EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, d’agost 28, 2005

Còctel: CAIPIRINHA


Pels blocs que he anat veient sembla que el fascinant món dels còctels no és un dels temes preferits a la comunitat blogaire; ho entenc perquè això del còctel sembla cosa d'una altra època, però jo crec fermament que és fascinant -sense ànim de competir amb la cuina antiga o nova- pel fet que un còctel és allò que amb la barreja d'uns ingredients determinats s'aconsegueix un sabor nou.

A la meva entrada del 13 de juliol ja vaig referir-me al còctel d'una manera general i en el del 24 de juliol del San Francisco, el còctel sense alcohol més conegut. Ara, com a final de festa del meu passeig pel Brasil toca, naturalment, la caipirinha.

A tot arreu del Brasil on he pres la caipirinha l'he trobada fantàstica, tant si era en un hotel perdut a l'Amazones com un gran hotel de Salvador. Això algú li semblarà la cosa més normal del món, però per mi no ho era perquè a Manhattan és on he pres el pitjor Manhattan i al famós The Plaza Hotel, també de Nova York, pretenien servir-me un Dry Martini impresentable, enlloc d'una oliva tipus sevillana, l'hi anaven a posar una d'aquestes que tenen una mica de pebrot.

O sigui que l'orígen no és una garantia de res, per tant, els brasilers em van deixar amb un molt bon sabor de boca. Tant és així que a l'aeroport, de tornada, vaig comprar l'ampolla de cachaça que hi ha a la foto. Les llimes i el sucre són de la tenda de la cantonada.

La caipirinha de la foto era mamella de monja, boníssima tu. Algú en vol?

dissabte, d’agost 27, 2005

Una mica de música de Brasil



La pel.lícula ORFEU NEGRO, 1959, la vaig veure al cine Meridiana, de Barcelona, que estava a l’avinguda Meridiana tocant el carrer València. Deuria ser pel 1962, quan tenia uns divuit anys.Aquesta pel.lícula em va fer un gran impacte perquè està basada en el mite d’Orfeu i Eurídice, que és molt romàntic, i que em resultava atractiu pel que de novetat tenia com a cosa ambiental perquè l’acció té lloc durant el carnaval de Rio.La pel.lícula està basada en una obra de teatre titolada Orfeo da Conceiçao. Aquesta pel.lícula va guanyar la Palma a Cannes i la nominació a Hollywood com a millor guió. Per altra banda, i això és el més important, a la banda sonora d’aquest film hi trobem la cançó A Felicidade, que marca l’inici de la col.laboració entre António Carlos Jobim i Vinicius de Moraes i se la considera com el neixament de la bossa nova. En el film també tenim la veu de Joâo Gilberto.Per mi va ser doncs una pel.lícula corprenedora i emocionant perquè si bé té algun punt d’humor, evidentment havia d’acabar malament perquè Eurídice mor en aquest infern que és el carnaval i un jove com jo havia de sentir-se captivat per la bellesa d’aquesta Eurídice negra. Com també recordo l’emoció del moment en què es canta Manha de Carnaval, encara que no sigui del famós duet Jobim/de Moraes.El disc de vinil amb la banda sonora d’aquesta pel.lícula és per mi és una joia, editat a Londres l’any 1967.Uns anys després esdevenia assidu al Jamboree de la Plaça Real, per la meva afició al jazz, Tanmateix em penso que la majoria dels amants al jazz vam esdevenir alhora seguidors de la bossa nova.Encara que m’agrada el jazz, la cançó francesa, la catalana, la italiana, l’anglesa, el r&b, el country i alguna de la música clàssica, la bossa nova és per a mi quelcom diferent perquè es tracta de la música més sensual.Amb tot això, vingué el gran èxit que, per Brasil i per la bossa nova, va significar “La garota de Ipanema”, però si un èxit li faltava, va afegir-se el que li va donar el disc GETZ/GILBERTO. Ara que s’enraona tant de fusió, sospito que aquest disc és la primera fusió de la història de la música. Aquest disc el tinc també en vinil, editat el 1968, sé que existeix en CD, però jo el segueixo escoltant amb el pick up, malgrat que em consta que el de vinil ja és de col.leccionista.El fet que, d'entre altres, Stan Getz interpretés peces com Garota de Ipanema o Corcovado, en aquest disc, va representar el salt al món de la música brasilera. Al cap de poc, Frank Sinatra cantava The girl from Ipanema.És notori que la nòmina de grans artistes brasilers no ha fet més que créixer, amb noms com Caetano Veloso, Maria Bethânia, Milton Nascimento, Gal Costa, Carlinhos Brown, Gilberto Gil, Jorge Vercilo, Bebel Gilberto i Tània Maya. Segur que me'n deixo molts.GAROTA DE IPANEMALa lletraVinicius de MoraesOlha, que coisa mais linda,Mais cheia de graça,É ela, menina,que vem e que passa,Num doce balanço,a caminho do mar.Moça do corpo dourado,Do sol de Ipanema,O seu balançadoÉ mais que um poemaÉ a coisa mais lindaQue eu já vi passarAh, por que estou tão sozinho?Ah, por que tudo é tão triste?Ah, a beleza que existeA beleza que não é só minha,Que também passa sozinha.Ah, se ela soubesseQue quando ela passa,O mundo inteirinhoSe enche de graçaE fica mais lindoPor causa do amor.La músicaAntónio Carlos Jobimhttp://ingeb.org/songs/ipanema.mid

divendres, d’agost 26, 2005

Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra - Brasil

Com ja vaig dir a l'entrada anterior, la bitàcola del viatge es pot donar per acabada, però no treu que alguna cosas quedi al magí respecte al meu passeig per alguns pocs llocs d'un país tan gran com és Brasil.

Una de les característiques de Brasil que qualsevol persona que no viatgi pot saber, és que Brasil és un dels països més rics del planeta pel que fa a recursos propis, però que és un dels països més pobres per la mala gestió de l'economia i de la justícia social.

Feta aquesta constació, no la puc extendre perquè s'escapa del meu abasti, però qui hi estigui interessat, pot fer recerca pel seu compte.

Vaig demanar al guia (recordeu que tinc una llarga experiència en el món del cacau) que em portés a visitar alguna plantació de cacau perquè jo només coneixia aquest fruit des d'una fàbrica de Barcelona i vaig estar a la finca del CEPLAC, com ja vaig exposar a l'entrada del 18 d'Agost.

Alhora vaig poder visitar una petita plantació de diferents productes, entre els quals hi ha una mica de cacau. Aquesta plantació és propietat del govern i està gestionada en forma de cooperativa. Es tracta d'un terreny adjudicat a Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra (M.S.T.).

El cas és que vaig poder saludar les persones que porten el cacau i he de constatar que va resultar de pena.

Aquestes persones, com la gran majoria dels brasilers, són de tracta agradable i cordialíssim, però la pobresa és absoluta.

En aquesta finca l'única cosa que fan amb el cacau, una vegada collit, és torrar-lo per a què el possible client el manipuli ell mateix, i aquest client només pot ser una persona tan pobre com el mateix pagès que ens va atendre.

Com ja vaig escriure a l'entrada del dia 18, el cacau es fermenta i s'exporta.

dijous, d’agost 25, 2005

Forte de Nossa Senhora de Monte Serrat


























No hi ha dubte que pel ressó nostrat del nom del lloc ha estat de visita obligada el Far de Monte Serrat. Evidentment pertany a la ciutat de Salvador, Bahia, però he volgut reservar una entrada pel meu bloc.

A la primera fotografia tenim doncs clarament d'on trec el nom que és la placa que hi ha al peu del far, http://www.brasilchannel.com.br/capitais/index.asp?nome=Salvador&area=arquitetura
; la segona i tercera foto és de l'interior de l'església, que evidentment està dedica a Nossa Senhora de Monte Serrat
http://www.portuguesonline.com/argentina/turismo_estado_bahia.htm; la quarta foto és la de la guarnició, que està seguida per dues fotos del Forte de Nossa Senhora de Monte Serrat. Finalment la fotografia de quatre precioses i simpàtiques joves brasileres que es van deixar fotografiar.

Aquesta entrada és la darrera bitàcola del meu viatge al Brasil. A la tarda del dia 19 agafo l'avió de tornada

Seguiran tres entrades més, però que no tenen el sentit de bitàcola del viatge, sinó un sentit menys temporal.

dimecres, d’agost 24, 2005

Salvador, Bahia, de nou


















Salvador de Bahia és una ciutat que indubtablement dona molt de si al turista, visitant o estranger per la varietat dels seus barris, mercats i esglésies.

I no cal dir que els mercats són interessants no solament, tal com ja hem dit citant a Josep Pla, pels productes exposats, sinó també perquè ens permeten contemplar com treballa una part de la gent. Algunes d'aquestes persones es deixen fotografiar amablement com la senyora de la primera foto. A la tercera foto veiem articles per a un ritual de vudú.
La carretera convertida en mercat, com es fa aquí amb les taronges, també és interessant.

Així com la gent que hi ha a sengles parades d'autobús.

El conjunt de cases que veiem -com dalt d'una muntanya- és una petita vista d'una gran favela http://www.asfes.org/Habitat/TaRebocado.htm

Finalment tenim l'església do Senhor do Bonfim, que és considerada la de més devoció de tot Salvador. Val a dir que hi ha unes betes que són vermelles, blanques o violetes amb una inscripció que diu LEMBRANÇA DO SENHOR DO BONFIM DA BAHIA i que t'ofereixen pel carrer no tan sols al voltant d'aquesta església, sinó a qualsevol lloc turístic de Salvador. La cosa és que se t'acosta un bahià o una bahiana i quasi sense adonar-te et posa aquesta beta d'uns dos pams a la munyeca lligada com un polsera mentre et diu "amigos". Mentre et lliga la beta et diu que no ho fa per diners, que t'ho regala de tot cor. Després, quan la beta ja està ben posada, intentarà vendre't alguna cosa.
http://www.blogger.com/post-edit.g?blogID=13715704&postID=112561098716279269

dimarts, d’agost 23, 2005

Cachoeira, l'Estat de Bahia












El que passa a Cachoeira i que per les fotos veiem una mica és, per desgràcia, molt habitual al Brasil.

Ja ho podria haver dit per Salvador i per Santo Amaro, i aquí, a Cachoeira es repeteix. Són poblacions que tenen, com diuen de l'Havana, una gran riquesa arquitectònica, però que necessiten alguna cosa més que un manteniment. El guia ens parlava tot sovint de la declaració, pendent o no, que l'UNESCO les consideri Patrimoni de la Humanitat, amb l'esperança que aquesta declaració anirà acompanyada d'un flux de diners.

Pel que es veu de l'estat de les cases, és molt més econòmic enderrocar-les i fer-ne de noves, amb materials d'avui, que no pas la reconstrucció. Evidentment ja es veu que hi ha de tot. Així tenim que la primera foto ens en mostra una que ja té un ús, un museu; la segona es veu que era molt bonica, però està fatal; l'església del Rosari està bé; seguida per una casa amb rosa i groc que és una meravella, però que li cal un esforç econòmic; la cinquena és el claustre del convent del Carme del segle XVIII, que funciona temporalment com a hostal de joves, els guanys del qual permetran la seva restauració per retornar a la comunitat religiosa que l'ocupava, un cop aquesta estigui finalitzada; després tenim dues cases força dignes i dues portes.

Tot plegat, un país amb moltes velles glòries que per rehabilitar o posar guapes, el F.M.I. s'hi hauria d'abocar de valent.

dilluns, d’agost 22, 2005

Santo Amaro, de l'Estat de Bahia













Les cinc primeres fotografies són del Ball Maculelé, que s'assembla força al nostre ball de bastons. Un ball prou atractiu com es veu pel fet que hi ha unes col.legials que hi tenen llur mirada fixada; també hi veiem un nen que s'està aplicant en la percussió. Observem que el ball està presidit per unes bahianes assegudes.

Aquestes fotos van seguides de dues que mostren l'interior de l'església de la Mare de Déu de la Purificació i una altra en la que hi ha la porta de l'església amb unes col.legials assegudes. Abans hem vist una casa baixeta blanca mig tapada per un minibus, es tracta de la casa on viu la mare de Maria Bethania i Caetano Veloso. Les altres fotos són del mercat, que crec són prou interessants.