EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, d’abril 30, 2006

Tres dies a Torí - II








Si a l'entrada interior m'he referit a l'educació i afabilitat dels torinesos, he d'insistir que podem dir que es una ciutat molt més civilitzada que Barcelona i no solament perquè a tots els interiors estan lliures de fum, que això no deu agradar a l'italianòfil Joan de Sagarra, sinó també estan lliures de música. I pel que fa els exteriors podem dir que és una ciutat realment neta, on les parets estan lliures de graffitti. El poc graffitti que he vist està en tanques.

Encara que conec el Museu del Cine que hi ha a Girona, el que hi ha Torí és impressionant. D'entrada té la sort de la mena d'edifici en què està allotjat. Un edifici realment estrany, però que té la seva gràcia i que per això ha esdevingut amb el símbol de Torí. Em refereixo el que hi ha a la primera foto, és conegut com la Mole Antonelliana. Una obra començada el 1862 dissenyada per Alessandro Antonelli per ser la Sinagoga de Torí, però la comunitat jueva es va quedar sense diners i aquesta torre de 167,5 metres va ser feta el mateix temps que la Torre Eiffel, però per convertir-se amb el temps en el Museo Nazionale del Cinema, que evidentment és una institució ben viva i d'interès per tot aficionat al cinema, però que s'hi s'està de passada a Torí també paga la pena la visita i de passada hi ha el premi de la millor vista de la ciutat i també dels Alps si es té sort i fa sol, sort que també vaig tenir.

Un altre lloc que val la pena i que també citava Sagarra és el Ristorante del Cambio, la segona foto, a la Piazza Carignano, on hi ha el Palazzo Carignano, seu del primer parlament italià, i el preciós Teatro Regio. Aquesta restaurant va obrir el 1757, la seva cuina no és la millor de la Città di Torino, però no deixe de ser un fugiser plaer gaudir d'una joia com aquesta, en la que hi seia Vittorio Emanuele i el comte Cavour. De fet el lloc exacte on seia el rei no hi seu ningú.

La tercera foto és l'altar de la Catedral perquè Torí és una ciutat eminentment barroca o, potser més ben dit, plena d'art barroc. I quan no és l'or d'un altar, tenim l'or d'un cafè, com és el cas de la foto següent amb el Caffè San Carlo i la seva opulent làmpada.

Després tenim la capella de la Santa Sindone o Llençol Sant, que està a bon recer prop de la capella, diuen, i després tenim la Capella de l'Ave Consolatrix a la Parròquia Santa Annunziata.

Finalment un anunci clàssic de Caffè Ligure

Per més fotos, pugeu a les golfes

dissabte, d’abril 29, 2006

Tres dies a Torí - I










He aprofitat aquestes darreres festes per a conéixer Torí i arran de la visita he procurat fer-me una idea d’aquesta ciutat.

Va ser la ciutat que va liderar el procés d’unificació nacional pel 1861 i fent de Vittorio Emanuele II primer rei d’Itàlia i de Torí la capital. Aquesta captalitat va durar poc i el 1864 va passar a Florència, i després a Roma. Joan de Sagarra diu a La Vanguardia del 19 de Març que els torinesos estan empipats de què se'ls traiés la capitalitat i parla del "piemontismo frente a la ingrata Italia, algo que en Catalunya, frente a la ingrata España, más de uno suscribiría"

De tota manera Torí està farcida de palaus i esglésies barroques.

Tanmateix la pèrdua del funcionariat Torí va entrar en una decadència, però el 1899 es va dona la gran empenta que donà la fundació de FIAT (Fabbrica Italiana Automobili Torino) fent de Torí el que es defineix com una one company town, que va arribar a tenir 60000 treballadors en contra dels justets 11500 d’avui.

De tota manera la II Guerra Mundia va dona un nou ímpetu industrial que va fer que a Torí arribés gent de tota Itàlia que se'ls deia els napoli, que no necessàriament eren napolitans, podríem dir que era una manera de dir xarnego.

Precisament per això ara Torí s’ha passat al turisme i s’ha estrenat també amb uns jocs, els recents Jocs Olímpics d’Hivern. Ara que és una altra ciutat posindustriale s’ha fet amb l’eslògan Turin Always on the move.

Val a dir que estem parlant d’una ciutat d’uns 910000 habitants, és a dir, no massa gran, la qual cosa la fa amable perquè dos o tres dies són suficient per a conéixer-la bé i gaudir del seus passejos, dels seus 16 quilòmetres de porxos, dels seus luxosos cafès i, per descomptat, de l’afabilitat i educació dels turinesos.

Interior entrada a Caffè Mulafsano a Via Po
Les dues següents a l’interior del Palazzo Reale, Sala del Tron i escala.
Porxos de la Via Roma.
La font típica de Torí a la Piazza San Carlo.
Vista de la Piazza San Carlo amb les esglésies de San Carlo i Santa Cristina.
Interior del Caffè Torino, també a la Piazza San Carlo.

Per veure més fotos cal pujar a les golfes, cliqueu aquí

dijous, d’abril 27, 2006

Alejo Vidal-Quadras


En política és normal insultar o considerar que tal mot és un insult. Així fa molts anys vaig veure usar el mot comunista per insultar i avui dia és també relativament normal emprar el mot feixista també per insultar.

De la mateixa manera doncs a Catalunya a vegades a un se li ha dit botifler amb ànim d'insultar perquè no s'està d'acord amb les seves propostes, per exemple, molts no estarem d'acord amb l'Albert Boadella, però no se li pot dir botifler, però indiscutiblement el senyor de la foto és un botifler amb tots els drets perquè el que ha fet només té una finalitat: fer mal a la llengua catalana, la llengua de la seva regió o C.A. o com a ell li plagui dir.

Ningú no li demana que sigui nacionalista català, però em permeto dir que fins i tot un nacionalista espanyol no hauria de declarar-se enemic de la llengua i cultura catalana perquè un nacionalista espanyol en estat pur el que hauria de fer és defensar en carn i ungles totes les cultures i llengües espanyoles. Tanmateix, a la pràctica el nacionalisme espanyol s'engreixa trepitjant les altres cultures de la pell de brau i fent-ne del castellà una mena de religió única i posant, doncs, en marxa una inquisició per declarar la nostra llengua ilegal fora d'Espanya ja que no ha pogut fer-ho dintre.

Si us plau, cliqueu aquí

VOLVER, de Pedro Almodóvar


He vist Volver, dirigida per Pedro Almodóvar. Intérprets: Penélope Cruz, Carmen Maura, Chus Lampreave, Lola Dueñas, Blanca Portillo, Yohana Cobo, Any 2006, durada 122 minuts. Drama.

D'entrada he de dir que no m'he considerat mai un fan d'Almodovar, més aviat hauria de dir que tenia una mica d'anti, potser perquè pel.lícules que li van donar molta fama, com Mujeres al bordo del ataque de nervios, em van desagradar. Alguna l'havia trobada acceptable, però he de dir que aquesta vegada he de fer chapeau al señor de la Mancha, encara que no sigui hidalgo.

Així doncs Volver m'ha agradat just des del principi. La primera escena de la pel.lícula té lloc en un cementiri i confesso que mentre la gaudia ja em deia que això m'agradaria. Aquesta escena és al meu gust de les més boniques del cine, amb uns colors que no li poden fer envejar les de Zhang Yimou i una mena de surrealisme buñuelià.

Com s'ha dit és, per descomptat, una pel.lícula de dones. D'homes surten pocs i poc, mentre que les dones es pot dit que quasi totes són protagonistes encara que amb més protagonisme per la Cruz i la Maura.

Una de les coses que em sol passar amb el cine espanyol -català inclós- és que moltes vegades els diàlegs em resulten com falsos, no naturals. Això no és gens el cas aquí.

Les actrius ho fan tot perfectament bé. El comentari que suscita Penélopez Cruz és que a causa de les notícies que arribaven dels EUA semblava que no era una bona actriu, però el que ara hem de dir és que no va tenir un bon director perque aquí broda el personatge. Com també la veterana Carmen Maura.

Aplaudiments

dimarts, d’abril 25, 2006

Roses, llibres i soroll



No hi ha cap dubte que el Dia de Sant Jordi és una de les festes més maques del calendari català i jo he de dir del calendari barceloní. Aquest Sant Jordi que ha caigut en diumenge i he llegit que alguns no els agradi que caigui en diumenge, jo els puc contestar que precisament gràcies a què ha caigut en diumenge molts catalans no barcelonins han vingut aquest any a Barcelona i de passada han pogut visitar, per exemple, el Palau de la Generalitat.

Tots sabem que la UNESCO intenta que el Sant Jordi sigui una festa global... Si s'assoleix ho aplaudiré.

Tots sabem que al capdevall el llibre és una mercaderia i la tasca dels professionals del llibre és fer que el seus llibres es venguin tant como sigui possible.

Tots sabem també que la rosa també és una mercaderia i les floristes i altres intenten també vendre al màxim.

Com no sóc de cap dels dos rams l'intrusisme que pugui haver no és cosa meva. El que sí reclamo és el dret que la compra del llibre ha de ser tranquil.la. Uns ja saben quin llibre compraran, uns altres, encara que sigui per vici, tenen el costum de fullejar-lo primer. Això demana que el dia de Sant Jordi no es converteixi en una muixiganga en que s'atacostin continuament amb el vol una rosa?

Crec que aquest assetjament als passejants és impertinent i tant si es tracta d'una ONG o el que sigui, tant si són infants com no, crec que aquesta pressió al passejant que vol fullejar un llibre, els anglesos tenen un mot molt bonic per això perusal, no s'adiu amb la festa.

Per tot això demano un Sant Jordi amb un mica de silenci, que ja sabem que Barcelona és una ciutat mediterrània, sorollosa, però si us plau, no augmentem el soroll.

dilluns, d’abril 24, 2006

"Hamelin", de Juan Mayorga


Finalment he vist Hamelin, dic finalment perquè l'he agafada al Teatre Romea pels pèls. Dirigida per Andrés Lima. Intèrprets: Roberto Álamo, Nieve de Medina, Javier Gutiérrez, Andrés Lima, Nathalie Poza, Alberto de San Juan i Guillermo Toledo. Escenografia i vestuari: Beatriz de San Juan. Il.luminació: Pedro Yagüe. Música original i so: Nick Powel. Violoncel: Sarah Wilson. Violí: Lucy Wilkins. Direcció: Andrés Lima. Companyia Animalario. Barcelona, Teatre Romea, estrena 21 març 2006.

Es tracta, que jo sàpiga, de la segona obra que de Madrid ens porta a Barcelona la companyia Animalario, ja vam tenir ocasió de veure'ls a La Paloma amb una obra que usa com excusa el nostrat Floquet de Neu. La casualitat sembla que agafen temes barcelonins perquè aquesta tracta dels fets de pederàstia que van succeir al Raval fa uns pocs anys. Els fets ja va ser motiu d'un documental.

L'obra dura dues hores i val a dir que sense concessions perquè manté la tensió fins al final. Una tensió esgarrifadora perquè els fets són lamentablement d'allò que posa en evidència fins a on pot arribar la mesquinesa.

Afortunadament això queda compensat des del punt de vista teatral amb un excel.lent per la direcció com per la interpretació i l'escenografia i el vestuari passen a segon ordre, no tenen cap importància perquè amb el que es diu ja n'hi ha prou.

Hem de dir que Hamelin ja ha estat distingit pel seu text amb el Premio Nacional de Teatro de l'any passat i que, en els premis Max, ha estat ratificat com a millor espectacle, millor autor, millor director i millor productor.

Una obra molt dura, però dura com ho és la matèria sensible exposada.

No puc pas dir que ho recomano perquè ahir diumenge va ser el darrer dia.

diumenge, d’abril 23, 2006

Tunísia és groga























Una de les coses que més m'ha quedat després d'aquests dies que he passat recorrent Tunísia és el groc esplèndid de les mimoses.

Circulant per les carreteres tunisenques es veuen figueres de moro, palmeres i, sobretot, les mimoses.

Les mimoses es veuen en llocs diríem sense nom, a la carretera, i també fent de tanca en hotels i jardins de tota mena.

Així que mentre nosaltres avui escampem el país amb el roig de la rosa, Tunísia porta setmanes feta un esclat del groc de la mimosa per arreu. Una veritable espectacle per gaudir i recordar.

És doncs un dels bons records que m'he endut d'aquest país proper i llunyà alhora.

dissabte, d’abril 15, 2006

Per Tunísia: Toūnis, Gartās i Sidi Boū Zid











Dintre del mateix Toūnis (Tunis) visitem el Museu Nacional el Bardo que té una gran col.lecció de mosaics de l'època romana entre els que destaca un amb la figura de Virgili.

Després vam sortir cap a Gartās (Cartago) a on vam visitar les ruïnes de les termes romanes d'Antonino del segle II, que són considerades les més grans de l'imperi romà després de Caracalla i Dioclecià. Val a dir que quan es fan fotos a les termes l'objectiu no ha d'anar mai en direcció a la casa del president que està al costat. Ho diuen els guies, els cartells i hi ha vigilància...

Finalment vam anar a Sidi Boū Zid, que com es pot veure per les fotos és un poble preciós. Té un port esportiu i l'ajuntament obliga a pintar les cases de blanc i les portes i finestres de blau, que ja s'ha vist pel país i també recorda a Essaouira (Marroc).

Les sis primeres fotografies estan fetes a Sidi Boū Zid. Una de les coses que m'ha cridat positivament l'atenció a Tunísia són les reixes de les finestres que enlloc de ser verticals són corbes en la sortida cap enfora, això fa que des de dins no sembli tant una presó i permet, doncs, abocar-s'hi i mirar cap a avall. En aquest sentit preciso que la segona i la tercera foto són de la mateixa finestra, per dintre i per fora respectivament.

La foto nº 7 està feta a les termes i la nº 8 és l'aqüeducte que duia l'aigua a les termes.

Les dues darreres fotos estan fetes al Museu Nacional el Bardo

Més fotos

divendres, d’abril 14, 2006

Per la ciutat de Toūnis














Avui hem tingut dia lliure, la qual cosa vol dir que hem passejat pel centre de Toūnis (Tunis) sense guia, al nostre aire i com ha dit un blogaire sense anar formant part de cap ramat. Evidentment això fa il.lusió, especialment quan es porten ja uns quants dies formant part d'un grup de circumstàncies. Avui que ningú del grup m'escolta em permeto dir que nosaltres dos hem estat els únics catalans i els altres quinze madrilenys. Cap fuma, cosa que sempre s'agraeix, encara que hem pogut remarcar que els tunisencs i les tunisenques fumen molt.

D'entrada començarem per les fotos. La primera és el portal de la Medina des de fora i totes les altres són de dins de la medina. Les fotos de fora de la medina les he pujat a les golfes. Resulta òbvi que hi ha tres fotos de portes característiques, dues instantànies dels suqs, dos fotos de minarets i la zona coberta del suq, que és on hi ha els joiers. Un bar amb fumadors i a la foto anterior hi ha una tenda que es veuen bé el tipus de pipa que fan servir aquests fumadors.

Fa anys vaig regalar a la meva dona un llibre meravellós, es diu Barcelona Tendra, de la diubuixant Aurora Altisent, em ve al cap el títol d'aquest llibre perquè Toūnis n'és el contrari, per mi ha estat la Ciutat Dura.

Com a tots el suqs que he visitat de Tunísia, hem estat assetjats per fer-nos comprar el que no volem. Fins aquí normal. El que ja no és tant normal es que fem una consulta a uns policies i que un paisà que estava amb els policies petant la xerrada, uns minuts després se'ns presenti per fer-nos de guia, tot anomenant a Ronaldinho i Jordi Pujol -per fer-se el simpàtic, quan el seu objectiu real era dur-nos a la seva tenda...

Per fotografiar els minarets cal pujar a una terrassa perquè nosaltres no podem entrar a les mesquites, aleshores arreu de la medina se'ns ofereixi pujar a una terrassa; tanmateix resulta que per pujar a la terrassa has de passar pel mig d'una tenda...

Evidentment són llestos com la gana i sense sentir parlar a la meva dona va haver un que li va dir catalana guapa. Tot això passava dins de la medina, que amb el seus suqs estrets i laberíntics fan el seu efecte i a vegades són bon lloc per deixar-te pelat. Per tant, quan vam donar per visitada la medina vam anar a fer un cafè a una terrassa que ens feia patxoca de l'avinguda Habib Bourguiba, que és el seu Passeig de Gràcia.

Vam triar una taula i vaig deixar la meva bossa a terra i la meva dona es va quedar sola amb la seva bossa i la meva mentre jo era al lavabo. A la tornada ella tenia les dues bosses a les mans i enganxat a la meva esquerra dos joves fumant, ella em va dir que quan es van apropar s'havien mirat la meva bossa. Sort que fumaven i el seu fum tan a prop meu m'incomodava. A més em vaig adonar que no havien demanat res al cambrer. Me'ls mirava i al final em vaig posar dret fent un posat per marxar, mentre jo tenia ben agafada la bossa. Aleshores ells van marxar i em van mirar... Havien perdut la presa. S'havien assegut només per robar-nos, evident.

Pocs minuts després un altre jove es posà al meu costat, tampoc no demanà res al cambrer. Vam notar que aquest jove intercanviava la mirada amb un altre que estava assegut en una altra taula. Ja no vam resistir més, vam agafar les tasses de cafè i vam entrar a dins. Mentre entravem vam veure com aquest parell tocava el dos...

No cal dir doncs que després d'aquests dos intents clars de robar-nos i els diferents enganys que hem anat aguantant deixen un mal gust de boca. Sort que el proper dia hi ha una sortida amb guia. O sigui que, a segons quins llocs cal formar part del ramat. Pels qui fan comparacions he de dir que aquesta incomoditat no l'hem tingutda ni a Marràqueix ni Estambul.

Aquí a les golfes tinc les fotos del Toūnis fora de la Medina

dijous, d’abril 13, 2006

Per Tunísia: El-Djem, Monastir i Port el Kantaoui









De sortida de Safāqis hem anat cap a El Djem per fer una visita a l'Amfiteatre Romà del 238 de la nostra era i el més important del nord d'Àfrica (fotos 1 i 2) en el mateix poble de Monastir he fotografiat un parel de portals comercials, una papereria que m'ha atret per la retolació sobre la paret, de fet hi ha moltes així en zones no turístiques i de fet em vaig apartar del grup per tenir-la prop i he de dir que des de l'autocar n'he vist de més maques (foto 3) i l'altra és una barberia, la característica de totes les barberies a Tunísia és que tenen esteses les tovalloles al carrer, com es pot veure (foto 4).

Les fotos 5 i 6 corresponen al faraònic mausoleu a la memòria de Habib Borguiba, que és l'home que va assolit la independència de Tunísia de França i va ser el primer president de la república.

Parada per dinar a Port el Kantaoui i de passada foto al cartell en que hi ha la foto de l'actual president (foto nº 7). Cartells com aquest n'he anat veient en tot el viatge, per la qual cosa recomano molt vivament fer una lectura aquí. Finalment (foto nº 8) tenim una petita vista del port esportiu.

Més fotos