com, per altra banda, a mi no se'm dóna el comentari de text. Faig com de costum, transcriure alguns dels passatges que m'han semblat dels més sucosos. Val a dir que el llibre està plantejat en forma de diàleg, de manera que els "personatges" d'aquest diàleg són: Amor, Alma, Razón

------------------------------------------

Amor. Hijos de l Santa Iglesia -dice amor-, por vosotros he hecho este libro, a fin de que oigais, para valeros mejor, la perfección de la vida y el estado de paz a los que puede llegar en virtud de la caridad perfecta la criatura a la que le es concedido este don de toda la Trinidad. Don del que oiréis dirimir en este libro a través de las respuestas de Entendimiento de Amor a las preguntas de Razón. Pg. 34/35.

Amor Esta Alma que posee tal amor -dice el propio Amor- puede decirles a las Virtudes que ya ha estado largo tiempo y muchos días a su servicio.
El Alma: Os lo confieso, dama Amor -dice esta Alma-, hubo un tiempo en que lo estuve, pero ahora es otro momento; vuestra cortesía me ha apartado de su servidumbre. Por ello ahora les puedo decir y can­tar abiertamente:
Virtudes, me despido de vosotras para siempre,
Tendré 
el corazón más libre más alegre,Serviros es demasiado costoso, lo sé bien,Puse en otro tiempo mi corazón en vosotras, sm reservas,

Era vuestra, lo sabéis, a vosotras, por completo abandonada.
Era entonces vuestra sierva, ahora me he liberado. Pg. 38

(Un dels més interessants  és aquest sobre la no necessitat de la voluntat.)

Amor: Sin duda esta Alma no tiene voluntad; pues cuanto esta Alma quiere y consiente es aquello que Dios quiere que ella quiera y ella lo quiere por cumplir la voluntad de Dios y no por su propia voluntad; y no puede querer esto por sí misma, sino que es el querer de Dios que lo quiere en ella; por ello es evidente que esta Alma no tiene en absoluto voluntad de Dios que le hace querer todo cuanto ha de querer.  Pg. 47



dissabte, de març 16, 2019

INCÒGNIC, de Nick Payne


Teatre Lliure de Montjuïc

de NICK PAYNE direcció MÒNICA BOFILL
cia. LA INCÒGNITA


intèrprets Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès
intèrprets vídeo Fanny Marsà i Pep Martínez
traducció de l'anglès Mònica Bofill / escenografia Laura Clos 'Closca' / vestuari Míriam Compte / caracterització Toni Santos / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / vídeo Joan Rodon / música i espai sonor Clara Aguilar i Damien Bazin / moviment Ferran Carvajal

ajudanta de direcció Sandra Monclús / cap tècnic David Pascual / producció executiva Adriana Nadal Roger B. Sardà / alumna en pràctiques de vestuari Laura Bermejo
construcció d'escenografia Jorba-Miró Taller d'escenografia
i els equips del Teatre Lliure
coproducció Teatre Lliure i La InCògnita
agraïments Adriana Parra, Sergi Corbera, Octavi Cortès, Mireia Farrarons La Brutal
i especialment a la Fundació Pasqual Maragall
Sinòpsi
Gira al voltant de temàtiques recurrents en l'art contemporani, com el debat sobre la identitat, la memòria i la crisi de l'individu, i ho fa des d'una vessant força singular: la ciència.
És en algun aspecte quantificable del cervell d'Albert Einstein on rau el seu  geni? Seguim essent qui som si no recordem res del que hem fet?De què ens podem refiar si el nostre propi cervell és el primer que omple els buits per construir un relat que ens permeti mantenir la il.lusió de coherència?Incògnit són dinou personatges en mans de quatre actors, tres històries al llarg de 60 anys, un calidoscopi emocional amb un nexe comú: la recerca de la identitat; cadascú amb el seu relat, cadascú amb el seu cervell.
Mònica Bofill

La meva valoració
El darrer paràgraf de la Sinòpsi és clau per a adonar-se dels dos aspectes essencials de l'obra. Per una banda hi ha una gran i magnific treball de la directora i dels actors de forma que cada actor en qüestió de segons deixa de ser una personatge per a passar a ésser-ne un altre amb el que implica un canvi amb el seu posat i la manera d'actua.
L'altre aspecte hi ha la creació fet per l'autor de l'obra en la que intervenen diferents aspectes de les febleses humanes que es manifesta en certes malalties com l'Alzheimer, l'epilèpsia, la pèrdua de la memòria o la infidelitat, tant si és del matrimoni o no. Tot plegat fa que l'obra sigui una mena de revulsiu per l'espectador com abans ho havia fet la tragèdia grega. Una obra molt valuosa.

dijous, de març 14, 2019

EL CUENTO DEL GRIAL, Chrétien de Troyes



Títol original: Li Contes del Graal (escrit en francès antic)
Títol: El Cuento del Grial
Editorial: Alianza Editorial, Madrid 1999
257 pàgines
Introducció, traducció i notes: Carlos Alvar

Si de nen m'agradaven molt les pel.lícules d'espases i encara tinc a la retina algunes imatges de la pel.líula Los caballeros de la mesa redonda amb actors i actrius com Robert Taylor i Ava Gardner, però que va anar quedant oblidat. Cal dir que el rei Artur és un dels mites més significatius de l'Europa Medieval i, especialment en el món francès i britànic.

En aquest sentit apuntem que Chrétien de Troyes va fer un munt de novel.les i les més significatives són Erec i Enide, el Cavaller de la Carreta, el Cavaller del Lleó i, evidentment, el conte del Grial.

El conte del Grial no solament és la darrera obra de Chrétien de Troyes, que de fet es considera inacabada, però, malgrat tot és la més influent perquè és en la que es funda el mite del Grial. Un mite que arriba de ple al segle XX. En aquest sentit no està de més apuntar que el 23 d'octubre de 1940 es va fer a l'Hotel Ritz de Barcelona un banquet en honor de Heinrich Himmler. Es tractava, però, de visitar Montserrat perquè una llegenda meitat nazi i meitat wagneriana situava el Sant Grial a Montserrat. Aquí ens hem d'afanyar a dir que a l'obra de Chrétien de Troyes el grial no és mai qualificat de sant. Com hem dit és una obra inacaba, però com ja a l'Edat Mitjana va tenir un gran èxit ja aleshores van aparéixer com bolets el que s'anomena com les "·continuacions" del conte del Grial i algunes d'asquestes continuacions es van dedicar a fer sant el grial.
Manuscrit de Montpeller
Una de les tantes peculiaritats d'aquesta obra és que conté dues històries independents, és a dir, hi ha dos protagonistes que si bé a la cort del rei Artur coincideixen en una ocasió, les trajectòries dels dos són independents. Per una banda hi ha el cavaller Galván i, per l'altra, Perceval. Una de les teories és que algú posterior a l'autor es va dedicar a unir els textos que estaven separats, potser perquè haurien quedat dos contes massa curts.

Perceval deixar la casa materna perquè vol fer-se cavaller, però el disgust que té la seva mare vídua li provoca la mort, de manera que arrossegarà aquesta culpa. Més endavant troba uns cavallers i el cap dels quals li fa unes preguntes, però Perceval, ennloc de respondre a les preguntes, fa preguntes, de manera que el cavaller li diu que ha de tenir mesura i saber distingir quan cal preguntar i quan contestar.

A la vora d'un riu està perdut i demana orientació. Un pescador que va en una barca li diu a on ha d'anar que li donaran aixopluc per passar la nit.

Quan és dalt de tot, busca la casa i no la veu, per la qual cosa maleix al pescador que l'ha enganyat, però de cop i volta "Entonces vio delante de sí, e n un valle, la parte más alta de una torre que apareció." (pàg. 122).

Arriba a la torre que ja l'esperen i el fan entrar en una gran sala al mig de la qual hi ha el que ha conegut com el pescador, que li dóna una espasa amb aquestes paraules: "Bello señor, esta espada os ha sido adjudicada y destinada, deseo de sobremanera que la tengáis. Ceñidla y probadla." (pàg.125)

Al cap de poc "Volvió a sentarse junto al señor, que le hacía muchos honores. Había dentro tanta luz como se podría conseguir con velas en un albergue. Mientras hablaban de una cosa y otra cosa, un criado vino de una habitación sujetando una blanca lanza empuñada por el centro, pasa entre el fuego y los que estaban sentados en la cama, y todos los de allí vieron la lanza blanca y el hierro blanco, y desdee la punta salía una gota de sangre que corría hasta la mano del criado." (pàg. 125 i 126).

Després van passar criats que portaven canalogres d'or pur, amb deu espelmes cada un i "una doncella  que venía con los criados, bella, agradable y bien ataviada, sujetaba un grial entre las dos manos." Aquest grial és anomenat tres vegades més i "El muchacho los vio pasar y no se atrevió a preguntar a quién servían con el grial, pues él siempre recordaba en el corazón las palabras del noble sabio." (pàg.126).  Es refereix el cavaller que més amunt li va dir que calia tenir mesura.

Un passatge molt bell és el de l'oca ferida. "Perceval empiza a aguijar hacia donde ha visto el vuelo. El ganso estaba herido en el cuello, y derramó tres gotas de sangre que se extendieron sobre el blanco, y pafecía color natural."... "Se apoyó en la lanza para contemplar aquella visión, pues la sangre y la nieve juntasle recuerdan el fresco color que hay en el rostro de su amiga, y piensa tanto que se queda ensimismado. A su parecer, tal estaba el rojo sobre el blanco como las gotas de sangre que aparecieron sobre el blanco. Mientras lo contemplaba, le pareció, tanto le agradaba, que estuviera viendo el fresxco color del rostro de su bella amiga." (pàg. 149).

Perceval és rebut pel Rei Pescador

diumenge, de març 10, 2019

EL DESGUACES DE LAS MUSAS, d'Eusebio Calonge


Teatre Romea

Autor: Eusebio Calonge
Direcció: Paco de La Zaranda
Amb: Gabino Diego, Inma Barrionuevo, Mª Ángeles Pérez-Muñoz, Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos 
Il·luminació: Peggy Bruzual
Vestuari: Encarnación Sancho
Fotografia i cartell: Víctor Iglesias
Producció Artística: Eduardo Martínez


Sinòpsi
El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s'escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable
història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.
Allí es refugien aquestes restes de coristes, vedets esgotades i ruïnes d'imitador, agonia i furor d'una cultura, a l'hora de tancar, quan la nostàlgia balla en la penombra, el moment de col·locar les cadires damunt les taules.
Inspirada en la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona, aquesta és l'al·legoria d'una cultura apuntalada, que espera l'ensorrament, situada en un cau lúgubre infestat per les rates que treuen el cap als nostres treballs, on un nucli d'artistes aïllats i a contracorrent resisteix, esgotats, entre la resignació i la rancúnia, sense cap heroisme, més aviat a la mercè d'una època que renuncia al fet poètic.

La meva valoració
Com passa a la majoria de les obres que ens volen fer riure hi ha una irregularitat perquè fer riure és molt més difícil que fer plorar. L'obra no m'ha entusiasmat gaire, però no treu que tingui puntes de bon humor i suposo que ho hem de donar per bo. El tema és fàcil d'explicar per aquells que tenen certa edat i que, en el seu moment, vam tenir la sort de conéixer la BODEGA BOHEMIA, que era l'antre on cantaven o ballaven aquells que havien fracassat amb la seva afició. En realitat no estem parlant de velles glòries, no, eren persones que no havien trepitjat mai un escenari de veritat, però es creien que ho feien prou bé.

En aquest sentit és prou explícit aquest film alemany fet s la BODEGA BOHEMIA, al carrer de Lancaster:



dissabte, de març 09, 2019

TRANS (MÉS ENLLÀ), creació i direcció DIDIER RUIZ cia. LA COMPAGNIE DES HOMMES


Teatre Lliure de Gràcia

Reprenem per una setmana l’espectacle de Didier Ruiz que l’any passat va obrir la mostra de teatre inclusiu NOSaltres, en l’àmbit de la diversitat sexual i afectiva. Coratge vital a escena.
intèrprets Neus Asencio, Ian de la Rosa, Clara Palau, Danny Ranieri, Raúl Roca, Sandra Soro i Leyre Tarrasón Corominas

escenografia Emmanuelle Debeusscher / vestuari Maria Negretti / il·luminació Maurice Fouilhé / música Adrien Cordier / vídeo Zita Cochet / imatge Lu AschehougGarance BigoClothide EvideAurore FéniéArthur GaillonAnne HirschYu-Heng Lin i Julia Nuccio (Gobelins escola de la imatge) / col·laboració artística Tomeu Vergés

ajudanta de direcció Mònica Bofill / producció executiva Emilie Raisson - La compagnie des Hommes
i els equips del Teatre Lliure
coproducció Teatre Lliure, Châteauvallon scène nationale, Le Channel scène nationale de Calais, Arpajon–La Norville–Saint-Germain-lès-Arpajon, Fontenay-en-Scènes/Fontenay-sous-Bois, Festival d’Avignon, Le Grand T théâtre de Loire-Atlantique, Théâtre de Chevilly-Larue, Scène nationale de l’Essonne Agora-Desnos, La Filature scène nationale – Mulhouse Théâtre de Choisy-le-Roi - Scène conventionnée d'Intérêt National - Art et Création pour la diversité linguistique
amb el suport de l’Institut Français i de la Fondation Un monde par tous, en el marc de la Fondation de France

amb la col·laboració d'Àngels Nogué i Solà per la selecció dels participants

La compagnie des Hommes és una entitat concertada amb la Direction régionale des affaires culturelles d’Ile-de-France/Ministère de la Culture, subvencionada per la Région Ile-de-France en virtut de la permanència artística i cultural, la DRAC Ile-de-France i el Département de l’Essonne per la residència a Arpajon, La Norville i Saint-Germain-lès-Arpajon

Crítica del diari ARA
Santi Fondevila
La magnífica funció pensada i dirigida pel francès Didier Ruiz neutralitza la visió sòrdida sobre la transsexualitat. Per fi, la normalitat: la d’un conductor d’autobús, una administrativa, una perruquera, un jove cineasta... Tots ells éssers humans que un bon dia van decidir assumir la seva identitat sexual fora de la que els havia sigut atorgada. Homes que se sentien dones. Dones que se sentien homes. Les seves històries, sense dramatisme, il·lustraven aquest desig i el camí per fer el canvi. Estimulava sentir una comercial a qui el seu cap no només va entendre sinó que va fer una regulació per evitar actituds o comentaris excloents al magatzem de l’empresa. [···] I allà hi eren ells i elles, en una filera davant el públic. Nom i feina. La normalitat. Sarcàstic, el comentari d’una dona que ha fet la transició a home i que, ja entre iguals, s’adonava del masclisme imperant.

La meva valoració
Per començar cal dir que no es tracta de si m'ha agradat o no per la senzilla raó que no és teatre, entenent per teatre allò que el públic veu en un escenari o un espai que fa la mateixa funció en el que uns actors i actrius treballen per a què els espectadors hi passem una bella estona.
Això no és teatre i els homes i dones que apareixen a l'escenari no són actors o actrius. Diguem que el Teatre Lliure ha fet una activitat socialment inclusiva per a què la gent "normal"· ens adonem i, principalment, empatitzem amb el patiment de les persones que han nascut amb el sexe equivocat i, per tant, han esdevingut "trans".
No cal dir que em sento molt agraït envers el Teatre Lliure que ha contribuit a què jo empatitzi amb tots els "trans"·perquè he de reconéixer que és un fet del que jo he passt sempre de puntetes, no per un prejudici d'estar-hi en contra, sinó, senzillament, la meva ignorància havia fet que no hi pensés gens. En aquest sentit, no solament estic agraït envers el Teatre Lliure, sinó a tots els "trans" que han tingut el coratge i la humanitat de donar la cara als espectadors i, reconec, m'han fet més humà.
En el video de més abaix, el de la roda de premsa, el Lluís Pascual parla molt encertadament d'aquelles persones que miren de reüll certes problemes socials. Em reconec que davant del fenòmen "trans" jo ho mirava de reüll.




































dimecres, de març 06, 2019

LAPÒNIA, Cristina Clemente i Marc Angelet


Teatre Club Capitol

Una comèdia escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet, amb Roger Coma, Meritxell Calvo, Meritxell Huertas i Manel Sans.


SINOPSI
Dues famílies es troben a Lapònia per celebrar la nit de Nadal i esperar l’arribada del Pare Noël, però una de les criatures explica a l’altre que aquest home amb barba blanca no existeix i que és un personatge de mentida que utilitzen els pares per fer xantatge als fills. El que havia de ser una vetllada de festa i il·lusió es convertirà en una batalla campal entre germanes, parelles i cunyats, i de seguida sortiran a la llum totes les seves mentides, veritats i secrets inconfessables.


La meva valoració
És una obra magnífica i imprescindible per aquells que diuen que els agrada el teatre de text. No perquè l'anterior, per exemple, no fos teatre de text, sinó perquè en aquesta es parlen de coses domèstiques, aparentment intranscendents, però cal dir que són les coses domèstiques, familiars o de parella, com es vulgui dir,  que van més directament a les nostres entranyes.
Es precisament per això que aquesta obra tant oral, tant parlada, el factor més determinant és el matís. Ens matem pels matisos del què diem. I això s'ha de veure.


diumenge, de març 03, 2019

DIGNITAT, d'Ignasi Vidal



Aquitània Teatre

Escrita i dirigida per Ignasi Vidal
Intérprets: Octavi Pujades i Roger Pera



Dignitat és un viatge a les entranyes de la política, que trasllada l’espectador a un despatx de qualsevol partit polític.
En ell, dos homes, prop d’assolir el poder, després d’anys de dedicació a la política, posen al descobert els seus desitjos, ambicions, il·lusions i pors.
El que en un primer moment és una distesa reunió improvisada, acaba convertint-se en un tens intercanvi de retrets.
Obra nominada al Millor text i a Millor autor viu per Teatro de Rojas 2015.

SINOPSI

Un despatx a la seu d’un partit polític. Francesc, líder del partit, esperança de canvi per a la societat, convida a Alejandro, la seva mà dreta i amic, a degustar un magnífic whisky.
El que comença sent una xerrada amigable acabarà per destapar aspectes inesperats que amenaçaran l’equilibri d’una relació d’amistat i col·laboració de molts anys.


La meva valoració
L'aspecte curiós d'aquesta obra, que no se li dona importància, és que aquests dos polítics parlen com si Catalunya fos una nació normal, és a dir, independent. Sabem que és Catalunya perquè els cognoms dels personatges són catalans, evidentment, si fossin en francès podríem pensar que passa a França.

Al marge d'aquest aspecte, l'obra és perfecte. Tal com llegim més amunt, l'obra comença de manera distesa i a poc a poc hi ha un augment de l'adrenalina, tal com es reflecteix amb les dues fotografies. 

Evidentment el treball dels actors és magnífic, perfecte. 

El video que segueix és una interessant entrevista amb l'autor i un dels actors.