EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de setembre 13, 2013

L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA




El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna manifestació que no hagi estat així?


Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.

El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la independència de Catalunya.


Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó, Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una: Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de 1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”.


En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No podem fer confiança a l’Estat Espanyol.


Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure, constitucional, etc. etc.


A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè, no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez? Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa Mariano Rajoy? No res. Un president de govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.

Nota: