EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de desembre 31, 2012

A Mossèn Cinto

Una de les poques coses bones que ha tingut l'any que avui acaba és que el Monument a Jacint Verdaguer ja no està a les fosques.

Aquest monument està situat a la Diagonal en el punt que fa cruïlla amb el passeig de Sant Joan, l'escultura que hi ha a dalt de tot mira a la part de muntanya del passeig de San Joan. L'escultura, de bronze, és obra de l'escultor Joan Borrell i Nicolau; mentre que el conjunt del monement modernista és obra de l'arquitete Josep Maria Pericas. Les obres del monument van acabar el 1924.

De tota manera, en una ciutat moderna, en monuments a la via pública, és a dir, al marge de les escultures que es poden veure pels parcs i jardins; hem d'entendre doncs que les obres d'art que formen part del paisatge natural de la gent quan es mou per la ciutat, sigui per anar a la feina, a l'escola o qualsevol altra activitat, les obres d'art, escultures i tota mena
de monuments han de ser visibles a totes les hores.

Així doncs podem dir que el monument a mossèn Cinto ha entrat a forma part de la vida de la ciutat de Barcelona l'any 2012, és a dir, cent anys després de la seva mort. Demà comença l'any Salvador Espriu, però cal dir que si no hagués estat per Jacint Verdaguer poetes com Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba o Salvador Espriu no haurien existit.

Com un dels poemes més reixits de Verdaguer és LES FLORS DEL CALVARI, heus aquí:
 
Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt y pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra á arrocegarme.
                                                                            Fou mon breçol un grá de polcinera,
                                                                             y un altre grá será lo meu sepulcre.
                                                                          Voldría ser quelcom per oferirvos,
                                                                           però Vos me voleu petit é inútil,
                                                                           de gloria despullat y de prestigi.
                                                                           Feu de mi lo que us placia, fulla seca
                                                                           de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua
                                                                           de les que'l sol sobre l'herbey axuga,
                                                                           ó, si ho voleu, baboya del escarni.
                                                                           Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;
                                                                           vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.
                                                                           Feu de mi lo que us placia; no'n só digne
                                                                           d'anar á vostres peus; com arbre estèril
                                                                           de soca á arrel trayeume de la terra;
                                                                           morfoneume, atuiume, anihilaume.

 
                                                        Veniu á mi, congoxes del martiri,
                                                                           veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,
                                                                           ornau mon front, engalonau mos braços.
                                                                           Veniu, llorers y palmes del Calvari,
                                                                           si'm son aspres avuy, abans del gayre
                                                                           á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.
                                                                           Espina del dolor, vina á punyirme,
                                                                           cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;
                                                                           calumnia, al meu voltant tos llots apila,
                                                                           miseria, vínam á portar lo ròssech.


                                                          Vull ser volva de pols de la rodera
                                                                            ahon tots los qui passen me trepitgen;
                                                                            vull ser llançat com una escombraría
                                                                            del palau al carrer, de la més alta
                                                                            cima á la afrau, y de la afrau al córrech.
                                                                            Escombreu mes petjades en l'altura;
                                                                            ja no hi faré més nosa, la pobresa
                                                                            será lo meu tresor, será l'oprobi
                                                                            lo meu ergull, les penes ma delícia.

                                                         Desde avuy culliré los vilipendis
                                                                             y llengoteigs com perles y topacis
                                                                             per la corona que en lo cel espero.
                                                                             Muyra aquest cos insoportable, muyra;
                                                                             cansat estich de tan fexuga cárrega;
                                                                             devórel lo fossar, torne á la cendra
                                                                             d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.
                                                                             Jo no só pas la industriosa eruga
                                                                             que entre'l fullam de la morera's fila
                                                                             de finíssima seda lo sudari.
                                                                             Jo me'l filo del cánem de mes penes;
                                                                             més , dintre aquexa fosca sepultura,
                                                                             tornat com vos, Jesús, de mort á vida,
                                                                             jo hi trobaré unes ales de crisálida
                                                                             per volármen ab Vos á vostra gloria.


Assenyalem que el 2003 va ser l'Any Verdaguer.


 


dimarts, de desembre 11, 2012

Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre contra l'augment de l'IVA

Aquesta foto de Rajoy i Esperanza Aguirre,
demanant signatures en contra de l'anterior pujada de l'IVA,
no li agrada gens al PP, de fet està intentant que no aparegui......

dimarts, de desembre 04, 2012

Juicio a una zorra


Autor i director: Miguel del Arco
Intérpret: Carmen Machi
Teatre Lliure de Gràcia

El dissabte passat, 1 de desembre, va ser un gran dia, des de la meva butaca del teatre vaig estar escoltant tot allò que s'ha passat callada durant milers d'anys i ara s'ha decit a explicar-nos, sí, Helena de Troia per fi ha parlat, no s'equivoca el lector, efectivamente em refereixo a la filla de Zeus, "la més bella entre les més belles" que ha produït l'Olimp. Per tal de vomitar tot el que ha dit li ha calgut tenir ben bé més de vint ampolles de vi rosat a mà per tal de tenir l'empenta i el coratge necessari per trencar aquest silenci que ha durat poc més de tres mil anys.

Helena de Troia en explica que no va ser raptada, això ho diu la història, la història que han escrit els homes. Ens diu que es va enamorar de Paris que era bell i el seu marit que era vell. I si es va muntar un sidral per culpa de la seva passió adúltera ella no en tenia cap culpa.

Pel programa de mà sabem que l'Helena era una representació que ens feia una gran actriu, Carmen Machi, que es presenta a l'escenari amb un vestit vermell i lliga amb el joc d'ampolles de vi que té a seu darrera per fer-se l'etílica, però que ho fa amb elegància i no cau en el fàcil tòpic de fer-se la borratxa i parlotajar. És una obra no solament molt ben construïda teatralment, sinó que amb la poca cultura que un té de la mitologia grega sembla que tot el que se'ns diu s'hi ajusta coherentment, la qual cosa fa que sigui una Helena de veritat i, a més a més, feminista.